dijous, 29 d’octubre de 2015

El metge (Noah Gordon)

Fa uns dies vaig acabar de llegir El Metge (1986), de Noah Gordon. Mai m’havia enfrontat a la ficció històrica, més per mandra i prejudicis que per una altra cosa: eren 700 pàgines, més o menys, amb el context del segle XI, i em dóna molta malícia deixar-me un llibre a mitges. Tot i que pensava que podia arribar a ser prou insofrible, la lectura ha sigut agradable: ràpida, sense excessives descripcions i no massa previsible.

Ràpida, perquè el vocabulari és senzill i els esdeveniments succeeixen ràpidament, sense passatges totalment descriptius o introspectius; imprevisible, perquè, tot i que el protagonista sempre s’acaba eixint amb la seua contra tot pronòstic (malaltia, intents d’assassinat, presó, traïcions), els personatges al seu voltant van canviant, igual que el seu entorn i els seus obstacles.  

La figura del pare està present durant tota la novel·la: el pare biològic de la infància (borratxo, puter), Barber (el cirurgià barber que li ensenya a fer malabarismes i a amputar una cama, que li ensenya a sanar i cuinar) i Ibn Sina (el príncep dels mestres a qui estimar i adorar). No puc parlar de la veracitat històrica, però les descripcions de la pràctica de la medicina en l’època, l’ambientació de les ciutats i sobretot, els rituals, llengües i vestimentes de les diferents ètnies i religions han sigut sorprenentment interessants. La varietat de personatges també ha marcat un punt positiu, tot i que l’escassetat de personatges femenins importants és notable.

El pitjor de la novel·la, per a mi, ha sigut la poca versemblança del protagonista: un xic d’uns vint-i-tants que s’ha convertit en un gran metge, ha après tres idiomes, sap fer trucs de màgia, ha tingut fills (tots sans) i ha sobreviscut a mil calamitats, incloent la pesta. Bàsicament, sap fer de tot i tot ho fa bé, mai li passa res excessivament dolent.

En fi, com he dit, el que més m’ha agradat ha sigut la descripció dels rituals jueus i l’aprenentatge de les llengües. El que menys, la construcció dels personatges, que generalment són plans i poc creïbles. 



4 comentaris

  1. No sé si puc dir coses d'uns altres llibres, vaig a provar. Ho dic perqué el llibre que m'acabe de llegir m'ha encisat. El que més m'ha agradat des de fa trenta llibres, almenys. El llibre es "Esos cielos" de Bernardo Atxaga. Ja el seu llibre "Obabakoak" va ser una passada, pero este, este una altra passada, no he pogut deixar de llegir-lo. I com tots els llibres que m'agraden no passen grans coses, ni construccions de catedrals ni guerres ni res d´això.
    Simplemement una ex-etarra que ix de la presó i agarra l'autobús per a tornar a Bilbao. Res més.
    El recomane totalment, encara que per a gustos . . .
    Vicent































    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon dia Vicent!
      Clar que pots parlar d'altres llibres! Sempre és bo anar ampliant la biblioteca personal. M'apunte "Esos cielos", d'Atxaga en la llista de llibres pendents.

      Moltes gràcies!

      Elimina
    2. Com t'ha paregut bé, vaig a parlar de l'últim que més m'ha agradat: El llibre de les bèsties de Ramon Llull, un clàssic de la literatura, que ni havia vist. Posa en la boca i fets dels animals l'estructura de la lluita pel poder dels humnans d'una manera molt gràfica i didàctica. Unaa gràcia de llibre.
      Vicent

      Elimina
    3. Bon dia Vicent,
      Moltes gràcies per les recomanacions, este cap de setmana crearé una secció on ficaré els llibres que m'aneu comentant que us agraden, així els tindré agrupats!

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall