dissabte, 27 d’agost de 2016

Esmorzar al Tiffany's (Truman Capote)

No tenia ni idea que Esmorzar al Tiffany’s, potser més conegut per Desayuno en Tiffany’s o pel títol de la pel·lícula, Desayuno con diamantes, era de Truman Capote. Vaig tindre el primer tast de Capote amb els contes Un record de Nadal i El convidat del Dia d’Acció de Gràcies. Aquest últim és per a mi especialment preciós.

Així, em vaig decidir, a través d’una recomanació, a llegir el llibre que va inspirar la famosíssima pel·lícula d’Aubrey Hepburn. He de dir que m’apassiona la forma d’escriure de l’autor: és com si les paraules elegides i la seua combinació fóra la més perfecta de les possibles. La lectura és molt fluïda i, no sé com s’ho feia, però la simple lectura de les seues paraules ja et fa sentir bé, diguen el que diguen.

La novel·la presenta la vida de Holly Golightly, una dona que va per la vida d’una manera totalment itinerant i provisional. Preferiria, de vegades, una altra vida, però no admet dependre de res i de ningú. La protagonista és una persona que canvia de personalitat segons la situació que se li presenta i que perd l’únic home que sempre ha tingut prop i l’únic a qui ha estimat vertaderament. I no, no és una damisel·la en apurs, esperant a que la salven i li arreglen la vida, és simplement, una ànima lliure i perduda alhora. A tot açò, crec que el final que s’inventaren per a la pel·lícula desmereix completament el personatge de Holly.
“Pero no hay que entregarles el corazón a los seres salvajes: cuanto más se lo entregas, más fuertes se hacen. Hasta que se sienten lo suficientemente fuertes como para huir al bosque. O subirse volando a un árbol. Y luego a otro árbol más alto. Y luego al cielo. Así terminará usted, Mr. Bell, si se entrega a alguna criatura salvaje. Terminará con la mirada fija en el cielo”.
Esmorzar al Tiffany's

L’edició que tinc, d’Anagrama, conté tres relats més de Capote: Una casa de flores, Una guitarra de diamantes i Un recuerdo navideño. D’aquests, Una Guitarra de Diamantes és encisador i trist a parts iguals. Un recuerdo navideño, amb molta càrrega autobiogràfica, és una muntanya de nostàlgia i bellesa preciosament construïda. Recomane moltíssim aquest recull de treballs de Capote, són la delicadesa feta paraules.
“Y permaneció allí, susurrando los nombre de las estrellas a medida que iban abriendo sus flores en lo alto del cielo. Le gustaban mucho las estrellas, pero aquella noche no le sirvieron de consuelo; no bastaron para recordarle que lo que nos ocurre a los que vivimos en la tierra carece de importancia contemplando desde el eterno fulgor de la eternidad”. (Una guitarra de Diamantes)
Holly m’ha recordat a aquesta cançó

Llig-lo si... gaudeixes d'una escriptura fina i delicada
Fuig si... busques acció o esperes que s'assemble a la pel·lícula

dissabte, 20 d’agost de 2016

Càndid (Voltaire)

Un dels llibres que m’esperava des de feia temps en la prestatgeria de casa és Càndid, de Voltaire. Sí, l’autor tira un poc cap enrere: serà una lectura massa difícil, poc entretinguda, llarga, enrevessada, en fi, una castanya. Però la veritat és que si bé és un llibre farcit de referències i de notes a peu de pàgina (gràcies!) es tracta d'una història entretinguda i prou divertida.

Càndid és una sàtira a la filosofia de Leibnitz*, que afirma (molt, molt simplificadament) que com el món el va crear Déu, el va haver de fer de la millor manera possible i, per tant, vivim en el millor món possible. Aquest pensament es va batejar amb el nom d’optimisme metafísic (mireu aquest vídeo on s’explica més detalladament aquesta idea). D’aquesta manera, Voltaire en aquesta novel·la fa una claríssima crítica i burla d’aquesta doctrina a través dels seus personatges, principalment del de Pangloss, el mestre de Càndid.

El protagonista, havent vivint una infància d’allò més feliç, es veu rebutjat d’aquest paradís i llençat al món cruel i real. Ell, que viu convençut que el món en el que viu és el més perfecte d’entre tots els possibles, es veu cada vegada més contrariat de totes les desgràcies que li passen a ell i a les persones que ell estima. I creieu-me, li passa tot l’imaginable. Aquestes desgràcies el duen a fer grans viatges al voltant de mig planeta, perdent a poc a poc la fe en aquesta creació perfecta de Déu.

És una novel·la amb un llenguatge molt senzill i la història es segueix perfectament. No obstant això, no hem d’oblidar que hi ha un rerefons filosòfic, ple de referències a altres autors i doctrines que, tot i que les notes a peu de pàgina ajuden moltíssim, és difícil i, almenys a mi, presenta un món completament desconegut. Us la recomane especialment si us interessa la filosofia, però explicada de manera entretinguda i prou didàctica.
“Càndid, esgarrifat, confós, sense esma, extenuat i amb les ferides que li sagnaven es deia: «Si aquest és el millor dels mons possibles, com deuen ser els altres?»”
*Filòsof alemany nascut al 1646.

Càndid de Voltaire

Llig-lo si... vols fer-li un tast a una novel·la filosòfica
Fuig si... no vols parar-te a llegir els peus de pàgina

dissabte, 13 d’agost de 2016

La veritat sobre el cas Harry Quebert (Joël Dicker)

Últimament he llegit poquíssim, buscar pis i mudar-me a Barcelona ha sigut una odissea digna d'una pel·lícula d'acció o terror (segons quin pis anava a visitar). Així, la meua única lectura de les últimes setmanes ha sigut La veritat sobre el cas Harry Quebert, de Joël Dicker. Ha sigut un bon llibre per allunyar-me de l'estrès del dia a dia.

La novel·la va ser el gran best seller de fa uns quants anys i jo l’he conegut gràcies al blog “El que llegeixo”. Tenia ganes d’una història que m’enganxara com ho va fer Perdida fa un parell d'estius. La veritat sobre el cas Harry Quebert va sobre un escriptor que s'assabenta que un antic professor i amic va tindre una relació amb una adolescent fa trenta anys i que aquesta joveneta va ser assassinada aleshores. Marcus, el protagonista, es desplaça al poblet on va començar tot i es posa a investigar. Prompte es troba amb tota una sèrie de personatges amb aspiracions frustrades, secrets inconfessables i moltes, moltes sorpreses.

El llibre està molt bé per passar l'estona: molts girs a la trama, un repertori de personatges variat i ben relacionat, etc. No es una gran novel·la, però es deixa llegir amb molta facilitat i distreu molt. No obstant això, no he trobat alguns dels element que m’agradaren tant en Perdida: m’han faltat emocions, intensitat. M’han sobrat casualitats impossibles. A més, envidie la memòria dels habitants del poble on passen els fets, quin prodigi recordar tots els detalls d’un dia de fa més de trenta anys!

En fi, és correcta per entretenir-se uns quants dies, però ja està, que ja està bé.

La veritat sobre el cas Harry Quebert

Llig-lo si... busques enganxar-te amb una història
Fuig si... eres escèptic/a amb les coincidències excessives

diumenge, 7 d’agost de 2016

Les hores (Michael Cunningham)

L’últim llibre del curs de literatura nord-americana era Les Hores de Michael Cunningam, i m’ha sorprès i agradat molt. M’ha sorprès perquè quan es tracta dels clàssics, un problema per a mi és que, a vegades, em costa identificar-me amb els personatges. Està clar que si són clàssics és perquè tracten temes que avui en dia encara són vàlids (almenys així és com ho veig jo), però la identificació personal amb les experiències dels personatges ja és un altre cantar. No ha sigut així amb Les Hores, on he trobat moments d’intensa identificació o, si més no, de compenetració intensa amb un personatge en concret, Laura Brown.

El llibre és la història del dia de tres dones, d’èpoques diferents, entrellaçades de diferents maneres. Està Virginia Woolf, l’escriptora, en l’última etapa de la seua vida abans de suïcidar-se; Laura Brown, una ama de casa d’Estats Units amb una crisi existencial; i Clarissa o la senyora Dalloway (protagonista d’un llibre de Virginia Woolf), una dona de mitjana edat que ha de preparar una festa al seu amic i antic amant moribund. Potser l’argument que he esbossat sone un poc massa dramàtic, potser hi ha moments que ho són, però la lectura mereix molt la pena.


Les hores Cunningham

No m’enrecordava, però en Feminisme per a principiants es parla de la situació de Laura Brown, de com l’època i el país asfixiava les vides de les dones. Aquestes persones, que havien de rebre els homes que tornaven de la guerra i havien de aconseguir que oblidaren les coses que havien viscut mitjançant pastissos perfectes i una cuina plena d’electrodomèstics.

La novel·la és un zoom a aquestes tres vides, a les seues preocupacions: més quotidianes o més rellevants: comprar unes flors, suïcidar-se, rebre una visita. M’ha agradat molt i ara sols em falta veure la pel·lícula (diuen que està molt bé) i llegir-me La senyora Dalloway per veure com es relaciona amb Les Hores!
“...Es pregunta si totes les altres dones també pensen, fins a un cert punt, el mateix: aquí hi ha l’esperit intel·ligent, la dona de les penes, la dona de les joies transcendentals, que preferiria ser en un altre lloc, que ha consentit fer unes tasques senzilles  essencialment ximples, examinar tomàquets, seure sota un assecador, perquè aquest és el seu art i el seu deure”.
I, aquesta setmana, un plus: La llista de lectures recomanades pel meu professor del curs de literatura (alguns els he llegit i alguns no). La majoria són contes o novel·les breus:

Historia de una hora, de Kate Chopin
La vida secreta de Walter Mitty, de James Thurber
Caminar, de Henry David Thoreau
Els contes de Hemingway
El oso, de William Faulkner
El niño perdido y La puerta que nunca encontré, de Thomas Wolfe
Relato soñado, d'Arthur Schnitzler
Desayuno en Tiffany’s, de Truman Capote
Els contes de Truman Capote

"No pots trobar la pau evitant la vida, Leonard."

Llig-lo si... vols identificar-te profundament amb alguns personatges
Fuig si... no et van les narracions pausades i tristes
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall