dissabte, 24 de febrer de 2018

Wonder (R.J. Palacio)

Quan el món es complica sempre ve de gust veure una pel·lícula o una sèrie que sabem que ens tranquil·litza (en el meu cas és Gilmore girls o Parks), o llegir un llibre que ens torne la calma i que ens transmeta emocions boniques. Wonder, de R.J. Palacio ha sigut una xicoteta bassa d’innocència enmig d’unes setmanes un poc confuses per a mi.

Wonder és una novel·la infantil/juvenil, adreçada sobretot a xiquets dels 8 als 12 anys, però que qualsevol adult pot gaudir independentment de la seua edat. La història té com a màxim protagonista a August, un xiquet de 10 anys que va néixer amb greus anomalies en el rostre, i que comença per primera vegada a anar a l’escola després d’haver estat educat en casa amb la seua mare. Reconec que aquesta premissa pot repel·lir a aquells lectors que fugen de llibres lacrimògens i d’històries de malalties i deformitats, però Wonder no és un dramón, és una lectura senzilla, tendra i que inculca uns valors humans que no cal oblidar per molt que ens fem grans.

La cara d’August no passa desapercebuda, no es pot amagar darrere dels cabells o amb un poc de maquillatge: destaca entre la multitud, la gent es queda mirant-lo sense reserves i fins i tot els xiquets s’espanten. Així, començar a anar a l’escola, que està plena d’altres persones que encara no s’han acostumat a la seua presència, és un pas de gegant, és un pas cap a l’abisme, és exposar-se a un turment. Però tot i els problemes que el fet de ser diferent (molt diferent) comporta, August, la seua família i els seus companys van acomodant-se a esta nova situació i van aprenent junts a conviure amb la dolenteria d’algunes persones, a recolzar-se els uns amb els altres i a estimar-se un poquet més.

La lectura de Wonder és ràpida, ja que té un vocabulari senzillíssim i el ritme és molt àgil (cada capítol dura unes dues pàgines només). A pesar dels recursos literaris aparentment simples, l’autora aconsegueix transmetre un gran ventall d’emocions: de la llàgrima al somriure i de la ràbia a l’amor en sols unes pàgines de diferència. Un altre encert de la novel·la es atorgar el punt de vista a diferents personatges, com ara la germana d’August o alguns dels seus companys. Aprenem així que no sols té problemes el protagonista, sinó que cadascú carrega amb les seues pròpies dificultats.

Com podeu veure, Wonder és una novel·la agradable i bonica, recomanada per recuperar o reforçar la nostra empatia cap a la gent que ens envolta. Si li he de posar una pega és que potser és massa naïve, però això ve donat pel públic al que va adreçada la lectura. La moralitat que s’hi desprèn és la importància de ser amable, de ser bo i de saber posar-se en el lloc dels demés. Una cucada per descansar d’altres lectures més pesades.

Wonder RJ Palacio
Aquestes flors són prímules

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història senzilla i bonica
Fuig si... no t'agrada soltar ninguna llagrimeta en una lectura

dissabte, 17 de febrer de 2018

Vincles ferotges (Vivian Gornick)

Una de les publicacions més destacades del 2017 a Espanya va ser Vincles ferotges, de Vivian Gornick (Nova York, 1935), publicat per Sexto Piso en castellà (la meua edició) i per L’Altra en català. Aquesta última inclou també La dona singular, unes altres memòries de l’autora. És curiós com la traducció d'una obra que va ser originàriament publicada l’any 1987 ha tingut tan de ressò. Jo he arribat un poquet tard a la moda, però ací estic.

Les novel·les o memòries (ara ja és difícil una classificació estricta) sobre les relacions entre mares i filles han brotat amb avidesa últimament entre les novetats literàries. Tenim Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout), Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff) i aquesta, entre altres. A Vincles ferotges trobem a una Gornick d’uns quaranta anys passejant amb sa mare per les avingudes de Nova York. Durant aquestes caminades, mare i filla comparteixen (no sempre afablement) records sobre la seua passada vida en comú en un edifici del Bronx. A través d’aquests diàlegs, anem coneixent l’ambient que es vivia al barri als anys quaranta i, sobretot, el dia a dia de la família i de l’escala, habitada quasi completament per jueus.

La combinació entre passat i present és ideal per conformar-nos una idea de la personalitat de les dues dones, de la relació tan complicada que tenen i de la grandíssima influència que la mare ha tingut sobre la infància, joventut i adultesa de Gornick. L’ambient del veïnat de la casa familiar està narrat amb vivacitat i humor: coneixem les xafarderies, anades i vingudes i les baralles de les famílies inquilines i com s’entreteixien les relacions entre ellse i les protagonistes.

Per descomptat, les descripcions, a vegades doloroses, de les converses i discussions entre mare i filla són el punt àlgid de la novel·la. Hi trobem rancor, estranyesa, incomprensió, sentiment de traïció i odi, en alguns moments. El lligam entre elles, i probablement entre totes les dones amb les seues mares és sempre complex, sempre nodrint-se de records (alguns desagradables) i d’expectatives (no sempre complides); tot i així, tot i els moments més baixos, el vincle afectiu sempre està present, és inútil intentar desempallegar-se'n. Les memòries de Gornick, però, no són sols una relació d’escenes familiars complicades, sinó un exercici d’intent de comprensió i d’empatia envers la mare. L’autora insisteix en la impossibilitat de posar-se dins del cap de l’altra per saber com la veu a ella realment, què veu quan la mira, i aprèn que el fet de conèixer-se i saber estimar-se mútuament és un procés que dura tota la vida.

A banda dels passejos i flashbacks de mare i filla, Gornick també ens narra les diferents relacions sentimentals que ha tingut i el perquè dels seus fracassos, sempre amb l’ombra allargada de la mare surant sobre l’actitud d’ella i les seues decisions. Aquestes parts m’han semblat, en comparació, poc interessants i àgils. Davant de la potència de les converses familiars, les descripcions de la vida en parella de la protagonista m’han paregut que restaven força a les memòries.

Vincles ferotges són unes memòries ben curtes i bellament escrites. Trobareu entre les seues pàgines una relació complicadíssima, però narrada amb molta sensibilitat i amb un puntet perfecte d’ironia. Espere que gaudiu dels passejos de les dues dones tant com ho he fet jo i que trobeu la gràcia que jo no he endevinat en els fragments sobre les relacions romàntiques de l’autora. Si esteu preparats per reflexionar sobre la vostra pròpia família durant la lectura i posterior reflexió, segur que us agradarà.

Vincles ferotges Vivian Gornick
Flors variades d'hivern

Llig-lo si... vols llegir sobre la intensitat i la complexitat de la relació entre una mare i una filla
Fuig si... esperes que tot el llibre tinga la mateixa força

dissabte, 10 de febrer de 2018

La ciudad solitaria (Olivia Laing)

M’ha tornat a passar, m’he tornat a obsessionar amb una lectura. Aquesta vegada ha sigut amb La ciudad solitaria (2016) d’Olivia Laing (Cambridge, 1977), publicada en una preciosa edició per Capitán Swing. No sóc lectora habitual de assaig o no-ficció, però m’agrada estar un poc al dia de les tendències literàries i, actualment, Laing és tendència. Ara entenc la raó i no puc parar de donar-li voltes al llibre.

La soledat és el tema central de l’obra. Concretament, la soledat sentida entre la multitud, sobretot en les grans ciutats: el fet de veure constantment persones reunides, comunicant-se entre elles i tot i així sentir-se aïllada i d’alguna manera exclosa de la vida social, que transcorre incansablement al teu voltant. L’assaig de Laing és un gran paral·lelisme entre la seua pròpia situació quan es va mudar d’Anglaterra a Nova York i la vida i l’obra de diferents grans artistes de la segona meitat del segle XX.

Després d'un desengany amorós, l'autora es troba a la ciutat sense més companyia que el seu ordinador. Buscant veure's reflectida en algú o en alguna cosa, tractant de trobar ajuda o comprensió, comença a reflexionar i investigar sobre pintors, fotògrafs, performers o cantants que també se sentiren sols o marginats durant la seua vida. Laing ens presenta en primer lloc a Edward Hopper, el pintor de la soledat per excel·lència, retratista de persones abandonades, sense rumb i de mirada perduda. Andy Warhol és la segona gran figura del llibre: tot i que en aparença era un ésser absolutament social, l'autora comenta la seua dificultat per al llenguatge, que impedia que els pensaments de l'artista foren traduïts dins d'una conversa. El llibre continua amb David Wojnarowick, fotògraf que va sofrir una duríssima infància i una joventut marcada per la pobresa, la prostitució i la indigència, i que va tractar de fugir de la soledat a través de l'exploració sexual i de l'art. L'altre gran artista sobre el que gira l'obra és Henry Darger: un home amb una vida aparentment grisa, però del que es varen descobrir, prop de la seua mort, una gran quantitat de pintures estranyes, acolorides, pertorbadores i oníriques que responien a un amplíssim món interior.

A banda dels artistes principals del llibre, també trobem observacions sobre altres personalitats, com el cantant Klaus Nomi, el cineasta Alfred Hitchcock o l'actriu Greta Garbo, que complementen i arrodoneixen l'assaig. El mèrit de Laing ha sigut relacionar totes aquestes figures amb la seua pròpia, sempre girant al voltant del tema de la soledat. L'autora incideix en la vergonya, en la lacra que és expressar aquest aïllament, la repulsa que dóna saber de la necessitat de contacte d'una altra persona. En contraposició a aquesta situació, ens exposa el paper curatiu de l'art, que apropa a persones i emocions a través dels anys i de les diferències personals. M'han agradat especialment les reflexions sobre la relació entre llenguatge i solitud, els fragments sobre Wojnarowick i Nomi i les cavil·lacions sobre el sorgiment de la sida als EUA i l'estigma (i aïllament) que la malaltia suposava.

Podria escriure pàgines i pàgines sobre La ciudad solitaria, i, tot i que m'ha faltat saber més sobre la història personal de l'autora (pareix que no vulga exposar-se massa), m'ha ensenyat a mirar les persones que m'envolten amb més sensibilitat i empatia. Que no us asuste la paraula assaig, és una delícia de lectura, meravellosament escrita, que destil·la intel·ligència, modernitat i una gran tendresa. És un llibre preciós que no puc parar de recomanar. Correu, per favor, i llegiu-lo.

The lonely city Olivia Laing
Andy Warhol, lema contra la gestió estatal davant la sida, David Wojnarowicz, Los noctámbulos (Edward Hopper), fotograma de We live in public (Josh Harris), Strange fruit / for David (Zoe Leonard), Klaus Nomi, obra de Henry Darger.

"Cuando llegué a Nueva York estaba hecha pedazos y, aunque parezca perverso, la vía para recuperar una sensación de entereza no fue conocer a alguien o enamorarme, sino acercarme a las cosas que otros habían creado y asimilar despacio, a través de este contacto, el hecho de que la soledad, el anhelo, no significan que uno haya fracasado, sino sencillamente que uno está vivo".
La ciudad solitaria Olivia Laing
Aquestes flors són silene

 Llig-lo si... vols descobrir a una autora magnífica
Fuig si... no vols pensar, no t'abelleix reflexionar

dissabte, 3 de febrer de 2018

La chica de ojos verdes (Edna O'Brien)

Deixar-se recomanar per llibreters sempre és una bona idea. A la xicoteta, però encantadora llibreria madrilenya los editores em varen proposar començar per Edna O’Brien (Tuamgraney, Irlanda, 1930) amb La chica de ojos verdes (1962). L’escriptora irlandesa era una de les meues grans pendents, així que vaig rebre l’orientació amb moltes ganes.

La chica de ojos verdes és la segona part d’una trilogia anomenada Las chicas del campo, tot i que els tres llibres es poden llegir de manera independent. La novel·la, ambientada en els anys cinquanta, té com a protagonista a Caithleen, una jove de vint anys que, després de viure tota la seua infància en el món rural, es muda a Dublín amb la seua amiga Baba. Allí, entre balls i festes, coneix a Eugène, un home major i separat del qui s’enamora. Un dia, el pare alcohòlic de Caithleen s’assabenta de la seua situació –absolutament allunyada de les normes catòliques– i intenta separar-los a la força.

La novel·la de O’Brien és, sobretot, un relat de contrastos. Tenim, per una banda, el poblet de Caithleen, una comunitat tancada, soterrada pel catolicisme, aïllada i profundament rural; a l’extrem oposat tenim Dublín, una ciutat cosmopolita, lliure i oberta. La protagonista es desespera per fugir de les seues arrels, però tot i així encara sent nostàlgia pels camps verds i, per damunt de tot, per la seua mare. La part central de la trama, com us podeu imaginar, és la història d’amor: una relació inestable entre dues persones que no acaben d’encaixar. Tant per la diferència d’edat, de cercles socials i d’aspiracions vitals, Caithleen sofreix per no saber-se emmotllar a la vida adulta que Eugène li ofereix; se sent maldestra, inexperta, poc atractiva.

Aquestes tribulacions de la protagonista, pròpies d’un enamorament de joventut i d’una independència acabada de conquerir, són el fil conductor de la novel·la. Tot i que a mi la relació entre Caithleen i Eugène no m’ha interessat massa, ja que no em puc identificar amb aquesta obsessió embogidora, el que sí que m’ha agradat molt ha sigut la veu narrativa i l’estil, aparentment senzill, però que abasta un gran ventall d’emocions.

Un aspecte importantíssim del text que no cal oblidar és que està escrit a principis dels anys seixanta i ambientada en els cinquanta. Tenint en compte que la trama gira entorn al desig d’independència i de llibertat de la protagonista, la novel·la segur que faria trontollar una o dues convencions socials de l’època. De fet, a Irlanda es varen arribar a cremar alguns exemplars de les obres que conformen aquesta trilogia, per considerar-se escandaloses per a la moral religiosa.

Crec que haguera gaudit més de La chica de ojos verdes, si haguera llegit abans Las chicas del campo, la primera novel·la de la saga. No per falta d’informació imprescindible, sinó perquè així hauria pogut conèixer millor les motivacions i personalitats de les dues amigues. Aquest llibre és per a aquells que busquen una lectura agradable, plena de meravellosos personatges secundaris i amb un final realment bonic. Una història sobre el que és entrar al món dels adults sense estar preparada, però, qui ho està realment?

La chica de ojos verdes Edna O'Brien
Esta planta és una lantana

Llig-lo si... t'abelleix una bona història de pas a l'adultesa (coming of age)
Fuig si... no t'agraden les novel·les amb una gran càrrega romàntica

dissabte, 27 de gener de 2018

El que resta del dia (Kazuo Ishiguro)

Reconec que després de llegir No em deixis mai, no tenia pensat tornar a Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954). Amb açò no dic que aquella no fóra una bona novel·la, però a mi em va costar molt llegir-la i gaudir-la, per diversos factors. Per coses de la vida, ara he llegit El que resta del dia (1989), i he sentit com si llegira a un autor completament diferent, en el bon sentit.

Aquesta novel·la del guanyador del Nobel de literatura de 2017 té com a narrador i protagonista a Stevens, un majordom anglès de la primera meitat del segle XX. La novel·la narra el viatge que Stevens realitza per terres angleses amb l’objectiu de parlar personalment amb miss Kenton, l’antiga majordoma amb qui va treballar molts anys amb l’anterior senyor de la mansió, per tal de convèncer-la perquè torne a treballar en la casa. Durant els dies que dura aquesta xicoteta aventura, el protagonista ens va contant els dies gloriosos de la seua professió, les tasques que duia a terme diàriament, i el que és per a ell el decàleg del bon majordom.

El que m’ha apassionat d’aquesta lectura és el narrador. L’autor es posa completament en la pell d’aquest personatge tan peculiar: totes les expressions, el to i les descripcions, estan destinades a fer-nos creure que qui ens està parlant durant tota la novel·la és un autèntic majordom completament implicat en el seu ofici, i no Ishiguro. Stevens també és una narrador enganyós, que no ens ho conta tot, que omet escenes i diàlegs, i que ens va proporcionant informació com si foren molles de pa, molt a poc a poc. El majordom ho narra tot des del punt de vista de servent, ignorant generalment els propis sentiments. Aquestes emocions, això no obstant, les podem anar arreplegant si llegim entre les línies i si estem atents als diàlegs: és als xicotets racons de la novel·la on arribem a albirar la personalitat real del protagonista i on l’autor ens confirma que no estem davant d’un robot domèstic perfectament engranat, sinó d’una persona de carn i ós, amb el cor un poc trencat.

El que resta del dia és una novel·la tràgica, ja que assistim a la decadència d’una manera de viure –l’aristocràcia i l’alta societat anglesa de principis de segle–, i la d’un home –l’antic amo de la mansió a qui servia abans Stevens. A banda, conforme el majordom va rememorant la seua vida, anem arribant, lector i narrador, a la conclusió de que tot l’esforç que ha dedicat el protagonista, tota la seua vida bolcada al servei dels desitjos i necessitats d’una altra persona, potser no ha sigut tan rellevant, tan plena, com ell podia pensar o anhelar.

He de dir que este llibre m’ha agradat molt més en la reflexió posterior que durant la lectura, ja que ha sigut després quan he pogut assaborir la magnífica construcció dels personatges, la potència del narrador i el missatge (o moralitat) final. Aquesta novel·la us costarà de llegir com a màxim una setmana, però el protagonista us acompanyarà molt més enllà de l’última pàgina. Una absoluta delícia.

El que resta del dia Kazuo Ishiguro
Aquestes flors són margarides

Llig-lo si... vols llegir una novel·la preciosa i excel·lentment escrita
Fuig si... no suportes personatges sumisos

dissabte, 20 de gener de 2018

La vegetariana (Han Kang)

Comence La vegetariana, de Han Kang, amb l’avís de que serà una lectura estranya i confusa, però que ha sigut alabada per la crítica, havent guanyat el Booker Internacional l’any 2016. Advertisc que qualsevol comentari que faça jo ací és pura especulació i reflexió, perquè sé que no he acabat d’entendre tot el que ens volia comunicar l’autora.

Aquesta novel·la ens conta la història de Yeonghye, una dona sudcoreana que un bon dia decideix deixar de menjar carn. El que podria ser una decisió senzilla, com la que prenen milers de persones arreu del món, acaba esdevenint tota una rebel·lió absolutament intolerable per al seu entorn: ni el seu marit ni la seua família entenen, ni volen entendre, la raó del canvi de la protagonista, ni saben veure vindre l’evolució i les conseqüències de la resolució de Yeonghye.

L’obra està dividida en tres parts, cada una contada des d’un punt de vista diferent. La primera està narrada pel marit, un home que va triar la seua esposa per la seua manca de qualitats, sols perquè pensava que podria complir les seues obligacions d’ama de casa sense queixar-se’n; la segona part està contada per l’home de la seua germana, un artista obsessionat per una marca de naixement que Yeonghye té a l’esquena; finalment, l’última part està contada per la germana, Inhye, que intenta ajudar-la i entendre-la, mentre reflexiona sobre la seua pròpia vida. La veu de la protagonista sols l’escoltem en contades ocasions a través d’algun passatge en primera persona o d’alguna línia de diàleg. No coneixem, per tant, massa sobre tot que va passant pel seu cap.

Tenim davant una societat absolutament patriarcal, masclista, on les dones existeixen per fer la vida més fàcil als homes; també és una societat molt jeràrquica i obsessionada per l’èxit, que avança cap a un capitalisme feroç. En aquest context de rols i vides tan marcades per fites i anhels d'acceptació i ascensió (tampoc penseu que descriu un context tan diferent del nostre), la protagonista decideix parar, deixar de causar sofriment, renunciar a fer el que s’espera d’ella i seguir un estrany camí cap a l’aïllament del seu entorn, cap al no-res.

La història va evolucionant amb les conseqüències cada vegada més dramàtiques de la resolució de Yeonghye. Com a lectora, m’ha resultat molt difícil posicionar-me dins de la trama, és a dir, prendre una decisió sobre el que estava llegint: té la protagonista efectivament una malalta mental o la seua situació és fruit d’una resolució presa a consciència? És ètic que els seus familiars la forcen perquè abandone la seua determinació donades les circumstàncies? De fet, Kang hi insisteix molt en el tema del propi cos i de que és a l’única cosa a la que tenim dret a fer mal, però que tot i així no ens deixen fer-lo nostre.

En fi, com he dit al principi, no he acabat d’entendre bé la novel·la. M’ha transmès moltes sensacions, això sí: por, repugnància, sofriment i un gran desconcert. L’autora s’ha submergit en la brutícia més soterrada dels personatges i l’ha fet ressorgir gràcies a una decisió tan anodina com la deixar de menjar carn. Aquesta brutícia ens esguita amb la novel·la, però jo m'he quedat sense saber massa bé d’on ve la porqueria.

Si l'heu llegida, comenteu-me, per favor, què en penseu vosaltres.

“Solo confío en mis pechos. Me gustan mis pechos, pues con ellos no puedo matar a nadie. ¿Acaso las manos, los pies y los dientes, e incluso la lengua y la mirada, no son armas con las que se puede matar y herir a cualquiera? Pero los pechos no. Mientras posea estos pechos redondos, estoy segura”.
La vegetariana han kang
Aquests són geranis

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història rocambolesca
Fuig si... necessites entendre tot el que lliges

dissabte, 13 de gener de 2018

F de falcó (Helen Macdonald)

M’encanten les lectures que me sorprenen, que m’ensenyen que una novel·la pot ser moltes coses alhora i acabar sent una cosa fantàstica. F de Falcó de Helen Macdonald ha sigut una d’aquestes, una obra on es conjuga el text naturalista, el memorialista i l’històric per conformar una experiència lectora preciosa i estranyíssima.

La novel·la comença quan Helen (l’autora ens explica la seua pròpia experiència) cau en una depressió a causa de la mort inesperada del seu pare. Decideix aleshores comprar un falcó i ensinistrar-lo a casa. Com a falconera professional, la protagonista coneix a la perfecció tots els passos que cal seguir per amansar l’animal, però el seu sentiment d’incomprensió i pèrdua i la seua profunda tristesa es combinen amb la seua relació amb Mabel, el falcó, provocant la interconnexió entre el procés del dol i el de l’ensinistrament.

Conforme va involucrant-se en l’educació de l’animal, Helen es va aïllant de la societat, es tanca, s’obsessiona i comença a identificar-se amb algunes característiques del falcó: el desig de llibertat, de salvatgia i de solitud. S’implica absolutament per no pensar en el seu pare, per oblidar el seu dolor; les frustracions sobre la seua relació amb l’astor s’entremesclen amb els brots de pena i el seu confinament total l’apropa a la bogeria.

Ens trobem amb descripcions minucioses dels costums dels falcons, de les seues classificacions, la seua alimentació i tots els estris necessaris per al seu ensinistrament. Entenc que aquesta informació pot no ser d’interès per al lector corrent (jo no sabia ni com era físicament un falcó), però vull deixar clar que no es tracta d’un llibre de falconeria: és un llibre on la falconeria és l’excusa perfecta per parlar de dol, de soledat, de sofriment i de superació.

A banda d’observacions recurrents de la natura i dels seus sentiments, Macdonald afegeix a la narració la història de T.H. White, autor, entre altres, del llibre de fantasia L’espasa en la pedra, que inspiraria després la pel·lícula de Disney Merlín, el encantador. White va intentar ensinistrar un falcó i va escriure un llibre sobre la seua frustrada experiència l’any 1951. L’autora acompanya el seu procés amb Mabel amb el camí desafortunat que va tindre White amb el seu propi falcó. Aquesta part potser és la més pesada de llegir, però li afegeix a l’obra un punt diferent d’intensitat.

Jo no haguera llegit F de Falcó si no haguera sigut un deure d’un curs al que estic assistint, però m’ha acabat encantant. He sentit el dol de l’autora pel seu pare a través d’un falcó, qui m’ho anava a dir! Us anime a que li doneu una oportunitat, que obvieu el disseny de la coberta (si és que us espanta) i comenceu a endinsar-vos en la ment d’esta fantàstica autora, perquè val molt la pena.
“Havia fugit per transformar-me en un astor, però el que havia fet en la meva tristesa era convertir l’ocell en un reflex de mi mateixa”.
F de Falcó Helen Macdonald
Aquestes flors són cineràries híbrides

Llig-lo si... vols llegir una obra diferent i commovedora
Fuig si... tens fòbia als ocells
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall