dissabte, 24 de setembre de 2016

Carta d'una desconeguda (Stefan Zweig)

Stefan Zweig no m'ha fallat encara, després de tres novel·les seues sempre acabe en molt bon gust a la boca i amb la sensació d'haver llegit una novel·la realment ben feta. L'escriptor vienès té una capacitat increïble per muntar històries completíssimes amb molt poquetes pàgines, sempre amb les emocions a flor de pell. L'última lectura d'ell ha estat Carta d'una desconeguda.

En aquesta novel·leta (novel·leta per la llargària no pel contingut) Zweig conta la història d'una dona enamorada d'un home que no sap que ella existeix. En les acaballes de la seua vida, aquesta decideix escriure-li una carta explicant la seua passió i el dolor que ell li provoca al no reconèixer-la una i altra vegada; aquesta carta és el conforma quasi la totalitat de la novel·la.

No hi ha molt més que contar, ja que tota la novel·la és aquesta narració de l'amor que sent la protagonista, un amor que ha condicionat una bona part de la seua vida. Una passió que dura des de que és una xiqueta fins que mor, sempre amb el pensament posat sobre el seu estimat i sempre amb l'esperança de que un dia, per fi, ell la reconeixerà i l'estimarà.

Sé que l'argument no és massa atractiu, però la lectura és fascinant i el final és digne de l'autor. És una novel·la d'emocions molt intenses, que es llig en un ratet, però que es queda gravada a la memòria molt de temps desprès. 
 "[Jo estava] Sempre al teu voltant, sempre en moviment, però no podies sentir-ho, era com el rellotge que duus a la butxaca, que et compta i mesura les hores pacientment en la foscor, que t'acompanya pertot amb palpitacions inaudibles i sobre el qual la teva mirada ràpida només es deixa caure un cop en milions de segons ininterromputs".
Carta d'una desconeguda ressenya

Llig-lo si... t'abelleix pujar a una muntanya russa d'emocions
Fuig si... vols una novel·la que et dure més d'una hora

dijous, 22 de setembre de 2016

Ruta per les llibreries de Barcelona: Norma Còmics

Comence una secció nova al blog: me fa molta il·lusió presentar-vos la meua ruta per les llibreries de Barcelona. Duc un any vivint per ací –primer en Cerdanyola i ara en la capi- i les llibreries, com en qualsevol lloc on he estat, han sigut el meu refugi contra l’estrès, la soledat o el soroll diari. Així, comence la meua llista de llibreries de la zona, que crec i espere em durà molt de temps.

Tenia pensat obrir aquesta secció amb una llibreria típica barcelonina (La Calders que tinc prop de casa per exemple), però la casualitat ha fet que faça l’estrena amb Norma Còmics i no puc estar més contenta. Norma Còmics me l’ha presentat la meua amiga Maria, del Real de Gandia, que ara s’uneix a l’aventura barcelonina. Ho reconec: no sóc aficionada a llegir còmics, però la llibreria és absolutament fascinant tan per als que estimen les aventures gràfiques com per als que no.

L’espai... És increïble. Es tracta d’un local molt gran de dues altures replet de còmics americans, europeus i, per suposat, manga japonès. A part de les prestatgeries fins a dalt de novel·les gràfiques, també hi ha un munt de marxandatge de sèries de televisió (com Dr. Who) i de llibres i pel·lícules (com Harry Potter). El pis de baix està dedicat exclusivament al manga. Tota la botiga respira l’essència del còmic, gràcies als pòsters, escultures i els colors de les parets.

L’atenció... He llegit algunes ressenyes a Google que es queixen de l’atenció al client. Jo sols puc dir que a mi em tractaren amb molta amabilitat i m’ajudaren en qualsevol cosa, gràcies!

Un llibre... La meua intenció és que en cada llibreria, un llibreter me recomane un llibre i ressenyar-lo més tard ací, però ho tenia tan i tan clar que m’he comprat Persèpolis, de Marjane Satrapi, que damunt és de Norma Editorial. Pròximament, ressenya!

On està... Molt propet de l’Arc de Triomf (Passeig Sant Joan, 9, Barcelona)

En definitiva, no ho dubteu i passeu-vos per la botiga! Segur que esteu una bona estona xafardejant totes les figuretes i llibres que tenen. Entrar en Norma Còmics és tota una experiència.


divendres, 16 de setembre de 2016

Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)

Aquesta última lectura ha estat molt dura per a mi, ho he passat realment malament...Però ha sigut, d'alguna manera, esperançadora. Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin és un dels llibres que comentarem al curs de La Central "Redescobriments, rellançaments i canonitzacions", impartit per Sam Abrams. M'estic posant al dia de les lectures que treballarem: Stoner (John Williams), Suite Francesa (Irène Némirovsky) i aquesta que us porte avui.

El llibre de Berlin és un recull de 43 relats amb un clar transfons autobiogràfic. No us vaig a narrar la vida de l'autora, però la podeu llegir ací. El cas, són relats, però estan tots molt relacionats, ja que la protagonista sol ser la mateixa persona i els temes tractats es van repetint al llarg de les pàgines. Normalment, la narradora és una xiqueta o una dona: la primera té problemes de salut i grans entrebancs per a socialitzar i fer amics; la segona és una persona alcohòlica, amb uns quants fills de parelles diferents. En els dos casos, la mare d'ella té una presència ineludible, és una mare distant i problemàtica, que l'omple d'inseguretats i li crea una ferida emocional que li durarà tota la vida.

Manual per a dones de fer feines ressenya

Com he dit al principi, és una lectura intensa i dramàtica, ja que es parla d'avortaments, drogues, alcohol, malalties, violacions, etc. I per a una ànima sensible potser és massa fort. No obstant això, tot i les desgràcies que li ocorren a la protagonista, sempre s'escriu des d'un punt de vista positiu, observant la gràcia en la desgràcia; o, almenys, s'intenten entreveure els moments dolços de la vida, aquells que mitiguen els dolorosos. A vegades m'ha recordat a aquells poemes de Baudelaire que vaig llegir a les classes de batxillerat.

Un aspecte que m'ha agradat del llibre, apart de les històries, és l'estil: el llibre està escrit amb frases curtes, directes i punxents, però que creen, totes juntes, una fluïdesa serena que s'agraeix molt en la lectura. Les descripcions dels diferents llocs on va viure l'escriptora (Mèxic, Xile, Texas...) són apassionants, també. Però l'aspecte que m'ha paregut més sorprenent és el desplaçament de la mateixa persona (l'escriptora) en diferents personatges: perquè ja siga Maria, Eloise, Lucia, Carlotta o Dolores, sempre sabem que és la mateixa veu la que ens parla, la mateixa veu que ens confessa la seua vida. 
"El món avança. Res no té gaire importància, ¿m'enteneu? Importància de debò, vull dir. Però llavors, a vegades, només durant un segon, et concedeixen un moment de gràcia, i estàs convençut que sí que té importància, i molta".

Llig-lo si... vols trobar bellesa i sensibilitat en la lletjor
Fuig si... eres massa sensible amb la violència i la mort

dissabte, 10 de setembre de 2016

Les cròniques marcianes (Ray Bradbury)

La ciència ficció m’agrada, així en general, perquè em presenta mons inimaginables, realitats impossibles i situacions que sols les podríem viure als somnis més estranys. Però m’agrada més perquè, a través d’aquests mons, ens enfronta a la nostra pròpia vida i a les nostres percepcions i prejudicis. En Les Cròniques Marcianes, Ray Bradbury ens relata l’arribada dels humans a Mart i la seua posterior colonització. Ací el que menys importa és la tecnologia o les condicions atmosfèriques del planeta, sinó la condició innata (?) de l’ésser humà d’arrasar amb tot allò que no és conegut, per imposar el que és seu.

La novel·la és un recull de diverses històries que narren la vida dels humans al planeta roig. Tot i que estan protagonitzades per diferents persones i les situacions són diferents, mantenen una unitat mitjançant referències, cronologia, etc. Com he dit, és sobretot un relat sobre la imposició generalitzada d’aquells que vénen de fora i implanten la seua cultura, arquitectura, forma de vida i un llarguíssim etcètera, sense que els importe qui vivia allí abans i quines conseqüències tenen els seus actes.

Es nota que el llibre està escrit als anys cinquanta: es palpa la neurosi per una gran guerra mundial, la inseguretat, la por i el pessimisme sobre el futur de la humanitat. El punt de vista moralista de Bradbury a la novel·la potser us tira un poc enrere, però la lectura no és per a res lenta, ni feixuga; sinó un seguit de descobriments i d’escenes potentíssimes que reforcen l’argument de Bradbury: no fa falta anar tan lluny, avançar tant en algunes coses, si els problemes que ens arrastren i les nostres pròpies faltes no es solucionen, ja que ens seguiran allà on intentem fugir.

Us recomane moltíssim també Solaris d’Stanisław Lem, una novel·la que tracta, d’una manera molt diferent, aquesta última idea. 
“No importa com toquem Mart, mai el tocarem realment. I un dia ens enfadarem amb ell, i saps què farem? El destrossarem, li arrancarem pell i li la canviarem perquè s’adapte a nosaltres”. 
“I dels coets vingueren homes amb martells a les seues mans per modelar l'estrany món en una forma que fóra familiar als ulls, per allunyar l’estranyesa.”  
les cròniques marcianes Ray Bradbury

Llig-lo si... eres fatalista amb el futur que vindrà
Fuig si... esperes ciència ficció pura i grans aventures

dissabte, 3 de setembre de 2016

El noviembre de Kate (Mónica Gutiérrez)

M’agraden els llibres que em fan sentir bé, que me reafirmen la fe en la bondat de les persones i que són agradables de llegir. Quan vaig veure que l’autor d’Entrelletres comentava que El noviembre de Kate reunia aquestes característiques em vaig llançar i el comprí. En un dia de vacances a casa el tenia començat i acabat.

La novel·la està narrada principalment des de dos punts de vista: el de Kate i el de Don. La primera és una dona jove amb un treball que avorreix i sense grans aspiracions ni esperances en la seua vida. Don és un xic que viu pendent de venjar una injustícia que li va ocórrer a un amic seu i no pot tirar endavant. La història ocorre durant una gran tempesta i els dies anteriors a aquesta, en els que Kate i Don es coneixen i van superant els seus problemes.

El noviembre de Kate

Per a mi, és una narració de la soledat i de la importància de ser conscient de les coses xicotetes de la vida: l’olor del desdejuni, una cervesa amb els amics després de treballar o la simple companyia d’algú que vol estar amb tu. També mostra la rellevància de tindre un grup de gent en qui poder comptar: una família (no ha de ser precisament la biològica), amics, parella, etc. Tot assentat sobre una història d’amor, que per mi, podria no haver existit i el llibre seria igual.  

En fi, la ressenya que vaig llegir tenia raó: és una novel·la amable, que es llig molt bé. No obstant això, a vegades se m’ha passat de nyonyo (tant en estil com en història i personatges); les interpel·lacions al lector tampoc m’han acabat: me pareixien fora de lloc i sense massa propòsit. En conclusió, ha sigut una lectura molt lleugera i agradable, un poc massa ensucrada, però bonica.
“De alguna manera retorcida y estúpida legitimé la insatisfacción de mi vida, el vacío que sentía a todas horas, con la creencia de que la melancolía formaba parte de mí misma”. 
“Vivir es una aventura si estamos atentos a los detalles. Los pequeños detalles son las bisagras del universo”.

Llig-lo si... t'abelleix una història agradable i de persones que s'estimen
Fuig si... no t'agrada l'excés de sucre
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall