dissabte, 15 d’octubre de 2016

Suite Francesa (Irène Némirovsky)

Aquesta ha sigut una d’aquestes lectures que es fan llargues i penses que mai s’acabaran, però arriba un matí de dissabte, quan t’alces prompte, et passes unes hores al sofà i dius: PER FI! Suite Francesa, d’Irène Némirovsky se m’ha fet bola, això no significa que no m’haja agradat i que no siga una bona novel·la. Simplement, m'ha faltat un poc més d'acció.

Suite Francesa s’ha d’entendre en el context en què es va crear i és bo conèixer els aspectes relacionats a la seua publicació. El text el va escriure Némirovsky (dona francesa jueva) durant l’ocupació alemanya a França. L’autora esperava formar una llarga novel·la de cinc parts, però sols va poder acabar les primeres dues (Tempestat en juny i Dolce), ja que va ser enviada a Auschwitz i assassinada. Aquest fet ja li dóna un cert halo mític, però encara hi ha més: les filles de Némirovsky atresoraren la bossa on estaven els manuscrits de la seua mare, però no els arribaren a llegir fins uns cinquanta anys més tard, atès que pensaven que serien diaris personals. Quan una de les filles va llegir els textos, va descobrir que eren una part d’una novel·la i els varen fer publicar.

La primera part narra l’èxode dels francesos durant els bombardejos i el seu posterior retorn a les seues cases. Aquestes pàgines dibuixen diferents personatges, quasi tots burgesos de classe alta, que es veuen expulsats de les seues possessions, per fugir en companyia de camperols i persones de classes inferiors. Aquesta és la part que més m’ha agradat, ja que Némirovsky retracta el canvi d’actitud d’aquestes persones, que despullades de les seues possessions materials, mostren la seua cara més pura i despietada.
"Pero sabía que nunca había sentido un placer mayor. El gato que duerme en cojines de terciopelo y se alimenta de pechugas de pollo, cuando el azar lo devuelve a la vida silvestre y tiene la oportunidad de hincarle el diente a un ensangrentado y palpitante pájaro, debe de sentir el mismo terror, la misma alegría cruel, se dijo Charles Langelet, porque era demasiado inteligente para no comprender lo que ocurría en su interior".
La segona part té una trama més definida: durant l’ocupació alemanya les cases franceses allotgen, no voluntàriament, a militars alemanys. Al principi, les relacions són tenses i es veuen uns als altres com enemics, però conforme van passant els dies, els vincles es van suavitzant i van aprenent a conviure; sempre tenint present que uns són els vencedors i els altres, els vençuts.

En conclusió, és una novel·la inacabada que aprofundeix en l’actitud de les persones quan sofreixen canvis profunds en el seu dia a dia. És interessant i està molt ben narrada, plena de subtilitats, de potents símbols visuals i de grans escenes dramàtiques. Se m'ha fet un poc feixuga cap al final, però la recomane per reflexionar sobre la condició humana i, ja que estem, sobre la bona literatura. 


Llig-lo si... t'agrada aprofundir en la personalitat dels personatges i dels humans en general
Fuig si... busques acció trepidant i una lectura lleugera

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall