dissabte, 23 d’abril de 2016

Algú (Alice McDermott)

Esta setmana he llegit Algú, d'Alice McDermott (2013). Me'l vaig comprar a Gandia, en la Librería Ambra, molt bonica, molt completa i amb personal molt atent, 100% recomanada. Ha sigut una lectura súper ràpida, sobretot perquè he tingut el viatge d'anada i tornada Barcelona-València pel mig. El principi de la lectura, si he de dir la veritat, se m’ha fet prou feixuc. Me ficava nerviosa la forma en què la protagonista (una xiqueta al principi de la novel·la) contava les seues experiències en primera persona. Les seues observacions m’assemblaven més pròpies d’una persona adulta que d’un infant i no podia concentrar-me en la història amb aquestes crítiques al meu cap. Després, la protagonista va creixent i em sembla una narració més natural.

Algú parla sobre Marie, dona-xiqueta-jove-iaia novaiorquesa, filla d’immigrants irlandesos als anys vint que viuen a Brooklyn (què diferent del Brooklyn modern i “alternatiu” de les sèries americanes actuals!). La novel·la va, senzillament, de la seua vida: la vida amb els pares, els amors, les amistats, el treball, els fills, etc. No va de res i va de tot, de tot el que envolta una persona com Marie, una persona com tu o com jo; de les pors, dels anhels, de les passions que ens mouen i marquen les nostres pròpies històries.

La novel·la tracta temes quotidians, com l’amor de pares a fills i a la inversa, la vida de barri, els amics de tota la vida, etc. Un dels aspectes que més m’han agradat ha sigut la descripció (per a mi, meravellosament feta) de l’atmosfera que envolta a la protagonista: no sols s’explica el que Marie veu, sinó el que toca, el que olora, el que escolta. D’aquesta manera, l’escriptora aconsegueix mostrar-nos detalls importantíssims que moltes vegades no creguem rellevants i són els que conformen les nostres experiències més transcendents: l’olor de la nostra casa, el tacte dels llençols quan ens despertem, el soroll del murmuri del carrer al matí.

No sé en quina categoria etiquetar aquesta lectura: és bonica, però dóna nostàlgia i en ocasions provoca tristesa pels moments passats que no hem aprofitat, pels moments feliços de la infància dels que no érem conscients i per les persones que hem anat deixant darrere nostra i els anys els han apartat del nostre camí.  Però McDermott ens deixa una nota d’esperança, i és que passe el que passe, sempre hi haurà algú que ens estimarà.

“Devia ser el primer cop a la meva vida que entenia el vincle tan senzill que era compartir un barri com ho havíem fet, compartir un temps passat”. 

divendres, 15 d’abril de 2016

El llibre de la vida (Deborah Harkness)

La setmana passada vaig llegir El llibre de la vida (2014) de Deborah Harkness. Ja vaig avisar en les entrades anteriors de que volia canviar un poc el to pessimista que estava portant la meua lectura últimament. Volia alguna cosa alegre, lleugera, que me distraguera. I bé, he encertat! Fa quasi dos anys que em vaig llegir els dos llibres anteriors d’esta trilogia (El descobriment de les bruixes – L’ombra de la nit – El llibre de la vida), no m’enrecordava de pràcticament res, però he anat posant-me al dia.


El llibre va sobre criatures que conviuen el dia a dia amb els humans (vampirs, bruixes i daimons). És un llibre romàntic i fantàstic. D’aventures i que es llig molt, molt ràpid (tot i quasi les seues 700 pàgines).  No és un gran llibre, no és un llibre excel·lent, ni molt menys. És un llibre per passar una estona agradable, per fugir de la realitat i per descansar d’algunes lectures més pesades. A qui li vaja el tema bruixes – fantasia – històries d’amor li recomane aquesta trilogia!

Un dels aspectes que menys m’han agradat (no recorde si estava present en els llibres anteriors) és la falta de subtilitat en l’escriptora, en això vull dir que es conta absolutament tot: de quina manera diuen cada frase, les explicacions de totes les mirades i gestos... M’haguera agradat que donara un poc més de llibertat al lector per poder plenar alguns buits, que cada lector poguera imaginar-se coses diferents, no sé si m’explique. El final també podria estar millor, ja que l’escriptora crea unes expectatives de que es van a revelar grans secrets i al final tot es queda en res.

El cas, el llibre m’ha enganxat moolt, m’agradaren molt els llibres anteriors i aquest, doncs també. En uns dies on no tenia gens que fer, m’ha fet companyia i ha plenat les hores mortes.


diumenge, 10 d’abril de 2016

Carta al pare (Franz Kafka)

En pasqua acompanyí a mon pare a la biblioteca. Com m’acabava de començar La campana de vidre i no sabia si me donava temps a llegir-ne un altre abans de tornar a Barcelona, vaig agafar Carta al pare, que és molt molt curtet. He de dir que ha estat bé, però he acabat un poc cansada de gent deprimida i traumatitzada (la novel·la de Plath, el relat de Joyce i ara aquest).


La lectura m’ha sorprès per l’odi, el rencor i la total influència que el pare de Kafka va tenir sobre ell. Les comparacions dels seus sentiments amb altres situacions són freqüents (i un dels aspectes que més m’han agradat del llibre), per demostrar la crueltat de les accions del seu pare:
“Gràcies a aquesta activitat, realment havia aconseguit apartar-me de tu en bona mesura, tot i que el cas evoque un poc al cuc que, aixafat per un peu en la seua part posterior, es desprèn de la seua part de davant arrastrant-se cap a un costat.” 
“De vegades, m’imagine el mapamundi estès, i tu gitat sobre ell de punta a punta. Aleshores, em senc com si per a la meua vida a penes es pogueren tenir en compte aquelles zones que, o bé no estan cobertes per tu, o bé estan fora del teu abast.”
La lectura ha sigut curta però intensa, plena de passions negatives i concentrades, farcida de comparacions, exaltacions i un gran sentiment d’inferioritat. Ara sols vull llegir alguna cosa alegre i sense misèries!


divendres, 1 d’abril de 2016

La campana de vidre (Sylvia Plath)

He llegit estos últims dies La campana de vidre (1963) de Sylvia Plath. M’ha sigut impossible trobar-lo en català, així que l’he llegit en castellà. El llibre ha sigut com una bufetada en la mà oberta i unes quantes punyalades a la panxa.  Vaig apuntar-me’l a la llista de pendents després de que el mencionaren en un capítol de Gilmore Girls. Per cert, ací teniu la llista dels 339 llibres que es mencionen en esta sèrie.

La novel·la és en part autobiogràfica (Plath va sofrir depressió i va acabar suïcidant-se després d’escriure grans poemes i aquest llibre). La protagonista és una jove estudiant que viatja a Nova York durant els anys quaranta-cinquanta mitjançant una beca d’estudis. Al principi, Esther és una triomfadora: una jove de poble vivint la vida de la gran ciutat, treballant en una revista, anant de festa, etc. Però a poc a poc i de repent alhora es queda sense expectatives, es tanca en els seus pensaments i cau en depressió.


La història de la protagonista en el manicomi és esfereïdora, ja que aleshores encara es gastava el tractament per electroxoc  i estar malalt mental es considerava un gran estigma (per al malalt i per a la família), bo, hui encara passa això. El llibre també tracta temes com la visió de la sexualitat en l’època, aspecte molt important per a Esther, qui es creu realment lliure la primera vegada que utilitza un preservatiu.

Molts passatges són incomprensibles vistos des de fora. Amb alguns em puc identificar. És una novel·la claustrofòbica, que quan acabes de llegir-la te quedes com si t’hagueren pegat una pallissa. Però m’ha agradat. És com caure a un abisme on no podem veure el fons.
“Gateé de nuevo hasta la cama y me tapé la cabeza con la sábana [...] enterré la cabeza bajo la oscuridad de la almohada y simulé que era de noche. No veía razón para levantarme. No tenía ningún objetivo".
“Quería decirle que sin tan sólo algo anduviera mal en mi cuerpo sería magnífico, preferiría que algo funcionara mal en mi cuerpo a que funcionara mal en mi cabeza, pero la idea parecía tan complicada que no dije nada".
“Porque donde quiera que estuviera sentada –en la cubierta de un barco o en la terraza de un café en París o en Bangkok- estaría sentada bajo la misma campana de cristal, agitándome en mi propio aire viciado".
- Ser humà és el més dur que mai he hagut de fer.
- Jo igual.

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall