dissabte, 18 de novembre de 2017

El déu de les coses petites (Arundhati Roy)

Aquest és un d’eixos llibres que van rondant per casa, que els mires, els remires, però sempre acaben tornant a la prestatgeria. Estic parlant, en el meu cas, d’El déu de les coses petites, d’Arundhati Roy. Aquesta va ser la primera, i fins fa poquet l’última novel·la de l’escriptora índia, tot un èxit en el moment de la seua publicació en 1997. Jo el vaig agafar amb un poc de desconfiança i sorprenentment m’ha encantat.

Comence confessant que durant les primeres pàgines i durant una bona estona no parava de pensar que aquesta no era una novel·la per a mi: el llenguatge complicat, l’estil recargolat i estrany i la història que avançava i retrocedia en el temps me donaven molta mandra i creia que m’ho podria estar passant millor amb una altra lectura. Per sort vaig persistir i, a poc a poc, contingut i forma van anant encaixant i em vaig trobar enmig d’una història apassionant i completament absorbent.

La novel·la de Roy es podria definir de moltes maneres, però a mi m’ha arribat especialment com una saga familiar amb una trama principal que succeeix durant el nadal de 1969 a Ayemenem, una xicoteta ciutat de l’estat de Kerala, al sud de l’Índia. Els protagonistes són dos bessons de set anys que, tot i no ser bessons d’un sol òvul, senten una connexió especial entre ells. Sabem des del començament que els xiquets s’han vist implicats en la mort de la seua cosina anglesa, Sophie, que havia anat a passar les vacances a casa del seu pare, l’oncle dels bessons. A partir d’aquesta premissa, l’autora reconstrueix el passat, el present (entenent-lo com l’any de la tragèdia) i el futur de tots els membres de la família.

La novel·la explica la vida de cada personatge: la mare dels xiquets, els oncles, els iaios, la tia àvia i un amic de la família. Se’ns fa un recorregut per les seues passions del passat, les seues desgràcies i les relacions que s’estableixen entre ells; bàsicament veiem totes les casualitats i totes les conseqüències dels seus actes que han fet possible, al llarg dels anys, la mort de Sophie i les seues fatals implicacions. El detall de cada acció, la repercussió de cada paraula, és essencial per a la història, formant una espècie d’espiral on absolutament tot té sentit al final. No parlem, això no obstant, d’un final inesperat, sinó d’un conjunt d’informació aparentment inconnexa que s’articula lentament per formar una gran història rodona.

El déu de les coses petites parla, entre altres temes, sobre l’amor (l’amor prohibit, censurat) i sobre la desigualtat, traduïda en una violència brutal contra tot aquell que és considerat inferior i que pot alterar la jerarquia establerta. Es tracta d’una novel·la que és un univers en sí mateix, ple d’autorreferències i amb idees que es repeteixen i es transformen contínuament, mantenint el lector sempre en aquest món cruel i oníric alhora. Jo he gaudit immensament d’aquesta història tan complexa, en el bon sentit, que ens ensenya com els xicotets detalls són els que conformen realment el nostre destí. Feu l’esforç de llegir les primeres pàgines i ja veureu la recompensa més gran que us espera.


Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols apuntar-te a un repte literari que val molt la pena
Fuig si... no t'agraden les coses estranyes i busques alguna cosa lleugera

dissabte, 11 de novembre de 2017

El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)

Estic intentant aficionar-me a llegir llibres de la biblioteca. Intente comprar menys (la butxaca i les prestatgeries de casa ho agraeixen) i així també descobrisc lectures noves, diferents, amb les que probablement no m’atreviria a gastar-me els diners. Ja vaig encertar amb Tres llums, de Claire Keegan, i ara ho he tornat a fer amb El cel és blau, la terra blanca, de Hiromi Kawakami. Aquesta autora japonesa té molta obra publicada i compta amb un alt reconeixement internacional. Jo no la coneixia fins ara, però ja us dic que aniré arrambant amb tot el que veja d’ella d’ara endavant.

El cel és blau, la terra blanca, titulat originàriament El maletí del professor japonès, és la història de l’apropament progressiu de dues persones amb poques coses en comú, aparentment. Tenim a Tsukiko, una dona introvertida de 38 anys, i tenim al mestre, un home prou més major que ella, antic professor de Tsukiko a l’institut. Ambdós freqüenten casualment la mateixa taverna i a poc a poc s’adonen que comparteixen gustos culinaris i una existència solitària. Quan coincideixen, xerren, mengen i beuen junts, quan no, no es van buscant; potser es veuen tots els dies d’una setmana, potser passen setmanes sense saber res l’un de l’altre.

Aquesta relació tan estranya als nostres ulls va prenent forma gradualment fins convertir-se en un vincle imprecís, però intensament íntim. De la desconeixença passen a l’amistat, i de l’amistat, a alguna cosa que podem anomenar amor. La barrera més evident entre ells és l’edat, però els seus passats, les seues manies i les seues costums també representen obstacles que entrebanquen el seu lligam. No us penseu que es tracta d’una història típicament romàntica, perquè no ho és. Kawakami ens presenta l’evolució subtil de dues persones i de la relació entre elles: com aprenen a compartir les seues vides i les seues cabòries, com es van entenent amb un sol gest, amb un monosíl·lab o amb un silenci.  

Un aspecte importantíssim de la novel·la és la descripció minuciosa que es fa del menjar i de la beguda que comparteixen el mestre i Tsukiko: el tofu, els xampinyons, el sake, la cervesa, les algues, el corder o el miso són un tercer protagonista, testimoni i excusa de les anades i vingudes dels dos amics. Gran part de la novel·la té lloc a la taverna o a altres llocs on la parella beu –en grans quantitats– i menja àpats tradicionals japonesos. Aquests passatges m’han encantat, i no sols per la curiositat que em desperta una cultura tan diferent a la meua, sinó perquè és sobretot en aquests moments quan podem apreciar els xicotets descobriments i avanços en la relació.

El cel és blau, la terra blanca ha sigut un descobriment. Amb una prosa bella, però senzilla, Kawakami ha creat per a nosaltres una novel·la sobre la soledat i sobre trobar la felicitat en una persona inesperada, amb les pors que això comporta. És una història amb la que anem acompanyant els personatges en el seu dia a dia, en els seus menjars i en les seues converses quotidianes. Es tracta d’una lectura curta i reposada, que us deixarà, quan l'acabeu, una barreja de sentiments molt agradables i amb la que voldreu endinsar-vos, com jo, en l'univers de l'autora a través de la resta de la seua obra.


Aquesta planta és una bignònia rosa

Llig-lo si... t'agrada la pel·lícula Lost in translation
Fuig si... vols una novel·la on passen coses intenses

dissabte, 4 de novembre de 2017

Tres llums (Claire Keegan)

Hi ha llibres que mostren la dolçor de la vida i que alhora fan la vida més dolça. Parle de llibres que narren històries quotidianes, però que posen la lupa en aquells aspectes més agradables i tendres de la nostra existència. Un exemple pot ser Nosaltres en la nit, de Kent Haruf, on una relació d’amistat i amor canvia radicalment la vida de dues persones que pensaven que ja havien viscut tot el que havien de viure. Tres llums, de Claire Keegan forma part d’aquest exquisit grup de lectures.

La nostra protagonista, una xiqueta de nom i edat incerts, és enviada a passar l’estiu a casa dels seus oncles. Ella no sap quan de temps estarà fora, ni com són l’home i la dona que l’acolliran, ni si la faran treballar al camp o li faran crepes per a berenar. Conforme van passant les poquetes pàgines de la novel·la, anem veient, gràcies a les observacions de la xiqueta, la diferència entre la casa dels pares i la casa dels oncles. Descobrim que els seus pares i els seus nombrosos germans viuen en una situació precària, de falta de diners i falta de cura i atenció pels xiquets. Els seus oncles, per contra, no tenen fills i poden (i volen) dedicar totes les atencions necessàries a la seua nova convidada: la netegen, l’ensenyen a llegir, li compren roba i llibres i l’ensenyen què és l’honestedat i l’estima.

L’estil de Keegan és absolutament minimalista. No falta ni sobra cap paraula i cada línia de diàleg és essencial per mostrar-nos la personalitat de cada membre de la família. La novel·la està narrada des del punt de vista de la protagonista, i tot i que personalment no me solen agradar els narradors xiquets, perquè no me’ls acabe de creure, aquesta vegada l’efecte ha sigut completament positiu; la mirada innocent, poruga i expectant de la narradora endinsa al lector en la història i la fa més càlida i propera.

Tres llums és una història dolcíssima, plena de tendresa concentrada i molta delicadesa. En escasses paraules, veiem com d’important és per a la xiqueta que li agafen de la mà o que li facen xicotetes confidències, per exemple, però sense caure mai en el sentimentalisme ni en clixés fàcils. Una novel·la delicada, tendra i íntima per als amants de les històries aparentment senzilles, però que t’omplen el cor d’estima al final de la lectura. Una joieta absolutament recomanable per a tot el món.

Aquestes flors són margarides híbrides (n'hi ha de moltes classes)

Llig-lo si...
 t'abelleix una xicoteta història intimista, delicada i minimalista
Fuig si... esperes una lectura que te dure més d'un dia

dissabte, 28 d’octubre de 2017

El bosque oscuro (Cixin Liu)

Un apunt important: El bosque oscuro és la segona part de la trilogia de Tres cuerpos. Si no voleu saber absolutament res del que passa a la primera part, llegiu millor la ressenya que vaig escriure sobre el primer llibre.

Des que vaig acabar El problema de los tres cuerpos sabia que tard o d’hora hauria de conèixer la continuació de la fascinant història que proposava Cixin Liu. El bosque oscuro és la segona part de la trilogia que ha contribuït a la popularitat creixent de la ciència ficció xinesa, i és que es tracta d’una aventura complexa, enrevessada, amb moltíssims termes tècnics, però que enganxa i que ens endinsa completament en el seu món.

La novel·la de Liu té la seua base en la Paradoxa de Fermi. Aquesta es pregunta com és que havent milers de milions de possibilitats de que hi haja a l’univers altres civilitzacions intel·ligents, cap d’aquestes ha contactat mai amb nosaltres. Hi ha múltiples possibles respostes a aquesta qüestió, totes igual de fascinants, i el que fa Liu és explorar una de les explicacions, potser la més aterridora. Jo em podria passar hores rellegint l’article que exposa, de manera molt comprensible, cada una de les possibilitats, així que podeu entendre el meu entusiasme si em presenten un llibre sencer que se sustenta en una d’aquestes hipòtesis.

El llibre arranca quan la societat ja és coneixedora que en quatre-cents anys una civilització superior alienígena aterrarà a la Terra per colonitzar-la i, bàsicament, per destruir la humanitat. L’autor imagina i descriu detalladament quina seria la reacció social, política i econòmica davant d’aquesta perspectiva i com evolucionaria conforme es va apropant el moment final. Liu retrata, per exemple, un nou model de ciutat adaptada a les noves necessitats que no té res a envejar als cotxes i les pantalles de la meua estimada Blade Runner.

El bosque oscuro conté una trama prou més complexa a la seua predecessora, ja que en aquest cas el focus d’atenció recau sobre la societat humana i el futur llòbrec que l’espera. Tot i que m’haguera agradat que es donaren a conèixer més aspectes sobre la civilització dels atacants – com a la primera part, que ens mostra el perquè han de fugir del seu planeta, entenc que en aquesta novel·la no tocava aprofundir en aquest tema.

La història m’ha agradat molt i m’ha sorprès contínuament, però sí que ha hagut un parell de coses que m’han embrutat molt la lectura i que si l’autor n’haguera prescindit, el resultat seria enormement més positiu. En primer lloc tenim el masclisme sense escrúpols que l’autor mostra reiteradament quan parla dels poquíssims i irrellevants personatges femenins i quan comenta que les dones són inferiors als homes, tan intel·lectualment com físicament. No sé com és la situació de la dona a Xina en l’actualitat, però crec que si fóra mitjanament acceptable, aquesta novel·la no s’hauria pogut publicar amb tantes observacions vergonyoses. En segon lloc, i supose que com a conseqüència d’aquesta mentalitat, la història d’amor que ocupa un grapat de pàgines de la novel·la és avorrida, inversemblant (i això que és un llibre de ciència ficció!) i absolutament prescindible.

Si podeu obviar aquestes dues coses i centrar-vos en la trama principal i en l’originalitat de la proposta de Liu, trobareu que és una novel·la absorbent, fascinant i molt cinematogràfica. A mi m’ha meravellat l’explicació que fa de la composició de l’univers i com transforma conceptes científics complexos en aclariments molt fàcils d’entendre. Jo l’he devorat, he somiat amb ell a causa de la lectura frenètica i he desitjat que Cixin Liu haguera assistit a alguna classe d’igualtat de gènere.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'agrada el tema del contacte amb extraterrestres
Fuig si... no pots passar per alt el masclisme en la literatura

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Las cosas que perdimos en el fuego (Mariana Enriquez)

Després de vàries lectures infructuoses i de començar algunes i no poder continuar-les, Mariana Enriquez vingué a salvar-me, i és que Las cosas que perdimos en el fuego ha sigut tot un oasi d’entreteniment de qualitat. L’obra d’aquesta escriptora argentina és un recull de dotze relats de terror de llargària irregular, que crec que posaran els pels de punta a qualsevol que s’anime a endinsar-se en el submón que ens ofereix Enriquez.

Jo ho passe fatal en les pel·lícules de por, no m’agraden els ensurts, ni veure excessiva sang o entranyes escampades. M’agraden, això sí, les atmosferes tèrboles, els fets estranys i els éssers sobrenaturals. Les històries d’aquest recull, ambientades en el país natal de l’autora, són, sobretot, recreacions de climes i intencions misterioses. Molts dels relats tenen com a escenari els barris més empobrits d’Argentina, farcits de delinqüència i misèria, on el perill i la sospita són el pa de cada dia. A aquest context, ja de per sí inquietant, Enriquez li suma cases encantades, desaparicions misterioses i éssers anòmals, entre altres.

Cada un dels relats explora els anhels i les pors més arrelades dels protagonistes: les ganes de desfer-se del bebè que ha destrossat un matrimoni, o el temor de tindre el mateix aspecte que la dona cremada que demana diners al metro. Totes les històries podrien ser perfectament fruits de malsons, d’aquests pensaments que tenim de quan en quan, però dels que defugim ràpidament. M’han encisat molts aspectes d’aquest llibre, però probablement el que més m’ha fascinat ha sigut la capacitat de l’autora per passar de començaments completament realistes a finals sobrenaturals. La transició és tan fluida, l’atmosfera inquietant es va creant amb tanta subtilesa, que veiem el conjunt com una possibilitat terriblement versemblant.

A part dels barris marginals i de la pobresa, un altre eix que uneix els relats és l’home com a figura negativa: cap personatge masculí (llevat dels xiquets) s’escapa de ser egoista, malvat, maltractador o assassí; les dones, que són quasi sempre les protagonistes, els avorreixen o els temen. Un altre punt que comparteixen totes les històries és que tenen un final obert, mai arribem a conèixer el desenllaç definitiu de les diferents trames. Aquesta fórmula crec que funciona perfectament bé en alguns relats, com en Nada de carne sobre nosotras, però deixa un poc coixos a alguns altres, com passa en Tela de araña.

En definitiva, he gaudit moltíssim amb Las cosas que perdimos en el fuego. Com més pense en les històries i en la forma com estan contades, més m’agraden. Quin cap ha de tindre Mariana Enriquez per imaginar coses tan horripilants, per fer-nos posar la pell de gallina i aconseguir que ens ho passem tan bé mentre llegim les escenes més esgarrifoses.

— Tot i que el conjunt, com podeu veure, m’ha encantat, sí que hi ha dos relats que no m’han acabat de fer el pes: Los años intoxicados i Verde rojo anaranjado. Per contra, La casa de Adela i Bajo el agua negra m’han semblat una meravella.

Las cosas que perdimos en el fuego Mariana Enriquez
Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols sorprendre't a cada pàgina
Fuig si... necessites saber el final de cada història

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff)

Mai haguera triat aquesta lectura per pròpia voluntat, tot ho tenia en contra: el nazisme i la segona guerra mundial com a context històric, l’extensió d’unes 600 pàgines, i per què no dir-ho, la multitud de ressenyes llegides sobre el llibre, que a vegades en volta d’animar-me a llegir un llibre, m’atabalen i em descoratgen. Tu no ets una mare com les altres (1992) d’Angelika  Schrobsdorff va suposar un boom editorial l’any passat, quan es va publicar en castellà i en català. Ací us deixe la meua opinió gens precisa, ni categòrica, ja que la lectura m’ha deixat una barreja de sensacions, tant positives com negatives.

L’obra de Schrobsdorff són unes memòries novel·lades de la vida de la seua mare, Else, i de la seua vida en comú. la primera part de la novel·la succeeix durant els bojos anys vint a Berlín, on Else gaudeix de seua joventut i de la seua radiant personalitat entre intel·lectuals, actors, directors i artistes de tota classe. En la segona part del text, Else ha de fugir amb les seues dues filles a Bulgària per la seua condició de jueva, ja que el nazisme ha esclatat a Alemanya i prompte començarà la segona guerra mundial. A l’exili, la família es veu despresa de les comoditats burgeses amb les que sempre havia viscut, i ha d’acostumar-se a la pobresa, a la guerra, a la mort i a la malaltia.

Sens dubte, la segona part m’ha paregut molt més interessant que la primera, ja que és sols quan els personatges es queden sense res, quan es veuen uns als altres sense la màscara embellidora de la riquesa i del confort, que podem conèixer-los amb més profunditat, podem albirar els seus defectes amb més cruesa, i valorem millor les seues virtuts. En aquesta segona meitat, a més, observem amb més detall la relació entre la mare i les filles i veiem a una Else perduda, sense cap àncora, fent el possible per sobreviure i per cuidar dels seus fills.

Últimament estic interessant-me més per aquelles històries que tracten sobre les relacions entre mares i filles. Són lligams complexos, que defineixen en gran mesura la personalitat d’ambdues parts. El que m’ha arribat més endins de Tu no ets una mare com les altres és la capacitat de Schrobsdorff per saber descobrir quina classe de persona va ser la seua mare i saber-ho plasmar amb la distància objectiva i amb l’emoció necessària per recrear aquest personatge fantàstic, ple de matisos i contradiccions. Amb això no vull dir que el context de la novel·la no m’haja interessat, tot el contrari, aquest és essencial per a aquest fi, perquè ens permet veure les personalitats dels membres de la família estirades fins els seus límits.

Com a punt negatiu, hauria de dir que l’autora no coneix la contenció: no hi ha filtre tant pel que fa a l’extensió com en l’expressió de les emocions. En moltes ocasions hauria preferit, i fins i tot m’hauria semblat més potent, fer ús d'el·lipsis en la història, deixar entreveure fets i emocions, sense explicitar cada una de les accions. L’emoció, per una altra banda, pot ser massa intensa durant llargs períodes de la lectura: puc, i m’agrada, ennuegar-me amb algun passatge sentimental, però me pareix un poc abusiu si aquest passatge s’allarga durant vint pàgines.

Aquesta no és una novel·la lleugera per llegir en un cap de setmana, ni per anhelar el què passarà després. Jo l’he gaudit gràcies a la certesa de que es tractava d’una història real, que Else, les seues filles, els seus amors i els seus patiments varen existir de veritat. I tot i que no sóc amant de les novel·les sobre el nazisme o la segona guerra mundial, aquesta m'ha agradat, perquè m’ha mostrat la vida –i la família– tal com és, sense vels i sense enlluernaments.

Tu no ets una mare com les altres
Estes flors són ciclàmens mini

Llig-lo si... t'agrada llegir sobre mares i filles en contextos complicats
Fuig si... no tens temps ni paciència per a les 600 pàgines

dissabte, 7 d’octubre de 2017

El secreto (Donna Tartt)

Duc una ratxa de lectures regulars que no m’està agradant gens. Tinc molt clar que no tots els llibres em van a sorprendre, ni em van a encisar, però després d’unes quantes novel·les que no m’han fet ni fred ni calor, ja tinc ganes de trobar-me amb una d’aquestes que no pots soltar i que se’t queden a dins molt de temps després. El secreto (1992) de Donna Tartt pensava que anava a ser una solució, però sols ha perpetuat aquesta sèrie de grises lectures (si exceptuem Stoner, per descomptat).

El secreto va ser l’òpera prima de Tartt, i va ser elogiada tant pel públic com per gran part de la crítica. Més tard, l’autora ha anat publicant més novel·les, relats i històries de no-ficció i ha guanyat un bon grapat de premis (inclòs el Pulitzer) amb la seua darrera obra, El Jilguero. Amb aquest currículum, jo venia amb ganes, amb expectatives, amb l’esperança de trobar-me una obra intel·ligent, dramàtica i entretinguda, sobretot després de llegir la sinopsi de la novel·la, i és que la seua premissa és la següent: en una universitat elitista, sis joves assisteixen com a únics alumnes a l’especialitat de llengua i cultura grega. Els components d’aquest grup s’entossudeixen en recrear un ritual clàssic grec, una bacanal, que, segons estava escrit en textos antics, permetria als participants allunyar-se del seu jo i contemplar el deu Bacus. Una nit, la cosa se’ls escapa de les mans i acaben matant un home sense voler. A partir d’aquest moment, tot és culpa, secrets, sospites per si a algú si li escapa alguna acusació, etc.

Jo esperava trobar-me amb una història l’essència de la qual fóra la cultura i la llengua grega, amb descripcions dels intents per recrear aquells rituals. Pensava també que la novel·la anava a girar entorn dels coneixements que anaven a anar adquirint els protagonistes. El que m’he trobat ha sigut un thriller d’assassinats i misteris amb una cita ací i una cita allà, però on els pobres grecs s’han deixat oblidats uns quants segles enrere. No culpe ningú de les meues expectatives, però deixant de banda aquest tema, tampoc pense que la novel·la siga una grandíssima obra. Com a protagonistes, tenim un grup de joves postadolescents de classe alta, amb unes vides centrades en l’alcohol, les drogues, i la compra compulsiva d’objectes i viatges de luxe. Pel que fa a la trama, ens trobem davant de més de quatre-centes pàgines de sospites, discussions, reconciliacions, tensió sexual i d’una infravaloració sorprenent de la vida humana.

Deixant de banda el fet que la novel·la es llig molt bé, està ben escrita i hi ha algunes sorpreses pel mig que la fan més àgil, no ha sigut una bona lectura per a mi: els protagonistes m’han semblat desdibuixats, poc perfilats, la història se m’ha fet massa llarga i les pàgines volaven i no hi passava res, i m’ha estranyat descobrir que l'únic personatge femení sols existeix per fer les delícies del narrador. El secreto m’ha transmès, sobretot, indiferència; una vegada avançada la lectura i sabent quin ritme duia, ja no m’importava què els passava als personatges, ni com acabaria desfent-se tota eixa bola de mentires i recels que s’anava acumulant. Una novel·la de campus, que de campus té poc, una altra lectura grisa a la butxaca.

El secreto Donna Tartt
Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... t'interessen les novel·les d'embolics adolescents
Fuig si... esperes una gran novel·la relacionada amb la cultura grega
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall