dissabte, 27 de maig de 2017

Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout)

Després de la meua estimada Olive Kitteridge, li va tocar el torn a un altre llibre d’Elizabeth Strout amb nom propi: Em dic Lucy Barton. Aquesta novel·la va tindre el seu boom farà cosa d’un any, quan tot o quasi tot eren ressenyes molt positives que exaltaven la història, la sensibilitat i l’estil que l’escriptora estatunidenca havia insuflat en la seua última novel·la.

La història gira al voltant del retrobament d’una filla amb la seua mare, després de molts anys sense veure’s. Lucy, la filla, rememora aleshores la seua infància, la seua relació amb els seues pares i la seua joventut i maduresa allunyada de la seua família. Amb un llenguatge lacònic, la protagonista ens conta en primera persona la pobresa amb la que va viure els primers anys de la seua vida; la marginalitat, la brutícia, la violència i l’aïllament amb la que es va veure exposada.

Em dic Lucy Barton és una novel·la intimista que ens exposa una relació complicadíssima entre mare i filla. Un lligam marcat per la penúria, amb una mare pràcticament allunyada de les seues responsabilitats familiars, incapaç de dir t’estime, i una filla que es considera a ella mateixa una supervivent per haver pogut ixir d’aquell ambient i haver tingut una vida normal i exitosa. El retrobament, que té lloc en un hospital on Lucy està ingressada per una complicació, és una trobada estranya, un poc violenta, tapada amb un vel de vergonya, estima i ressentiment, on el seu passat en comú i els seus sentiments s’entreveuen i s’intueixen a través d’uns diàlegs aparentment frívols.

L’estil està basat en un llenguatge sec, amb frases brevíssimes que contrasten amb la gravetat de la narració. Tot i que fa poc vaig tindre una experiència amb una novel·la amb un estil més o menys similar, en aquest cas no m’encaixava massa la forma triada per al contingut de la història. M’haguera agradat molt més si l’autora haguera mostrat més obertament les personalitats de les dues dones i les seues experiències compartides, ja que m’ha faltat emocionar-me amb la història, que al final m’ha deixat un poc freda.

Les comparacions són odioses, i en aquest cas jo venia de llegir Olive i aquest m’ha semblat desapassionat, un poc com desganat, hermètic. Aprecie les lectures subtils, però en aquest cas preferisc la torrencialitat i la passió per la vida que destil·la l’altra novel·la d’Strout.


Llig-lo si... t'agraden les novel·les intimistes i un estil lacònic
Fuig si... has llegit Olive Kitteridge i t'ha encantat

dissabte, 20 de maig de 2017

Júlia (Isabel-Clara Simó)


Mi primera lectura para Adopta una autora ha sido la primera novela de Isabel-Clara Simó: Julia. Esta es una de sus obras adultas más conocidas y emblemáticas.

El contexto histórico real aquí tiene mucha importancia, así que daré algunas pinceladas. Esta novela tiene como escenario Alcoy (Alicante) de finales del siglo XIX, una de las pocas ciudades de España donde había tenido éxito la Revolución Industrial. Entonces, aproximadamente una tercera parte de los habitantes de la ciudad, mujeres y niños incluidos, trabajaban en la industria textil y papelera. En julio de 1873, durante la Primera República, tuvo lugar en la ciudad la llamada Revolución del Petróleo.

El inicio de esta revolución estuvo marcado por una huelga general para mejorar las condiciones de los trabajadores (salario y horarios). Los fabricantes rechazaron estas reivindicaciones con el apoyo del alcalde de la ciudad, Agustí Albors, también conocido como el pelletes. Después de la petición de la dimisión del alcalde, la guardia municipal por orden de Albors disparó contra ellos. Los trabajadores tomaron entonces las armas, secuestraron a propietarios a cambio de recates y mataron al alcalde y a algunos guardias, que se habían atrincherado en el ayuntamiento, después de que los trabajadores quemaran el edificio. El cuerpo del alcalde fue arrastrado por la ciudad, y su pene cortado se mostró en señal de triunfo. Después de la intervención del ejército, hubo duras represalias para los revolucionarios, aunque sus condiciones de vida no mejoraron especialmente. 600 trabajadores fueron juzgados, muchos de ellos con pena de muerte.

Cuadro de Ramón Castañer sobre el arrastre del alcalde por las calles de Alcoy

Vale, ahora ya podemos empezar a hablar de la novela. Julia es una joven de unos veinte años que trabaja en una fábrica textil. Su padre fue encarcelado por participar en el asesinato del alcalde y murió en la prisión. A la protagonista, siempre se le ha quedado la lástima en el cuerpo por la muerte de su padre y el deseo de venganza contra quien le acusó y contra el antiguo alcalde.

Julia, a pesar de que está prometida con un obrero, acepta la propuesta matrimonial del dueño de la fábrica donde trabaja, un hombre veinte años mayor que ella. La protagonista confiesa que estar de manera íntima con un hombre le asquea, así que para estar con un hombre que solo le dará hijos y pobreza, escoge estar con uno que le dará riqueza y comodidades. De este modo, Julia se muda a la casa de su marido, donde vive la antigua suegra del señor (su primera mujer murió) y sus dos hijos del matrimonio anterior. Julia se tiene que abrir camino para que la consideren y la traten como una señora y no como una obrera, y para que la familia de su pareja la respete.

Los temas principales de esta novela de Isabel-Clara Simó son la lucha de clases y el papel de la mujer en la sociedad del momento (tanto la obrera como la señora), todo contextualizado en la Revolución del Petróleo. A mí me ha fascinado la evolución de Julia, como se va endureciendo y se va metamorfoseando en una mujer fría y calculadora, con tal de poder sobrevivir en un ambiente tan particular. Los personajes secundarios también están muy bien dibujados, ya que la autora ha proporcionado una historia para cada uno de ellos que explica sus acciones y sus motivaciones.

A pesar de que las conversaciones sobre política se pueden hacer un poco pesadas (sobre todo si no se conoce el contexto histórico), todo se ve recompensado por la trama, la fantástica protagonista y el potentísimo final. Sin duda, la autora supo cómo transportar al lector a una época convulsa y revolucionaria a través de una historia personal compleja, intensa y muy bien narrada.


Léelo si... quieres observar la evolución increíble de un personaje
Huye si... no te apetece leer sobre un contexto histórico desconocido (aunque cercano)
___________________________________________________________




La meua primera lectura per a Adopta una autora ha sigut la primera novel·la d’Isabel-Clara Simó: Júlia. Aquesta és una de les seues obres adultes més conegudes i emblemàtiques.

El context històric real ací té una gran importància, així que donaré ara algunes pinzellades. Aquesta novel·la té com a escenari l’Alcoi (Alacant) de finals del segle XIX, una de les poques ciutats d'Espanya on havia tingut èxit la Revolució Industrial. Aleshores, aproximadament una tercera part dels habitants de la ciutat, dones i xiquets inclosos, treballaven en la indústria tèxtil i paperera. El juliol de 1873, durant la Primera República, va tindre lloc a la ciutat l’anomenada Revolució del Petroli.

El començament d’aquesta revolució va estar marcat per una vaga general per millorar les condicions dels treballadors (salaris i horaris). Els fabricants varen rebutjar aquestes reivindicacions amb el suport de l’alcalde de la ciutat, Agustí Albors, també conegut com el pelletes. Després de demanar la dimissió de l’alcalde, la guàrdia municipal per ordre d'Albors va disparar contra ells. Els treballadors, aleshores, varen agafar les armes, segrestaren propietaris a canvi de rescats i mataren l’alcalde i els guàrdies que s’havien atrinxerat en l’ajuntament, després de cremar l’edifici. El cos de l’alcalde va ser arrastrat per la ciutat, i el seu penis tallat es va mostrar en senyal de triomf. Després de la intervenció de l’exèrcit, va haver dures represàlies per als revolucionaris, tot i que les seues condicions de vida no milloraren especialment. 600 treballadors foren jutjats, molts d’ells amb pena de mort.

Quadre de Ramón Castañer sobre l'arrastrada de l'alcalde pels carrers d'Alcoi

D’acord, ara ja podem començar a parlar de la novel·la. Júlia és una jove d’uns vint anys que treballa en una fàbrica tèxtil. El seu pare va ser empresonat per participar en l’assassinat de l’alcalde i va morir en la presó.  A la protagonista, sempre se li ha quedat la llàstima al cos per la mort del pare i el desig de venjança contra qui el va acusar i contra l’antic alcalde.

Júlia, tot i que està promesa amb un obrer, accepta la proposta matrimonial de l’amo de la fàbrica on treballa, un home vint anys major que ella. La protagonista confessa que estar de manera íntima amb un home la fastigueja, així que per estar amb un home que sols li donarà fills i pobresa, escull estar amb un que li donarà riquesa i comoditats. Així, Júlia es muda a la casa del seu marit, on viu l’antiga sogra del senyoret (la primera muller va morir) i els seus dos fills de l’anterior matrimoni. Júlia s’ha de fer camí perquè la consideren i la tracten com una senyora i no com una obrera, i perquè la família de la seua parella la respecte.

Els temes principals d’aquesta novel·la d’Isabel-Clara Simó són la lluita de classes i el paper de la dona en la societat del moment (tan l'obrera com la senyora), tot contextualitzat en la Revolució del Petroli. A mi m’ha fascinat l’evolució de Júlia, com es va enfortint i es va metamorfosant en una dona freda i calculadora, per poder sobreviure en un ambient tan particular. Els personatges secundaris també estan molt ben dibuixats, ja que l’autora ha proporcionat una història per a cada un d’ells que explica les seues accions i les seues motivacions.

Tot i que les converses sobre política es poden fer un poc carregoses (sobretot si no es coneix el context històric), tot es veu recompensat per la trama, la fantàstica protagonista i el potentíssim final. Sens dubte, l’autora va saber com transportar el lector fins a una època convulsa i revolucionària a través d’una història personal complexa, intensa i molt ben narrada.


Llig-lo si... vols observar l'evolució increïble d'un personatge
Fuig si... no t'abelleix llegir sobre un context històric desconegut (però proper)

dissabte, 13 de maig de 2017

Villette (Charlotte Brontë)

Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.

La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja a Europa, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.

La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.

Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.

En fi, Villette no és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.


Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada
Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció

dissabte, 6 de maig de 2017

Crónica de una muerte anunciada (Gabriel García Márquez)

Quan era joveneta vaig llegir Cien años de soledad. Va ser el meu primer clàssic i no vaig poder acabar-lo, se’m va fer excessivament feixuc. Per això he tardat molts anys en tornar a llegir alguna cosa de Gabriel García Márquez, ja que tenia por que em tornara a passar el mateix. Així, vaig fer una aposta segura i em vaig comprar Crónica de una muerte anunciada. Curtet, intens i tot el món en parlava meravelles.

Com probablement sabeu ja tots, l’argument se centra en l’assassinat de Santiago Nasar. Aquest fet, contat des de la primera línia de la novel·la, succeeix després d’una boda al xicotet poble on viu el protagonista. Tots els veïns es van assabentant de la intenció dels assassins, però ningú adverteix a Santiago del seu fatal destí.

El que diferència aquest text, el que el fa especial, és com està narrat: el narrador és un home que s’interessa durant molts anys sobre les causes i les conseqüències de la mort del protagonista i així, aconsegueix reunir diversos testimonis de la tragèdia. Se’ns conta l’abans, el durant i el després de l’assassinat, però no amb un ordre lineal, sinó botant del principi al final i del final al principi, deixant per a la primera i per a l’última línia el moment de la mort. Un dels temes més importants de la novel·la (o el més important) és la passivitat del poble davant de l’avís de l’assassinat. Per un motiu o per altre, ningú intervé. És conseqüència de la casualitat o el final del protagonista estava marcat a les estrelles?

Aquesta novel·la de García Márquez és curtíssima, però igualment densa. No us penseu que les seues pàgines condicionen una història lleugera, perquè el vocabulari i l’estil són complexos i la trama, concentrada. Crónica de una muerte anunciada és un d’aquests clàssics dels que s’ha escrit tot el que es podia escriure i s’ha discutit tot el que es podia debatre. Per a mi ha sigut bona una lectura, excel·lentment narrada, però que tampoc m'ha emocionat tant com m'esperava.
“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas en la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.

Llig-lo si... vols començar a llegir a Gabriel García Márquez
Fuig si... busques una novel·la de misteri

dissabte, 29 d’abril de 2017

Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)

No teniu de vegades aquesta xicoteta revelació quan camineu pel carrer o esteu en un lloc concorregut de que totes les persones que us envolten tenen dins del seu cap un món tan gran com el vostre, unes experiències igualment intenses que les pròpies, unes relacions igual de complexes? Llegint Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout he tingut aquest pensament durant totes les pàgines de la novel·la. Aquesta lectura posa la lupa, el microscopi, en la vida de persones normals i corrents d’un poble xicotet, i en les relacions que es teixeixen entre ells al llarg de molts anys.

Olive Kitteridge té com a protagonista a una dona ja madura i jubilada que viu amb el seu marit en un poble on tot el món es coneix. És una dona robusta, dura, potser malhumorada, amb una vida normal. El llibre s’estructura en diferents capítols que conformen vàries històries centrades tant en Olive com en altres persones del poble: se’ns conten les seues intimitats, els seus secrets, la seua vida amorosa i familiar, etc. Sempre a través d’escenes quotidianes. Vull deixar clar que aquest llibre no és un conjunt de relats inconnexos, sinó que tots els capítols conformen una xarxa que va dibuixant a poc a poc el món diari d’un poble i va traçant des de diferents perspectives la figura d’Olive Kitteridge (de la que jo m'he enamorat).

Elizabeth Strout ha creat una sèrie de vides completament autèntiques connectades a la gran figura de la dona protagonista, un personatge que pareix que travesse les línies del text, de com és de real. A través d’aquestes xicotetes trames, l’autora ens parla de la vida tal com és, amb les seues frustracions diàries, les grans pèrdues, la mort, però també de l’estima, de la passió i de l’amor familiar. Com en la vida, a la novel·la hi ha moments de dolor insofrible.

Olive Kitterdige m’ha encantat, i si no acaba en la llista de les meues millors lectures de l’any (i ben amunt del rànquing) és que encara han de vindre moltes sorpreses agradables. Us el recomane moltíssim, ja que us veureu reflectits en els personatges, en les seues preocupacions, en els seus defectes i en les seues virtuts. És un espill on mirar-nos a nosaltres mateixos i a la gent que ens envolta. Olive Kitteridge és un gran exercici d’alteritat i una novel·la preciosa.
"Ai, la mà de coses que els joves no sabien. No sabien que els cossos boteruts, envellits i arrugats tenien les mateixes necessitats que els seus cossos joves i ferms, que l'amor no s'havia de refusar a la babalà com si fos un pastisset col·locat en un plat entre tants altres que algun cambrer t'aniria oferint una i altra vegada."


Llig-lo si... vols emocionar-te amb la quotidianitat 
Fuig si... t'abelleix distreure't de la vida real

dijous, 20 d’abril de 2017

Enviada especial (Jean Echenoz)

A, d’Àgil. Un dels adjectius que podem adjudicar a Enviada especial, de Jean Echenoz, la meua última lectura. Està bé llegir una novel·la de la que no tens ni idea, en la que tot et ve de sorpresa. En aquest cas, ha sigut una sorpresa molt agradable.

Enviada especial és una novel·la d’espies. Què faig llegint sobre missions i assassinats? Què faig llegint un llibre que té un regust a novel·la negra, a novel·la policíaca? El cas és que l’última novel·la d’Echenoz és una construcció estranya, perquè tot i que la seua base està formada per estereotips de les novel·les d’aquests gèneres (com un general amb un despatx ple de xinxetes amb informació entrellaçada), el lector respira alguna cosa nova. Trobem molt d’humor, extravagàncies de principi a final i una trama agilíssima que ens atrau constantment a les seues pàgines.

No vull contar massa de l’argument, perquè una de les raons de que m’haja agradat tant és que no sabia absolutament res del que m’anava a trobar. No us vull robar això. Sols uns breus apunts: ens trobem un segrest d’una dona amb una vida grisa, casada amb un músic que ha tingut ja la seua millor època. També tenim, per descomptat, uns segrestadors molt especials. Llegim, a més, sobre una missió a un país llunyà, desconegut, del que tenim molta curiositat. La mescla d’aquests elements conforma una novel·la coral, amb múltiples personatges relacionats de les formes més absurdes. Uns personatges que venen, tornen i se’n van i no tenim idea de com acabaran.

Si el gran mural de personatges m’ha agradat per la seua diversitat de trames i personalitats, el narrador m’ha captivat. Llegim una veu omniscient, però humana. Que ho sap tot, però a qui també se li escapen detalls. Aquesta veu ens apel·la directament als lectors, però d’una manera natural, amb un estil còmic que ens fa còmplices de les desgràcies dels personatges.

Si voleu allunyar-vos d’algunes lectures dramàtiques i denses i voleu una novel·la refrescant, Enviada especial us farà el paper pels seus nombrosos girs a la trama i les seues revelacions inesperades. Que no us tire enrere l’etiqueta de novel·la policíaca o negra, perquè és més que això, és una altra cosa.

Gràcies a l'editorial Raig Verd per la còpia digital! Enviada especial té una portada preciosa.

Llig-lo si... vols una lectura refrescant, àgil i divertida
Fuig si... t'abelleix una història profunda i versemblant

dissabte, 15 d’abril de 2017

Com ser-ho alhora (Ali Smith)

Avui parlaré sobre una novel·la completament original en la forma i en l’estil. Una novel·la finalista en el Man Booker de 2014, que ha sigut qualificada com inventiva, complexa, commovedora i enlluernadora, entre altres. És Com ser-ho alhora, de l’escriptora escocesa Ali Smith.

Com escriure una ressenya d’un llibre del que m’ha agradat la intenció i el plantejament, però no el contingut o la manera de ficcionar la proposició inicial de l’autora? Alguna cosa farem. La novel·la està dividida en dues parts: Una conta la història d’un pintor del Renaixement, Francesco del Cossa, i l’altra la d’una adolescent en l’actualitat, George. Francesco és un artista que es va dedicar a pintar una part dels frescos del Palau Schifanoia (contra l’avorriment). De gènere equívoc, el pintor viu una injustícia, al no rebre els diners que ell considera justos per la seua faena. George, per la seua banda, acaba de perdre sobtadament la seua mare i ha de fer front al dol, a la incomprensió de l’eliminació sense sentit d’una vida tan estimada per a ella.

Aquestes dues trames, tot i distanciades per un bon cabàs d’anys, es van entrellaçant en alguns moments: George fa un viatge amb sa mare per veure les pintures de Francesco; el pintor té unes visions estranyes de George com si estiguera al seu costat. Ambdues històries plantegen de vàries maneres el tema principal de la novel·la: l’ambigüitat. O el dualisme. Passat-present, mort-vida, home-dona, són conceptes que es van barrejant durant tota la lectura, que es contraposen i s’harmonitzen alhora. Smith recrea dues vides amb finestres entre elles que enriqueixen tant la visió dels dos protagonistes com l’experiència del lector. Fins ací bé. M’agraden els jocs d’espills, les auto-referències, m’agrada un bon experiment literari.

Què m’ha passat, aleshores, amb aquesta novel·la? M’ha donat la impressió que l’autora ha posat molt més esforç en la construcció d’un estil dissonant i d’una estructura original, que en la creació del contingut, de la història. Aprecie i reconec la singularitat de la novel·la, però he trobat a faltar profunditat en les trames i en el missatge per compensar tanta aparatositat. Potser és que sóc massa tradicional?

En fi, Com ser-ho alhora tenia, en principi, tots els ingredients per a agradar-me, però finalment m’ha deixat amb un regust amarg. M’ha agradat el com, m’ha faltat el què


Com ser-ho alhora Ali Smith ressenya

Llig-lo si... t'agraden els experiments literaris
Fuig si... no vols massa excentricitats
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall