divendres, 26 de febrer de 2016

Cinco horas con Mario (Miguel Delibes)

El dilluns vaig acabar de llegir Cinco horas con Mario (1966), per recomanació de ma mare. Fa molts anys va llegir el llibre i va anar a veure l’obra de teatre protagonitzada per Lola Herrera i li va encantar.

La novel·la és en major part un diàleg amb el seu marit mort al taüt. Ella sola va repassant les línies subratllades de la bíblia del seu home i, a partir d’estes reflexions, va recordant-li com ha sigut la seua vida en comú.  Carmen li recorda a Mario totes les seues desgràcies conjugals a través d’un llarg monòleg on es reflecteixen totes les obsessions i frustracions de la protagonista.


M’ha agradat molt la lectura pel contingut i per l’estil. A través de les narracions de Carmen sobre el caràcter i l’actitud del seu marit, ens fem una imatge d’ell però també d’ella, de la seua incultura, dels seus prejudicis i dels seus somnis truncats per culpa de la seua relació.

En el pròleg de l’edició que me comprí (Austral) s’explica que l’autor en un principi va pensar d’escriure la novel·la en tercera persona, però ho va deixar estar perquè se li notava massa la predilecció pel personatge de Mario i la mania al de Carmen. El resultat de fer aquestes descripcions a través d’una descripció completament subjectiva per part de la protagonista és un complet encert, ja que té com a resultat la construcció d’un personatge completíssim (Carmen) que, per molts adjectius negatius que li vulguem atribuir, també té un gran transfons cultural, educatiu, etc. Que expliquen moltes de les seues actituds.

Així, la novel·la se basa en la construcció dels dos personatges a través de grans repeticions que posen en relleu aquestes obsessions de Carmen, la incomunicació matrimonial i la impossibilitat d’entendre els principis, valors, pors i ambicions de la parella després de tants anys.

Sé que té arguments diferents, que no és el mateix, etc. Però després de llegir Cinco horas con Mario he recordat l'argument de la pel·lícula "45 años": un matrimoni du 45 anys junts i de sobte, però a poc a poc, van sorgint pors, cels, vells ressentiments, antics records que fan trontollar l’estabilitat del matrimoni. Amb molta més subtilitat, això si.


Lola Herrera en la representació teatral de Cinco horas con Mario

dissabte, 20 de febrer de 2016

Maybe in another life (Taylor Jenkins Reid)

Este cap de setmana he anat a València i he revisat els llibres que tinc apilats a l'habitació. He pensat que triaré els meus llibres preferits que ja he llegit i que per una cosa o altra els recorde amb molt d'amor de quan en quan. Un d'ells és Maybe in another life (2015), de Taylor Jenkins Reid. No està traduït encara, però crec que no tardarà gens en ixir la traducció, ja que estan publicant-se ara en castellà els llibres de l'autora

M'agrada molt recomanar aquest llibre a aquelles persones que volen començar a llegir en anglès (o que els agrada llegir en aquesta llengua ja). Té un vocabulari molt senzill i es llig molt ràpid. La història és molt bonica, així que us anime a començar.


La novel·la tracta sobre com una decisió simple pot canviar la vida de les persones. La protagonista, Hannah torna després de molt de temps a la seua ciutat natal i es retroba amb la seua millor amiga i amb el xic en que ja va tindre una història amorosa. Els capítols es van alternant segons les dues decisions que podria prendre. Sé que sona a història típica, romàntica i plena de clixés. I ho és. Però a mi em va encantar la lectura i després els personatges se m'han quedat gravats a la memòria. És, com diu la ressenya de la contracoberta "entretinguda i imprevisible, Reid crea un argument convincent sobre la felicitat en qualsevol vida". 

La veritat és que és una (o dues) històries molt boniques i de persones normals. Es tracten els temes de la família, l'amor i l'amistat, sobretot. Es llig en dues sentades i et deixa una sensació de tranquil·litat i felicitat. Te diu que faces el que faces tot anirà bé. 

diumenge, 14 de febrer de 2016

Jo confesso (Jaume Cabré)

La setmana passada vaig acabar de llegir Jo Confesso (2011) de Jaume Cabré. He de dir que ha sigut tot un repte. Primer, per la llargària (998 pàgines!) i segon, per la complexitat de la lectura. L'estil que empra Cabré consisteix en anar alternant sense previ avís la trama externa amb el monòleg interior, el passat amb el present i els distints narradors. La meua gran conclusió és que m'ha deixat "tocaeta", sobretot pel final, excessivament dramàtic per al meu gust. 

Déu sap que se'm va cansar la mà intentant fer una foto decent
La lectura ha sigut agradable, encara que més que llegir-la a ratets, com he fet jo, crec que és millor fer-ho en grans sentades, ja que es fa a moments llarga i inacabable. Jo Confesso és una novel·la que comprèn vàries històries de diverses èpoques i totes tenen com a lligam un violí d'alt valor. La veritat és que em fa un poc de vergonya parlar d'aquest llibre, ja que ha sigut criticat, descrit, ressenyat tantes vegades, que crec que el que jo diga no aportarà res de nou, però ho intente de totes maneres. Els temes que es tracten són el de la maldat humana, l'enveja, la mort, la malaltia i la memòria. Res a veure amb l'últim llibre del que parlí, vaja. 

He de dir que una de les coses que més m'ha atret del llibre és l'ostentació del saber i ara m'explique: el protagonista és un xiquet/home molt intel·ligent que ha volgut dedicar la seua vida al saber, ha aconseguit aprendre més d'una desena de llengües i altres fites. Açò té a veure amb una lluita interna sobre el meu futur professional que no ve al cas. En fi, el cas és que durant tota la novel·la, bé a través dels personatges, o bé a través de l'estil i de la narració, es fa patent la voluntat de reflectir una saviesa i uns coneixements elevats que a altres persones puc entendre que els tire enrere i que ho prenguen com a sumptuositat.

Com passa moltes vegades, un llibre d'estes característiques ve lligat amb crítiques de totes les classes. Mentre que hi ha lectors que l'eleven a la categoria de clàssic, altres el prenen com un intent fracassat de ser el que no pot ser. Jo l'únic que puc dir és que he gaudit de la lectura, però que no el tornaria a llegir (és com menjar-se una coca dolcíssima d'un mos i empatxar-se. Val, estava bona, però gràcies no en vull més). 

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall