diumenge, 14 de febrer de 2016

Jo confesso (Jaume Cabré)

La setmana passada vaig acabar de llegir Jo Confesso (2011) de Jaume Cabré. He de dir que ha sigut tot un repte. Primer, per la llargària (998 pàgines!) i segon, per la complexitat de la lectura. L'estil que empra Cabré consisteix en anar alternant sense previ avís la trama externa amb el monòleg interior, el passat amb el present i els distints narradors. La meua gran conclusió és que m'ha deixat "tocaeta", sobretot pel final, excessivament dramàtic per al meu gust. 

Déu sap que se'm va cansar la mà intentant fer una foto decent
La lectura ha sigut agradable, encara que més que llegir-la a ratets, com he fet jo, crec que és millor fer-ho en grans sentades, ja que es fa a moments llarga i inacabable. Jo Confesso és una novel·la que comprèn vàries històries de diverses èpoques i totes tenen com a lligam un violí d'alt valor. La veritat és que em fa un poc de vergonya parlar d'aquest llibre, ja que ha sigut criticat, descrit, ressenyat tantes vegades, que crec que el que jo diga no aportarà res de nou, però ho intente de totes maneres. Els temes que es tracten són el de la maldat humana, l'enveja, la mort, la malaltia i la memòria. Res a veure amb l'últim llibre del que parlí, vaja. 

He de dir que una de les coses que més m'ha atret del llibre és l'ostentació del saber i ara m'explique: el protagonista és un xiquet/home molt intel·ligent que ha volgut dedicar la seua vida al saber, ha aconseguit aprendre més d'una desena de llengües i altres fites. Açò té a veure amb una lluita interna sobre el meu futur professional que no ve al cas. En fi, el cas és que durant tota la novel·la, bé a través dels personatges, o bé a través de l'estil i de la narració, es fa patent la voluntat de reflectir una saviesa i uns coneixements elevats que a altres persones puc entendre que els tire enrere i que ho prenguen com a sumptuositat.

Com passa moltes vegades, un llibre d'estes característiques ve lligat amb crítiques de totes les classes. Mentre que hi ha lectors que l'eleven a la categoria de clàssic, altres el prenen com un intent fracassat de ser el que no pot ser. Jo l'únic que puc dir és que he gaudit de la lectura, però que no el tornaria a llegir (és com menjar-se una coca dolcíssima d'un mos i empatxar-se. Val, estava bona, però gràcies no en vull més). 

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall