divendres, 16 de setembre de 2016

Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)

Aquesta última lectura ha estat molt dura per a mi, ho he passat realment malament...Però ha sigut, d'alguna manera, esperançadora. Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin és un dels llibres que comentarem al curs de La Central "Redescobriments, rellançaments i canonitzacions", impartit per Sam Abrams. M'estic posant al dia de les lectures que treballarem: Stoner (John Williams), Suite Francesa (Irène Némirovsky) i aquesta que us porte avui.

El llibre de Berlin és un recull de 43 relats amb un clar transfons autobiogràfic. No us vaig a narrar la vida de l'autora, però la podeu llegir ací. El cas, són relats, però estan tots molt relacionats, ja que la protagonista sol ser la mateixa persona i els temes tractats es van repetint al llarg de les pàgines. Normalment, la narradora és una xiqueta o una dona: la primera té problemes de salut i grans entrebancs per a socialitzar i fer amics; la segona és una persona alcohòlica, amb uns quants fills de parelles diferents. En els dos casos, la mare d'ella té una presència ineludible, és una mare distant i problemàtica, que l'omple d'inseguretats i li crea una ferida emocional que li durarà tota la vida.

Manual per a dones de fer feines ressenya

Com he dit al principi, és una lectura intensa i dramàtica, ja que es parla d'avortaments, drogues, alcohol, malalties, violacions, etc. I per a una ànima sensible potser és massa fort. No obstant això, tot i les desgràcies que li ocorren a la protagonista, sempre s'escriu des d'un punt de vista positiu, observant la gràcia en la desgràcia; o, almenys, s'intenten entreveure els moments dolços de la vida, aquells que mitiguen els dolorosos. A vegades m'ha recordat a aquells poemes de Baudelaire que vaig llegir a les classes de batxillerat.

Un aspecte que m'ha agradat del llibre, apart de les històries, és l'estil: el llibre està escrit amb frases curtes, directes i punxents, però que creen, totes juntes, una fluïdesa serena que s'agraeix molt en la lectura. Les descripcions dels diferents llocs on va viure l'escriptora (Mèxic, Xile, Texas...) són apassionants, també. Però l'aspecte que m'ha paregut més sorprenent és el desplaçament de la mateixa persona (l'escriptora) en diferents personatges: perquè ja siga Maria, Eloise, Lucia, Carlotta o Dolores, sempre sabem que és la mateixa veu la que ens parla, la mateixa veu que ens confessa la seua vida. 
"El món avança. Res no té gaire importància, ¿m'enteneu? Importància de debò, vull dir. Però llavors, a vegades, només durant un segon, et concedeixen un moment de gràcia, i estàs convençut que sí que té importància, i molta".

Llig-lo si... vols trobar bellesa i sensibilitat en la lletjor
Fuig si... eres massa sensible amb la violència i la mort

2 comentaris

  1. Jo estic seguint les teues recomanacions i me l'he llegit. Tens tota la raó, és un llibre dur, molt dur i també molt ben contat. M'ha agradat i una de les proves és que m'he clavat dins dels personatges del llibre, encara que foren mares, presoners, alcohòlics, drogoaddictes, velles, etc Una altra de les raons per les que m'ha agradta és perqué sempre té un punt de vista positiu i vitalista encara que se li presenten situacions difícils o impossibles de solucionar.
    Gràcies per la recomanació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegre molt que t'haja agradat! El que se m'ha quedat gravat després d'uns quants dies d'haver-lo acabat és l'estil de l'autora: eixa narració directa, sense filtres, que no cau en el dramatisme, sinó que es manté vital i, d'alguna manera, positiva.

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall