dissabte, 12 de novembre de 2016

Tan poca vida (Hanya Yanagihara)

Bé allà va, per fi he llegit Tan poca vida d’Hanya Yanagihara. He tingut sentiments contraposats durant la lectura i durant la posterior reflexió. A veure si puc explicar la meua opinió sobre aquesta novel·lassa d’un poc més de mil pàgines.

Tan poca vida és una obra que ha tingut molt, molt d’èxit, des de la seua publicació en 2015 ha guanyat diversos premis literaris i vàries revistes l’han qualificat com el llibre de l’any. Internet està ple de ressenyes del llibre, majoritàriament positives. Jo, ara que han passat uns dies i m’he pogut recuperar del drama, m’he creat una opinió ja més o menys ferma. Sincerament, no crec que siga una gran novel·la, ja que per a mi, els aspectes negatius superen als negatius.

Us conte un poc de què va i per què he arribat a la conclusió de que no és una gran història, ni un gran llibre. Tan poca vida conta la vida de Jude i dels seus tres amics en la ciutat de Nova York. La novel·la comença quan tenen vint anys i acaba quan en tenen cinquanta-i-pocs. Tot i que al principi sí que se’ns narra la vida i origen dels quatre components del grup, als pocs capítols ja es centra només en Jude, un xic estrany, misteriós i, com sabrem més tard, amb un passat anguniós.

Jude és el protagonista, un home que ha sofert el que no està escrit, li ha passat de tot i li han fet l’inimaginable; el lector pot pensar que després de la infància horrorosa que ha tingut, després es recuperarà. Però no, l’home segueix patint i segueix passant-ho mal. Al final, la seua situació és tan i tan dramàtica que és quasi còmica, és tan poc creïble que allunya al lector de la història, perquè no hi ha manera d’identificar-se amb el personatge, que es torna a poc a poc completament inversemblant. Si sumem aquesta falta de credibilitat de Jude, el protagonista, amb la personalitat dels demés personatges (la bondat infinita de Willem + la invisibilitat de Malcolm + l’egocentrisme de JB) ens trobem amb un ventall de persones més aviat planes, sense matisos, allunyades de la realitat.

Un altre aspecte que m’ha tirat molt enrere són les faltes gramaticals i ortogràfiques. Puc passar-ne un parell, però trobar-me cada poques pàgines en frases acabades amb preposicions, comes entre subjecte i predicat, faltes comeses només per falta d’atenció, etc. És una cosa que no puc tolerar en una novel·la que se suposa que ha estat revisada per un grapat de persones. Al principi pensava que era problema de la traducció, però he vist ressenyes sobre la versió original que també es queixen sobre aquest problema. No puc concebre que un llibre mal escrit haja rebut tan bones crítiques.

En fi, a part de ser una lectura que enganxa, perquè es llig molt de pressa i ens va contant amb conta-gotes fragments del passat de Jude que ens interessen, no veig ni entenc les raons de l’èxit del llibre: potser és que som uns addictes al drama per el drama?


Llig-lo si... vols tenir tema de conversa
Fuig si... no vols trobar-te amb una mala escriptura i uns personatges plans

6 comentaris

  1. Doncs el tinc pendent de lectura, i si en general si predominen les ressenyes molt positives, la teva no es la primera que llegeixo en aquesta linea. Que hi ha massa drama. Lo de les faltes d'ortografía si que no ho puc entendre. El llegiré per poder formar la meva opinió.
    Un petó ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Natàlia!

      Potser el que és dolent no és el fet del drama (que està molt present en altres novel·les que sí que m'han agradat) sinó que aquest drama excessiu està injustificat, no respon a l'evolució dels personatges, no pretén mostrar-nos aspectes importants del context. Respecte a les faltes, em donen ràbia perquè la majoria són del tipus distracció: lletres absents, frases acabades en preposicions o comes mal col·locades. No sé si sóc jo massa maniàtica.

      Ja me contaràs que et pareix a tu! Moltes gràcies per comentar, una abraçada :)

      Elimina
  2. No el llegiré perquè no és el meu estil, però aquesta portada... Tela. Això sí, crida l'atenció, perquè sempre el reconec entre les piles de llibres de la llibreria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé qui va dissenyar / fotografiar / elegir la fotografia de la portada, però buf! Si el seu propòsit era incomodar i cridar l'atenció, ho va aconseguir. Aquest llibre sí que no el recomane a ningú: està mal escrit i és tan dramàtic que al final és inversemblant.

      Elimina
  3. M'encanten les raons de llegir i fugir. Estic completament d'acord!

    ResponElimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall