dissabte, 27 d’agost de 2016

Esmorzar al Tiffany's (Truman Capote)

No tenia ni idea que Esmorzar al Tiffany’s, potser més conegut per Desayuno en Tiffany’s o pel títol de la pel·lícula, Desayuno con diamantes, era de Truman Capote. Vaig tindre el primer tast de Capote amb els contes Un record de Nadal i El convidat del Dia d’Acció de Gràcies. Aquest últim és per a mi especialment preciós.

Així, em vaig decidir, a través d’una recomanació, a llegir el llibre que va inspirar la famosíssima pel·lícula d’Aubrey Hepburn. He de dir que m’apassiona la forma d’escriure de l’autor: és com si les paraules elegides i la seua combinació fóra la més perfecta de les possibles. La lectura és molt fluïda i, no sé com s’ho feia, però la simple lectura de les seues paraules ja et fa sentir bé, diguen el que diguen.

La novel·la presenta la vida de Holly Golightly, una dona que va per la vida d’una manera totalment itinerant i provisional. Preferiria, de vegades, una altra vida, però no admet dependre de res i de ningú. La protagonista és una persona que canvia de personalitat segons la situació que se li presenta i que perd l’únic home que sempre ha tingut prop i l’únic a qui ha estimat vertaderament. I no, no és una damisel·la en apurs, esperant a que la salven i li arreglen la vida, és simplement, una ànima lliure i perduda alhora. A tot açò, crec que el final que s’inventaren per a la pel·lícula desmereix completament el personatge de Holly.
“Pero no hay que entregarles el corazón a los seres salvajes: cuanto más se lo entregas, más fuertes se hacen. Hasta que se sienten lo suficientemente fuertes como para huir al bosque. O subirse volando a un árbol. Y luego a otro árbol más alto. Y luego al cielo. Así terminará usted, Mr. Bell, si se entrega a alguna criatura salvaje. Terminará con la mirada fija en el cielo”.
Esmorzar al Tiffany's

L’edició que tinc, d’Anagrama, conté tres relats més de Capote: Una casa de flores, Una guitarra de diamantes i Un recuerdo navideño. D’aquests, Una Guitarra de Diamantes és encisador i trist a parts iguals. Un recuerdo navideño, amb molta càrrega autobiogràfica, és una muntanya de nostàlgia i bellesa preciosament construïda. Recomane moltíssim aquest recull de treballs de Capote, són la delicadesa feta paraules.
“Y permaneció allí, susurrando los nombre de las estrellas a medida que iban abriendo sus flores en lo alto del cielo. Le gustaban mucho las estrellas, pero aquella noche no le sirvieron de consuelo; no bastaron para recordarle que lo que nos ocurre a los que vivimos en la tierra carece de importancia contemplando desde el eterno fulgor de la eternidad”. (Una guitarra de Diamantes)
Holly m’ha recordat a aquesta cançó

Llig-lo si... gaudeixes d'una escriptura fina i delicada
Fuig si... busques acció o esperes que s'assemble a la pel·lícula

2 comentaris

  1. Ara he acabat de llegir el llibre de Truman Capote i reconec, que a mi, si m'ha costat llegir-lo i això que té nomès unes cent pàgines, el problema l'he tingut amb a personalitat de la protagonista. Una personalitat que m'ha costat de pillar: no i trobava la marxa, el camí i és qué jo partia o jo esperava una protagonista estàndard, una protagonista amb unes línies d'actuació normalitzades en relació amb les seues parelles, amb el seu futur, amb els seus ingressos monetaris, amb les seues perspectives de vida. I no, ella no és així. És coherent en la seua actuació, pero m'ha costat entendre-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, exactament. Al principi vaig pensar que era un personatge sense cap ni peus, no ben construït. Després vaig aprendre que així és com ella és: aleatòria, sense arrels, sense voler dependre de ningú. Precisament per això crec que la pel·lícula traeix aquesta personalitat amb el famós happy end.

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall