diumenge, 31 de juliol de 2016

El gran Gatsby (Francis Scott Fitzgerald)

El segon llibre que vaig llegir en el curs de literatura nord-americana era un dels grans pendents en la meua llista: El gran Gatsby (1925) de Francis Scott Fitzgerald. L’època dels anys vint sempre m’ha resultat atractiva (el jazz, els escriptors de l’època, l’atmosfera de festa, etc.) i més des de que vaig llegir París era una festa, de Hemingway, que està ambientada en la mateixa època i mostra la vida de l’elit intel·lectual que s’agrupava en els carrers de la capital francesa.

Bé, jo sols havia vist la primera part de la pel·lícula protagonitzada per Leonardo Di Caprio, em va avorrir un poquet i la vaig deixar estar, així que no estava en massa bona disposició per a la lectura. La novel·la m’ha agradat més que res per l’ambient que presenta i per com està narrada. Els anys vint es retracten en la història com una època de diversió infinita, de moralitat més bé flexible i d’una hipocresia notable.

És molt curiós com està estructurada la narració: el narrador és un personatge, Nick, que arriba a la ciutat on viu Gatsby i és testimoni de tot el que va passant. És el narrador, però no és el protagonista (que és Gatsby), ni tan sols és un personatge important. Podria no existir en la novel·la i aquesta seguiria igual. Ha estat un poc estrany al principi donar-me compte que Nick no feia res, però ha estat bé canviar un poc del narrador típic.


El gran Gatsby Fitzgerald

La història és també el relat de la nostàlgia, del mirar sempre al passat, perquè és millor que el present. De les il·lusions creades i magnificades amb el temps, destrossades amb la cruesa de la realitat.
“Una il·lusió [la de Gatsby amb Daisy] que havia anat més enllà d’ella, més enllà de tot. Gatsby s’hi havia llançat amb passió creadora, augmentant-la constantment, adornant-la amb totes les plomes brillants que trobava al seu pas”.
Ha estat una bona lectura, plena de descripcions emocionants i moments molt passionals.
“I el seu somni li devia semblar tan a prop que difícilment podia deixar d’abastar-lo. No sabia que el somni ja era darrere d’ell [...]”
Per a Nick, el narrador: "Se suposa que has de ser la protagonista de la teua pròpia vida, per l'amor de Déu!"

Llig-lo si... vols deixar de sentir-te malament quan dius que no has llegit el Gran Gatsby
Fuig si... tens massa expectatives en la història

dissabte, 23 de juliol de 2016

Els papers d'Aspern (Henry James)

Ja estic acabant el curs de literatura nord-americana! El primer llibre que havíem de llegir és Els papers d’Aspern (1888), de Henry James. És un llibre que crea tensió al lector i que crea moltes incògnites.

La història comença quan un americà arriba a Venècia per tal de fer-se amb unes cartes d’un escriptor famós del què investiga i a qui admira (el cèlebre i fictici Aspern). Aquests papers pertanyen a una dona molt major que viu reclosa en una gran casa amb la seua neboda. La dona, orgullosa, recelosa i avariciosa, no vol fer públiques aquestes cartes, així que el protagonista l’enganya perquè el deixe quedar-se un temps en la seua casa mentre troba la manera de fer-se amb la correspondència. La tensió augmenta quan el protagonista es pregunta fins on arribarà per aconseguir el seu objectiu i quan el lector es qüestiona contínuament què tindran eixos papers d’especial.

Tot i que és un llibre curtet, té poc més de cent pàgines, el desenvolupament de la història és lent i compassat, amb un parell de repunts de més intensitat, sobretot cap al final de la novel·la. L’autor descriu un ambient molt obscur i lúgubre, una casa tètrica i unes relacions molt tancades. No sé si la localització de Venècia té res a veure, ja que en La mort a Venècia passava una cosa pareguda. També ací la mort està present: la mort d’Aspern i el misteri de la seua vida i la mort imminent de la seua antiga amant, ara ja vella, que no vol desfer-se del record més valuós d’una època més feliç.  

I res, ha estat una bona lectura, amb el final que havia de tindre, ni més ni menys. No he trobat el llibre en català i l’edició que tinc jo, de Navona “Los Inedulibles” és ben bonica i elegant.
Els papers d'Aspern

Llig-lo si... vols començar a llegir a Henry James
Fuig si... eres claustrofòbic/a

divendres, 15 de juliol de 2016

Els millors relats de Roald Dahl

Feia molt que no em reia amb un llibre i aquest m’ha mantingut el somriure a la boca quasi tota l’estona. Aquests dies he estat llegint Els millors relats de Roald Dahl (1982) de l’editorial valenciana Sembra. A mi ja m’agradava Roald Dahl perquè Matilda m’encanta, Les Bruixes m’agrada molt i sempre deixe Charlie y la fàbrica de xocolate quan la fan en la tele. Així que quan vaig veure el llibre ben col·locadet a la taula de novetats de la llibreria no em vaig poder resistir.

El llibre és una col·lecció de tretze relats per a joves i adults d’extensions variables, però si contem que té en total unes 240 pàgines, vegem que són contes ben bé curts. Les narracions destaquen per les exageracions, els personatges insòlits i les situacions surrealistes que es presenten. Destaquen la cobdícia extrema, la venjança i l’engany, tot marinat amb un bon humor negre, molta fantasia i malícia. Els personatges són únics i amb molta personalitat, amb idees estrafolàries i comportaments inesperats.

És clar que tretze relats no em poden agradar de la mateixa manera. Els meus preferits són: El plaer del capellà (un home avariciós del tot que es serveix de l’engany per a guanyar-se la vida), Gelea reial (una cosa molt estranya, inquietant i divertida) i El tast (una altra vegada l’avarícia i l’orgull).

En resum, és un recull molt divertit, que et posa en tensió mentre t’ho passes bé i esperes l’inesperable final. Els contes, al ser tan curtets, es lligen en una estona i el millor és que quan passes la pàgina mai saps amb el que te vas a trobar. Molt recomanat.


Llig-lo si... vols riure i passar-ho bé
Fuig si... no t'agrada l'humor negre

divendres, 8 de juliol de 2016

Els ulls del germà etern (Stefan Zweig)

Com m’agradà tant Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona, volia provar amb una altra novel·la de Stefan Zweig. Una vesprada, m’acostí a l’Abacus de la universitat i vaig comprar Els ulls del germà etern (1976). És un llibre molt, molt diferent al que tenia com a referent. Ací no hi ha eixa tensió tan forta que caracteritzava als personatges de Vint-i- quatre... si no que és com una faula, com una llegenda moralitzant sobre la recerca eterna de la rectitud i la justícia per part d’un home.


No us vull revelar massa, més que res perquè és un llibre curtíssim (no arriba a les 100 pàgines) que està marcat per quatre moments fonamentals, i explicar-los seria destrossar-vos la lectura. La història s’ubica en un temps abans de Buda i, segons la contraportada, està escrit com una llegenda oriental. Virata és un servidor lleial del rei que va buscant la forma de ser completament just i de no fer mal a ningú. Amb aquest objectiu, va fent-se un camí que durarà anys i que li va ensenyant com les persones i les seues accions estan inevitablement connectades i tot acaba tenint la seua conseqüència.

És un llibre molt curiós i agradable que es llig en un ratet. Però no era el que m’esperava després d’haver llegit l’altre llibre de Zweig. 



dissabte, 2 de juliol de 2016

No em deixis mai (Kazuo Ishiguro)

Tenia aquest llibre en la llista de pendents des de feia molt de temps i, finalment, m’he fet amb ell: No em deixis mai (2005) de Kazuo Ishiguro. Em donava molta curiositat ja que en els comentaris de la gent al llibre, es deia: "no llegiu ressenyes!", "Que no us conten res, que perdrà la gràcia!" I no tenia ni idea de què anava i fins les últimes pàgines tampoc no ho sabia. No seré diferent, no contaré coses importants, sinó quina sensació m’ha deixat la lectura.

La novel·la comença amb una escola – internat on els alumnes hi estan des de ben xicotets fins a quasi adults. No coneixen quasi informació del món exterior i sabem que la seua vida és un poc diferent a les de la gent de fora. Els alumnes tenen curiositat sobre la seua existència però no volen indagar massa, inclús quan ixen de l’escola. Accepten les coses tal com són, encara que siguen roïns o els perjudiquen d’alguna manera.


És una novel·la estranya, on l’escriptor va soltant informació molt a poc a poc fins les últimes pàgines. A mi personalment se m’ha fet un poc lenta, ja que estava tota l’estona esperant a que m’informaren de més coses, de saber què passava, per què vivien com vivien els protagonistes, i clar, tot el demés em semblava palla i un poc avorrit. Després, quan pense en la novel·la i recorde sols la història, diguem, important, la que es va contant de quan en quan, m’agrada i és molt interessant. Però clar, per a això, he hagut de llegir coses que no m’avellia llegir. En fi, m’ha agradat però m’ha sabut a poc, amb tanta subtilesa se m’ha fet llarga, tot i que el tema era atractiu. 

Fotograma de l'adaptació cinematogràfica dirigida per Mark Romanek (2010)


© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall