divendres, 27 de maig de 2016

Al far (Virginia Woolf)

Aquesta setmana he llegit Al far (1927) de Virginia Woolf. D’aquesta autora ja vaig llegir Una cambra pròpia i em va encantar. Després de l’assaig, volia provar amb una de les seues novel·les. El primer dia em va costar molt acostumar-me a l’estil de l’escriptura, però després es converteix en una lectura molt fluïda. Ara m’explique.

La novel·la és totalment introspectiva: els fets reals, externs, són secundaris. El que predomina són els pensaments, reflexions i percepcions dels personatges. De la mateixa manera que nosaltres podem estar parlant amb algú o cuinant, però el nostre cap està en un altre lloc o analitzant la situació i no fent quasi cas al que t’estan dient o al que estem fent, Woolf experimenta amb els personatges el discurs de la seua vida interior, posant en segon lloc la realitat palpable.
“Cuando estaba sola podía ser ella misma. Y últimamente sentía a menudo la necesidad de... pensar, aunque ni siquiera se trataba de eso, lo único que necesitaba era estar sola y en silencio. La existencia y sus ruidosos, expansivos y rutilantes quehaceres se evaporaban y todo se reducía, con una especie de solemnidad, a ser ella misma: un núcleo de oscuridad con forma de cuña e invisible para los demás […] Y aquél ser, una vez desprovisto de todo los superfluo, era libre de vivir las más extrañas aventuras”.
“¿Quién sabe lo que somos y lo que sentimos? ¿Quién lo sabe incluso en los momentos más íntimos? ¿Es eso conocimiento? […] ¿Acaso no somos más expresivos cuando callamos?”

Què és més bonic: la història del llibre o les flors de ma mare? No ho sé!

















Igual que en el llibre de la ressenya anterior, Al far també toca el tema del pas del temps i de la seua subjectivitat. Tot i que el temps flueix incessantment, hi ha moments que són eterns, que es queden perfectament gravats en la memòria com fotografies en moviment, intactes als anys i als seus protagonistes.

El llibre està dividit en tres parts: la primera descriu la situació d’una família nombrosa que acull convidats intel·lectuals (es tracten les seues tensions, la seua amistat...); la segona no té història, sinó la creació d’una atmosfera de soledat, buidor i nostàlgia (ja que es descriu la mateixa casa on vivien els protagonistes però deu anys més tard, quan no hi viu ningú). En la tercera part, la família torna a la mateixa residència i fa front a les absències i a les velles discussions. La novel·la m’ha agradat sencera, però la segona part m’ha sorprès moltíssim: és increïble com, pràcticament sense personatges, només descrivint llums, sorolls, textures, es pot crear una atmosfera tan efectiva.
“La belleza y la quietud se daban la mano en el dormitorio [...] ni siquiera el curiosear del viento y el leve husmear de la pegajosa brisa marina, que rozaban, resoplaban y repetían una y otra vez las preguntes: ¿Os marchitaréis? ¿Pereceréis?”.
En definitiva, ha sigut un descobriment. No obstant això, és una novel·la que requereix paciència per tal de poder assaborir-la, així que no desespereu en les primeres pàgines i deixeu-vos endur pel temps de la història, pels seus personatges i per les seues vides interiors, us sorprendreu identificant-vos amb les seues preocupacions i reflexions.


dissabte, 21 de maig de 2016

Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona (Stefan Zweig)

Aquesta setmana li ha tocat el torn a Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1927) d’Stefan Zweig. És un llibre molt finet (unes cent pàgines), però d’emocions molt intenses. La història es desencadena quan, en una pensió de la Riviera on s’han reunit un grup d’hostes, una d’elles, una dona casada i amb dues filles, fuig amb un jove francès al qui a penes havia conegut un dia abans. Els altres hostes es queden perplexos i no tarden en tatxar a aquesta dona de “mala dona”. No obstant això, el protagonista sosté que això li pot passar a qualsevol, que en una certa etapa de la vida, una persona, una dona, es pot deixar endur per la promesa d’una existència més excitant que l’actual.

Una dona major que es reuneix amb aquest grup convoca al protagonista a una cita per contar-li una experiència personal. I així és com comença la narració de les vint-i-quatre hores en la vida d’una dona. Vint-i-tants anys abans del conflicte en la pensió, la narradora era una dona jove i viuda, que una nit es troba amb un jove obsessionat pel joc. Aquesta es compromet a ajudar-lo i a donar-li una nova vida. De la compassió, passa a l’enamorament i a la voluntat de deixar-ho tot enrere (la seua reputació, la seua família, els seus amics) per seguir a aquest jove.

M’ha agradat molt la lectura, per vàries raons. Una, perquè és ràpida però concentrada, ja que el temps és un element important i totalment subjectiu: com vint-i-quatre hores poden marcar tota una vida i restar-li rellevància a qualsevol altra cosa que puga passar. Per altra banda, també es parla del desencant, de desil·lusions (per persones, per la vida en general) i de passions tan intenses, que no necessiten una gran història darrere, sinó un lleu desencadenant.
Una lectura molt recomanada, segur que llisc més coses d’Stefan Zweig!
“- Creu vostè, doncs, si no ho he entès malament, que Madame Henriette, que una dona, dóna igual qui siga, pot llençar-se innocentment a una aventura; que hi ha accions que una dona jutjaria impossibles una hora abans de cometre-les i de les quals no s’ha de fer-la responsable? - Ho crec fermament, senyora.”

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica de 2001 dirigida per Laurent Bouhnik


divendres, 13 de maig de 2016

84, Charing Cross Road (Helene Hanff)

Esta setmana, millor dit, el dilluns, em vaig llegir 84, Charing Cross Road (1970) de Helen Hanff. Va fer falta un viatge d’anada i tornada a la faena per acabar la lectura i és que és molt curtet i es llig en mitja sentada. Sembla que és un llibre molt estimat per la comunitat lectora que habita en Internet, jo no n’havia escoltat parlar mai. Vaig veure’l en una llista de “llibres sobre llibres” i és que llegir sobre llegir, sobre biblioteques i llibreries, em causa una bonica sensació de benestar.

L’edició que tinc és l’edició limitada (no sé com de limitada és, ja que l’he vist en prou llocs) d’Anagrama. Bé, la història tracta sobre una dona novaiorquesa que escriu a una llibreria antiquària de Londres per demanar que li envien uns llibres. D’aquesta manera, comença una amistat per correspondència (de Helen amb el personal i familiars de la llibreria) que s’allarga als vint anys. Jo no ho sabia fins que no m’havia acabat el llibre, però són cartes reals de l’escriptora a la llibreria: no basat, ni inspirat en fets reals, no. És real.

És una història bonica, perquè es pot apreciar l’evolució de les relacions entre els personatges, que al final són ja com si foren família. És curiós, perquè jo anava llegint i quasi no em fixava en les dates. Quan les mirava em sorprenia cada vegada, perquè els anys avancen a un ritme trepidant. Vull llegir-me’l altra vegada d’ací un temps, no sé per què pense que m’agradarà més amb una segona lectura.

I poc més, és una lectura molt agradable, per passar una estona dolça i respirar un poc després de llegir Allò que el vent s’endugué. Per cert, la història va ser traslladada a una obra de teatre i a una pel·lícula, protagonitzada per Anthony Hopkins i Anne Bancroft, titulada en Espanya La carta final. La llibreria (ubicada en el 84 de Charing Cross Road) ja no existeix. En el seu lloc ara hi ha un McDonald’s...


Fotograma de la pel·lícula dirigida per David Jones (1987)

diumenge, 8 de maig de 2016

Allò que el vent s'endugué (Margaret Mitchell)

Hui he acabat de llegir Allò que el vent s’endugué (1936), de Margaret Mitchell. És un llibre gros, de quasi mil pàgines, però es llig realment ràpid. La història es va fer mundialment famosa per la pel·lícula protagonitzada per Vivien Leigh i Clark Gable i ja feia temps que volia llegir la novel·la, però no trobava on comprar el llibre. Un dia el vaig trobar de segona mà en Llibre Solidari per 3€ (tapa dura i tot) i el comprí. De la pel·lícula recordava fragments molt concrets, sobretot l’escena en què Scarlett, pobra, es vist amb un vestit fet de cortines verdes i va a la ciutat a buscar diners per sobreviure. No sé per què recorde açò especialment.

La història es la d’Scarlett O’Hara, una jove malcriada i presumida, que es veu envoltada per la Guerra de Secessió dels Estats Units. Ella, ciutadana del sud, filla d’un cap de plantació de cotó, cau en la pobresa i és forçada a guanyar-se la vida de qualsevol forma. Conduïda pel seu amor a Tara (la plantació de la seua família) i el seu amor cec a Ashley (un jove casat), va superant tots els obstacles que se li van posant per davant, que no són pocs. El seu caràcter egoista li crea grans enemistats i la seua avarícia pels diners i  per les possessions materials la duen a una vida solitària.

La persona a la que més odia, Melanie, la dona d’Ashley, és l’única que l’estima i protegeix sempre. Aquesta dualitat entre la bondat de la seua enemiga i la manca d’amabilitat de la protagonista, és un dels eixos vertebradors de la història. Un altre eix és la relació amb Rhett Butler, l’única persona tan cruel i interessada com per a entendre i perdonar el caràcter real d’Scarlett.

Aquesta novel·la és una història d’aventures, de la vida de la protagonista, però també de l’evolució i destrucció d’una nació i de les seues costums i tradicions. Si haguera d’elegir entre un dels arguments universals que defineixen aquest llibre és el del xoc entre el vell i el nou: les grans vides de luxe i tranquil·litat de les famílies adinerades del sud desaparegudes front a la pobresa i misèria d’unes persones que han de viure en un món que no té un lloc per a ells.


Després de tot, demà serà un altre dia!

diumenge, 1 de maig de 2016

Stoner (John Williams)

Encara no m’he recuperat del tot de la lectura de la setmana passada: Stoner (1965). Ha sigut una lectura ràpida però intensíssima. És un llibre on he arribat a sentir tots els pensaments del protagonista com si foren meus. El llenguatge clar, però profund i exacte m’ha encantat i ha creat una sensació d’immersió en la història increïble. El final de la lectura, per suposat, ha sigut dur.

Comente un poc de què va i ho faré com puga, perquè és un poc difícil: Un jove de pares grangers es matricula a la universitat. Allí fa un parell d’amics i s’endinsa, ja per sempre, en el món acadèmic. Forma una família, amb les seues rareses i problemes, i es fa professor en la mateixa institució. Ja està. És fascinant com amb aquest argument s’ha pogut traçar una història i un personatge tan rodons, s’ha dibuixat una vida completa, una vida completament anònima. Stoner, el protagonista, no és cap heroi, no un gran amant, ni tan sols un pensador o docent extraordinari. No obstant això, la seua mediocritat (per la seua falta d’èpica) és tan bellament descrita, tan ben perfilada, que passa a ser una història apassionant.

És la vida d’un home que va coneixent la vida conforme van passant els anys, va aprenent que les coses importants a una edat no ho són gens a una altra, que la persona a la que primer s’estima no ha de ser precisament l’última o definitiva, que tot és passatger menys u mateix.

No sé què més dir, sols que el recomane moltíssim i que m’ha encantat. Però avise que més val que no us l’acabeu pel matí, quan teniu tot el dia per davant. El final (no pel que passa al final, sinó perquè suposa el final de la nostra relació literària amb el protagonista i amb la història) me deixà totalment aixafada i vaig estar com una zombie mig matí a la faena.

Per cert, hi ha gent per l'univers d'Internet que compara aquest llibre amb el de la meua ressenya anterior: Algú, d'Alice Mcdermott. Tenen la similitud de que tracten històries anònimes i les fan grans, les tracten amb gran rellevància. Però em quede amb Stoner, m'ha agradat moltíssim més.

Stoner ressenya


© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall