dissabte, 22 de juliol de 2017

Anna Karènina (Lev Tolstoi)

De quan en quan m’agrada llegir un d’aquests clàssic indiscutibles de la literatura universal, perquè són ja part de la nostra cultura popular, perquè encara que moltes vegades no ho sabem escoltem contínuament referències i perquè si ha arribat a l’Olimp dels elegits, segur que hi ha unes quantes raons darrere. El cas és que li ha tocat el torn a Anna Karènina, de Lev Tolstoi.

Anna Karènina tracta la història d’Anna, una dona de l’alta societat peterburguesa casada que comença un afer amb un altre home. La novel·la també gira al voltant de Levin, un home que viu al camp i està enamorat d’una jove de la ciutat. Ens trobem, contràriament al que podem pensar pel títol del llibre, amb dos protagonistes i dues trames principals: la d’Anna i la seua difícil elecció (home, fill i posició social, o l’amor i la felicitat), i la de Levin amb la seua frustració romàntica i els seus maldecaps sobre la seua hisenda i sobre el sentit de la vida.

Crec que un dels grans errors a l’hora de llegir aquesta novel·la (jo mateixa la vaig començar fa uns anys i me la vaig deixar a mitges) és el d’anhelar arribar a les parts d’Anna i obviar o menysprear la trama de Levin. És comprensible, perquè l’adulteri d’ella pot arribar a ser més atractiu que les reflexions filosòfiques d’ell, però s’han de saber estimar i apreciar ambdues històries. Al final, jo m’he enamorat d’aquesta segona trama més que de la primera i m’he endinsat en les cavil·lacions de Levin i en el seu entorn tan pur del camp en contraposició amb la ciutat.

De totes formes, la novel·la és d’una densitat aclaparadora i tenim davant nostre una gran galeria de personatges i de trames secundàries, que van entreteixint la gran història que ens presenta Tolstoi. Tots aquests personatges estan perfectament presentats amb totes les seues llums i les seues ombres, amb els seus afanys, enganys i passions. Aquests personatges són tan veritables davant dels nostres ulls, perquè darrere hi ha un narrador extraordinari, que és l’element que més m’ha agradat del llibre. Aquest narrador, omniscient, ens va revelant les intencions amagades i els sentiments més íntims dels personatges, i els contrasta amb les seues acciones i les seues paraules. Així és com els anem coneixent amb la màxima profunditat, i així és com podem albirar la hipocresia regnant de l’alta societat russa del moment.

A mi m’ha encisat anar llegint lentament sobre Levin, sobre Anna i sobre tots els seus coneguts i les seues relacions entre ells. M’ha encantat sentir com el narrador em xiuxiuejava la realitat amagada darrere els diàlegs i els comportaments dels personatges. Si voleu llegir i gaudir d’Anna Kerènina, feu-ho amb tranquil·litat, interesseu-vos pels dos protagonistes, i no sols per l’aventura d’Anna, i escolteu les paraules sàvies de Tolstoi a través del seu magnífic narrador.

[Sobre Vronski dient que té por de tornar-se ridícul] "Però sabia molt bé que als ulls de Betsy i de tota la gent del gran món no corria aquest risc. Sabia molt bé que als ulls d’aquesta gent el paper d’infortunat amant d’una noia, i, en general, d’una noia lliure podia ésser ridícul; però que el paper d’un home que empaitava una dona casada i que consagrava la seva vida a portar-la a l’adulteri, fos com fos, tenia alguna cosa de bell, de majestuós, i mai no podia ésser ridícul, i per això deixà els binocles amb un somriure orgullós i alegre, que jugava sota els bigotis, i es mirà la cosina”.
Anna Karènina ressenya

Llig-lo si... t'intimida llegir Anna Karènina, ho agrairàs si el lliges
Fuig si... moltes pàgines seguides de descripcions te donen urticària

dissabte, 15 de juliol de 2017

Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

A vegades, una novel·la curtíssima, d’estil senzill i sense grans aspiracions literàries (que no aspira a convertir-se en clàssic, ni en referent) arriba més endins que un d’aquells grans llibres amb renom i guardonats amb premis internacionals. Estic parlant de Nosaltres en la nit, de Kent Haruf: un text de 150 pàgines amb lletra enorme que durant els tres dies escassos que ha durat la seua lectura s’ha convertit en un bàlsam de sentiments agradables front l’estrès d’una setmana esgotadora.

Nosaltres en la nit és l’evolució de la relació entre Addie i Louis, dos veïns d’uns setanta anys que troben una segona oportunitat d’experimentar la intimitat i l’estima que proporciona una parella. Bàsicament és això. Ens trobem amb la proposició d’Addie cap a Louisk, si li abelleix dormir amb ella al seu llit alguna nit, i ens trobem amb una resposta afirmativa per part d’ell. Ambdós es van coneixent amb la franquesa que proporciona l’obscuritat de la nit i han d’anar superant els rumors que van escampant-se pel xicotet poble on viuen.

Al llegir aquest llibre experimentem tendresa, bondat i dolçor. Això no obstant també sentim frustració, potser inclús odi cap a alguns dels altres personatges, que no poden entendre que dues persones madures poden viure el que la societat ha volgut adjudicar a la joventut: passió, enamorament, la vivència de la màxima felicitat. Aquesta novel·la, que ha significat tant per a mi, ens ensenya que la joia de viure no té perquè estar relegada a la vintena o a la trentena, sinó que es pot experimentar molt més tard, quan pensem que ja ho hem viscut tot i ho hem sentit tot.

Tant si estàs passant per una mala època, com si simplement tens ganes de llegir una història dolça i esperançadora, jo te recomane Nosaltres en la nit. Te trobaràs davant d’una lectura tranquil·la, reconfortant, que estic segura que te farà un poc més feliç amb la vida que tens. És una delícia.
“A mi m’agrada, aquest món físic. M’encanta la vida física que comparteixo amb tu. I l’aire del camp. El jardí, la grava del carreró. L’herba. Les nits fresques. Estar estirada al llit a les fosques i parlar amb tu”.

Nosaltres en la nit ressenya

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història breu i dolcíssima
Fuig si... sols t'agrada llegir sobre gent jove i guapa 

dissabte, 8 de juliol de 2017

La mort del pare (Karl Ove Kaunsgård)

He tardat moltíssim en poder escriure la ressenya de La mort del pare, de Karl Ove Kaunsgård. Abans d’atrevir-me a començar amb la seua lectura, havia llegit opinions boníssimes sobre el llibre i sobre l’autor, del qui s’ha dit que és el Marcel Proust de Noruega (i ho diu un crític al que aprecie moltíssim). Vaig sentir-me fatal quan, després de molts esforços, el vaig acabar i em vaig quedar decebuda: no havia gaudit de la història, se m’havia fet massa feixuc, bàsicament, no li havia trobat l’encant i l’excel·lència que tothom li atribuïa. Així, tenia dues possibilitats: fer una ressenya completament negativa o intentar descobrir què té de bo, què no he sabut veure i concloure finalment si per a mi és una bona lectura o no.

La mort del pare és la primera part d’un sextet de novel·les que es basen en la vida del propi autor titulada en català com La meva lluita (Min Kamp en noruec). El primer llibre, com podem advertir, té com a tema principal la mort del seu pare, la seua relació amb ell i l’entrada del protagonista en l’adolescència. La novel·la ens va contant el dia a dia de Kaunsgård de jove, l’entrada de l’alcohol, les festes, les xiques, els amics i la música a la seua vida, i les relacions turmentoses que tenia amb el pare. No té una trama amb intriga, no ens trobem davant de cap misteri, sols anem llegint la vida de l’autor amb multitud de detalls.

L’autor no fa ús d’una escriptura depurada o massa treballada en quant a figures retòriques i estilístiques, ja que ell mateix confessa que es tracta d’una obra escrita ràpidament, per evitar que la vergonya li poguera atrapar, perquè no tinguera l’impuls de limitar-se a ell mateix. A mi, la història tan íntima, tan normal que ens conta (no té massa d’extraordinari) no m’ha arribat a encisar o a atrapar com els ha passat a tantíssims lector, tot i que la segona part m’ha agradat molt més que la primera, potser perquè ja m’havia acostumat a l’estil de l’autor.

És frustrant no saber veure el que veuen els demés, saber que t’estàs perdent moltíssim, perquè no arribes més enllà. No obstant això, després d’escoltar-lo en directe, he pogut entendre’l millor a ell i al seu llibre; he pogut entreveure la importància de la seua sinceritat, de la seua torrencialitat, i he pogut albirar la magnitud de la seua obra.

Me quede amb un sabor agredolç per no haver arribat a gaudir per complet d’aquesta lectura, perquè sé que m’he deixat moltes coses pel camí. Què li anem a fer. Potser me done una segona oportunitat amb Un home enamorat, la segona novel·la del cicle.

La mort del pare ressenya

Llig-lo si... t'abelleix submergir-te en la vida del protagonista
Fuig si... com jo, no saps veure més enllà de la quotidianitat que ens narra l'autor

dissabte, 1 de juliol de 2017

La ridícula idea de no volver a verte (Rosa Montero)

No sé què em va animar a llegir aquesta novel·la tan peculiar de Rosa Montero, que té com a títol La ridícula idea de no volver a verte. Potser el vaig agafar de la llibreria pel títol tan suggestiu, potser perquè havia escoltat que anava sobre Marie Curie, de la que jo no sabia pràcticament res. El cas és que ha sigut una de les lectures més estranyes i emotives del que va d’any.

Aquesta novel·la, si se la pot classificar dins d’aquest gènere, fa un recorregut per la vida de Marie Skłodowska, centrat sobretot en el període que va de la mort de Pierre Curie, el seu marit, fins la seua pròpia mort. Montero exposa la vida de la científica de manera molt didàctica, fent l’èmfasi en el procés de dol de Marie per la desaparició de Pierre. L’intent d’expressió d’aquest profund desconsol és el tema principal del llibre, a través del qual l’autora va desgranant la personalitat menys coneguda de Marie i ens va mostrant, a poc a poc, com va viure i com segueix vivint ella mateixa, Montero, la mort de la seua parella. Com vegeu, el llibre és un continu paral·lelisme entre les dues dones, Curie i l’autora, que, contràriament al podríem sospitar amb malícia, està lluny de l’auto elogi.

El sentiment de dol per la mort prematura d’algú tan estimat està manifestat amb una aflicció colpidora. A vegades he hagut de deixar el llibre a banda, perquè les emocions de l’autora son desbordants, sense que hi haja un intent de contenir-les. Tot i aquest dolor, a mi m’ha encisat conèixer a Marie Curie més enllà dels seus grans descobriments: he pogut albirar la seua passió envers la ciència i el seu marit, la hipocresia i crueltat amb què la varen tractar després de la mort de Pierre, la resistència inalterable de la seua personalitat. Com Montero s’ha basat en retalls del diari de la científica (quin diari!), podem saber aquests trets del que us parle de primera mà.

A mi m’ha enlluernat la manera amb la què l’autora ens ha acostat la figura, en principi llunyana, de Marie Curie; com ens la mostra humana i com ens la presenta des d’un punt de vista completament personal i alhora ens l’exposa com un referent universal, ja que tots ens podem sentits identificats amb ella d’alguna manera. És un llibre curtíssim, curiós i amb molta càrrega sentimental

Un apunt breu: l’autora ha inclòs dins del text hashtags per etiquetar alguns dels temes principals de la novel·la. Tot i que aprecie la raó d’aquesta decisió, no m’ha acabat de fer el pes, ja que notava com si m’estigueren interrompent contínuament la lectura.


La ridícula idea de no volver a verte

Llig-lo si... vols una lectura molt emotiva, original i personal
Fuig si... t'abelleix llegir una novel·la "normal" i sense anècdotes personals de l'autora

dissabte, 24 de juny de 2017

Assassinat a l'Orient Express (Agatha Christie)

A estes altures ja me donava vergonya no haver llegit absolutament res d’Agatha Christie. Les llibreries de segona mà són perfectes per animar-se a descobrir autors que potser no compraries en una altra situació. Perquè el veus allí a la prestatgeria, tan atractivament barat, és quasi impossible no atrevir-se amb res. Així és com em vaig animar, per fi, amb Christie.

Agatha Christie Doctor Who
Realment, vull llegir Agatha Christie des de que vaig veure un capítol de Doctor Who on els protagonistes la coneixen.

La meua primera lectura de la reina del crim ha sigut una de les seues obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express. Crec que tot el món coneix l’argument: durant una parada tècnica en un tren que viatja des d’Istanbul a Calais un dels passatgers és assassinat i es dedueix que qui l’ha matat segueix en el vehicle. El detectiu Poirot haurà de resoldre el misteri a través de diferents entrevistes amb els passatgers i mitjançant el seu intel·lecte.

Jo, que sóc amant de l’auto-spoiler, he hagut de fer un esforç quasi sobrehumà per no regirar les últimes pàgines a la recerca de la resposta al misteri. Per altra banda, tampoc volia donar-li massa voltes al tema, per por de descobrir el final i destrossar-me el colofó de la història. Ja vegeu la contradicció. El cas és que no hauria d’haver tingut por d’esbrinar l’enigma. No l’haguera endevinat mai de la vida.

M’ha encantat devorar la novel·la, passar les pàgines desitjant saber més sobre l’assassinat. He admirat la capacitat de l’autora de mantindre el meu interès, de arrancar-me un “Oh...!” i un “Ah...!” quan s’anava esclarint algun aspecte del misteri. En fi, què puc dir que no s’haja dit ja. Llegir Agatha Christie ha sigut un plaer i no puc esperar a llegir més llibres seus. 

Assassinat a l'orient express

Llig-lo si... vols una lectura ràpida i molt entretinguda
Fuig si... no t'agrada llegir sobre detallets que condueixen a la resposta final

dissabte, 17 de juny de 2017

L'estret camí cap al nord profund (Richard Flanagan)

En la Universitat vaig tindre un professor fantàstic d’Història del món actual que ens va tractar d’ensenyar que els bons no són tan bons i que els roïns no ho són sempre tant, que sempre hi ha diverses perspectives davant d’una mateixa història (tot i que les accions censurables sempre ho seran). Doncs bé, la meua última lectura m’ha recordat moltíssim a eixes classes universitàries tan reveladores: ha sigut L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan.

Aquesta novel·la, guanyadora del Booker, ens conta l’experiència d’un grup de presoners de guerra australians durant la construcció del que s’ha anomenat “el ferrocarril de la mort”, en la Segona Guerra Mundial. Aquest tren ideat pels japonesos va ser una empresa faraònica que pretenia unir Siam (ara Tailàndia) amb Burma (ara Birmània). Així, el llibre ens conta els antecedents d’un dels protagonistes, Dorrigo Evans, l’experiència en el camp de treball d'ell i dels seus companys i les seues vides després de l’alliberació. A més, també se’ns narra la vida i pensaments d’alguns dels guàrdies. Se’ns ofereix, per tant, un punt de vista múltiple que enriqueix la lectura, que la fa més diversa  i que fa patent l’horror dels presoners, les motivacions dels funcionaris i el difícil retorn dels dos grups a la vida corrent, aparentment lluny de la guerra.

Per a mi, la novel·la de Flanagan vol deixar patent l’absurditat de la barbàrie; la bestiesa del projecte dels japonesos, un pla que es va esquinçar quan els americans van llançar les bombes atòmiques. Desenes de milers de vides destrossades pel desig del màxim mandatari i última motivació dels oficials: l’emperador de Japó. Aquest, després de la guerra i contràriament amb el que va passar amb molts dels guàrdies, va seguir impune i el seu poder va continuar intacte.

L’experiència d’aquesta lectura m’ha semblat completa i molt ben portada tant pel que fa a l’estil com al contingut, ja que podem veure l’evolució dels protagonistes i la incapacitat de continuar vivint amb normalitat després d’una experiència tan intensa i terrorífica. No obstant això, no m’he acabat d’implicar amb la història, no m’he arribat a emocionar amb la narració, llevat de les escenes més cruentes. La causa d’aquest distanciament potser ha sigut l’elecció del punt de vista, que aporta diversitat però dispersa la unitat de la història. Una altra raó pot haver sigut que jo encara tenia al cap un llibre més o menys similar que vaig llegir durant aquelles meravelloses classes d’Història, Si això és un home, que m’ho va regirar tot i pel que veig encara no m’ha soltat.

En fi, L’estret camí cap al nord profund és una novel·la sobre l’amor fraternal entre homes que conviuen en la misèria, sobre la superació (i la no-superació) d’una experiència traumàtica. És un text absolutament antibel·licista que ens ensenya, ens recorda i ens consciencia sobre un de tants episodis vergonyosos de la història de la humanitat.

L'estret camí cap al nord profund

Llig-lo si... vols conèixer una part menys coneguda de la 2ª Guerra Mundial
Fuig si... no t'agrada llegir sobre misèria i mort

dissabte, 10 de juny de 2017

El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)

El llibre d’aquesta setmana ha sigut una gran sorpresa, una prova més de que els meus prejudicis m’enganyen i no juguen gens al meu favor. El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince ha sigut una lectura dolcíssima que, contràriament al que jo pensava que anava a passar, m’ha encisat pel missatge, per l’estil i per la història.

Aquest llibre és una biografia novel·lada dels últims anys de vida del pare de l'autor, Héctor Abad Gómez, i té com a context la Colòmbia des dels anys cinquanta fins finals dels vuitanta. El veritable protagonista de la història, el pare, va ser un metge compromès amb la medicina preventiva, això és, intentava evitar les malalties a través de l’eradicació de les seues causes més profundes. Així, Abad Gómez posava de manifest la pobresa extrema i la desigualtat de la classe més baixa de la seua ciutat, Medellín, com a causes reals d’infermetats i morts prematures. L’autor ens conta com el seu pare defensava coses tan bàsiques per a nosaltres com l’accés universal a l’aigua potable o les vacunacions. Aquestes idees tan revolucionàries per al país i per a l’època li valgueren dures crítiques, fins i tot del seus companys de professió.

El protagonista, després d’una pèrdua insuportable, es volca en la reivindicació dels drets humans en una Colòmbia on l’Estat assassinava a sang freda als dissidents, als contraris a la forma de pensar i d’actuar dictada. Durant totes les pàgines de la novel·la, se’ns va dibuixant la figura polièdrica d’una persona profundament pacifista, honesta i compromesa amb la situació del seu país, que acabarà morta per culpa de les seues reclamacions i denúncies contra el govern.

Tot i que l’explicació de l’ofici del pare és fascinant, la dolçor de la narració ve de la ma de la descripció de la personalitat més familiar del pare de l’autor. El metge se’ns presenta com un pare afectuós (gens típic per a l’entorn on vivien), rialler, generós i implicadíssim amb la felicitat dels seus fills. El llibre, doncs, és una carta d'amor a un pare, una carta d'agraïment per haver-lo criat envoltat d'amor, estima, confiança i uns profunds valors i principis socials.

A mi m’ha encantat perquè me l’he cregut, perquè és real i perquè presenta sentiments i fets essencialment humans, amb una delicadesa perfecta i una emoció continguda que eriça la pell. La juxtaposició del context històric amb l’adoració de l’autor cap al pare i la personalitat tan peculiar d’aquest ha conformat una novel·la íntima, però alhora universal. El olvido que seremos és un cant a la vida, a la memòria i a la justícia que us recomane calorosament.

El olvido que seremos

Llig-lo si... t'abebelleix una història dolcíssima i molt ben escrita
Fuig si... no tens cor
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall