dissabte, 26 de novembre de 2016

Novel·la d'escacs (Stefan Zweig)

Allà on vaig veig Stefan Zweig: a les llibreries el capte amb una mirada ràpida, als blocs que solc visitar sempre està present i a la biblioteca del meu poble, mon pare el va trobar ràpidament i me’l va dur a casa. Després de Els ulls del germà etern, Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona i Carta d’una desconeguda, ha arribat a les meues mans Novel·la d’escacs.

Aquesta obra segueix la temàtica de les altres novel·les de Zweig: l’obsessió quasi malaltissa d’una persona per un aspecte concret. Si a Carta d’una desconeguda la vida de la protagonista gira entorn d’un home, en Novel·la d’escacs, el protagonista es veu completament atrapat per aquest joc mil·lenari.

Novel·la d'escacs
Aquesta novel·la brevíssima de l’escriptor vienès es narra de la mateixa manera que ens té acostumats: el narrador principal escolta la vida i la desgràcia del vertader protagonista, que li conta l’origen de la seua passió. En aquest cas ens situem en un creuer on viatja el campió del món d’escacs: un jove amb poques llums fora del tauler. El narrador, encuriosit per aquesta personalitat, vol conèixer-lo a través d’una partida amb ell. Just abans de fer un moviment erroni, se li acosta al narrador un home anònim que li indica els moviments exactes que ha de fer per no perdre. Efectivament, queden empatats gràcies a estes indicacions. El senyor B, que és aquest home que pareix saber tant sobre escacs li conta al narrador la seua història. De l'argument us avance que el Senyor B ha patit tortura psicològica per part dels nazis i, intentant fugir de la tortura, s’ha convertit en un obsés pels escacs.

En fi, és una novel·la finíssima, intensa i molt ben escrita, que amb poquetes pàgines ens fa posar-nos en la pell del protagonista. Jo, que no jugue mai als escacs, que sols conec les regles perquè me les ensenyaren quan era xicoteta, he notat tensió en cada partida i en cada moviment. Zweig parla d’un trauma convertit en obsessió, en addicció: igual que un alcohòlic mai podrà beure una cervesa, el nostre protagonista mai podrà asseure’s davant d’un tauler d’escacs.

No us encanten aquestes il·lustracions sobre la novel·la? Són de l'alemanya Elke Rehder

Llig-lo si... t'abelleix una lectura curta però intensíssima
Fuig si... estàs fart/a de que ressenye a Zweig en el blog

dissabte, 19 de novembre de 2016

Germà de gel (Alicia Kopf)

Volia alguna cosa refrescant, diferent, que em posara algun repte en la lectura. Quan em recomanaren a la llibreria Germà de gel, d’Alicia Kopf em vaig animar. A més, és de l’Altra Editorial, que aprecie i en la que confie. Bé, us passe a explicar un poc el llibre i les meues impressions, que han sigut canviants durant la lectura.

Germà de Gel és... què és exactament? És una novel·la, però també és un assaig, un document d’investigació i un diari personal. El que fa Alicia Kopf (nom artístic d’Imma Àvalos) és agafar el gel i la congelació i utilitzar-los en la seua forma literal i metafòrica per donar forma a la seua obra. Uf, sembla complicat, però la lectura és més fluida del que sembla. Kopf es posa a la pell d’una artista que té una fixació amb les expedicions polars. Així, se’ns explica l’afany dels descobridors dels segles XIX i XX per trobar aquells punt blancs, indefinits, enmig del no-res com són el pol nord i el pol sud; la protagonista també ens parla de la seua família, descompensada, trencada, amb els elements que la composen aïllats pel glaç creat al llarg dels anys; ens conta la història del seu germà de gel, un home autista que viu al seu propi món blanc; i ens confessa la seua aventura cap a la introspecció i l’anàlisi propi que la duu a viatjar a Islàndia.

La novel·la, l’anomenarem així, és un conjunt de textos que parlen sobre el congelament de les relacions familiars i de parella; dels grans viatges èpics dels descobridors polars, però també del viatge interior i, potser, més intens que és el de conèixer-se a un mateix. És un escrit farcit de referències literàries, filosòfiques, artístiques i científiques que traspuen coneixement i un gran fons cultural per part de l’autora.

Ha sigut una lectura estranya, però en el bon sentit. M’ha agradat trobar-me amb un llibre d’estructura tan diferent i d’estil tan canviant, i m’he sorprès interessant-me pels homes que arriscaren la seua vida intentant situar-se en aquells punts tan allunyats del món conegut. El recomane per recordar-nos que una novel·la no ha de ser lineal, ni tradicional, ni de ficció, ni de no-ficció. Germà de gel és un exemple d’una manera diferent de gaudir de la lectura i de les seues complexitats.

Germà de gel ressenya

Llig-lo si... vols una lectura diferent a tot el que has llegit fins ara
Fuig si... no tens ganes de calfar-te el cap amb rareses polars

dissabte, 12 de novembre de 2016

Tan poca vida (Hanya Yanagihara)

Bé allà va, per fi he llegit Tan poca vida d’Hanya Yanagihara. He tingut sentiments contraposats durant la lectura i durant la posterior reflexió. A veure si puc explicar la meua opinió sobre aquesta novel·lassa d’un poc més de mil pàgines.

Tan poca vida és una obra que ha tingut molt, molt d’èxit, des de la seua publicació en 2015 ha guanyat diversos premis literaris i vàries revistes l’han qualificat com el llibre de l’any. Internet està ple de ressenyes del llibre, majoritàriament positives. Jo, ara que han passat uns dies i m’he pogut recuperar del drama, m’he creat una opinió ja més o menys ferma. Sincerament, no crec que siga una gran novel·la, ja que per a mi, els aspectes negatius superen els positius.

Us conte un poc de què va i per què he arribat a la conclusió de que no és una gran història, ni un gran llibre. Tan poca vida conta la vida de Jude i dels seus tres amics en la ciutat de Nova York. La novel·la comença quan tenen vint anys i acaba quan en tenen cinquanta-i-pocs. Tot i que al principi sí que se’ns narra la vida i origen dels quatre components del grup, als pocs capítols ja se centra només en Jude, un xic estrany, misteriós i, com sabrem més tard, amb un passat anguniós.

Jude és el protagonista, un home que ha sofert el que no està escrit, li ha passat de tot i li han fet l’inimaginable; el lector pot pensar que després de la infància horrorosa que ha tingut, després es recuperarà. Però no, l’home segueix patint i segueix passant-ho mal. Al final, la seua situació és tan i tan dramàtica que és quasi còmica, és tan poc creïble que allunya al lector de la història, perquè no hi ha manera d’identificar-se amb el personatge, que es torna a poc a poc completament inversemblant. Si sumem aquesta falta de credibilitat de Jude, el protagonista, amb la personalitat dels demés personatges (la bondat infinita de Willem + la invisibilitat de Malcolm + l’egocentrisme de JB) ens trobem amb un ventall de persones més aviat planes, sense matisos, allunyades de la realitat.

Un altre aspecte que m’ha tirat molt enrere són les faltes gramaticals i ortogràfiques. Puc passar-ne un parell, però trobar-me cada poques pàgines en frases acabades amb preposicions, comes entre subjecte i predicat, faltes comeses només per falta d’atenció, etc. És una cosa que no puc tolerar en una novel·la que se suposa que ha estat revisada per un grapat de persones. Al principi pensava que era problema de la traducció, però he vist ressenyes sobre la versió original que també es queixen sobre aquest problema. No puc concebre que un llibre mal escrit haja rebut tan bones crítiques.

En fi, a part de ser una lectura que enganxa, perquè es llig molt de pressa i ens va contant amb conta-gotes fragments del passat de Jude que ens interessen, no veig ni entenc les raons de l’èxit del llibre: potser és que som uns addictes al drama per el drama?


Llig-lo si... vols tenir tema de conversa
Fuig si... no vols trobar-te amb una mala escriptura i uns personatges plans

dissabte, 5 de novembre de 2016

Rebeca (Daphne Du Maurier)

M’encanten les novel·les gòtiques, és un fet. M’encisa aquesta atmosfera quasi sobrenatural, els paisatges plens de boira que amaguen secrets terribles, els personatges turmentats... Què li anem a fer. Ja em va passar amb Jane Eyre i Cims borrascosos, i ara m’ha tocat amb Rebeca, de Daphne Du Maurier. Totes aquestes lectures li les dec a ma mare, a qui li agraden molt les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet de les germanes Brontë, Jane Austen i aquesta que us duc avui.

Rebeca és famosa sobretot per la pel·lícula que va dirigir Alfred Hitchcock, que és genial i, ara ho sé, molt fidel a la novel·la. Us conte un poc de què va: Una xica jove i pobra coneix al senyor De Winter, un home vidu més major i ric en qui es casa sense conèixer-lo quasi de res. Passen la lluna de mel i s’instal·len a Manderley, la mansió d’ell. Allí la protagonista, summament insegura d’ella mateixa, es troba en un ambient regnat per la difunta senyora De Winter (Rebeca), qui pareix que ho feia tot bé, era preciosa, intel·ligent, amable i encantadora. Aquesta sensació d’inferioritat front la seua predecessora es veu accentuat per la majordoma de la casa, la senyora Danvers, que recorda amb molt d’amor a Rebeca.

Normalment, les històries romàntiques acaben amb el casament o la unió definitiva dels protagonistes, però no s’enganyem, Rebeca no és una història romàntica. Ací el casament té lloc als primers capítols i després comencen els secrets, les intrigues i les mentides. És una novel·la de malentesos i d’obsessions malaltisses i està terriblement ben contada. Jo ja sabia el final, ja sabia el que passava (he vist la pel·lícula unes quantes vegades), però tot i així ha sigut genial anant descobrint allò que turmentava a cada un dels personatges.

Rebeca, tot i estar morta és, realment, el personatge principal de la novel·la: és la personalitat que anem coneixent al llarg de les pàgines a través de les descripcions dels altres, és una mà invisible que trastorna la vida a Manderley i els seus habitants. El nom de Rebeca apareix en quasi cada pàgina, mentre que mai, en tota la novel·la, aconseguim saber el nom de la narradora, l’actual senyora De Winter.

En fi, és una història d’intriga, de passions terribles i de misteri. Es llig molt ràpidament, perquè sempre volem saber què passarà després; i els noms de Manderley, De Winter i sobretot, el de Rebeca es queden gravats a la memòria molt temps després, com si foren part d’un malson que ens visita de quan en quan.
“Creu vostè que ens estarà mirant ara mateixa? Creu vostè que els morts tornen i vigilen els vius? [...] Algunes vegades em pregunte si està ella ací, a Manderley, vigilant el senyor i vostè quan estan junts”.  

Llig-lo si... vols una història de grans passions no romàntiques
Fuig si... no t'agraden els ambients tancats i sense ventilar
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall