dissabte, 24 de juny de 2017

Assassinat a l'Orient Express (Agatha Christie)

A estes altures ja me donava vergonya no haver llegit absolutament res d’Agatha Christie. Les llibreries de segona mà són perfectes per animar-se a descobrir autors que potser no compraries en una altra situació. Perquè el veus allí a la prestatgeria, tan atractivament barat, és quasi impossible no atrevir-se amb res. Així és com em vaig animar, per fi, amb Christie.

Agatha Christie Doctor Who
Realment, vull llegir Agatha Christie des de que vaig veure un capítol de Doctor Who on els protagonistes la coneixen.

La meua primera lectura de la reina del crim ha sigut una de les seues obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express. Crec que tot el món coneix l’argument: durant una parada tècnica en un tren que viatja des d’Istanbul a Calais un dels passatgers és assassinat i es dedueix que qui l’ha matat segueix en el vehicle. El detectiu Poirot haurà de resoldre el misteri a través de diferents entrevistes amb els passatgers i mitjançant el seu intel·lecte.

Jo, que sóc amant de l’auto-spoiler, he hagut de fer un esforç quasi sobrehumà per no regirar les últimes pàgines a la recerca de la resposta al misteri. Per altra banda, tampoc volia donar-li massa voltes al tema, per por de descobrir el final i destrossar-me el colofó de la història. Ja vegeu la contradicció. El cas és que no hauria d’haver tingut por d’esbrinar l’enigma. No l’haguera endevinat mai de la vida.

M’ha encantat devorar la novel·la, passar les pàgines desitjant saber més sobre l’assassinat. He admirat la capacitat de l’autora de mantindre el meu interès, de arrancar-me un “Oh...!” i un “Ah...!” quan s’anava esclarint algun aspecte del misteri. En fi, què puc dir que no s’haja dit ja. Llegir Agatha Christie ha sigut un plaer i no puc esperar a llegir més llibres seus. 


Llig-lo si... vols una lectura ràpida i molt entretinguda
Fuig si... no t'agrada llegir sobre detallets que condueixen a la resposta final

dissabte, 17 de juny de 2017

L'estret camí cap al nord profund (Richard Flanagan)

En la Universitat vaig tindre un professor fantàstic d’Història del món actual que ens va tractar d’ensenyar que els bons no són tan bons i que els roïns no ho són sempre tant, que sempre hi ha diverses perspectives davant d’una mateixa història (tot i que les accions censurables sempre ho seran). Doncs bé, la meua última lectura m’ha recordat moltíssim a eixes classes universitàries tan reveladores: ha sigut L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan.

Aquesta novel·la, guanyadora del Booker, ens conta l’experiència d’un grup de presoners de guerra australians durant la construcció del que s’ha anomenat “el ferrocarril de la mort”, en la Segona Guerra Mundial. Aquest tren ideat pels japonesos va ser una empresa faraònica que pretenia unir Siam (ara Tailàndia) amb Burma (ara Birmània). Així, el llibre ens conta els antecedents d’un dels protagonistes, Dorrigo Evans, l’experiència en el camp de treball d'ell i dels seus companys i les seues vides després de l’alliberació. A més, també se’ns narra la vida i pensaments d’alguns dels guàrdies. Se’ns ofereix, per tant, un punt de vista múltiple que enriqueix la lectura, que la fa més diversa  i que fa patent l’horror dels presoners, les motivacions dels funcionaris i el difícil retorn dels dos grups a la vida corrent, aparentment lluny de la guerra.

Per a mi, la novel·la de Flanagan vol deixar patent l’absurditat de la barbàrie; la bestiesa del projecte dels japonesos, un pla que es va esquinçar quan els americans van llançar les bombes atòmiques. Desenes de milers de vides destrossades pel desig del màxim mandatari i última motivació dels oficials: l’emperador de Japó. Aquest, després de la guerra i contràriament amb el que va passar amb molts dels guàrdies, va seguir impune i el seu poder va continuar intacte.

L’experiència d’aquesta lectura m’ha semblat completa i molt ben portada tant pel que fa a l’estil com al contingut, ja que podem veure l’evolució dels protagonistes i la incapacitat de continuar vivint amb normalitat després d’una experiència tan intensa i terrorífica. No obstant això, no m’he acabat d’implicar amb la història, no m’he arribat a emocionar amb la narració, llevat de les escenes més cruentes. La causa d’aquest distanciament potser ha sigut l’elecció del punt de vista, que aporta diversitat però dispersa la unitat de la història. Una altra raó pot haver sigut que jo encara tenia al cap un llibre més o menys similar que vaig llegir durant aquelles meravelloses classes d’Història, Si això és un home, que m’ho va regirar tot i pel que veig encara no m’ha soltat.

En fi, L’estret camí cap al nord profund és una novel·la sobre l’amor fraternal entre homes que conviuen en la misèria, sobre la superació (i la no-superació) d’una experiència traumàtica. És un text absolutament antibel·licista que ens ensenya, ens recorda i ens consciencia sobre un de tants episodis vergonyosos de la història de la humanitat.

L'estret camí cap al nord profund

Llig-lo si... vols conèixer una part menys coneguda de la 2ª Guerra Mundial
Fuig si... no t'agrada llegir sobre misèria i mort

dissabte, 10 de juny de 2017

El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)

El llibre d’aquesta setmana ha sigut una gran sorpresa, una prova més de que els meus prejudicis m’enganyen i no juguen gens al meu favor. El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince ha sigut una lectura dolcíssima que, contràriament al que jo pensava que anava a passar, m’ha encisat pel missatge, per l’estil i per la història.

Aquest llibre és una biografia novel·lada dels últims anys de vida del pare de l'autor, Héctor Abad Gómez, i té com a context la Colòmbia des dels anys cinquanta fins finals dels vuitanta. El veritable protagonista de la història, el pare, va ser un metge compromès amb la medicina preventiva, això és, intentava evitar les malalties a través de l’eradicació de les seues causes més profundes. Així, Abad Gómez posava de manifest la pobresa extrema i la desigualtat de la classe més baixa de la seua ciutat, Medellín, com a causes reals d’infermetats i morts prematures. L’autor ens conta com el seu pare defensava coses tan bàsiques per a nosaltres com l’accés universal a l’aigua potable o les vacunacions. Aquestes idees tan revolucionàries per al país i per a l’època li valgueren dures crítiques, fins i tot del seus companys de professió.

El protagonista, després d’una pèrdua insuportable, es volca en la reivindicació dels drets humans en una Colòmbia on l’Estat assassinava a sang freda als dissidents, als contraris a la forma de pensar i d’actuar dictada. Durant totes les pàgines de la novel·la, se’ns va dibuixant la figura polièdrica d’una persona profundament pacifista, honesta i compromesa amb la situació del seu país, que acabarà morta per culpa de les seues reclamacions i denúncies contra el govern.

Tot i que l’explicació de l’ofici del pare és fascinant, la dolçor de la narració ve de la ma de la descripció de la personalitat més familiar del pare de l’autor. El metge se’ns presenta com un pare afectuós (gens típic per a l’entorn on vivien), rialler, generós i implicadíssim amb la felicitat dels seus fills. El llibre, doncs, és una carta d'amor a un pare, una carta d'agraïment per haver-lo criat envoltat d'amor, estima, confiança i uns profunds valors i principis socials.

A mi m’ha encantat perquè me l’he cregut, perquè és real i perquè presenta sentiments i fets essencialment humans, amb una delicadesa perfecta i una emoció continguda que eriça la pell. La juxtaposició del context històric amb l’adoració de l’autor cap al pare i la personalitat tan peculiar d’aquest ha conformat una novel·la íntima, però alhora universal. El olvido que seremos és un cant a la vida, a la memòria i a la justícia que us recomane calorosament.

El olvido que seremos

Llig-lo si... t'abebelleix una història dolcíssima i molt ben escrita
Fuig si... no tens cor

dissabte, 3 de juny de 2017

Big Little Lies (Liane Moriarty)

Ressenya conjunta de la novel·la i de la sèrie

Fa unes setmanes vaig veure la nova sèrie de l’HBO, Big Little Lies. La sèrie, o mini-sèrie (té sols set capítols) està protagonitzada per tres actrius impressionants: Reese Witherspoon, Nicole Kidman i Shailene Woodley. La producció també compta amb actrius i actors secundaris igualment fantàstics, com Laura Dern, Zoë Kravitz o Adam Scott. Quan vaig acabar l’últim capítol, després de veure’ls tots un darrere l’altre sense parar, em vaig quedar tan obsessionada per tot el que acabava de viure, que vaig decidir llegir la novel·la de Liane Moriarty a partir de la que s’ha basat el guió de la sèrie.

L’entrada d’avui serà una ressenya conjunta de la sèrie i de la novel·la. He pensat fer-ho així, perquè des del meu punt de vista ambdues es complementen perfectament: la novel·la aporta profunditat a la història, explicacions, raonaments;  la sèrie té unes interpretacions de luxe, música boníssima i és molt espectacular visualment.


Big Little Lies mostra la vida de tres dones molt diferents, els fills de les quals comencen primària en una escola d’un xicotet poble coster1. Madeline té una filla adolescent d’un matrimoni anterior i dos fills del matrimoni actual2. El seu ex-marit s’ha tornat a casar i ha tingut una altra filla, que va a la mateixa classe que la filla xicoteta de Madeline. Celeste destaca per la seua bellesa, però és una dona insegura de sí mateixa amb un matrimoni molt peculiar marcat per la violència. Per últim, Jane és una jove que es va quedar embarassada quan era adolescent, fruit d’una nit amb un home desconegut.

La història ve marcada per un assassinat que es produeix en una festa de l’escola organitzada per recaptar fons. A partir d’aquest moment, la història retrocedeix fins el primer dia de classe dels xiquets, on comencen a aparèixer hostilitats entre les mares, entre fills i mares i entre marits i mullers, i on comencen a haver sospitosos de l’homicidi.

La sèrie ha aplicat alguns canvis respecte a la novel·la per fer-la més visualment atractiva, per fer-la més curta i intensa, per simplificar-la un poc. Això no obstant, aquestes variacions m’han agradat, perquè marquen una diferència del llibre a la sèrie i fan que les dues experiències (lectura i visualització) siguen complementàries i no excloents. Jo vaig veure la sèrie primer, però després em vaig enganxar igualment a la novel·la, no podia esperar a arribar a casa per a llegir un capítol més.

Jo us recomane encaridament i de manera general, sense conèixer-vos, que mireu la sèrie i/o llegiu el llibre (perdó, no puc elegir). No us penseu per favor que és una història nyonya, o simple, o típica. És un relat sobre l’amistat, la violència, l’amor romàntic (no precisament del bonic) i sobre la maternitat. Tot adobat amb molta intriga i humor, que us enxamparà i no us soltarà fins que arribeu a l’últim capítol o a l’última pàgina.
1EUA per a la sèrie, Austràlia per al llibre.
2A la sèrie, sols una xiqueta.

Big little lies ressenya

Llig-lo si... vols enganxar-te amb una novel·la
Fuig si... no t'agrada el tafanejar en les vides dels altres

dissabte, 27 de maig de 2017

Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout)

Després de la meua estimada Olive Kitteridge, li va tocar el torn a un altre llibre d’Elizabeth Strout amb nom propi: Em dic Lucy Barton. Aquesta novel·la va tindre el seu boom farà cosa d’un any, quan tot o quasi tot eren ressenyes molt positives que exaltaven la història, la sensibilitat i l’estil que l’escriptora estatunidenca havia insuflat en la seua última novel·la.

La història gira al voltant del retrobament d’una filla amb la seua mare, després de molts anys sense veure’s. Lucy, la filla, rememora aleshores la seua infància, la seua relació amb els seues pares i la seua joventut i maduresa allunyada de la seua família. Amb un llenguatge lacònic, la protagonista ens conta en primera persona la pobresa amb la que va viure els primers anys de la seua vida; la marginalitat, la brutícia, la violència i l’aïllament amb la que es va veure exposada.

Em dic Lucy Barton és una novel·la intimista que ens exposa una relació complicadíssima entre mare i filla. Un lligam marcat per la penúria, amb una mare pràcticament allunyada de les seues responsabilitats familiars, incapaç de dir t’estime, i una filla que es considera a ella mateixa una supervivent per haver pogut ixir d’aquell ambient i haver tingut una vida normal i exitosa. El retrobament, que té lloc en un hospital on Lucy està ingressada per una complicació, és una trobada estranya, un poc violenta, tapada amb un vel de vergonya, estima i ressentiment, on el seu passat en comú i els seus sentiments s’entreveuen i s’intueixen a través d’uns diàlegs aparentment frívols.

L’estil està basat en un llenguatge sec, amb frases brevíssimes que contrasten amb la gravetat de la narració. Tot i que fa poc vaig tindre una experiència amb una novel·la amb un estil més o menys similar, en aquest cas no m’encaixava massa la forma triada per al contingut de la història. M’haguera agradat molt més si l’autora haguera mostrat més obertament les personalitats de les dues dones i les seues experiències compartides, ja que m’ha faltat emocionar-me amb la història, que al final m’ha deixat un poc freda.

Les comparacions són odioses, i en aquest cas jo venia de llegir Olive i aquest m’ha semblat desapassionat, un poc com desganat, hermètic. Aprecie les lectures subtils, però en aquest cas preferisc la torrencialitat i la passió per la vida que destil·la l’altra novel·la d’Strout.


Llig-lo si... t'agraden les novel·les intimistes i un estil lacònic
Fuig si... has llegit Olive Kitteridge i t'ha encantat

dissabte, 20 de maig de 2017

Júlia (Isabel-Clara Simó)


Mi primera lectura para Adopta una autora ha sido la primera novela de Isabel-Clara Simó: Julia. Esta es una de sus obras adultas más conocidas y emblemáticas.

El contexto histórico real aquí tiene mucha importancia, así que daré algunas pinceladas. Esta novela tiene como escenario Alcoy (Alicante) de finales del siglo XIX, una de las pocas ciudades de España donde había tenido éxito la Revolución Industrial. Entonces, aproximadamente una tercera parte de los habitantes de la ciudad, mujeres y niños incluidos, trabajaban en la industria textil y papelera. En julio de 1873, durante la Primera República, tuvo lugar en la ciudad la llamada Revolución del Petróleo.

El inicio de esta revolución estuvo marcado por una huelga general para mejorar las condiciones de los trabajadores (salario y horarios). Los fabricantes rechazaron estas reivindicaciones con el apoyo del alcalde de la ciudad, Agustí Albors, también conocido como el pelletes. Después de la petición de la dimisión del alcalde, la guardia municipal por orden de Albors disparó contra ellos. Los trabajadores tomaron entonces las armas, secuestraron a propietarios a cambio de recates y mataron al alcalde y a algunos guardias, que se habían atrincherado en el ayuntamiento, después de que los trabajadores quemaran el edificio. El cuerpo del alcalde fue arrastrado por la ciudad, y su pene cortado se mostró en señal de triunfo. Después de la intervención del ejército, hubo duras represalias para los revolucionarios, aunque sus condiciones de vida no mejoraron especialmente. 600 trabajadores fueron juzgados, muchos de ellos con pena de muerte.

Cuadro de Ramón Castañer sobre el arrastre del alcalde por las calles de Alcoy

Vale, ahora ya podemos empezar a hablar de la novela. Julia es una joven de unos veinte años que trabaja en una fábrica textil. Su padre fue encarcelado por participar en el asesinato del alcalde y murió en la prisión. A la protagonista, siempre se le ha quedado la lástima en el cuerpo por la muerte de su padre y el deseo de venganza contra quien le acusó y contra el antiguo alcalde.

Julia, a pesar de que está prometida con un obrero, acepta la propuesta matrimonial del dueño de la fábrica donde trabaja, un hombre veinte años mayor que ella. La protagonista confiesa que estar de manera íntima con un hombre le asquea, así que para estar con un hombre que solo le dará hijos y pobreza, escoge estar con uno que le dará riqueza y comodidades. De este modo, Julia se muda a la casa de su marido, donde vive la antigua suegra del señor (su primera mujer murió) y sus dos hijos del matrimonio anterior. Julia se tiene que abrir camino para que la consideren y la traten como una señora y no como una obrera, y para que la familia de su pareja la respete.

Los temas principales de esta novela de Isabel-Clara Simó son la lucha de clases y el papel de la mujer en la sociedad del momento (tanto la obrera como la señora), todo contextualizado en la Revolución del Petróleo. A mí me ha fascinado la evolución de Julia, como se va endureciendo y se va metamorfoseando en una mujer fría y calculadora, con tal de poder sobrevivir en un ambiente tan particular. Los personajes secundarios también están muy bien dibujados, ya que la autora ha proporcionado una historia para cada uno de ellos que explica sus acciones y sus motivaciones.

A pesar de que las conversaciones sobre política se pueden hacer un poco pesadas (sobre todo si no se conoce el contexto histórico), todo se ve recompensado por la trama, la fantástica protagonista y el potentísimo final. Sin duda, la autora supo cómo transportar al lector a una época convulsa y revolucionaria a través de una historia personal compleja, intensa y muy bien narrada.


Léelo si... quieres observar la evolución increíble de un personaje
Huye si... no te apetece leer sobre un contexto histórico desconocido (aunque cercano)
___________________________________________________________




La meua primera lectura per a Adopta una autora ha sigut la primera novel·la d’Isabel-Clara Simó: Júlia. Aquesta és una de les seues obres adultes més conegudes i emblemàtiques.

El context històric real ací té una gran importància, així que donaré ara algunes pinzellades. Aquesta novel·la té com a escenari l’Alcoi (Alacant) de finals del segle XIX, una de les poques ciutats d'Espanya on havia tingut èxit la Revolució Industrial. Aleshores, aproximadament una tercera part dels habitants de la ciutat, dones i xiquets inclosos, treballaven en la indústria tèxtil i paperera. El juliol de 1873, durant la Primera República, va tindre lloc a la ciutat l’anomenada Revolució del Petroli.

El començament d’aquesta revolució va estar marcat per una vaga general per millorar les condicions dels treballadors (salaris i horaris). Els fabricants varen rebutjar aquestes reivindicacions amb el suport de l’alcalde de la ciutat, Agustí Albors, també conegut com el pelletes. Després de demanar la dimissió de l’alcalde, la guàrdia municipal per ordre d'Albors va disparar contra ells. Els treballadors, aleshores, varen agafar les armes, segrestaren propietaris a canvi de rescats i mataren l’alcalde i els guàrdies que s’havien atrinxerat en l’ajuntament, després de cremar l’edifici. El cos de l’alcalde va ser arrastrat per la ciutat, i el seu penis tallat es va mostrar en senyal de triomf. Després de la intervenció de l’exèrcit, va haver dures represàlies per als revolucionaris, tot i que les seues condicions de vida no milloraren especialment. 600 treballadors foren jutjats, molts d’ells amb pena de mort.

Quadre de Ramón Castañer sobre l'arrastrada de l'alcalde pels carrers d'Alcoi

D’acord, ara ja podem començar a parlar de la novel·la. Júlia és una jove d’uns vint anys que treballa en una fàbrica tèxtil. El seu pare va ser empresonat per participar en l’assassinat de l’alcalde i va morir en la presó.  A la protagonista, sempre se li ha quedat la llàstima al cos per la mort del pare i el desig de venjança contra qui el va acusar i contra l’antic alcalde.

Júlia, tot i que està promesa amb un obrer, accepta la proposta matrimonial de l’amo de la fàbrica on treballa, un home vint anys major que ella. La protagonista confessa que estar de manera íntima amb un home la fastigueja, així que per estar amb un home que sols li donarà fills i pobresa, escull estar amb un que li donarà riquesa i comoditats. Així, Júlia es muda a la casa del seu marit, on viu l’antiga sogra del senyoret (la primera muller va morir) i els seus dos fills de l’anterior matrimoni. Júlia s’ha de fer camí perquè la consideren i la tracten com una senyora i no com una obrera, i perquè la família de la seua parella la respecte.

Els temes principals d’aquesta novel·la d’Isabel-Clara Simó són la lluita de classes i el paper de la dona en la societat del moment (tan l'obrera com la senyora), tot contextualitzat en la Revolució del Petroli. A mi m’ha fascinat l’evolució de Júlia, com es va enfortint i es va metamorfosant en una dona freda i calculadora, per poder sobreviure en un ambient tan particular. Els personatges secundaris també estan molt ben dibuixats, ja que l’autora ha proporcionat una història per a cada un d’ells que explica les seues accions i les seues motivacions.

Tot i que les converses sobre política es poden fer un poc carregoses (sobretot si no es coneix el context històric), tot es veu recompensat per la trama, la fantàstica protagonista i el potentíssim final. Sens dubte, l’autora va saber com transportar el lector fins a una època convulsa i revolucionària a través d’una història personal complexa, intensa i molt ben narrada.


Llig-lo si... vols observar l'evolució increïble d'un personatge
Fuig si... no t'abelleix llegir sobre un context històric desconegut (però proper)

dissabte, 13 de maig de 2017

Villette (Charlotte Brontë)

Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.

La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja a Europa, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.

La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.

Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.

En fi, Villette no és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.


Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada
Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall