dissabte, 14 d’octubre de 2017

Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff)

Mai haguera triat aquesta lectura per pròpia voluntat, tot ho tenia en contra: el nazisme i la segona guerra mundial com a context històric, l’extensió d’unes 600 pàgines, i per què no dir-ho, la multitud de ressenyes llegides sobre el llibre, que a vegades en volta d’animar-me a llegir un llibre, m’atabalen i em descoratgen. Tu no ets una mare com les altres (1992) d’Angelika  Schrobsdorff va suposar un boom editorial l’any passat, quan es va publicar en castellà i en català. Ací us deixe la meua opinió gens precisa, ni categòrica, ja que la lectura m’ha deixat una barreja de sensacions, tant positives com negatives.

L’obra de Schrobsdorff són unes memòries novel·lades de la vida de la seua mare, Else, i de la seua vida en comú. la primera part de la novel·la succeeix durant els bojos anys vint a Berlín, on Else gaudeix de seua joventut i de la seua radiant personalitat entre intel·lectuals, actors, directors i artistes de tota classe. En la segona part del text, Else ha de fugir amb les seues dues filles a Bulgària per la seua condició de jueva, ja que el nazisme ha esclatat a Alemanya i prompte començarà la segona guerra mundial. A l’exili, la família es veu despresa de les comoditats burgeses amb les que sempre havia viscut, i ha d’acostumar-se a la pobresa, a la guerra, a la mort i a la malaltia.

Sens dubte, la segona part m’ha paregut molt més interessant que la primera, ja que és sols quan els personatges es queden sense res, quan es veuen uns als altres sense la màscara embellidora de la riquesa i del confort, que podem conèixer-los amb més profunditat, podem albirar els seus defectes amb més cruesa, i valorem millor les seues virtuts. En aquesta segona meitat, a més, observem amb més detall la relació entre la mare i les filles i veiem a una Else perduda, sense cap àncora, fent el possible per sobreviure i per cuidar dels seus fills.

Últimament estic interessant-me més per aquelles històries que tracten sobre les relacions entre mares i filles. Són lligams complexos, que defineixen en gran mesura la personalitat d’ambdues parts. El que m’ha arribat més endins de Tu no ets una mare com les altres és la capacitat de Schrobsdorff per saber descobrir quina classe de persona va ser la seua mare i saber-ho plasmar amb la distància objectiva i amb l’emoció necessària per recrear aquest personatge fantàstic, ple de matisos i contradiccions. Amb això no vull dir que el context de la novel·la no m’haja interessat, tot el contrari, aquest és essencial per a aquest fi, perquè ens permet veure les personalitats dels membres de la família estirades fins els seus límits.

Com a punt negatiu, hauria de dir que l’autora no coneix la contenció: no hi ha filtre tant pel que fa a l’extensió com en l’expressió de les emocions. En moltes ocasions hauria preferit, i fins i tot m’hauria semblat més potent, fer ús d'el·lipsis en la història, deixar entreveure fets i emocions, sense explicitar cada una de les accions. L’emoció, per una altra banda, pot ser massa intensa durant llargs períodes de la lectura: puc, i m’agrada, ennuegar-me amb algun passatge sentimental, però me pareix un poc abusiu si aquest passatge s’allarga durant vint pàgines.

Aquesta no és una novel·la lleugera per llegir en un cap de setmana, ni per anhelar el què passarà després. Jo l’he gaudit gràcies a la certesa de que es tractava d’una història real, que Else, les seues filles, els seus amors i els seus patiments varen existir de veritat. I tot i que no sóc amant de les novel·les sobre el nazisme o la segona guerra mundial, aquesta m'ha agradat, perquè m’ha mostrat la vida –i la família– tal com és, sense vels i sense enlluernaments.

Tu no ets una mare com les altres
Estes flors són ciclàmens mini

Llig-lo si... t'agrada llegir sobre mares i filles en contextos complicats
Fuig si... no tens temps ni paciència per a les 600 pàgines

dissabte, 7 d’octubre de 2017

El secreto (Donna Tartt)

Duc una ratxa de lectures regulars que no m’està agradant gens. Tinc molt clar que no tots els llibres em van a sorprendre, ni em van a encisar, però després d’unes quantes novel·les que no m’han fet ni fred ni calor, ja tinc ganes de trobar-me amb una d’aquestes que no pots soltar i que se’t queden a dins molt de temps després. El secreto (1992) de Donna Tartt pensava que anava a ser una solució, però sols ha perpetuat aquesta sèrie de grises lectures (si exceptuem Stoner, per descomptat).

El secreto va ser l’òpera prima de Tartt, i va ser elogiada tant pel públic com per gran part de la crítica. Més tard, l’autora ha anat publicant més novel·les, relats i històries de no-ficció i ha guanyat un bon grapat de premis (inclòs el Pulitzer) amb la seua darrera obra, El Jilguero. Amb aquest currículum, jo venia amb ganes, amb expectatives, amb l’esperança de trobar-me una obra intel·ligent, dramàtica i entretinguda, sobretot després de llegir la sinopsi de la novel·la, i és que la seua premissa és la següent: en una universitat elitista, sis joves assisteixen com a únics alumnes a l’especialitat de llengua i cultura grega. Els components d’aquest grup s’entossudeixen en recrear un ritual clàssic grec, una bacanal, que, segons estava escrit en textos antics, permetria als participants allunyar-se del seu jo i contemplar el deu Bacus. Una nit, la cosa se’ls escapa de les mans i acaben matant un home sense voler. A partir d’aquest moment, tot és culpa, secrets, sospites per si a algú si li escapa alguna acusació, etc.

Jo esperava trobar-me amb una història l’essència de la qual fóra la cultura i la llengua grega, amb descripcions dels intents per recrear aquells rituals. Pensava també que la novel·la anava a girar entorn dels coneixements que anaven a anar adquirint els protagonistes. El que m’he trobat ha sigut un thriller d’assassinats i misteris amb una cita ací i una cita allà, però on els pobres grecs s’han deixat oblidats uns quants segles enrere. No culpe ningú de les meues expectatives, però deixant de banda aquest tema, tampoc pense que la novel·la siga una grandíssima obra. Com a protagonistes, tenim un grup de joves postadolescents de classe alta, amb unes vides centrades en l’alcohol, les drogues, i la compra compulsiva d’objectes i viatges de luxe. Pel que fa a la trama, ens trobem davant de més de quatre-centes pàgines de sospites, discussions, reconciliacions, tensió sexual i d’una infravaloració sorprenent de la vida humana.

Deixant de banda el fet que la novel·la es llig molt bé, està ben escrita i hi ha algunes sorpreses pel mig que la fan més àgil, no ha sigut una bona lectura per a mi: els protagonistes m’han semblat desdibuixats, poc perfilats, la història se m’ha fet massa llarga i les pàgines volaven i no hi passava res, i m’ha estranyat descobrir que l'únic personatge femení sols existeix per fer les delícies del narrador. El secreto m’ha transmès, sobretot, indiferència; una vegada avançada la lectura i sabent quin ritme duia, ja no m’importava què els passava als personatges, ni com acabaria desfent-se tota eixa bola de mentires i recels que s’anava acumulant. Una novel·la de campus, que de campus té poc, una altra lectura grisa a la butxaca.

El secreto Donna Tartt
Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... t'interessen les novel·les d'embolics adolescents
Fuig si... esperes una gran novel·la relacionada amb la cultura grega

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Recomanem escriptores #LeoAutorasOct


Este año he decidido apuntarme a una iniciativa preciosa ideada por un grupo de twitteras lectoras: #LeoAutorasOct. La premisa es leer, compartir y recomendar autoras durante el mes de octubre, con el fin de reivindicar la literatura escrita por mujeres. Se puede participar tanto a través de las redes sociales, blogs y Youtube, o simplemente por el boca-oreja de toda la vida. Me parece una idea muy bonita, porque aunque mis lecturas están bastante equilibradas en cuanto a género, sí que es verdad que todavía generalmente los autores masculinos tienen más visibilidad que sus compañeras mujeres.

Así, os presento mi lista de ocho novelas de autoras que me encantaría descubrir o conocer en más profundidad, de las que he leído muy buenas reseñas y que creo que harán las delicias de cualquiera que se sumerja en sus obras. ¿Empezamos?

· 01 ·
Middlemarch George Eliot

Empezamos fuerte y es que Middlemarch (1872) de George Eliot es uno de mis grandes clásicos pendientes. Alabada por Emily Dickinson y Virginia Woolf, la obra de Eliot (pseudónimo de Mary Ann Evans) es una de las obras capitales de la literatura inglesa. Esta novela victoriana se centra en las vicisitudes de cuatro habitantes de la ciudad ficticia que da título al libro, y los temas principales, siempre dentro del marco del realismo, son la vida provinciana y la situación de la mujer en la época. Tengo muchísimas ganas de leerlo, pero sus 900 páginas me echan un poco para atrás. Algún día, Middlemarch, algún día.

· 02 ·
What i loved Siri Hustvedt

Todo cuanto amé (2003) de Siri Hustvedt será la segunda obra que lea de esta autora estadounidense. Ambientada en Nueva York y narrada des del punto del punto de vista de un historiador de arte, la novela sigue la historia de dos familias y las relaciones que se establecen entre ellas. Por lo que he leído, es un libro que se lee muy rápidamente, pero que comparte esta aura intelectual que ya pude experimentar con El mundo deslumbrante, una de las mejores novelas que he leído este año. Siri Hustvedt es una mujer apasionante, de la que también podéis leer ensayo sobre arte, neurociencia y feminismo, entre otros temas. 

· 03 ·
Wild swans Jung Chang

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang viene avalada por Magrat (blog + canal). Después de los meses que han pasado desde que leí Contra toda esperanza, me apetecen muchísimo otras memorias fuertemente ligadas a su contexto histórico. En este caso se trata del siglo XX en China, a través de la historia de tres generaciones de mujeres que nos narran todo el proceso de transformación del feudalismo al comunismo. Creo que será una lectura muy intensa y útil para entender mejor este país. Además, la parte familiar y personal seguro que hará la lectura más emocional y entretenida.

· 04 ·
Bear Marian Engel

Puede que la recomendación más arriesgada de esta lista sea Oso (1976) de Marian Engel. Yo no tengo muy claro si me encantará o lo odiaré, porque el argumento tiene su intríngulis: una mujer enviada a trabajar a una isla donde no vive nadie más, empieza a establecer lazos afectivos con el único ser vivo que habita allí, un oso. Por lo que he visto en algunas reseñas, la relación llega a ser sexual, pero la trama de la novela no gira alrededor de este hecho. La conexión con la naturaleza, la soledad y la libertad son algunos de los temas principales de esta obra tan controvertida y atrevida. 


· 05 ·
Mémoires d'Hadrien Margueritte Yourcenar

De Memorias de Adriano (1951) de Marguerite Yourcenar me han hablado maravillas, y ya me está esperando en las estanterías de casa. Reconozco que la novela histórica no es uno de mis géneros favoritos, pero por lo que he visto, no es tanto un retrato de un momento histórico, como la descripción de la personalidad, de la vida, del emperador romano. He leído que es una historia preciosa, muy bien escrita, que adentra al lector en las gracias y desgracias del protagonista. Creo que será una muy buena lectura.

· 06 ·
Commonwealth Ann Patchett

Después de leer una reseña entusiasta de Comunidad (2016) de Ann Patchett y ver que la crítica era muy buena, lo puse bien arriba en mi lista de libros pendientes. Esta novela transcurre durante cinco décadas, desde el momento en el que, con un beso, dos familias quedan unidas para siempre. Como os podéis imaginar, se trata de una de esas historias familiares, con varias generaciones, donde los personajes se quedan contigo mucho después de terminar de leer el libro. Tiene pinta de ser una novela entrañable y muy agradable de leer. 

· 07 ·
The age of innocence Edith Wharton

Si soy sincera tengo que confesar que la primera vez que supe sobre La edad de la inocencia (1920) de Edith Wharton fue gracias a Gossip girl. Wharton nos cuenta la decadencia de la alta sociedad neoyorquina de finales del siglo XIX. A través de la sátira, podemos ver la hipocresía, la artificialidad de sus normas y costumbres; dos mundos que chocan, el de la tradición y el de la modernidad, uno destinado a desaparecer y el otro, a instaurarse. Creo que, aunque puede que me cueste habituarme a la prosa de la autora (dicen que es muy recargada), me gustará mucho por su delicadeza en las descripciones de la sociedad y de las relaciones entre los personajes. 

· 08 ·
Foster Claire Keegan

Tres luces (2010) de Claire Keegan es el libro de esta lista que creo que disfrutaré más. La novela está ambientada en Irlanda (y con eso ya me ha ganado un poquito) y la protagonista es una niña que se va a pasar el verano lejos de casa, con una nueva familia. La obra de Keegan ocupa menos de 100 páginas, pero dicen que es preciosa, intimista, muy sencilla de leer y que deja un sentimiento de ternura profunda en el lector.
-
Estas son mis ocho propuestas, tanto para leer durante este mes de octubre como para disfrutar el resto del año. Mirad vuestras estanterías, contad cuántos escritores y cuántas escritoras tenéis. Si la mayoría son hombres, animaos a equilibrar la balanza, leed más obras escritas por mujeres. Si el porcentaje es similar, apuntaos si queréis mis sugerencias, nunca está de más tener referencias para llenar nuestras bibliotecas. 

Otros blogs con sugerencias para #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth
___________________________________________________________




Aquest any, he decidit apuntar-me a una iniciativa preciosa ideada per un grup de twitteres lectores: #LeoAutorasOct. La premissa és llegir, compartir i recomanar autores durant el mes d'octubre, per tal de reivindicar la literatura escrita per dones. Es pot participar tant a través de les xarxes socials, blogs i Youtube, o simplement amb el boca-orella de tota la vida. Me pareix una idea molt bonica, perquè tot i que les meues lectures estan prou equilibrades pel que fa a gènere, sí que es veritat que generalment encara els autors masculins tenen més visibilitat que les seues companyes dones.

Així, us presente la meua llista de vuit novel·les d’autores que m’encantaria descobrir, o conèixer en més profunditat, de les que he llegit molt bones ressenyes i que crec que faran les delícies de qualsevol que s’endinse en les seues obres. Comencem?

· 01 ·
Middlemarch George Eliot

Comencem fort, i és que Middlemarch (1872) de George Eliot és un dels meus grans clàssics pendents. Alabada per Emily Dickinson i Virginia Woolf, l’obra d’Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans) és una de les obres cabdals de la literatura anglesa. Aquesta novel·la victoriana se centra en les vicissituds de quatre habitants de la ciutat fictícia que dóna nom al llibre, i els temes principals, sempre dins del marc del realisme, són la vida provinciana i la situació de la dona en l’època. Tinc moltíssimes ganes de llegir-lo, però les seues 900 pàgines em tiren un poc enrere. Algun dia, Middlemarch, algun dia. 
· 02 ·

Allò que vaig estimar (2003) de Siri Hustvedt serà la segona obra que llija d’aquesta autora estatunidenca. Ambientada en Nova York i narrada des del punt de vista d’un historiador d’art, la novel·la ressegueix la història de dues famílies i les relacions que s’estableixen entre elles. Pel que he llegit, és un llibre que es llig molt ràpidament, però que comparteix aquesta aura intel·lectual que ja vaig poder experimentar amb El món resplendent, una de les millors novel·les que he llegit aquest any. Siri Hustvedt és una dona apassionant, de la que també podeu llegir assaig sobre art, neurociència i feminisme, entre altres temes. 
· 03 ·
Wild swans Jung Chang

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang ve avalada per Magrat (blog + canal). Després dels mesos que han passat des de que vaig llegir Contra tota esperança, m’abelleixen molt unes altres memòries fortament lligades al seu context històric. En aquest cas es tracta del segle XX a la Xina, a través de la història de tres generacions de dones que ens narren tot el procés de transformació del feudalisme al comunisme. Crec que serà una lectura molt intensa i útil per entendre millor aquest país. A més, la part familiar i personal segur que farà la lectura més emocional i entretinguda.

· 04 ·
Bear Marian Engel

Potser la recomanació més arriscada d’aquesta llista és Oso (1976) de Marian Engel. Jo no tinc molt clar si m’encantarà o l’odiaré, perquè l’argument té la seua complicació: una dona enviada a treballar a una illa on no viu ningú més, comença a establir llaços afectius amb l’únic ésser viu que hi habita, un ós. Pel que he vist en algunes ressenyes, la relació arriba a ser sexual, però la trama de la novel·la no gira entorn aquest fet. La connexió amb la natura, la soledat i la llibertat són alguns dels temes principals d’aquesta obra tan controvertida i agosarada. 

· 05 ·
Mémoires d'Hadrien Margueritte Yourcenar

De Memòries d’Adrià (1951) de Marguerite Yourcenar m’han parlat meravelles, i ja m’està esperant en la prestatgeria de casa. Reconec que la novel·la històrica no és un dels meus gèneres preferits, però pel que he vist, no és tant un retrat d’un moment històric, com la descripció de la personalitat, de la vida, de l’emperador romà. He llegit que és una història preciosa, molt ben escrita, que endinsa el lector en les gràcies i desgràcies del protagonista. Crec que serà una molt bona lectura. 

· 06 ·
Commonwealth Ann Patchett

Després de llegir una ressenya entusiasta de Comunidad (2016) d’Ann Patchett i veure que la crítica era molt bona, el vaig posar ben amunt de la meua llista de llibres pendents. Aquesta novel·la transcorre durant cinc dècades, des del moment que, amb un bes, dues famílies queden unides per sempre. Com us podeu imaginar, es tracta d’una d’aquestes històries familiars, amb vàries generacions, on els personatges es queden amb tu molt després d’haver acabat de llegir el llibre. Té pinta de ser una novel·la entranyable i molt agradable de llegir.

· 07 ·
The age of innocence Edith Wharton

Si sóc sincera he de confessar que la primera vegada que vaig saber de L’edat de la innocència (1920) d’Edith Wharton va ser gràcies a Gossip girl. Wharton ens conta la decadència de l’alta societat novaiorquesa de finals de segle XIX. A través de la sàtira, podem veure la hipocresia, la artificialitat de les seues normes i costums; dos mons que xoquen, el de la tradició i el de la modernitat, un destinat a desaparèixer i l’altre, a instaurar-se. Crec que, tot i que potser em costarà habituar-me a la prosa de l’autora (diuen que és molt recarregada), m’agradarà molt per la seua delicadesa en les descripcions de la societat i de les relacions entre els personatges

· 08 ·
Foster Claire Keegan

Tres llums (2010) de Claire Keegan és el llibre d’aquesta llista que crec que gaudiré més. La novel·la està ambientada a Irlanda (amb això ja m’ha guanyat un poquet) i la protagonista és una xiqueta que se’n va a passar un estiu lluny de casa, amb una nova família. L’obra de Keegan ocupa menys de 100 pàgines, però diuen que és preciosa, intimista, molt senzilla de llegir i que deixa un sentiment d’estima profund en el lector. 
-
Aquestes son les meues vuit propostes, tant per llegir durant aquest mes d’octubre com per gaudir la resta de l’any. Mireu les vostres prestatgeries, conteu quants escriptors i quantes escriptores teniu. Si la majoria són homes, animeu-vos a equilibrar la balança, llegiu més obres escrites per dones. Si el percentatge és similar, bé, apunteu-vos si voleu els meus suggeriments, mai sobra tenir referències per omplir les nostres biblioteques.   

Altres blogs amb suggeriments per a #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth

dissabte, 30 de setembre de 2017

Stoner (John Williams) — Una relectura

Ací pots la ressenya de la primera lectura. — Havia arribat el moment de fer la primera relectura del llibre que més m’ha emocionat, estamordit i impactat de totes les lectures fetes fins al moment. Cert és que, afortunadament, encara me queden moltes estones de lectures que m’agradaran més o menys que aquesta, però com el que va davant va davant, i amb el risc de que algun altre llibre reemplace Stoner (John Williams, 1965) de la part més alta del pòdium de les meues novel·les preferides, he decidit rellegir amb una ment més analítica, atès que ara sabia a què m’exposava, aquesta meravella d’obra.

Stoner ens narra, en menys de 300 pàgines, la vida de William Stoner, fill de grangers, que comença a estudiar literatura a la Universitat de Columbia (EUA); quan acaba els seus estudis, comença a treballar-hi de professor. El que fa única esta novel·la és la capacitat de l’autor per construir tota una vida, tota una existència que de per sí no té res d’extraordinari en una història inoblidable i universal.

Per als qui no hagen prestat suficient atenció durant la lectura, potser els semble que Stoner és la narració d’una vida grisa, sense substància, d’un home que es rendeix davant de les complicacions que se li posen davant, que no lluita pel que estima, i que deixa passar les poques coses bones que se li presenten. Però l’obra de Williams parla d’una vida completament oposada a aquesta descripció. El nostre heroi té l’esperança de reeixir en els següents àmbits: l’amor, la família, la integritat i el coneixement, aquest últim a través de la seua tasca com a professor. Si anem analitzant cada un d’aquests dominis, podem anar fent un check a cada un d’ells, ja que si bé no els assoleix d’una manera definitiva o èpica, els ha pogut experimentar; alguns fugisserament, però tots plenament.

La novel·la està ambientada en el període d’entreguerres, comprenent l’inici de la Primera Guerra Mundial fins el final de la Segona. Així, entre mig de dos dels esdeveniments més importants de la història recent, s’alça la individual i anònima figura d’Stoner, de la que entenem la seua rellevància, tant en el seu cercle més proper, com com a figura representativa de la integritat i honestedat front a un món que es rendeix a uns nous valors frívols i a la barbàrie.

La virtuositat de Williams per concentrar tota l’essència d’un personatge en tan poques pàgines és aclaparadora. A través d’un llenguatge senzill, sense floritures, aconsegueix endinsar el lector en les gràcies i desgràcies de la vida del protagonista. Tot i que amb una frase del narrador poden haver passat més de vuit anys en la història, no tenim la sensació que ens hagem perdut res, ja que sabem emplenar les el·lipsis i assaborir els moments claus d’Stoner que l’autor ha decidir mostrar-nos.

La novel·la de John Williams és una història d’amor i passió per la literatura, per la saviesa, per la vida i pel miracle de l’existència. És una reivindicació de les vides anònimes que decideixen anar contracorrent, que decideixen romandre fidels als seus principis i que acaben sent, potser per aquesta raó, oblidats, o recordats estranyament pels seus coneguts.  
“You must remember what you are and what you have chosen to become, and the significance of what you are doing. There are wars and defeats and victories of the human race that are not military and that are not recorded in the annals of history. Remember that while you’re trying to decide what to do.” *
* "Has de recordar què eres i en què has triat convertir-te, i la importància del que estàs fent. Hi ha guerres i derrotes i victòries de la Humanitat que no són militars i que no estan registrades en el annals de la Història. Recorda-ho quan tractes de decidir què fer.”


Stoner John Williams
Aquestes flors són ciclàmens

Llig-lo si... vols reenamorar-te de la literatura
Fuig si... no t'agrada plorar al final dels llibres

dissabte, 23 de setembre de 2017

La salvatge (Isabel-Clara Simó)


Continuamos con Isabel-Clara Simó y el precioso proyecto Adopta una autora. La tercera novela que he leído de la autora valencia, al menos en mi etapa adulta, ha sido una de sus obras más traducidas, si no la que más. Concretamente, La salvaje se ha traducido al alemán, al castellano, al francés, al italiano, al neerlandés y al sueco.

En esta ocasión, Simó reformula o aporta una nueva y macabra visión al mito del Pigmalión. Si habéis visto la película de 1938 o su adaptación más famosa con Audrey Hepburn, My fair lady, sabréis más o menos de qué hablo. Este mito, que tiene su origen en Las metamorfosis de Ovidio, narra la búsqueda de la mujer perfecta por parte del protagonista. Al no encontrarla, decide dedicar su vida a la escultura, hasta que un día acaba esculpiendo a Galatea, de la que se enamora por su belleza. Afrodita, viendo el amor que Pigmalión profesaba por su obra, la transforma en una mujer real. Este mito se ha reproducido muchísimas veces para representar la creación de vida artificial, como en Frankenstein (Mary Shelley), o para ilustrar el proceso de transformación y adiestramiento de una persona según el ideal de quien le enseña, como pasa por ejemplo en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en este novela. 

Mito de Pigmalión
Fotograma de la película Pygmalion (1938) dirigida por Anthony Asquith y Leslie Howard
Dorothy llega con catorce años, huyendo de Estados Unidos, a casa de Mateu, un hombre rico de unos sesenta años que vive en Barcelona. Por petición de un amigo, Mateu la acoge en su casa y decide formarla e instruirá en modales y aficiones. El tiempo va pasando y, al mismo tiempo que su relación se va estrechando, se van creando también lazos de dependencia entre ellos: él, al creerse su creador la quiere sólo para él, y a Dorothy (ahora Dolores) le halaga recibir tantas atenciones y ya no puede concebir su existencia sin él. Aunque esto nos pueda recordar al clásico argumento de profesor y alumna, Simó va mucho más allá, pues nos muestra el lado más oscuro, más malévolo y más obsesivo del famoso mito.

La salvaje no deja de ser un thriller, una novela que empieza en clave de comedia o de historia familiar, y acaba convirtiéndose en una narración terrorífica. Eso sí, todo muy poco a poco a través de una transición tan sutil que si nos despistamos nos abemos cómo hemos llegado allí.

Puede parecer que las tres lecturas que llevo hechas de Isabel-Clara Simó no tienen mucho en común (Julia trata sobre una mujer en el Alcoy del siglo XIX y Mujeres es una conjunto de relatos de humor), sin embargo he podido encontrar ya algunos puntos de encuentro: aparte del hecho de que los tres libros están protagonizados por personajes femeninos, siempre encontraremos flotando en la narración la voz inconfundible de la autora; una voz con mucha carga feminista, un poco moralista y maternalista, que refleja muy bien la cultura popular y la sabiduría de la calle.

No nos encontramos ante una lectura exigente, llena de matices y que dé lugar a numerosas interpretaciones. Creo que es una novela perfecta si nos apetece sufrir un poco, si queremos correr para saber qué pasará finalmente con los personajes. Reconozco que por temática y por la claustrofobia que me ha transmitido no ha sido una lectura demasiado placentera para mí, pero no descarto (y mirando el número de traducciones lo tengo claro) que no se pueda convertir en una novela agradable para quien quiera adentrarse en las sospechas y obsesiones de La salvaje.

La salvaje Isabel-Clara Simó
Estas flores son  Lycianthes rantonetii


Léelo si... te apetece una lectura de intriga y que te atrape
Huye si... no te gusta leer sobre relaciones tóxicas y dependientes
___________________________________________________________




Continuem amb Isabel-Clara Simó i el preciós projecte Adopta una autora. La tercera novel·la que he llegit de l’autora valenciana, almenys en la meua etapa adulta, ha sigut una de les seues obres més traduïdes, si no la que més. Concretament, La salvatge s’ha traduït a l’alemany, al castellà, al francès, a l’italià, al neerlandès i al suec.

En aquesta ocasió, Simó reformula o aporta una visió nova i macabra al mite del Pigmalió. Si heu vist la pel·lícula de 1938 o la seua adaptació més famosa amb Audrey Hepburn, My fair lady, sabreu més o menys de què parle. Aquest mite, que té l’origen en Les Metamorfosis d’Ovidi, narra la cerca per part del protagonista de la dona perfecta. Com no la troba, decideix dedicar la seua vida a l’escultura, fins que un dia acaba esculpint Galatea, de la que s’enamora per la seua bellesa. Afrodita, veient l’amor que Pigmalió professava per la seua obra, la transforma en una dona real. Aquest mite s’ha reproduït moltíssimes vegades per a representar la creació de vida artificial, com en Frankenstein (Mary Shelley), o per il·lustrar el procés de transformació i ensinistrament d’una persona segons l’ideal de qui l’ensenya, com passa per exemple en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en aquesta novel·la. 

Mite de Pigmalió
Fotograma de la pel·lícula Pygmalion (1938) dirigida per Anthony Asquith i Leslie Howard

Dorothy arriba amb catorze anys, fugint d’Estats Units, a casa de Mateu, un home ric d’uns seixanta anys que viu a Barcelona. Per petició d’un amic, Mateu l’acull en casa i es decideix a formar-la i instruir-la en modals i aficions. El temps va passant i, al mateix temps que la seua relació es va fent més estreta, es van creant llaços de dependència entre ells: Mateu, al creure’s el seu creador la vol sols per a ell, i a Dorothy (ara Dolores) li afalaga rebre tantes atencions i no pot concebre ja la seua existència sense ell. Tot i que ens pot recordar a l’argument clàssic entre professor i alumna, Simó va molt més enllà, ja que ens mostra el costat més obscur, més malèvol i més obsessiu del famós mite.

La salvatge no deixa de ser un thriller, una novel·la que comença amb clau de comèdia o d’història familiar i acaba esdevenint una narració terrorífica. Això sí, tot molt a poc a poc a través d’una transició tan subtil que si ens despistem no sabem com hem arribat allí.

Potser pot semblar que les tres lectures que duc fetes d’Isabel-Clara Simó no tenen massa en comú (Júlia tracta sobre una dona en l’Alcoi del segle XIX i Dones és un conjunt de relats d’humor), però he pogut trobar ja alguns punts d’encontre: a part del fet que els tres llibres estan protagonitzats per personatges femenins, sempre trobarem surant en la narració la veu inconfusible de l’autora; una veu amb molta càrrega feminista, un poc moralista i maternalista, que reflexa molt bé la cultura popular i la saviesa de carrer.

No ens trobem davant d’una lectura exigent, plena de matisos i que done lloc a nombroses interpretacions. Crec és una novel·la perfecta si ens abelleix patir un poc, si volem córrer per saber què passarà finalment amb els personatges. Reconec que per temàtica i per la claustrofòbia que m’ha transmès no ha sigut una lectura massa plaent per a mi, però no descarte (i mirant el número de traduccions ho tinc clar) que no es puga convertir en una novel·la agradable per a qui vulga endinsar-se en les sospites i obsessions de La salvatge.


La salvatge Isabel-Clara Simó
Estes plantes són Liciantes de Rantonnet

Llig-lo si... t'abelleix una lectura d'intriga i que t'atrape
Fuig si... no t'agrada llegir sobre relacions tòxiques i dependents

dissabte, 16 de setembre de 2017

El hombre que se enamoró de la luna (Tom Spanbauer)

Sempre és difícil escriure una ressenya quan els sentiments que t’aporta la lectura són contraposats, o penses que no has acabat de captar tot el sentit del llibre. En aquest cas, es tracta de El hombre que se enamoró de la luna, de Tom Spanbauer. El vaig triar, no pel resum tan estrany de la contraportada, sinó per les valoracions absolutament positives que havia vist feia poc per internet.

Moltes de les ressenyes que he llegit de la novel·la comencen o acaben amb un comentari com aquest: “recomanat sols a persones amb la ment oberta i sense prejudicis”. Bé, jo crec que forme part d’aquest grup, i hi ha detalls, escenes de la història, que han sigut massa per a la carabassa, si m’ho permeteu. El hombre que se enamoró de la luna té com a context històric el far west d’Estats Units, sí, el de les pel·lícules d’indis i vaquers, i té com a protagonista a Cobertizo, un jove orfe que viu al prostíbul on treballava la seua mare. Quan arriba a la pubertat, ell mateix també comença amb l’ofici, on té molt d’èxit entre els homes de la contornada.

El fil argumental de la novel·la és la cerca de la identitat: qui som?, d’on venim?, quin és el nostre destí?, per què existim? Així, el nostre protagonista, fill d’un home blanc i d’una dona índia, emprèn un viatge quasi espiritual per respondre aquestes preguntes que tots portem a dins. A casa i gràcies al seu viatge, coneix el que ell anomena la seua família: l’ama del prostíbul on viu, una dona que hi treballa i un cowboy del qui sospita que és el seu pare.

Spanbauer ens descriu un entorn primitiu, que ens pot semblar estrany pels impulsos no frenats i la no-racionalitat dels personatges. Ens trobem davant d’una sexualitat sense estigmatitzar, molt mística, i explícita, també. Assistim a violacions, prostitució, mutilacions i assassinats, però també experimentem l’amor fraternal, la bellesa i una ànsia de llibertat emocionant. La tragèdia vergonyosa dels natius americans i l’extermini dels búfals també està present en la història, que no deixa de tindre com a rerefons l’aniquilació d’una antiga, natural i indígena manera de viure per a la implantació forçada d’una societat decorosa, fanàtica i plena de prejudicis.  

El hombre que se enamoró de la luna m’ha paregut un relat hipnòtic, simbòlic i, al cap i a la fi, bonic i entendridor per moments. No obstant això, aquesta novel·la m’ha costat molt de llegir, algunes escenes de violència, però també de sexuals, han sigut molt difícils d’empassar. I no, crec sincerament que no sóc una lectora de ment tancada, però m’era complicat agafar el llibre de la taula cada vegada per reprendre la lectura i saber que m’anava a trobar escenes tan cruentes com les que havia deixat a mitges el dia anterior. Reformule l’avís, doncs: recomanat sols a persones que tinguen estómac per llegir una història preciosa sobre la identitat i la llibertat, però també sobre la humanitat més primitiva i despietada.

El hombre que se enamoró de la luna
Aquestes flors són buguenvíl·lees

Llig-lo si... vols llegir una novel·la diferent i allunyada de les teues lectures habituals
Fuig si... t'és difícil llegir sobre violència, sexe explícit i/o mort

dissabte, 9 de setembre de 2017

Amsterdam (Ian McEwan)

Ian McEwan s'ha convertit en una aposta segura de lectura breu, entretinguda i intel·ligent. Així que quan veig una novel·la seua a les prestatgeries de la llibreria, té moltes probabilitats d'acabar en les meues mans. Ara li ha tocat a Amsterdam, que va guanyar el Premi Booker (un dels premis literaris més reconeguts) en 1998.

Amsterdam ens trasllada a un moment de la vida de dos amics íntims, que a la vegada son examants de la mateixa dona, Molly, morta després d'una malaltia neurodegenerativa. Un d'ells és Clive, un compositor molt reconegut que està preparant la simfonia que marcarà un punt d'inflexió en la seua carrera. L'altre amic, Vernon, és el director d'un periòdic de línia progressista, en contra del partit en el poder. Tal com em té acostumada McEwan, als dos amics se'ls presenten dos dilemes morals que els posaran un en contra de l'altre de manera dràstica.

Si a La llei del menor l'autor explora les particularitats del dret de família amb passatges sencers sobre la redacció d'una sentència, a Amsterdam l'obsessió és la música clàssica i l'ètica periodística. Ens trobem davant d'una novel·la sagaç, que ens va ensenyant a poc a poc les preocupacions dels protagonistes, les seues sospites i el seu desassossec creixent conforme va avançant la trama. L'autor també ens delecta amb unes descripcions precioses i acuradíssimes sobre la creativitat i la construcció d'una peça musical.

Tot i que es llig molt i molt bé (llegir la prosa de McEwan sempre serà una delícia) el final m'ha malmès un poc la història. Es tracta d'un desenllaç, per al meu gust, precipitat i esbojarrat. Crec que és la solució per la que s'ha optat no es correspon amb la intriga que s'anava cuinant durant la resta de la novel·la. Vaja, ha sigut un poc decebedor, ja que la història anava in crescendo i l'estava gaundint molt fins eixe moment.

En fi, no perquè no m'haja agradat el final us deixe de recomanar Amsterdam. És un llibre molt curtet, excel·lentment escrit i amb un argument interessant. Els dilemes que es plantegen, les decisions preses i les seues conseqüències han mantingut la meua atenció durant tota la lectura. No obstant això, si voleu començar amb McEwan, aneu directament a La llei del menor: trobareu més emoció, una història amb més lògica i millor construïda i una protagonista molt més humana i rodona.

Amsterdam Ian McEwan
Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... creus que és el moment per a un lectura ràpida, però intel·ligent
Fuig si... esperes un final a l'altura de la resta de la novel·la
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall