dissabte, 26 de març de 2016

Els morts (James Joyce)

Esta setmana he llegit Els morts (1914), de James Joyce. Diuen que és un dels millors relats curts que s’han escrit mai. He de dir que la part que més m’ha agradat han sigut les últimes pàgines, però estic convençuda que ho apreciaré tot més amb una segona lectura. La història és la d’una nit de festa i de reunió de vells amics i familiars en un sopar de la nit de Reis. El protagonista és Gabriel Conroy, el nebot de les amfitriones del esdeveniment. Aquest es creu culturalment superior als demés convidats i es veu a ell mateix per damunt te tots els altres presents: “Se sentia indecís sobre els versos de Robert Browning perquè tenia por que estigueren molt per sobre dels seus oients [...] Faria el ridícul si citava poemes que no pogueren entendre”.  

El relat toca temes com el passat i el present (el passat sempre és millor): “De vegades em pense que aquesta nova generació, educada o hipereducada com és, mancarà d’aquelles qualitats d’humanitat, d’hospitalitat, de generós humor que pertanyen a l’ahir”, això diu el protagonista en el seu brindis. La història també va de comparacions i contrastos: les diferències entre les dues germanes amfitriones, els cantants passats i els presents, la luxúria del protagonista i l’angoixa de la seua parella, els vius i els morts.

Al port de Catarroja, la foto no té res a veure amb l'argument!
El final és una gran revelació per a Gabriel, qui descobreix una realitat oculta de la vida de la seua esposa a qui creia veritablement enamorada d’ell. El final és una gran revelació sobre ell mateix i sobre el que representa per als seus coneguts: d’un ser superior a algú burlat, vulgar, algú per qui sentir llàstima.
“El va assaltar una vergonyant consciència de si matiex. Es va veure com una figura ridícula [...] com un sentimental nerviós i ben intencionat, presumint d’orador amb els humils [...] Instintivament es va girar d’esquena a la llum, no fóra que ella vera la vergonya que li cremava al rostre”.
"Un a un es van convertir tots dos en ombres. Valia més passar audaç a l’altre món en l’apogeu d’una passió que mustigar-se consumit funestament per la vida”.
La lectura és molt ràpida, però està feta, crec, per disfrutar-la tranquil·lament, sense presses. Així podrem apreciar l'atmosfera que crea Joyce: olors, textures, sabors, sorolls... que fa que el lector s'endinse en aquella nit d'hivern a Dublín.

Fragment de l'adaptació cinematográfica dirigida per John Huston, amb Anjelica Huston com a muller de Gabriel. 

diumenge, 20 de març de 2016

Orgull i Prejudici (Jane Austen)

Esta setmana he llegit Orgull i Prejudici (1813) per fi! He vist moooltíssimes vegades la pel·lícula de 2005 protagonitzada per Keira Knightley i alguna vegada la versió de la BBC on Mr. Darcy és Colin Firth (amor als dos), però no m’havia fet l’ànim encara de llegir la novel·la. Com l’argument ja me’l sabia bé, he aprofitat per llegir-lo en anglès per saber les paraules exactes que l’autora va emprar.

Bo, el llibre m’ha encantat, he de dir també que ja estava en molt bona disposició per això. Però la ironia, el sarcasme, els personatges m’han agradat molt, sobretot Elizabeth, Mr. Darcy i el pare d’ella, Mr. Bennet.  La primera veu el món a través de la diversió que li provoquen les absurditats i el caràcter dels seus coneguts. Mr. Darcy és un home ric, però tímid i sense intel·ligència social, un tros de pa. Mr. Bennet (el pare d’Elizabeth), és un home que es burla internament de tots i de tot (sobretot de la seua dona) i a qui li salva l’amor per la protagonista de la novel·la.



La història se centra en Elizabeth Bennet i en la seua família composta pels pares i per les seues quatre germanes. La missió de la mare és aconseguir que les seues filles es casen amb homes respectables i adinerats per assegurar el seu futur. Un dia, arriben al veïnat dos homes solters, rics i joves i com diu Austen al principi de la novel·la: "És una veritat universalment coneguda que un home solter en possessió d'una gran fortuna ha d'estar buscant una esposa". 

Una vegada, una amiga em va dir que no li veia la gràcia a llegir novel·les de Jane Austen, perquè l’argument sempre es basava en unes xiques que buscaven un home per a casar-se. Ai! Quina visió més simplista i més lluny de la realitat d’aquestes històries. Si, les protagonistes s’han de casar (menys en Emma), perquè el seu benestar i el de la seua família depèn d’això, però la representació de les actituds, de les maneres, dels caràcters i de les relacions entre els personatges són impecables. Mostren una finestra al món que encara hui és vàlida, i per això i per altres aspectes no és d'estranyar que  les novel·les de Jane Austen s’hagen convertit en grans clàssics de la literatura.

Em fa cosa dir res més sobre aquesta novel·la, ja que és difícil comentar res que no s’haja comentat ja. És una lectura tranquil·la, fàcil i bonica, on estimes uns personatges i avorreixes altres, i la història te captiva si o si. Per favor, no us deixeu endur per prejudicis i animeu-vos!
I certainly have not the talent which some people possess, of conversing easily with those I have never seen before. I cannot catch their tone of conversation, or appear interested in their concerns, as I often see done.*
An unhappy alternative is before you, Elizabeth. From this day you must be a stranger to one of your parents. Your mother will never see you again if you do not marry Mr. Collins, and I will never see you again if you do.**
*Per descomptat, jo no tinc el talent que altres persones posseeixen, de conversar fàcilment amb aquells a qui no he vist abans. No puc captar el to de la conversació, o semblar interessat en les seues preocupacions, com veig que ho fan altres.

**Una alternativa infeliç s'obre davant de tu, Elizabeth. Des d'aquest dia tu has de ser una estranya per un dels teus pares. Ta mare no voldrà veure't mai més si no et cases amb Mr. Collins, i jo no voldré veure't mai més si ho fas.

Fotograma de l'adaptació de 2005 dirigida per Joe Wright i protagonitzada per Keira Knightley y Matthew Macfadyen

diumenge, 6 de març de 2016

Solaris (Stanisław Lem)

Esta setmana he acabat de llegir Solaris (1961), de l’escriptor polonès Stanisław Lem. El vaig apuntar ja fa un temps a la llista de llibres pendents per una recomanació en un post que deia alguna cosa com: no entenc què fan els fans de la ciència ficció que encara no han llegit Solaris. A més, el post recomanava l’edició d’Impedimenta, que està traduïda directament del polonès al castellà.

És una novel·la rara rara, però que dóna molt que pensar, a més, és una lectura ràpida. L’argument el puc resumir molt ràpidament en: En un futur, un psicòleg viatja a Solaris, un planeta on sols existeix un enorme oceà, per fer algunes indagacions sobre el comportament dels investigadors que es troben allí. Quan arriba, veu que les coses no van bé i se li apareix una “replicant?” de la seua dona, que es va suïcidar anys enrere.

Soalaris, Stanisław Lem
Poseu-li una fundeta al llibre quan el transporteu, si no, acabarà negre com el meu

El protagonista real de la novel·la és eixe oceà que ho envolta tot a Solaris. El llibre es centra en molts moments en la història de la investigació sobre este planeta. Els científics, durant anys, han estat teoritzant sobre si el mar està viu i si és intel·ligent, ja que es comporta de formes estranyes i respon, de vegades, a l’acció humana sobre ell. La principal problemàtica de la història és la voluntat de contacte amb aquest ésser, com relacionar-se amb una cosa que no comparteix amb nosaltres res? En les pel·lícules de ciència ficció i en les novel·les, generalment, sempre es mostren extraterrestres antropomòrfics, i si més no, sempre tenen alguna cosa en comú amb els humans: sentits similars, formes de contacte paregudes, etc. Així, en Solaris, els humans no han pogut mai relacionar-se amb l’oceà i el tracten sempre des d’un punt de vista humà (com si no?): pensen si és que és autista, és un vell al que ja no li importa res, si les ones són les extremitats, etc.

El llibre també tracta temes com la pròpia identitat (què és estar viu, què és existir?) o la problemàtica de la deïtat (si hi ha un Déu, té limitacions? pot preveure el resultat de les seues accions?). Així, Solaris és molt més que una novel·la de ciència ficció, és una història sobre els problemes, les qüestions fonamentals a les que s’ha enfrontat la humanitat durant la seua Història. Per què ens interessa tant buscar nous planetes i noves formes de vida, si dins de nosaltres encara hi ha mil i un misteris per explorar i per resoldre?
“Els humans han anat a explorar altres mons i altres civilitzacions sense haver explorat els seus propis laberints d’obscurs passatges i cambres secretes, i sense trobar el que es troba darrere de les portes que ells mateixos han segellat”. 
“Nosaltres no busquem res, si no són persones. No necessitem altres mons. El que necessitem són espills”. 
Fotograma de l'adaptació al cine del director Andrei Tarkovsky (1972)

divendres, 4 de març de 2016

Cims borrascosos (Emily Brontë)

El diumenge passat vaig acabar Cims borrascosos (1847), d'Emily Brontë. Després de Jane Eyre, tenia moltes ganes de llegir la novel·la de la segona germana Brontë. La veritat és que m'ha sorprès molt favorablement. Tenia el prejudici de que fóra farragós, obscur, lent... Ha sigut una lectura ràpida i sí, obscura. Això de que és la novel·la romàntica per excel·lència ho havia entès d’altra manera. Pensava que era una història d’amor més bé nyonyo i no.

Que quede clar que el llibre m’ha agradat i molt. M’agrada molt el gènere romàntic (ara sé que es referien a aquesta definició del terme), és a dir, subjectivisme, passions descontrolades, atmosferes quasi paranormals en alguns casos, el culte a la natura, la llibertat de l’esperit... (+ info sobre el romanticisme europeu ací).


No he vist cap de les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet, però puc endevinar pels fotogrames que he vist que coincideixen en l’estètica tètrica i lúgubre del llibre. Puc entendre que la pel·lícula resulte massa llòbrega i tancada. Abans he dit que no és una història d'amor nyonyo, perquè no ho és. Els personatges actuen a partir d'emocions intenses: odi, venjança, rencor, enveja, etc. Els sentiments positius purs no existeixen en la història, més que en alguns moments puntuals. 

Un dels aspectes que més m’han agradat de la lectura ha estat l’estructura. Aquesta es construeix a través d'una narració de tota la història de les famílies implicades a un nouvingut. Aquesta narració, però, també inclou altres narradors que conten les seues experiències per a complementar la subjectivitat de la narradora principal. Per tant, a vegades ens trobem en una narració dins d’una narració dins d’una narració.

M’ha agradat més que Jane Eyre? Potser, esperaré a que passe un temps per prendre una decisió definitiva. Actualització: ha passat un temps i sí, Cims borrascosos m'ha agradat més que Jane Eyre: la història, els personatges, l'atmosfera, la narració... creen tot un món a part i màgic.
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall