dissabte, 9 de desembre de 2017

Una dolça cançó (Leïla Slimani)

Feia molt de temps que una lectura, una història, no m’atrapava, no m’obsessionava tant com Una dolça cançó, de Leïla Slimani. Aquesta novel·leta de no arriba 200 pàgines està feta per a devorar, per deixar-se agarrar per les urpes de l’autora i gaudir, gaudir de la trama tan perversa i sinistra que Slimani ens ofereix.

Atenció lectors i lectores que tenen fills, sobretot si aquests encara són xicotets: crec que ho passareu malament amb aquesta història. Sols em puc imaginar com és d’aterrador deixar la teua criatura a càrrec d’una altra persona, especialment si és algú aliè a la família, com una mainadera. L’autora explora, incideix i furga en aquest tema, deixant aflorar les pors més primàries i intenses al voltant del fet de ser mare o pare. Supose que la temor màxima de la paternitat és que els fills moren, i és justament així com comença la novel·la: troben els dos fills de la parella protagonista assassinats a casa, i la mainadera és la culpable.

A Slimani li interessa la figura de la mainadera, aquesta persona que viu durant el dia amb una altra família, amb una altra casa, i amb un nivell de vida que segurament no té res a veure amb la seua vida pròpia. Com és ser part d’una família, però no ser-ho alhora? Com és viure en la comoditat durant el dia i tornar a la mediocritat a la nit? La qüestió dels límits, de les relacions de poder i de la dependència són clau en la novel·la: les fronteres poc definides entre persona per a la que es treballa i persona amb la que estableixes una relació personal, la balança entre el poder econòmic i el poder d’ordre emocional i la dependència absoluta en algú per tal de seguir un estil de vida determinat.

Crec que Una dolça cançó aconsegueix a la perfecció mostrar-nos els dos mons entre els que es mou Louise, la mainadera, i com aquests es van entremesclant i confonent-se afavorint així la bogeria que la portarà a l’assassinat. No obstant, i crec que és ací on rau la profunditat de la novel·la, l’autora no parla només de la família protagonista, ni de la tragèdia central de la història, sinó que conforma una fotografia crítica de la societat del moment, on tenen cabuda diferents estrats socials, amb molt d’èmfasi en la pobresa urbana, la maternitat, la paternitat (en menor mesura), les desigualtats de gènere i la hipocresia generalitzada d’una classe mitjana benestant. Una de les meues escenes preferides de la novel·la té lloc al parc on les mainaderes del barri duen els xiquets i xerren i xafardegen de les seues faenes i de les seues vides.

Sí, la podem catalogar com a thriller psicològic, i la podem gaudir així, però si deixem de banda la sinopsi i fem una lectura més atenta als detalls, a les subtileses i a les ironies, trobarem una novel·la punyent, intel·ligent i amb moltíssima sensibilitat. Si us dic la veritat, jo m’he obsessionat amb Slimani i amb aquesta novel·la que és alhora una lupa per veure aquells sectors socials que volem ignorar i un espill per analitzar-nos a nosaltres mateixos. Jo no puc deixar de recomanar-vos aquesta novel·la, no la soltareu.

Aquestes són margarides híbrides

Llig-lo si... t'abelleix una història de qualitat i que enganxe
Fuig si... tens fills xicotets

dissabte, 2 de desembre de 2017

Ojos azules (Toni Morrison)

Vaig arribar a açò dels nobels de literatura tard i quan finalment vaig decidir posar-me al dia, tampoc vaig resseguir massa el llistat històric de guanyadors. És per aquesta raó que, llevat dels més actuals, no conec molts dels premiats antics. Toni Morrison, una de les poquíssimes dones amb aquest guardó, el va guanyar l’any que jo vaig néixer, el 1993. Algú me’n va parlar fa poc i vaig decidir provar amb la seua primera novel·la, Ojos azules (1970).

Morrison comença advertint-nos que Pecola, la xiqueta negra protagonista de la història, es queda embarassada del seu pare. Amb aquesta informació, que pertany realment al final del llibre, ja sabem que serà una lectura àrdua, amb escenes molt delicades i no recomanada per a sensibilitats massa fines. La novel·la està ambientada als anys seixanta a un poblet d’Estats Units. La narradora, que també és una xiqueta negra, ens va contant des del seu innocent punt de vista el seu dia a dia i la relació que estableixen ella i la seua germana amb Pecola. D’aquesta última sabem que ve d’una família molt empobrida, que té la pell molt obscura i que tots, inclosa ella i la seua família, pensen que és molt lletja.

Com ja sabem el final de la història, no ens importa tant el què com el com s’ha arribat a eixa situació i el per què ha passat i s’ha consentit. Així, l’autora ens explica la personalitat de Pecola i la seua problemàtica a través de l’anàlisi del seu entorn: el seu barri, la seua escola i la seua família, principalment. Coneixem la infantesa i joventut del seu pare i de la seua mare per separat, i la seua vida en comú; sabem també el passat d’altres persones que interactuen amb Pecola i la fan desgraciada, i per tant, som sabedors de les seues motivacions, el perquè són com són i fan el que fan. Com comenta ella mateixa a l’epíleg, la intenció de Morrison no és demonitzar a les persones que han sigut directament responsables del destí de la protagonista, tampoc pretén excusar-les, sinó humanitzar-les i fer-nos-les comprendre a través de la seua pròpia història.

L’òpera prima de Morrison és una prova sobre com de profundes eren les arrels del racisme als Estats Units (i encara perduren), com tenien la capacitat de pervertir la ment, els prejudicis i les actituds tant de la població blanca, com de la negra. La qüestió de la bellesa i de la percepció de la pròpia vàlua és fonamental en la història, ja que l’ideal superior de com deuria de ser una persona se basa en la raça i, per tant, en la blancor. Morrison treballa sobre aquesta idea de com la mirada blanca, externa i essencialment opressora és imposada i assimilada per la població negra, construint així un imaginari impregnat d’auto-odi i d’auto-engany.

Aquesta opressió, però, no s’explica de manera senzilla i unilateral (de blancs a negres) sinó que esdevé una xarxa plena de interrelacions entre raça, gènere i classe: els blancs oprimeixen els negres, els homes a les dones i els rics als pobres. Les dones negres acomodades, per exemple, es creuen superiors als negres pobres, a qui anomenen en la versió original niggers. La protagonista de la novel·la és negra, pobra i xiqueta i, per tant, té tots els estrats de la societat en contra.

Ojos azules és una novel·la duríssima sobre el dolor que ens podem arribar a infligir els uns als altres. Com a punt feble puc dir que m’ha semblat un poc irregular, amb passatges que avancen a un ritme prou més lent que altres. No obstant això, el punt de vista múltiple m'ha semblat molt acertat, ja que coneixem així els diversos personatges des de dins, fet que li dóna més complexitat a la història i la fa més vertadera. En tot cas, no es tracta d’una història per entretindre’s i passar una estona agradable, sinó per reflexionar sobre les causes reals de per què actuem com ho fem i sobre com podem contribuir, des de les nostres posicions privilegiades, a un món més just.  

Ojos azules Toni Morrison
Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'interessa el racisme explicat en la seua complexitat
Fuig si... no pots soportar la premissa de la novel·la

dissabte, 25 de novembre de 2017

Tsugumi (Banana Yoshimoto)

Llegint aquesta novel·la he recordat amb molta estima aquelles històries juvenils de Bromera que llegia quan era xicoteta, amb autors com Jordi Sierra i Fabra, Pasqual Alapont, Joan Pla, però sobretot amb Isabel-Clara Simó i Glòria Llobet, que sabien escriure sobre tot el que em passava pel cap aleshores: l’amistat, el fer-me gran, els problemes familiars i els amors d’estiu. Tsugumi, de Banana Yoshimoto, m’ha transportat des de Japó a aquells dies en casa devorant lectures i a l’expectativa del que em depararia el futur.

La narradora d’aquesta història és Maria, una jove que ha d’abandonar el poble costaner on ha viscut sempre per mudar-se a Tòquio amb la seua família. La seua cosina, Tsugumi, l’anima a passar un últim estiu al poblet amb ella, a mode d’acomiadament. Tsugumi sofreix una malaltia crònica que l’impedeix fer una vida normal, ja que si no es cuida massa pot empitjorar i morir-se, fins i tot. Aquesta vida envoltada en cotó-en-pèl i amb contínues atencions ha forçat un caràcter agre i egoista, tot i que en el fons no és tan dolenta com vol aparentar. Durant aquestes setmanes de vacances, les dues cosines coneixen un xic amb el que estableixen una tendra amistat, mengen gelat, passegen el gos dels veïns per la platja i viuen l’estiu sabent que no hi hauran més així.

La novel·la de Yoshimoto, de no més de 200 pàgines, ens parla i ens qüestiona sobre allò que anomenem llar: el lloc on ens sentim segurs, feliços i tranquils, on les olors i els sorolls ens són sempre familiars. La història captura perfectament aquesta època de les nostres vides on encara no tenim responsabilitats ni massa preocupacions, però no som conscients aleshores d’aquesta comoditat. L’autora ha creat un relat absolutament nostàlgic, amb una mirada constant al passat, als canvis de la vida, al fet de fer-se major i haver d’abandonar les persones i els llocs més estimats.

Com he dit al principi, a mi m’ha recordat a aquelles novel·les juvenils, però també a l’època en què les vaig llegir. Crec que és una lectura perfecta per deixar-se endur pels rius de la melangia, però sense decaure en la tristesa. No trobareu grans emocions, ni grans aventures, sinó que escoltareu les onades del mar, viatjareu a les vostres joventuts i enyorareu aquells estius ociosos. Tsugumi la pot gaudir tant un xiquet de 12 anys, com un home de 70, i per aquest mèrit i per l’atmosfera que crea al voltant de lector, la recomane especialment per passar un parell de vesprades molt agradables.
“Durant deu anys vaig viure protegida sota una mena de vel format de diferents coses. Però no hi ha ningú que noti l’escalfor que l’envolta fins que no en surt. Sota el vel hi fa una temperatura tan agradable que ni tan sols saps que hi has estat fins que t’adones que no hi podràs tornar”.
Tsugumi Banana Yoshimoto
Aquestes flors són roses

Llig-lo si... t'abelleix una lectura tranquila i molt nostàlgica
Fuig si... sents reticència cap a les lectures de joventut

dissabte, 18 de novembre de 2017

El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

Aquest és un d’eixos llibres que van rondant per casa, que els mires, els remires, però sempre acaben tornant a la prestatgeria. Estic parlant, en el meu cas, d’El déu de les coses petites, d’Arundhati Roy. Aquesta va ser la primera, i fins fa poquet l’última novel·la de l’escriptora índia, tot un èxit en el moment de la seua publicació en 1997. Jo el vaig agafar amb un poc de desconfiança i sorprenentment m’ha encantat.

Comence confessant que durant les primeres pàgines i durant una bona estona no parava de pensar que aquesta no era una novel·la per a mi: el llenguatge complicat, l’estil recargolat i estrany i la història que avançava i retrocedia en el temps me donaven molta mandra i creia que m’ho podria estar passant millor amb una altra lectura. Per sort vaig persistir i, a poc a poc, contingut i forma van anant encaixant i em vaig trobar enmig d’una història apassionant i completament absorbent.

La novel·la de Roy es podria definir de moltes maneres, però a mi m’ha arribat especialment com una saga familiar amb una trama principal que succeeix durant el nadal de 1969 a Ayemenem, una xicoteta ciutat de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia. Els protagonistes són dos bessons de set anys que, tot i no ser bessons d’un sol òvul, senten una connexió especial entre ells. Sabem des del començament que els xiquets s’han vist implicats en la mort de la seua cosina anglesa, Sophie, que havia anat a passar les vacances a casa del seu pare, l’oncle dels bessons. A partir d’aquesta premissa, l’autora reconstrueix el passat, el present (entenent-lo com l’any de la tragèdia) i el futur de tots els membres de la família.

La novel·la explica la vida de cada personatge: la mare dels xiquets, els oncles, els iaios, la tia àvia i un amic de la família. Se’ns fa un recorregut per les seues passions del passat, les seues desgràcies i les relacions que s’estableixen entre ells; bàsicament veiem totes les casualitats i totes les conseqüències dels seus actes que han fet possible, al llarg dels anys, la mort de Sophie i les seues fatals implicacions. El detall de cada acció, la repercussió de cada paraula, és essencial per a la història, formant una espècie d’espiral on absolutament tot té sentit al final. No parlem, això no obstant, d’un final inesperat, sinó d’un conjunt d’informació aparentment inconnexa que s’articula lentament per formar una gran història rodona.

El déu de les coses petites parla, entre altres temes, sobre l’amor (l’amor prohibit, censurat) i sobre la desigualtat, traduïda en una violència brutal contra tot aquell que és considerat inferior i que pot alterar la jerarquia establerta. Es tracta d’una novel·la que és un univers en sí mateix, ple d’autorreferències i amb idees que es repeteixen i es transformen contínuament, mantenint el lector sempre en aquest món cruel i oníric alhora. Jo he gaudit immensament d’aquesta història tan complexa, en el bon sentit, que ens ensenya com els xicotets detalls són els que conformen realment el nostre destí. Feu l’esforç de llegir les primeres pàgines i ja veureu la recompensa més gran que us espera.


Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols apuntar-te a un repte literari que val molt la pena
Fuig si... no t'agraden les coses estranyes i busques alguna cosa lleugera

dissabte, 11 de novembre de 2017

El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)

Estic intentant aficionar-me a llegir llibres de la biblioteca. Intente comprar menys (la butxaca i les prestatgeries de casa ho agraeixen) i així també descobrisc lectures noves, diferents, amb les que probablement no m’atreviria a gastar-me els diners. Ja vaig encertar amb Tres llums, de Claire Keegan, i ara ho he tornat a fer amb El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami. Aquesta autora japonesa té molta obra publicada i compta amb un alt reconeixement internacional. Jo no la coneixia fins ara, però ja us dic que aniré arrambant amb tot el que veja d’ella d’ara endavant.

El cel és blau, la terra blanca, titulat originàriament El maletí del professor japonès, és la història de l’apropament progressiu de dues persones amb poques coses en comú, aparentment. Tenim a Tsukiko, una dona introvertida de 38 anys, i tenim al mestre, un home prou més major que ella, antic professor de Tsukiko a l’institut. Ambdós freqüenten casualment la mateixa taverna i a poc a poc s’adonen que comparteixen gustos culinaris i una existència solitària. Quan coincideixen, xerren, mengen i beuen junts, quan no, no es van buscant; potser es veuen tots els dies d’una setmana, potser passen setmanes sense saber res l’un de l’altre.

Aquesta relació tan estranya als nostres ulls va prenent forma gradualment fins convertir-se en un vincle imprecís, però intensament íntim. De la desconeixença passen a l’amistat, i de l’amistat, a alguna cosa que podem anomenar amor. La barrera més evident entre ells és l’edat, però els seus passats, les seues manies i les seues costums també representen obstacles que entrebanquen el seu lligam. No us penseu que es tracta d’una història típicament romàntica, perquè no ho és. Kawakami ens presenta l’evolució subtil de dues persones i de la relació entre elles: com aprenen a compartir les seues vides i les seues cabòries, com es van entenent amb un sol gest, amb un monosíl·lab o amb un silenci.  

Un aspecte importantíssim de la novel·la és la descripció minuciosa que es fa del menjar i de la beguda que comparteixen el mestre i Tsukiko: el tofu, els xampinyons, el sake, la cervesa, les algues, el corder o el miso són un tercer protagonista, testimoni i excusa de les anades i vingudes dels dos amics. Gran part de la novel·la té lloc a la taverna o a altres llocs on la parella beu –en grans quantitats– i menja àpats tradicionals japonesos. Aquests passatges m’han encantat, i no sols per la curiositat que em desperta una cultura tan diferent a la meua, sinó perquè és sobretot en aquests moments quan podem apreciar els xicotets descobriments i avanços en la relació.

El cel és blau, la terra blanca ha sigut un descobriment. Amb una prosa bella, però senzilla, Kawakami ha creat per a nosaltres una novel·la sobre la soledat i sobre trobar la felicitat en una persona inesperada, amb les pors que això comporta. És una història amb la que anem acompanyant els personatges en el seu dia a dia, en els seus menjars i en les seues converses quotidianes. Es tracta d’una lectura curta i reposada, que us deixarà, quan l'acabeu, una barreja de sentiments molt agradables i amb la que voldreu endinsar-vos, com jo, en l'univers de l'autora a través de la resta de la seua obra.


Aquesta planta és una bignònia rosa

Llig-lo si... t'agrada la pel·lícula Lost in translation
Fuig si... vols una novel·la on passen coses intenses

dissabte, 4 de novembre de 2017

Tres llums (Claire Keegan)

Hi ha llibres que mostren la dolçor de la vida i que alhora fan la vida més dolça. Parle de llibres que narren històries quotidianes, però que posen la lupa en aquells aspectes més agradables i tendres de la nostra existència. Un exemple pot ser Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, on una relació d’amistat i amor canvia radicalment la vida de dues persones que pensaven que ja havien viscut tot el que havien de viure. Tres llums, de Claire Keegan forma part d’aquest exquisit grup de lectures.

La nostra protagonista, una xiqueta de nom i edat incerts, és enviada a passar l’estiu a casa dels seus oncles. Ella no sap quan de temps estarà fora, ni com són l’home i la dona que l’acolliran, ni si la faran treballar al camp o li faran crepes per a berenar. Conforme van passant les poquetes pàgines de la novel·la, anem veient, gràcies a les observacions de la xiqueta, la diferència entre la casa dels pares i la casa dels oncles. Descobrim que els seus pares i els seus nombrosos germans viuen en una situació precària, de falta de diners i falta de cura i atenció pels xiquets. Els seus oncles, per contra, no tenen fills i poden (i volen) dedicar totes les atencions necessàries a la seua nova convidada: la netegen, l’ensenyen a llegir, li compren roba i llibres i l’ensenyen què és l’honestedat i l’estima.

L’estil de Keegan és absolutament minimalista. No falta ni sobra cap paraula i cada línia de diàleg és essencial per mostrar-nos la personalitat de cada membre de la família. La novel·la està narrada des del punt de vista de la protagonista, i tot i que personalment no me solen agradar els narradors xiquets, perquè no me’ls acabe de creure, aquesta vegada l’efecte ha sigut completament positiu; la mirada innocent, poruga i expectant de la narradora endinsa al lector en la història i la fa més càlida i propera.

Tres llums és una història dolcíssima, plena de tendresa concentrada i molta delicadesa. En escasses paraules, veiem com d’important és per a la xiqueta que li agafen de la mà o que li facen xicotetes confidències, per exemple, però sense caure mai en el sentimentalisme ni en clixés fàcils. Una novel·la delicada, tendra i íntima per als amants de les històries aparentment senzilles, però que t’omplen el cor d’estima al final de la lectura. Una joieta absolutament recomanable per a tot el món.

Aquestes flors són margarides híbrides (n'hi ha de moltes classes)

Llig-lo si...
 t'abelleix una xicoteta història intimista, delicada i minimalista
Fuig si... esperes una lectura que te dure més d'un dia

dissabte, 28 d’octubre de 2017

El bosque oscuro (Cixin Liu)

Un apunt important: El bosque oscuro és la segona part de la trilogia de Tres cuerpos. Si no voleu saber absolutament res del que passa a la primera part, llegiu millor la ressenya que vaig escriure sobre el primer llibre.

Des que vaig acabar El problema de los tres cuerpos sabia que tard o d’hora hauria de conèixer la continuació de la fascinant història que proposava Cixin Liu. El bosque oscuro és la segona part de la trilogia que ha contribuït a la popularitat creixent de la ciència ficció xinesa, i és que es tracta d’una aventura complexa, enrevessada, amb moltíssims termes tècnics, però que enganxa i que ens endinsa completament en el seu món.

La novel·la de Liu té la seua base en la Paradoxa de Fermi. Aquesta es pregunta com és que havent milers de milions de possibilitats de que hi haja a l’univers altres civilitzacions intel·ligents, cap d’aquestes ha contactat mai amb nosaltres. Hi ha múltiples possibles respostes a aquesta qüestió, totes igual de fascinants, i el que fa Liu és explorar una de les explicacions, potser la més aterridora. Jo em podria passar hores rellegint l’article que exposa, de manera molt comprensible, cada una de les possibilitats, així que podeu entendre el meu entusiasme si em presenten un llibre sencer que se sustenta en una d’aquestes hipòtesis.

El llibre arranca quan la societat ja és coneixedora que en quatre-cents anys una civilització superior alienígena aterrarà a la Terra per colonitzar-la i, bàsicament, per destruir la humanitat. L’autor imagina i descriu detalladament quina seria la reacció social, política i econòmica davant d’aquesta perspectiva i com evolucionaria conforme es va apropant el moment final. Liu retrata, per exemple, un nou model de ciutat adaptada a les noves necessitats que no té res a envejar als cotxes i les pantalles de la meua estimada Blade Runner.

El bosque oscuro conté una trama prou més complexa a la seua predecessora, ja que en aquest cas el focus d’atenció recau sobre la societat humana i el futur llòbrec que l’espera. Tot i que m’haguera agradat que es donaren a conèixer més aspectes sobre la civilització dels atacants – com a la primera part, que ens mostra el perquè han de fugir del seu planeta, entenc que en aquesta novel·la no tocava aprofundir en aquest tema.

La història m’ha agradat molt i m’ha sorprès contínuament, però sí que ha hagut un parell de coses que m’han embrutat molt la lectura i que si l’autor n’haguera prescindit, el resultat seria enormement més positiu. En primer lloc tenim el masclisme sense escrúpols que l’autor mostra reiteradament quan parla dels poquíssims i irrellevants personatges femenins i quan comenta que les dones són inferiors als homes, tan intel·lectualment com físicament. No sé com és la situació de la dona a Xina en l’actualitat, però crec que si fóra mitjanament acceptable, aquesta novel·la no s’hauria pogut publicar amb tantes observacions vergonyoses. En segon lloc, i supose que com a conseqüència d’aquesta mentalitat, la història d’amor que ocupa un grapat de pàgines de la novel·la és avorrida, inversemblant (i això que és un llibre de ciència ficció!) i absolutament prescindible.

Si podeu obviar aquestes dues coses i centrar-vos en la trama principal i en l’originalitat de la proposta de Liu, trobareu que és una novel·la absorbent, fascinant i molt cinematogràfica. A mi m’ha meravellat l’explicació que fa de la composició de l’univers i com transforma conceptes científics complexos en aclariments molt fàcils d’entendre. Jo l’he devorat, he somiat amb ell a causa de la lectura frenètica i he desitjat que Cixin Liu haguera assistit a alguna classe d’igualtat de gènere.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'agrada el tema del contacte amb extraterrestres
Fuig si... no pots passar per alt el masclisme en la literatura
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall