diumenge, 6 de març de 2016

Solaris (Stanisław Lem)

Esta setmana he acabat de llegir Solaris (1961), de l’escriptor polonès Stanisław Lem. El vaig apuntar ja fa un temps a la llista de llibres pendents per una recomanació en un post que deia alguna cosa com: no entenc què fan els fans de la ciència ficció que encara no han llegit Solaris. A més, el post recomanava l’edició d’Impedimenta, que està traduïda directament del polonès al castellà.

És una novel·la rara rara, però que dóna molt que pensar, a més, és una lectura ràpida. L’argument el puc resumir molt ràpidament en: En un futur, un psicòleg viatja a Solaris, un planeta on sols existeix un enorme oceà, per fer algunes indagacions sobre el comportament dels investigadors que es troben allí. Quan arriba, veu que les coses no van bé i se li apareix una “replicant?” de la seua dona, que es va suïcidar anys enrere.

Soalaris, Stanisław Lem
Poseu-li una fundeta al llibre quan el transporteu, si no, acabarà negre com el meu

El protagonista real de la novel·la és eixe oceà que ho envolta tot a Solaris. El llibre es centra en molts moments en la història de la investigació sobre este planeta. Els científics, durant anys, han estat teoritzant sobre si el mar està viu i si és intel·ligent, ja que es comporta de formes estranyes i respon, de vegades, a l’acció humana sobre ell. La principal problemàtica de la història és la voluntat de contacte amb aquest ésser, com relacionar-se amb una cosa que no comparteix amb nosaltres res? En les pel·lícules de ciència ficció i en les novel·les, generalment, sempre es mostren extraterrestres antropomòrfics, i si més no, sempre tenen alguna cosa en comú amb els humans: sentits similars, formes de contacte paregudes, etc. Així, en Solaris, els humans no han pogut mai relacionar-se amb l’oceà i el tracten sempre des d’un punt de vista humà (com si no?): pensen si és que és autista, és un vell al que ja no li importa res, si les ones són les extremitats, etc.

El llibre també tracta temes com la pròpia identitat (què és estar viu, què és existir?) o la problemàtica de la deïtat (si hi ha un Déu, té limitacions? pot preveure el resultat de les seues accions?). Així, Solaris és molt més que una novel·la de ciència ficció, és una història sobre els problemes, les qüestions fonamentals a les que s’ha enfrontat la humanitat durant la seua Història. Per què ens interessa tant buscar nous planetes i noves formes de vida, si dins de nosaltres encara hi ha mil i un misteris per explorar i per resoldre?
“Els humans han anat a explorar altres mons i altres civilitzacions sense haver explorat els seus propis laberints d’obscurs passatges i cambres secretes, i sense trobar el que es troba darrere de les portes que ells mateixos han segellat”. 
“Nosaltres no busquem res, si no són persones. No necessitem altres mons. El que necessitem són espills”. 
Fotograma de l'adaptació al cine del director Andrei Tarkovsky (1972)

4 comentaris

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall