dissabte, 5 de novembre de 2016

Rebeca (Daphne Du Maurier)

M’encanten les novel·les gòtiques, és un fet. M’encisa aquesta atmosfera quasi sobrenatural, els paisatges plens de boira que amaguen secrets terribles, els personatges turmentats... Què li anem a fer. Ja em va passar amb Jane Eyre i Cims borrascosos, i ara m’ha tocat amb Rebeca, de Daphne Du Maurier. Totes aquestes lectures li les dec a ma mare, a qui li agraden molt les adaptacions cinematogràfiques que s’han fet de les germanes Brontë, Jane Austen i aquesta que us duc avui.

Rebeca és famosa sobretot per la pel·lícula que va dirigir Alfred Hitchcock, que és genial i, ara ho sé, molt fidel a la novel·la. Us conte un poc de què va: Una xica jove i pobra coneix al senyor De Winter, un home vidu més major i ric en qui es casa sense conèixer-lo quasi de res. Passen la lluna de mel i s’instal·len a Manderley, la mansió d’ell. Allí la protagonista, summament insegura d’ella mateixa, es troba en un ambient regnat per la difunta senyora De Winter (Rebeca), qui pareix que ho feia tot bé, era preciosa, intel·ligent, amable i encantadora. Aquesta sensació d’inferioritat front la seua predecessora es veu accentuat per la majordoma de la casa, la senyora Danvers, que recorda amb molt d’amor a Rebeca.

Normalment, les històries romàntiques acaben amb el casament o la unió definitiva dels protagonistes, però no s’enganyem, Rebeca no és una història romàntica. Ací el casament té lloc als primers capítols i després comencen els secrets, les intrigues i les mentides. És una novel·la de malentesos i d’obsessions malaltisses i està terriblement ben contada. Jo ja sabia el final, ja sabia el que passava (he vist la pel·lícula unes quantes vegades), però tot i així ha sigut genial anant descobrint allò que turmentava a cada un dels personatges.

Rebeca, tot i estar morta és, realment, el personatge principal de la novel·la: és la personalitat que anem coneixent al llarg de les pàgines a través de les descripcions dels altres, és una mà invisible que trastorna la vida a Manderley i els seus habitants. El nom de Rebeca apareix en quasi cada pàgina, mentre que mai, en tota la novel·la, aconseguim saber el nom de la narradora, l’actual senyora De Winter.

En fi, és una història d’intriga, de passions terribles i de misteri. Es llig molt ràpidament, perquè sempre volem saber què passarà després; i els noms de Manderley, De Winter i sobretot, el de Rebeca es queden gravats a la memòria molt temps després, com si foren part d’un malson que ens visita de quan en quan.
“Creu vostè que ens estarà mirant ara mateixa? Creu vostè que els morts tornen i vigilen els vius? [...] Algunes vegades em pregunte si està ella ací, a Manderley, vigilant el senyor i vostè quan estan junts”.  

Llig-lo si... vols una història de grans passions no romàntiques
Fuig si... no t'agraden els ambients tancats i sense ventilar

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall