dissabte, 18 de març de 2017

El món resplendent (Siri Hustvedt)

M’agraden les novel·les que són com cebes, això és, que tenen diverses capes i nivells d’argument i enteniment. Obres on m’imagine l’autor o l’autora plantejant un món i dient al lector “arriba fins on vulgues!”. Què farem, no me puc resistir a textos així. El món resplendent, de Siri Hustvedt ha sigut una bona lectura d’aquest tipus, plena de reflexions però amb una trama molt entretinguda.

Comencem. Harriet Burden és una artista que viu a la ciutat de Nova York. El seu marit, ja mort, va ser un important marxant d’art, un home sociable i que gaudí de reconeixement. A Burden sempre se la col·loca a l’ombra d’ell: és la parella de Fèlix, la dona de Fèlix, la vídua de Fèlix. L’obra de Burden mai ha tingut èxit, tot el contrari, ha passat desapercebuda, ha rebut crítiques negatives i se l’ha adjectivat com a naïve o cosa de poca importància. No obstant això, els lectors s'adonem prompte de que Harriet no és algú a qui s’hauria de passar per alt: és una dona amb un bagatge cultural immens, és intel·ligent, observadora, rancorosa, i moltes altes coses. Harriet és una dona polièdrica, plena d’alts i baixos, cares visibles i ocultes que es van donant a conèixer al llarg de la novel·la.

La protagonista té la convicció de que la seua obra no ha tingut èxit per ser ella l’artista, per la percepció que els crítics, el públic i els altres artistes tenen de la seua persona. Així, Harriet planteja un nou projecte artístic per provar aquesta teoria: realitzarà tres exposicions, cada una amb un artista home que farà d’autor de l’obra. Quan aquestes hagen triomfat, ella podrà revelar-se com la veritable artista i el món artístic li haurà de fer cas d’una vegada.

La novel·la de Siri Hustvedt té com a tema principal les percepcions. En què ens fixem quan mirem alguna cosa: parem esment a la cosa en sí? Al context en el què està inclosa? A la persona que la creada? Totes són correctes? Què és més important per a nosaltres: l’obra o l’artista? Potser obra i artista són inseparables. Aquestes preguntes es van reproduint al llarg de tota la història i ens van submergint en la complexa estructura de la novel·la, que és un dels aspectes que més m’ha agradat del text. La novel·la com a tal se’ns presenta com un treball d’investigació realitzat per I.V.Hess sobre Harriet Burden i el seu últim projecte. Aquesta investigació inclou fragments d’unes llibretes tipus diari de Harriet, entrevistes amb els seus fills i amics, i articles i ressenyes vàries sobre la seua obra i la seua persona. A través de tots aquests narradors ens fem la idea (ens creem una percepció) de qui és Harriet i de com va acabar aquest projecte tan especial, i ens endinsem en aquest món perfectament construït, autoreferencial, que ha creat Hustvedt.

En fi, El món resplendent és una novel·la complexa (que no complicada), amb moltes reflexions interessantíssimes, amb una trama que enganxa i que supura intel·ligència i singularitat. Si us agraden les novel·les a capes i els narradors múltiples (però mai confusos), doneu-li una oportunitat, perquè us agradarà.


El món resplendent Siri Hustvedt

Llig-lo si... vols llegir una novel·la complexa que supura intel·lectualitat
Fuig si... no t'agraden les notes a peu de pàgina. De veres, fuig.

dissabte, 11 de març de 2017

Brooklyn (Colm Tóibín)

Feia temps que no devorava una novel·la tan ràpidament: últimament li estic donant més temps a cada llibre, intentant  que l’ànsia no minve la qualitat de la lectura. Però Brooklyn de Tom Cóibín és una història dolça, curta i que es llig quasi sense adonar-se’n.

Brooklyn és la història d’una jove irlandesa que emigra a Nova York als anys cinquanta. Eilis deixa enrere la seua mare, la seua germana major i el seu xicotet poble per anar a la terra promesa, on li espera un treball en uns grans magatzems. No vull parlar massa de l’argument, perquè al ser una novel·la tan curta (dues-centes i poquetes pàgines) us revelaria coses que més val descobrir durant la lectura.

Es tracta d’una novel·la on observem el pas de la infància/adolescència a l’adultesa: Eilis s’instal·la lluny de la família, en un lloc inhòspit, per començar una vida ella sola. No obstant això, el tema principal de Brooklyn és la immigració: el fet de deixar enrere la llar per construir una de nova en un altre país. M’ha agradat especialment com l’autor ens explica el fet de tindre un peu en cada lloc, però no viure en cap dels dos realment: Eilis enyora dolorosament sa casa, però va edificant tota la seua vida als Estats Units. La descripció de la nostàlgia està molt ben feta: Cóibín ha sabut retratar la melangia de trobar a faltar la calidesa d’estar en casa.

Deixant de banda les reflexions sobre la nostàlgia, he trobat que a la novel·la li faltava un poc de substància. Potser és que jo venia de llegir a Nadejda Mandelstam, que va tindre una vida tremenda, i les aventuretes amoroses d’Eilis i les seues modestes desgràcies quotidianes m’han semblat buides, sense massa sentit, sense finalitat. La personalitat de la protagonista també m’ha semblat massa plana: quasi ninguna de les decisions que pren en la història ve donada per una motivació pròpia, és més bé una dona conduïda per les circumstàncies i per les voluntats dels homes que l’envolten.

Des del meu punt de vista, Brooklyn és una novel·la bonica, lleugera i de lectura molt ràpida, però no és una història memorable, ni un llibre on puguem veure personatges complexos amb grans evolucions. Una novel·la per passar una estona relaxada.

Brooklyn ressenya

Llig-lo si... t'abelleix una lectura bonica i lleugera
Fuig si... busques alguna cosa amb més entitat i una protagonista amb substància

dissabte, 4 de març de 2017

Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)

Qui m’haja vist les últimes setmanes s’haurà fixat en el llibre gruixut que duia sempre a les mans i com el punt de llibre avançava lentament cap al final. El llibre d’avui m’ha sobrepassat: per temàtica, per la meua mancança de coneixements previs que s’han de tenir per entendre aquest llibre en tota la seua complexitat, per tot. Contra tota Esperança són unes memòries que va escriure Nadejda Mandelstam als anys cinquanta, que narren la vida d’ella amb el seu marit, el poeta Òssip Mandelstam, durant els anys trenta del segle passat a la Unió Soviètica.

L’autora descriu la repressió que sofria la intel·lectualitat dissident del discurs oficial de l’Estat. L’arrel, o l'excusa, de la persecució concreta al poeta (i de retruc, a la seua dona) va ser un poema que va dedicar Òssip a Stalin. Nadejda ens conta de primera mà la censura, la tortura, les detencions, l’exili, l’assassinat, els camps de treballs forçats, l’empresonament i l’espionatge que sofrien aquells qui gosaven anar contra el govern, que ho controlava tot i marcava la visió única que el país sencer havia de tindre.

L’escriptora descriu, amb tot luxe de detalls, la vida intel·lectual de l’època: aquells que s’adaptaven a les noves directrius que marcava el poder i, per tant, la seua vida pujava de qualitat exponencialment; i aquells que no es mostraven d’acord, que no seguien els dictàmens dels poderosos. Aquests últims passaven gana, perdien l’habitatge, eren exportats o altres coses pitjors. Nadejda posa noms i cognoms a aquest dos cercles, a través d’un gran exercici memorialístic que sols pot eixir d’una ment completament lúcida, una ment que desgrana l’època que va haver de sofrir, per mostrar les barbaritats que succeïen davant de tots, i de les que eren gairebé molts d'ells, d’una forma o altra, còmplices.

A Òssip Mandelstam l’arrestaren el 1934 per deixar-lo en llibertat poc després amb la prohibició de no poder viure en les dotze ciutats més grans de Rússia. Així, el matrimoni s’instal·là a Vorónej, un poblet als afores del país. Ambdós varen malviure durant tres anys, atès que ningú els volia contractar, ni per descomptat, publicar cap escrit del poeta. Tornaren a arrestar Òssip, ja per última vegada. El dugueren a un camp de trànsit i allí mor a finals del 1938. Nadejda, per la seua banda, es va convertir en nòmada, va anar canviant de casa i de ciutat, per evitar que se l’enduguen. Després de vint-i-cinc anys de la mort del seu marit, la deixaren tornar a Moscou, on va escriure aquestes memòries.

A la contraportada del llibre llegim “aquest llibre és una bella història d’amor”. He tardat en descobrir que ací amor no significa romanticisme, tal i com l’entenem normalment. L’amor ací es tradueix en comprensió (Nadejda ens explica tots els processos creatius del seu marit, els significats de la seua poesia, etc). Però sobretot, amor ací és memòria: Nadejda es va memoritzar els poemes del seu marit perquè no es fiava de les còpies impreses i volia que l’obra romanguera el més intacta possible. També la memòria juga un paper imprescindible en aquest llibre: l’autora posa molt d’èmfasi en el fet de recordar, de cara a les generacions posteriors, la perversió del seu país, la perversió de la revolució i, sobretot, la perversió dels valors humanístics, que ella tant defensa, amb la intenció de que no es torne a repetir res semblant.

En fi, Contra tota esperança no és una lectura que es puga llegir amb lleugeresa. És lenta, és molt detallada i calen uns mínims coneixements sobre l’època per seguir-la amb una certa facilitat. És un llibre que ho regira tot i que ens deixa reflexions importantíssimes sobre què és viure en una situació límit, i com les paraules por, esperança i memòria poden cobrar una nova dimensió. Podria escriure més paràgrafs, però no puc abastar tots els temes que toca aquest llibre. Així que ja sabeu, si voleu un vertader repte literari i personal (no ens enganyem, és un llibre difícil) llegiu a Nadejda Mandelstam.


Llig-lo si... vols conèixer la dura realitat de la Unió Soviètica
Fuig si... no vols calfar-te el cap amb noms propis, dates i fets històrics

dissabte, 25 de febrer de 2017

Resérvame el vals (Zelda Fitzgerald)

Mentre llegia el llibre que us duc avui, tenia un dilema sobre què dir a qui em preguntava què estava llegint en eixe moment: sempre deia “Llisc Resérvame el vals, de Zelda Fitzgerald”, i després d’un silenci, afegia “l’autora és la dona del d’El Gran Gatsby”. Perquè feia aquest afegit? Era un intent de contextualitzar el llibre o era un intent de justificar l’elecció de lectura?

És important saber que l’autora de Resérvame el vals era la dona de F.Scott Fitzgerald? És important comentar-ho, fer comparacions? En aquest cas, sí, ja que la vida i l’obra d’ambdós estan estretament lligades. Zelda Fitzgerald va construir la seua única novel·la a partir d'experiències reals i pròpies, de retalls de la seua vida de soltera i de la seua vida amb el seu marit. Ell, per la seua banda, va fer el mateix en moltes de les seues obres i es va inspirar en la seua dona (i en els seus diaris personals) per construir alguns dels seus personatges femenins més memorables. Així, quan el famós escriptor va llegir la novel·la de Zelda (ja acceptada per l'editor) i va veure que el material utilitzat per ella era el mateix en el que s’havia basat ell per escriure Tendra és la nit, es va enfurismar i va demanar fer canvis en la novel·la. Podem llegir i gaudir Resérvame el vals sense saber aquesta informació? Sí, per descomptat, però jo crec que és interesant conèixer aquestes coses.

Resérvame el vals narra la infància, joventut i adultesa d’Alabama, alter ego de l’autora. Se’ns conta la vida d’una xiqueta mimada i estimada per tots, protegida per un pare estricte i una mare, diguem, peculiar. La novel·la ens conta com la protagonista coneix a David (un pintor famós) i com es casen, tenen una filla i viatgen d’EUA a Europa, en l’època d’entreguerres. Alabama, a l’ombra de l’èxit del seu marit i allunyada completament de les tasques domèstiques, es lliura finalment a la dansa, on tracta de triomfar pels seus mèrits propis.

Jo crec que la bellesa (i és que és una novel·la bellíssima) d’aquesta novel·la no rau en la trama, sinó en l’estil, les descripcions, els diàlegs i l’atmosfera que crea l’autora. Z.Fitzgerald escriu amb una prosa gairebé poètica, creant imatges mentals i símbols molt poderosos. Aquest estil, complicat al principi de la lectura, ha causat que jo no entenguera massa bé alguns passatges, que alguns els haja d’haver llegit varies vegades per captar el que estava passant i que d’altres m’hagen encisat pel seu significat i la seua subtilesa. L’autora ens parla de la passió per l'art, de l’amor romàntic i de l’amor als pares, de la frustració i de la vida –així en general– a través d’una veu tan potent com diferent al que estem acostumats.

Resérvame el vals és una novel·la per llegir i rellegir tranquil·lament, sense presa, assaborint els significats amagats dels diàlegs més aparentment frívols i desenfonyant el sentit dels passatges descriptius, quasi poètics. Llegim a Zelda Fitzgerald com a escriptora talentosa, diferent i independent, amb un estil totalment propi i una personalitat singularíssima, que traspassa les línies del text.
[Sobre buidar els cendrers] "–Es muy expresivo de lo que hago yo misma. Simplemente lo junto todo en un montoncito que he etiquetado como «el pasado», y después de vaciar ese depósito profundo que un día fui, estoy lista para continuar”.

Llig-lo si... vols llegir sobre els feliços anys vint des d'una altra perspectiva
Fuig si... no vols una prosa difícil i enrevessada (però poètica i preciosa)

dissabte, 18 de febrer de 2017

Les pereres fan la flor blanca (Gerbrand Bakker)

Supose que hi ha moltes maneres d’escriure sobre el dolor. La que jo coneixia més a fons és la manera dramàtica, la llàgrima fàcil*, la que sap perfectament quines cordes tocar per fer-nos sentir malament. Amb Les pereres fan la flor blanca he descobert una altra forma d’expressar la tristesa. Bakker conta un fet veritablement dramàtic des de la quotidianitat, un dia a dia d’acceptació i resignació amb un estil que m’ha encisat.

En aquesta novel·la curtíssima se’ns narra un accident de cotxe que pateix una família composta pel pare, dos fills bessons adolescents i un fill més xicotet. Aquest últim, a conseqüència de l’accident, es queda cec. La família, amb la mare invisible durant anys, ha de transformar la seua vida per fer lloc a l’obscuritat de Gerson. Aquest, al seu torn, lluita i es resisteix a la seua nova condició.

Com vegeu, es tracta d’una situació dramàtica, no obstant això, l’escriptor sap enfocar-la des del punt de vista dels xiquets, a través d’un llenguatge, uns diàlegs i unes descripcions senzilles, però plenes de significat. Podem apreciar perfectament el dolor dels protagonistes, un dramatisme que contrasta amb la simplicitat aparent de la narració. Bakker sap contenir l’aflicció en un llenguatge lacònic, que lluny de limitar-nos, ens apropa més a la realitat de la família.

Aquesta novel·la ha sigut un xicotet descobriment. Un llibre ple de tendresa, estima i comprensió. És una història trista, no precisament esperançadora, però que ens conta la vida tal com és, sense floritures i donant-li tota la importància que té. Una joieta.

*Vegeu Tan poca vida per a més informació.


Llig-lo si... vols una lectura tendra, molt bonica i trista
Fuig si... estàs passant per un mal moment, aquest llibre et trencarà

dissabte, 11 de febrer de 2017

Estranys en un tren (Patricia Highsmith)

No us preocupeu per tants llibres sobre assassinats, no amague res estrany. Estranys en un tren el tenia pendent de feia anys ja, però mai m’havia plantejat seriosament llegir-lo, fins ara. També tenia ganes de llegir alguna cosa de Patricia Highsmith, autora estatunidenca de novel·la negra, coneguda per aquesta novel·la, per la saga de Mr. Ripley i per Carol, entre altres.

La premissa de la història del llibre d’aquesta setmana és ja clàssica: dos homes es coneixen en un tren i a un d’ells planteja l’assassinat perfecte, això és, intercanviar-se els assassinats. Bruno (l’artífex del pla) matarà a la dona de Guy i Guy matarà el pare de Bruno. Si no hi ha motius, si no hi ha relació entre assassí i víctima, és quasi impossible que els arriben a enxampar mai. Molta gent coneix aquest començament, però crec que sols qui ha llegit el llibre sap l'argument que segueix (la famosíssima adaptació de Hitchcock no té res a veure amb la novel·la). En fi, Bruno assassina la dona de Guy i després insisteix perquè Guy realitze l’assassinat que li toca. No us he fet cap spoiler! El que us he explicat passa al principi de la novel·la.

L’eix de la novel·la és la tensió que sofreix Guy per les insistències de Bruno, la culpabilitat que sent per la mort de la seua dona i el patiment general del personatge. Un altre aspecte fonamental de la història és la relació que es crea entre els dos protagonistes: Bruno és un home obsessionat per la seua mare i que depèn en gran mesura de les persones que l’envolten, especialment de Guy; Guy és una persona amb una vida normal, un home egocèntric que rebutja a Bruno, però que després l’arriba a estimar.

Si bé el plantejament és interessant, la trama de la novel·la se m’ha fet un poc feixuga. Assistim a l’assetjament incessant de Bruno i la seua necessitat d’atenció. Coneixem a Guy, torturant-se de manera exponencial. Cap al final torna un poc l’acció, però l’intermedi m’ha semblat reiteratiu. Potser és perquè el gènere no és el meu preferit. Què em digueu? Què m’he passat per alt? Personalment, jo pense que Bruno sols volia algú que l'estimara i li fera cas. Un pobre incomprès.


Llig-lo si... eres amant de la novel·la negra i vols conèixer a la reina del gènere
Fuig si... tens massa expectatives o t'encanta la pel·lícula de Hitchcock

dissabte, 4 de febrer de 2017

Solterona (Kate Bolick)

Últimament les pel·lícules d’animació, sobretot faig referència a les de Disney, estan començant a canviar, però quan era xicoteta totes les meus pel·lícules preferides tenien un final clar i esperable: el xic i la xica es casaven. Eixe era el final clàssic, el moment culminant on la protagonista rebia la recompensa per totes les desgràcies que havia sofert. A Solterona, Kate Bolick reivindica la solteria, la independència de la dona per damunt d’un enllaç més o menys permanent amb un home. Bolick justifica una vida per a una mateixa, on poder desenvolupar plenament una professió i on poder créixer personalment.

Solterona és un assaig en el què l’autora fa un recorregut per les seues cinc despertadores. Bolick conta com aquestes dones, totes escriptores (periodistes, poetesses o novel·listes) han anat influint en la seua vida i en les seues decisions personals i professionals; com li han anat ensenyant, a través de les seues vides i de les seues obres, que la vida és molt més que estar en parella, que hi ha més opcions a part del matrimoni, i que la felicitat pot ser perfectament estar soltera tota la vida.

Despertadores Solterona Despertadoras
Les despertadores de Kate Bolick: Edna St. Vincent Millay, Maeve Brennan, Edith Wharton, Neith Boyce i Charlotte Perkins Gilman

L’autora ens conta en quin moment cada una de les escriptores l’ha despertada, i com han anat entrellaçant-se les experiències d’ella amb el que anava descobrint d’aquestes dones. Bolick argumenta que, efectivament, la productivitat i creativitat de Millay, Brennan, Wharthon, Boyce i Gillman s’ha vist afectada o, al contrari, s’ha vist impulsada, per estar en eixe moment o no en parella. Bàsicament, si estaven casades (de manera convencional i tradicional) en eixe moment, la producció baixava, i si estaven solteres tenien èxit. A mi, he de reconèixer-ho, algunes justificacions no m’han acabat de convèncer, però tenint en compte que Bolick ens parla clarament des de la seua experiència subjectiva, les seues idees i els seus plantejaments personals, ho he acabat acceptant, però un poc amb la distància amb la que escoltem algú a qui respectem però amb qui no compartim algunes opinions.

Kate Bolick fa algunes reflexions interessants, per exemple, per què a una dona major que està soltera ens la imaginem sola i amb la casa plena de gats? Per què no tenim aquesta imatge mental d’un home en la mateixa situació? En aquest assaig, l’autora ens anima a reivindicar el concepte de Solterona, fer-lo nostre i allunyar les connotacions negatives de la paraula. Fer que ser una solterona siga una cosa positiva, digna d’orgull i que presente una perspectiva feliç a aquelles dones que prefereixen viure una vida pròpia, sense lligaments eterns a cap home.

En fi, Solterona és una bona lectura, on es plantegen observacions curioses i justificacions que podem acceptar o no. Des del meu punt de vista, no és un llibre que ens vaja a obrir els ulls sobre la situació de la dona, però ens anima a rumiar sobre quin estil de vida volem i sobre els prejudicis que, vulguem o no, tenim presents al cap.

Solterona Kate Bolick

Llig-lo si... vols replantejar-te alguns prejudicis i convencions socials 
Fuig si... penses que aquest llibre t'obrirà els ulls i et dirà coses massa novedoses
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall