dijous, 20 d’abril de 2017

Enviada especial (Jean Echenoz)

A, d’Àgil. Un dels adjectius que podem adjudicar a Enviada especial, de Jean Echenoz, la meua última lectura. Està bé llegir una novel·la de la que no tens ni idea, en la que tot et ve de sorpresa. En aquest cas, ha sigut una sorpresa molt agradable.

Enviada especial és una novel·la d’espies. Què faig llegint sobre missions i assassinats? Què faig llegint un llibre que té un regust a novel·la negra, a novel·la policíaca? El cas és que l’última novel·la d’Echenoz és una construcció estranya, perquè tot i que la seua base està formada per estereotips de les novel·les d’aquests gèneres (com un general amb un despatx ple de xinxetes amb informació entrellaçada), el lector respira alguna cosa nova. Trobem molt d’humor, extravagàncies de principi a final i una trama agilíssima que ens atrau constantment a les seues pàgines.

No vull contar massa de l’argument, perquè una de les raons de que m’haja agradat tant és que no sabia absolutament res del que m’anava a trobar. No us vull robar això. Sols uns breus apunts: ens trobem un segrest d’una dona amb una vida grisa, casada amb un músic que ha tingut ja la seua millor època. També tenim, per descomptat, uns segrestadors molt especials. Llegim, a més, sobre una missió a un país llunyà, desconegut, del que tenim molta curiositat. La mescla d’aquests elements conforma una novel·la coral, amb múltiples personatges relacionats de les formes més absurdes. Uns personatges que venen, tornen i se’n van i no tenim idea de com acabaran.

Si el gran mural de personatges m’ha agradat per la seua diversitat de trames i personalitats, el narrador m’ha captivat. Llegim una veu omniscient, però humana. Que ho sap tot, però a qui també se li escapen detalls. Aquesta veu ens apel·la directament als lectors, però d’una manera natural, amb un estil còmic que ens fa còmplices de les desgràcies dels personatges.

Si voleu allunyar-vos d’algunes lectures dramàtiques i denses i voleu una novel·la refrescant, Enviada especial us farà el paper pels seus nombrosos girs a la trama i les seues revelacions inesperades. Que no us tire enrere l’etiqueta de novel·la policíaca o negra, perquè és més que això, és una altra cosa.

Gràcies a l'editorial Raig Verd per la còpia digital! Enviada especial té una portada preciosa.

Llig-lo si... vols una lectura refrescant, àgil i divertida
Fuig si... t'abelleix una història profunda i versemblant

dissabte, 15 d’abril de 2017

Com ser-ho alhora (Ali Smith)

Avui parlaré sobre una novel·la completament original en la forma i en l’estil. Una novel·la finalista en el Man Booker de 2014, que ha sigut qualificada com inventiva, complexa, commovedora i enlluernadora, entre altres. És Com ser-ho alhora, de l’escriptora escocesa Ali Smith.

Com escriure una ressenya d’un llibre del que m’ha agradat la intenció i el plantejament, però no el contingut o la manera de ficcionar la proposició inicial de l’autora? Alguna cosa farem. La novel·la està dividida en dues parts: Una conta la història d’un pintor del Renaixement, Francesco del Cossa, i l’altra la d’una adolescent en l’actualitat, George. Francesco és un artista que es va dedicar a pintar una part dels frescos del Palau Schifanoia (contra l’avorriment). De gènere equívoc, el pintor viu una injustícia, al no rebre els diners que ell considera justos per la seua faena. George, per la seua banda, acaba de perdre sobtadament la seua mare i ha de fer front al dol, a la incomprensió de l’eliminació sense sentit d’una vida tan estimada per a ella.

Aquestes dues trames, tot i distanciades per un bon cabàs d’anys, es van entrellaçant en alguns moments: George fa un viatge amb sa mare per veure les pintures de Francesco; el pintor té unes visions estranyes de George com si estiguera al seu costat. Ambdues històries plantegen de vàries maneres el tema principal de la novel·la: l’ambigüitat. O el dualisme. Passat-present, mort-vida, home-dona, són conceptes que es van barrejant durant tota la lectura, que es contraposen i s’harmonitzen alhora. Smith recrea dues vides amb finestres entre elles que enriqueixen tant la visió dels dos protagonistes com l’experiència del lector. Fins ací bé. M’agraden els jocs d’espills, les auto-referències, m’agrada un bon experiment literari.

Què m’ha passat, aleshores, amb aquesta novel·la? M’ha donat la impressió que l’autora ha posat molt més esforç en la construcció d’un estil dissonant i d’una estructura original, que en la creació del contingut, de la història. Aprecie i reconec la singularitat de la novel·la, però he trobat a faltar profunditat en les trames i en el missatge per compensar tanta aparatositat. Potser és que sóc massa tradicional?

En fi, Com ser-ho alhora tenia, en principi, tots els ingredients per a agradar-me, però finalment m’ha deixat amb un regust amarg. M’ha agradat el com, m’ha faltat el què


Com ser-ho alhora Ali Smith ressenya

Llig-lo si... t'agraden els experiments literaris
Fuig si... no vols massa excentricitats

dissabte, 8 d’abril de 2017

La llei del menor (Ian McEwan)

Aquest és el meu mes d’Ian McEwan, després de llegir Closca de nou em vaig llençar al que era per a mi el llibre més conegut de l’escriptor anglès: La llei del menor. Després d’acabar-lo i de reflexionar sobre el que McEwan m’havia contat, vaig arribar a la conclusió de que, si un desconegut (o algú a qui no conec massa bé) em demana que li recomane un llibre, li diria que llisca aquest, és una aposta poc arriscada: és llig meravellosament bé, és curtet, enganxa i, bé, jo crec que és bo.

La llei del menor ens presenta a Fiona, una jutge del tribunal de família que viu a Londres amb el seu marit. A Fiona la coneixem bé des del principi, és una dona de pràcticament seixanta anys, metòdica, intel·ligent i quadriculada. Té molt d’èxit en la seua faena, els seus companys l’admiren i  és gairebé una eminència en el seu camp. Un dia, la seua vida personal s’esquerda: el seu marit li demana que li deixe tindre una aventura amb una joveneta, ja que Fiona s’ha tornat freda, no li parla, no li fa cas, i David vol aprofitar aquesta gran i única oportunitat. Mentrestant, a Fiona li encomanen un cas nou: un adolescent de dèsset anys necessita una transfusió de sang per al seu tractament contra la leucèmia. El xic, que és testimoni de Jehovà, refusa la transfusió, però com és menor d’edat és Fiona qui ha de prendre la decisió: fer cas a la decisió de l’adolescent de fer el que vol amb el seu cos o salvar-li la vida.

McEwan ens presenta en aquesta novel·leta un dilema moral que engloba més dilemes a dins, fent que el lector haja de decidir si el que llegim és just o no ho és. Les emocions, per descomptat, són molt intenses, i el lector no pot estar de posar en dubte les decisions i les accions dels personatges.

Jo us el recomane, perquè estic convençuda de que passareu una bona estona: segur que acabareu estimant a Fiona tant com ho he fet jo, en alguns moments us sentireu incòmodes i, definitivament, reflexionareu sobre la lectura després de que l’acabeu. Si no us agrada, bé, sols haureu perdut un parell de vesprades.

La llei del menor ressenya

Llig-lo si... vols una lectura lleugera però que et fa pensar
Fuig si... sempre tens un punt de vista únic i inamovible

dissabte, 1 d’abril de 2017

Nostalgia (Mircea Cărtărescu)

Aquest any  m’he fet el propòsit de llegir autors i autores de procedències geogràfiques diverses, en contraposició al quasi-monopoli estatunidenc que reina a la meua prestatgeria. El meu desig es va veure alimentat quan vaig guanyar un sorteig, el premi del qual era un llibre d’Impedimenta: Nostalgia, de l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu.

Nostalgia és una novel·la construïda a partir de cinc relats, cada un amb un argument i uns personatges diferents, però tots ambientats en la ciutat de Bucarest, la ciutat natal de l’escriptor. El primer relat, El Ruletista és el text més normal, més paregut al que estem acostumats. M’ha recordat molt a Zweig, amb unes emocions a flor de pell, però Cărtărescu és un narrador un poc més enrevessat que el vienès. El Mendébil ens conta els jocs i les activitats d’un grup de xiquets d’un veïnat. Aquesta xicalla, acostumada als jocs relacionats amb la violència, es veu trasbalsada per la incorporació d’un xiquet diferent, que es converteix en narrador d’històries èpiques i en una espècie de guru infantil. Los Gemelos és la història amorosa i autodestructiva d’una parella d’adolescents que acaba en un intercanvi impossible i transcendental. REM és el relat més llarg, on els jocs fantasiosos d’unes xiquetes s’entrellacen amb la recerca d’un supramón. Finalment, El Arquitecto conta l’evolució musical d’un home dins del seu cotxe.

Els relats que més m’han agradat són els dos últims. REM perquè mescla molt creativament la realitat o allò veritable amb la fantasia, els somnis i la imaginació de les xiquetes; no sabem on acaba allò real i comença allò imaginat. El Arquitecto perquè és el text més esbojarrat, que juga més amb la hipèrbole increïble. Va d’un home que passa de l’èxit a la mediocritat, i de la mediocritat a ser la persona més coneguda del món. M’ha fet riure amb ganes. Los Gemelos, per contra, ha sigut l’únic que se m’ha fet feixuc, potser no l’he acabat d’entendre bé.

Cărtărescu ha creat un món inestable, on no podem fer cas del que ens diu la lògica i el sentit comú; aquest fet combina perfectament amb els personatges protagonistes, que solen ser xiquets amb una imaginació desbordant. El títol fa referència, supose, a la tristesa i al sentiment de pèrdua per la innocència i fantasia que deixem enrere quan ens fem majors, quan ens fem més racionals i oblidem els jocs que neixen solament de la nostra inventiva. Tot i que sempre hi ha excepcions, com en el cas d’El Arquitecto.

He gaudit moltíssim amb aquesta lectura tan diferent, amb l’estil recargolat de l’escriptor i amb les imatges quimèriques que ens presenta. Gràcies a la editorial Impedimenta per oferir-nos novel·les tan singulars i boniques alhora. Ha sigut un descobriment molt plaent que us recomane sense cap dubte.

Nostalgia Mircea Cartarescu

Llig-lo si... t'agrada la mescla d'allò impossible, fantàstic i la realitat
Fuig si... vols llegir coses lògiques del món real

dimecres, 29 de març de 2017

Adopta una autora: Isabel-Clara Simó


Hace unos meses descubrí un proyecto en la red que me encantó. Lo que proponen las organizadoras es adoptar una autora durante un tiempo indeterminado. Durante este periodo, los y las adoptantes deben hablar sobre la autora elegida, ya sea para hacer reseñas de su obra, para hablar sobre su estilo, sobre sus ideas, etc. Tras una pequeña asamblea familiar (mi indecisión puede ser fatigosa), decidí que mi autora sería Isabel-Clara Simó.

Al principio quería adoptar alguna autora extranjera: ¿qué tal Zelda Fitzgerald? ¿Y Nadejda Mandelstam? Ambas fueron mujeres extraordinarias tanto personalmente como en el ámbito de la literatura. Aparte del tema de la limitación de obra a comentar (Zelda tiene sólo una novela y Nadejda tiene dos), estaba el tema de obviar lo que es de casa. ¿Dónde queda aquello que tenemos cerca? Así, eligiendo a Simó, elegía a una autora próxima que fue muy importante en mi pre-adolescencia, ya que Raquel (1992) fue una novela que me marcó muchísimo, tanto que la leí como unas cuatro veces.

Isabel-Clara Simó (1943) es una escritora valenciana, de Alcoi concretamente. Es licenciada en Filosofía y en Periodismo y es doctora en Filología Románica. Simó se ha dedicado a la enseñanza (secundaria y Universidad), al periodismo y a la escritura. Durante más de cuatro décadas, la autora ha publicado veintitrés novelas, dos libros de poesía, doce textos juveniles o infantiles, trece libros de narrativa breve, cuatro obras de teatro y seis textos ensayísticos y de crítica literaria.

Simó, aparte de ser escritora de pura ficción, como dice ella, también es una gran defensora de la lengua valenciana/catalana, de los Países Catalanes, de la política de izquierdas y del feminismo. Espero hacer una entrada hablando sobre lo que piensa la autora sobre este último tema, seguro que salen cosas muy interesantes.

Yo sólo conozco a Isabel-Clara Simó desde el recuerdo de sus novelas juveniles, ya que cuando me hice mayor la abandoné un poco. Ahora, a través de este proyecto, leeré y descubriré los argumentos más adultos de Simó: Julia, Historias perversas, La salvaje y Mujeres, por ahora. La autora es una mujer fascinante (os animo a visualizar entrevistas suyas en Youtube) y una de las plumas más queridas de las letras valencianas/catalanas que, para darme la razón, ha recibido el Premio de Honor de las Letras Catalanas este 2017. Os aliento a conocerla y a leerla, yo lo haré.
Isabel-Clara Simó

___________________________________________________________




Fa uns mesos vaig descobrir un projecte a la xarxa que m’encantà. El que proposen les organitzadores és adoptar una autora durant un temps indeterminat. Durant aquest període, els i les adoptants han de parlar sobre l’autora elegida, ja siga per a fer ressenyes de la seua obra, per parlar sobre el seu estil, sobre les seues idees, etc. L'objectiu és donar visibilitat a dones escriptores no massa conegudes. Després d’una xicoteta assemblea familiar (la meua indecisió pot ser carregant), vaig decidir que la meua autora seria Isabel-Clara Simó.

Al principi volia adoptar alguna autora estrangera: què tal Zelda Fitzgerald? I Nadejda Mandelstam? Ambdós foren dones extraordinàries tant personalment com en l’àmbit de la literatura. A part del tema de la limitació d’obra a comentar (Zelda solament té una novel·la i Nadejda en té dues), estava el tema d’obviar el que és de casa. On queda allò que tenim a prop? Així, elegint a Simó, elegia a una autora que va ser molt important en la meua pre-adolescència, ja que Raquel (1992) va ser una novel·la que em va marcar moltíssim, tant que la vaig llegir com unes quatre vegades.

Isabel-Clara Simó (1943) és una escriptora valenciana, d’Alcoi concretament. És llicenciada en Filosofia i en Periodisme i és doctora en Filologia Romànica. Simó s’ha dedicat a l’ensenyament (secundària i Universitat), al periodisme i a l’escriptura. Durant més de quatre dècades, l’autora ha publicat vint-i-tres novel·les, dos llibres de poesia, dotze textos juvenils o infantils, tretze llibres de narrativa breu, quatre obres de teatre i sis textos assagístics i de crítica literària.

Simó, a part de ser escriptora de pura ficció, com diu ella, també és una gran defensora de la llengua valenciana/catalana, dels Països Catalans, de la política d’esquerres i del feminisme. Espere fer alguna entrada parlant sobre què pensa l’autora d’aquest últim tema, segur que ixen coses molt interessants.

Jo sols conec a Isabel-Clara Simó des del record de les seues novel·les juvenils, ja que quan em vaig fer més major la vaig abandonar un poc. Ara, a través d’aquest projecte, llegiré i descobriré els arguments més adults de Simó: Júlia, Històries perverses, La salvatge i Dones, per ara. L’autora és una dona fascinant (us anime a visualitzar entrevistes seues a Youtube) i una de les plomes més estimades de les lletres valencianes/catalanes que, per donar-me la raó, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquest 2017. Us encoratge a conèixer-la i a llegir-la, jo ho faré.
Us deixe ací un vídeo d’una entrevista on parla d’alguns dels temes que més li interessen: 


[He tret informació d’ací i d’ací.]

dissabte, 25 de març de 2017

Closca de nou (Ian McEwan)

Tot i que fa temps que vull llegir La llei del menor, Closca de nou ha sigut, finalment, la primera novel·la que he llegit de l’escriptor anglès Ian McEwan. No m’he pogut resistir a la premissa que em plantejava el llibre que us duc avui, ni al seu narrador. A Closca de nou, el narrador és un fetus d’uns vuit mesos que pot escoltar tot el que passa fora de la panxa de la seua mare. Un dia, l’estrany protagonista s’assabenta de que sa mare i el seu oncle estan planejant l’assassinat de son pare.  McEwan ha creat una original adaptació lliure de Hamlet.

Coneixem a un fetus que va creixent a la panxa de Trudy. El pare del protagonista és John, un poeta i editor somiador i sense espenta, en principi. Trudy i Claude (el germà de John) són amants i tenen l’objectiu de matar a John per heretar una mansió familiar. Tot seria normal si no fóra perquè el fetus és l’únic testimoni d’aquesta conspiració. Un testimoni que passa desapercebut per tots, que està però no existeix, que escolta però no pot dir res. Com a lectors, anem descobrint de la mà del protagonista tots els plans malèfics dels dos assassins: la causa de la mort (un verí molt shakespearià), les proves exculpatòries i el pla de fugida, per si res acaba eixint malament.

El narrador –li diria pel seu nom si tinguera– es veu atrapat en el dilema de fer costat al pare i, per tant, odiar la seua mare; o estimar sa mare i acceptar l’assassinat, atès que el seu destí va lligat al de la seua progenitora. El fetus, a més, és molt culte. A força d’escoltar els podcasts que es posa sa mare, ha anat aprenent sobre geopolítica actual, història, literatura i altres temes. Discorre sobre la seua situació i les implicacions que tindrà per al seu futur: viurà els seus primers mesos a la presó? El donaran en adopció? Aquest contrast entre la realitat del protagonista, que encara no ha nascut i per tant encara no és una persona com a tal amb drets i deures, i les seues complexes reflexions sobre el món que l’envolta és realment divertit.

Closca de nou és una novel·la d’intriga, és divertida, irònica i original. Una història entretinguda contada des d’un punt de vista diferent, amb molts contrastos que us trauran un somriure alhora que passeu les pàgines ràpidament per saber com acabarà tot això. Us avance que el final m’ha encantat.


Llig-lo si... tens curiositat per saber com és un fetus narrador
Fuig si... no vols llegir reflexions geopolítiques d'un nonat

dissabte, 18 de març de 2017

El món resplendent (Siri Hustvedt)

M’agraden les novel·les que són com cebes, això és, que tenen diverses capes i nivells d’argument i enteniment. Obres on m’imagine l’autor o l’autora plantejant un món i dient al lector “arriba fins on vulgues!”. Què farem, no me puc resistir a textos així. El món resplendent, de Siri Hustvedt ha sigut una bona lectura d’aquest tipus, plena de reflexions però amb una trama molt entretinguda.

Comencem. Harriet Burden és una artista que viu a la ciutat de Nova York. El seu marit, ja mort, va ser un important marxant d’art, un home sociable i que gaudí de reconeixement. A Burden sempre se la col·loca a l’ombra d’ell: és la parella de Fèlix, la dona de Fèlix, la vídua de Fèlix. L’obra de Burden mai ha tingut èxit, tot el contrari, ha passat desapercebuda, ha rebut crítiques negatives i se l’ha adjectivat com a naïve o cosa de poca importància. No obstant això, els lectors s'adonem prompte de que Harriet no és algú a qui s’hauria de passar per alt: és una dona amb un bagatge cultural immens, és intel·ligent, observadora, rancorosa, i moltes altes coses. Harriet és una dona polièdrica, plena d’alts i baixos, cares visibles i ocultes que es van donant a conèixer al llarg de la novel·la.

La protagonista té la convicció de que la seua obra no ha tingut èxit per ser ella l’artista, per la percepció que els crítics, el públic i els altres artistes tenen de la seua persona. Així, Harriet planteja un nou projecte artístic per provar aquesta teoria: realitzarà tres exposicions, cada una amb un artista home que farà d’autor de l’obra. Quan aquestes hagen triomfat, ella podrà revelar-se com la veritable artista i el món artístic li haurà de fer cas d’una vegada.

La novel·la de Siri Hustvedt té com a tema principal les percepcions. En què ens fixem quan mirem alguna cosa: parem esment a la cosa en sí? Al context en el què està inclosa? A la persona que la creada? Totes són correctes? Què és més important per a nosaltres: l’obra o l’artista? Potser obra i artista són inseparables. Aquestes preguntes es van reproduint al llarg de tota la història i ens van submergint en la complexa estructura de la novel·la, que és un dels aspectes que més m’ha agradat del text. La novel·la com a tal se’ns presenta com un treball d’investigació realitzat per I.V.Hess sobre Harriet Burden i el seu últim projecte. Aquesta investigació inclou fragments d’unes llibretes tipus diari de Harriet, entrevistes amb els seus fills i amics, i articles i ressenyes vàries sobre la seua obra i la seua persona. A través de tots aquests narradors ens fem la idea (ens creem una percepció) de qui és Harriet i de com va acabar aquest projecte tan especial, i ens endinsem en aquest món perfectament construït, autoreferencial, que ha creat Hustvedt.

En fi, El món resplendent és una novel·la complexa (que no complicada), amb moltes reflexions interessantíssimes, amb una trama que enganxa i que supura intel·ligència i singularitat. Si us agraden les novel·les a capes i els narradors múltiples (però mai confusos), doneu-li una oportunitat, perquè us agradarà.


El món resplendent Siri Hustvedt

Llig-lo si... vols llegir una novel·la complexa que supura intel·lectualitat
Fuig si... no t'agraden les notes a peu de pàgina. De veres, fuig.
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall