diumenge, 22 de novembre de 2015

Jane Eyre (Charlotte Brontë)

Ahir vaig acabar de llegir Jane Eyre (1847). Va ser un dels dos llibres que comprí en Re-Read. Bé, fa temps que volia llegir alguna cosa de les germanes Brönte i Jane Eyre em feia especial il·lusió. A ma mare li dec la meua fascinació per Orgull i Prejudici, Emma, Rebeca i la novel·la de la que parle avui, ja que li agraden molt algunes de les versions cinematogràfiques d'aquests grans llibres (tots escrits per dones, per cert) i en casa les he vistes vàries vegades. Una de les coses que més m'atreien de la novel·la de Charlotte Brönte era el físic de la protagonista: en les pel·lícules que he vist, Jane era més bé lletja, amb un rostre estrany, i volia comprovar la descripció que s'hi feia a la novel·la.


Ruth Wilson com a Jane Eyre en l'adaptació
en forma de minisèrie de la BBC (2006)
Molt més sovint que no, trobem que els personatges principals de les pel·lícules són excessivament atractius i que les seues característiques físiques faciliten la vida d'aquests, o almenys, no la dificulten. Bé doncs, en Jane Eyre (o Juana Eyre per a l'edició que m'he llegida, millor en parlem després), la protagonista, amb les seues faccions estranyes, la seua pal·lidesa i el seu cos menut, el que troba són obstacles a la seua vida ja de per sí difícil. 
"Bessie, when she heard this narrative, sighed and said:- Poor Miss Jane is to be pitied, too, Abbot. Yes -responded Abbot-, if she were a nice, pretty child, one might compassionate her forlornness; but one really cannot care for such a little toad as that.- Not a great deal, to be sure -agreed Bessie- at any rate a beauty like Miss Georgiana would be more moving in the same condition.- Yes, I doat on Miss Georgiana!- cried the fervent Abbot-. Little darling! with her long curls and her blue eyes, and such a sweet colour as she has; just as if she were painted!"*
El personatge principal masculí, el senyor Rochester, no fuig tampoc dels seus defectes físics, encara que la seua vida ha sigut molt més fàcil que la de la nostra protagonista:
"I am sure most people would have thought him an ugly man; yet there was so much unconscious pride in his port; so much case in his demeanour; such a look of complete indifference to his own external appearance; so haughty a reliance on the power of other qualities, intrinsic or adventitious, to atone for the lack of mere personal attractiveness, that in looking at him, one inevitably shared the indifference; and even in a blind, imperfect sense, put faith in the confidence."*
Toby Stephens en la mateixa adaptació cinematogràfica (2006)
M'ha fet molta gràcia un article al que he arribat per casualitat titulat How to cast Jane Eyre i que comença amb "Too many dang SEXY JANE EYRE adaptations out there, that’s the problem" (Massa maleïdes, sexis adaptacions de Jane Eyre hi ha allí fora, eixe és el problema). L'autora afirma que Jane Eyre és un llibre sobre gent lletja, però que els càstings a les pel·lícules solen errar en aquest aspecte: són tots massa atractius i sexis i perden essència als personatges, no els ens passem, bàsicament:
"Also, watching Michael H. Roosevelt Fassbender ask “Do you find me handsome?” and getting “no” for an answer was one of the most ridiculous cheats Hollywood ever attempted to perpetrate on my person." (A més, veure a Michael H. Roosevelt Fassbender preguntar "Creus que sóc atractiu?" i rebre un "no" com a resposta va ser un dels enganys més ridículs que Hollywood ha intentat perpetrar en la meua persona). -Mallory Ortberg
L'article, per cert, també és queixa de l'atractiu del personatge menys desitgable de la novel·la, la dona boja del senyor Rochester, Brenda. Com vegem, el físic és un aspecte essencial en la novel·la i en la vida de la protagonista. El que m'ha fet pensar en el capítol d'Estimada Vida anomenat Orgull. El protagonista ha de fer front a un defecte físic tota la seua vida, que controlarà totes les relacions i la seua forma de ser.

La queixa que tinc és formal, i és que l'edició que vaig adquirir de l'editorial Sopena és horrible, a part de la traducció dels noms propis (Charlotte per Carlota, Jane per Juana, etc.), està ple de faltes d'ortografia. Però bé, per 2,5€ tampoc em queixaré massa.

Tinc ganes de llegir Cims Borrascosos d'Emily Brontë. Els crítics estimen més este que no pas Jane Eyre. Ja veurem si hi coincidisc. I, com és ja normal, quan acabe de reflexionar sobre la novel·la, m'agrada més encara. Li fique finalment cinc estrelles. I així estic jo ara referent a la història que m'ha captivat:


diumenge, 15 de novembre de 2015

Re-Read, una llibreria low cost

La setmana passada vaig decidir investigar una cadena de llibreries de segona mà anomenada Re-Read. Com encara no me conec Barcelona (tot i que ja duc ací un mes i mig) aní a la tenda que tenia millor enllaç amb el transport públic des de ma casa (a Cerdanyola del Vallès). Total, que aní a parar a la botiga de la Gran Vía, no sé si totes són del mateix tamany, si esta era de les grans o de les menudes. Era més o menys com esperava: un espai de literatura en castellà, en català, novetats i gèneres especialitzats. 



Els preus són molt competents: un llibre per 3€, dos per 5€ i 5 llibres per 10€. Tots al mateix preu. Això si, la llibreria és un poc caòtica, amb bosses plenes de llibres per terra i els gèneres de les prestatgeries eren un poc confusos. Però si tens unes hores lliures i t'abelleix perdre't per les piles de llibres descobrint perles perdudes o edicions que pareixien desaparegudes, no t'ho penses, potser ixes amb unes quantes piles de llibres per llegir.



dissabte, 14 de novembre de 2015

Estimada vida (Alice Munro)

Ahir vaig acabar de llegir Estimada vida d'Alice Munro. Em fa vergonya admetre que feia molt de temps que no llegia en català per raons que no se sustenten. Vaig decidir aquesta lectura arrel d'una entrada al blog d'Enric Iborra: La serp blanca. Enric Iborra va ser professor meu de Literatura Universal en segon de batxillerat (2011) i el seu blog és una de les meues lectures habituals. En l'entrada esmentada, Iborra parla molt favorablement d'Estimada vida i apunta que la traducció de Dolors Udina és excel·lent. Fiant-me d'estes recomanacions vaig decidir comprar el llibre i tirar-li mà.


Estimada Vida és una col·lecció de quinze històries curtes: les deu primeres són relats ficticis, mentre que les cinc últimes, com diu l'autora "no són ben bé contes. Formen una unitat a part, autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules -i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida".

Doncs bé, com apunta l'autor de La serp blanca, Munro s'aventura amb profunditat en la vida dels protagonistes de les històries i més especialment en els seus secrets. El secrets més profunds i complexos que componen la vida de les persones, aquelles experiències que amaguem en la memòria i que, de vegada en quan o de sobte, assalten els nostres pensaments quotidians. L'autora analitza aquest secrets no sols en les vides del personatges ficticis de les primeres històries, sinó també en les últimes, on parla de moments de la seua infantessa i joventut. 

Els temes que componen els relats són diversos, encara que molts són recurrents: el sexe i la infidelitat, l'amor o el desig de romanticisme, la mort i la vellesa, la culpa, l'orgull o els defectes físics que marquen la vida de les persones. En Arribar al Japó, el primer relat, la protagonista viatja en tren amb la seua filla menuda. Greta és una poetessa casada, però amb el desig de viure aventures romàntiques alternatives. Enduta per aquesta passió, deixa de banda les seues obligacions maternals. No sent Greta culpa? remordiments? sols breument, sols fins que una altra aventura amorosa se li fica davant. Munro no pretén (o això em sembla) que jutgem els seus personatges, sinó que ens exposa les seues complexitats, les seues irracionalitats, si ho podem dir així. Les passions i els desitjos que superen a la raó i que són, per als que ho vegem des de fora, senzillament inexplicables. 

No vull comentar una per una les històries, perquè crec que no té massa sentit revelar els detalls més importants. Però m'agradaria citar alguns fragments que fan referència a aquests sentiments que composen els temes principals dels relats:
"Pel que fa a mi, vaig sentir el mateix que en marxar d'Amundsen amb el tren que emportava encara atordida i plena de descreença. Res no canvia realment en l'amor" 
"Finalment la Isabel els havia deixat. Van dir "deixat", com hi ho hagués fet expressament. [...] Realment, la buidor en el lloc que havia deixat ella era astoradora. [...] Havia existit i ara no existia. Gens ni mica, com si no hagués existit mai. [...] I poc després es va trobar al carrer, simulant que tenia una raó tan normal i bona com tothom de posar un peu davant de l'altre".  
"L'important és ser feliç -em va dir-. Passi el que passi. Intenta només això. Tu pots. Cada cop serà més fàcil. No té res a veure amb les circumstàncies. No et pots imaginar que bé que va. Ho acceptes tot i llavors la tragèdia desapareix. O en tot cas la tragèdia s'alleugereix, i tu continues endavant, transitant tranquil·lament pel món". 
"I llavors vaig pensar que el simple fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teues incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva". 

dissabte, 31 d’octubre de 2015

Una cambra pròpia (Virginia Woolf)

Fa un temps que vull conèixer els textos de Virginia Woolf. He de confessar que em vingué la curiositat per dos costats: primer, vaig trobar la carta de suïcidi de l’autora en Internet "You see, I can't even write this properly. I can't read" i el morbo o la curiositat m’atraparen. També, en la llibreria on solc anar la trobe sempre: “Al far”, “Les ones”... i em pregunte qui era, què pensava, sobre què parlava.

Ara estic llegint Una cambra pròpia (1929), un assaig / recopilació de dues conferències que va impartir Woolf en dues Universitats. El tema és la dona en la novel·la: per què les dones escriuen diferent, per què no va haver una dona similar a Shakespeare en la seua època, per exemple, i els requisits mínims perquè una dona puga triomfar en el món literari: independència econòmica i una cambra pròpia.


Al principi de la lectura no estava massa immersa amb el que em contava Woolf, ja que la primera part del llibre són reflexions prèvies a les grans conclusions finals. L’autora investiga les raons perquè les dones no han sigut grans genis de l’escriptura, llevat d’algunes excepcions (Jane Austen, per exemple).

Un aspecte important de les reflexions del llibre és el de la integritat: en el cas de la novel·la, és quan el lector té la sensació de que l’escriptor li està contant la veritat; que la novel·la es sosté perfectament per ella mateixa.
"Lo que entendemos por integridad, en el caso de un novelista, es la convicción que experimentamos de que nos dice la verdad. Sí, piensa uno, nunca hubiera creído que esto pudiera ser cierto, nunca he conocido a gente que se comportara así, pero me ha convencido usted de que la hay, de que así ocurren las cosas. Mientras leemos, ponemos cada frase, cada escena bajo la luz [...] Cuando lo exponemos al fuego y lo vemos visible, exclamamos extasiados: "¡Pero si esto es lo que siempre he sentido, y sabido, y deseado!" Y uno rebosa excitación y cerrando el libro con una especie de reverencia como si fuera algo muy precioso, un refugio al qu epodrá recurrir mientras viva [...] Si, por el contrario, estas pobres frases que escogemos y sometemos a la prueba suscitan primero una reacción rápida y ávida con su brillante colorido y sus gestos vivos, pero luego se paran, como si algo detuviera su resarrollo [...] suspiramos defraudados y decimos: otro fracaso. Esta novela falla en algún sitio."
Relacionat amb el concepte de veracitat trobem el concepte de realitat en una novel·la. L’autora defensa que una lectura parla de la realitat amb veracitat quan el record i les reflexions sobre la lectura habiten més enllà de les pàgines:
"Porque la lectura de estos libros [El Rey Lear, Emma o En busca del tiempo perdido] parece, curiosamente, operar nuestros sentidos de cataratas; después de leerlos vemos con más intensidad; el mundo parece haberse despojado del velo que lo cubría y haber cobrado una vida más intensa".
Crec que Woolf expressa molt bé en aquests dos termes les dos grans qualitats que ha de tenir una bona novel·la: en primer lloc, és imprescindible que el lector es crega el que li estan contant (encara que li parle de naus espacials o de dragons escopint foc), en segon lloc, les reflexions del llibre han de romandre més enllà de la lectura i permetre al lector percebre noves realitats i observar amb més claredat i intensitat els successos de la vida.

Una altra impressió interessant és la representació de les dones en la novel·la per part dels homes. En primer lloc, les relacions entre les dones solen ser extremadament senzilles i "casi sin excepción se describre a la mujer desde el punto de vista de su relación con hombres". Pensem ara en el Test de Bechdel: un sistema per avaluar la importància de les dones en una història fictícia. Per aprovar aquest examen, la història ha de comptar amb almenys dos personatges femenins, aquests han de parlar entre ells mínim una vegada i la seua conversa no ha de ser sobre un home (tot i que siga un familiar). Es increïble els pocs títols de cine, televisió i literatura que fallen en aquest test tan senzill.

Seguint amb la representació de la dona en la novel·la, Woolf suggereix, a més, que la seua simplicitat abasta fins a la natura de la dona en sí mateixa en la literatura, com la mostren "en sorprendentes extremos, de su belleza y su horror; su alternar entre una bondad celestial y una depravación infernal".

Finalment, destaque el punt central de l’escrit de Woolf: “la libertad intelectual depende de cosas materiales". Una dona, per aconseguir crear una obra de qualitat, ha de tenir independència econòmica i una cambra pròpia en la que concentrar-se i allunyar-se de les distraccions".
I la meua reflexió preferida i l'última de l’autora:


Llig-lo si... vols trobar-te amb un dels texts claus de la literatura feminista
Fuig si... penses que la igualtat real existeix i ja no s'ha de fer res més

dijous, 29 d’octubre de 2015

El metge (Noah Gordon)

Fa uns dies vaig acabar de llegir El Metge (1986), de Noah Gordon. Mai m’havia enfrontat a la ficció històrica, més per mandra i prejudicis que per una altra cosa: eren 700 pàgines, més o menys, amb el context del segle XI, i em dóna molta malícia deixar-me un llibre a mitges. Tot i que pensava que podia arribar a ser prou insofrible, la lectura ha sigut agradable: ràpida, sense excessives descripcions i no massa previsible.

Ràpida, perquè el vocabulari és senzill i els esdeveniments succeeixen ràpidament, sense passatges totalment descriptius o introspectius; imprevisible, perquè, tot i que el protagonista sempre s’acaba eixint amb la seua contra tot pronòstic (malaltia, intents d’assassinat, presó, traïcions), els personatges al seu voltant van canviant, igual que el seu entorn i els seus obstacles.  

La figura del pare està present durant tota la novel·la: el pare biològic de la infància (borratxo, puter), Barber (el cirurgià barber que li ensenya a fer malabarismes i a amputar una cama, que li ensenya a sanar i cuinar) i Ibn Sina (el príncep dels mestres a qui estimar i adorar). No puc parlar de la veracitat històrica, però les descripcions de la pràctica de la medicina en l’època, l’ambientació de les ciutats i sobretot, els rituals, llengües i vestimentes de les diferents ètnies i religions han sigut sorprenentment interessants. La varietat de personatges també ha marcat un punt positiu, tot i que l’escassetat de personatges femenins importants és notable.

El pitjor de la novel·la, per a mi, ha sigut la poca versemblança del protagonista: un xic d’uns vint-i-tants que s’ha convertit en un gran metge, ha après tres idiomes, sap fer trucs de màgia, ha tingut fills (tots sans) i ha sobreviscut a mil calamitats, incloent la pesta. Bàsicament, sap fer de tot i tot ho fa bé, mai li passa res excessivament dolent.

En fi, com he dit, el que més m’ha agradat ha sigut la descripció dels rituals jueus i l’aprenentatge de les llengües. El que menys, la construcció dels personatges, que generalment són plans i poc creïbles. 



© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall