dissabte, 31 de desembre de 2016

Washington Square (Henry James)

Des de fa poc que vaig una vegada al mes a un club de lectura. El que més m'agrada d'aquesta activitat és el fet de llegir coses que jo mateixa no haguera elegit mai. L'últim cas és el de Washington Square, de Henry James (ací teniu la ressenya d'Els papers d'Aspern, del mateix autor). De James potser haguera llegit abans Retrat d'una dama o Una altra volta de rosca, que són de les més conegudes d'ell; no obstant això, es va elegir Washington Square, ja que la volíem comparar amb l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Olivia de Havilland, titulada La Heredera. Allà anem.

Washington Square tracta d'una jove, Catherine, tímida, apocada i no massa agraciada, que viu amb el seu pare i la seua tia al Nova York del segle XIX. El pare és un metge ric i reputat que va perdre la seua dona al nàixer Catherine. És una persona sarcàstica, intel·ligent i amb molta malícia, i no troba res destacable en el físic i en la personalitat de la seua filla, que més bé ha representat una decepció per a ell. Es crea, doncs, entre pare i filla una relació molt intensa: la filla viu per fer feliç al seu pare, per agradar-li, per fer-li sentir orgullós d'ella; el pare la deprecia i la tracta amb fredor i ironia. Tot canvia quan un jove atractiu, però sense fortuna, s'interessa per Catherine. Al pare no li agrada aquesta relació, ja que pensa que el pretendent sols vol els diners de l'herència de la seua filla.

La novel·la se centra, sobretot, en la personalitat de Catherine i en la seua evolució com a personatge: de com passa a dependre de l'opinió del seu pare a formar-se una visió pròpia de la seua vida i del món. Ens trobem davant d'uns personatges molt ben dibuixats, cada u amb les seues cabòries, els seus defectes i els seus objectius. El final no deixa indiferent a ningú.

Washington Square s'ha de llegir tranquil·lament per tal d'apreciar els canvis subtils en la personalitat de la protagonista i els comentaris mordaços del pare. No tenia pensat llegir aquesta novel·la, potser mai ho haguera fet, però ha sigut una bona lectura que m'ha apropat un poc més a Henry James i m'ha animat a llegir més coses d'ell. Pròximament: Una altra volta de rosca. 

Washington Square ressenya

Llig-lo si... t'agrada veure com evoluciona un personatge (a millor)
Fuig si... no suportes les relacions tòxiques i dependents

dissabte, 24 de desembre de 2016

Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)

De xicoteta em fascinaven les trenes de la meua cosina, unes trenes diminutes que arreplegaven tot el cabells. Un dia li vaig preguntar a ma tia que per què li les pentinava, si s’hi tirava hores per refer-les una i altra vegada. Ella em va contestar que perquè si no li les feia, els cabells de la meua cosina no es podien pentinar de cap manera. Quina tonteria i quina barbaritat! Quin cabell pot haver en el món que no es puga pentinar? Jo no sabia que els cabells naturals de les dones (i dels homes) negres és el afro... com ho anava a saber si les dones negres a la televisió generalment duen els cabells allisats?

Abans d’acabar-me Americanah, de Chimamanda Ngozi Adichie, ja sabia que era una de les millors lectures de l’any. És un llibre gros, de més de 600 pàgines, però ensenya tant, està tan ben contat, els personatges són tan estimables, que aquestes pàgines passen volant. Americanah és la història d’una xica nigeriana en l’actualitat que se’n va a estudiar la carrera als Estats Units, per tornar a Nigèria uns quinze anys després. Americanah és el mot que designen a les persones nigerianes que han anat als EUA i tornen amb aires de grandesa.

La història de la novel·la gira al voltant de la vida d’Ifemelu, la protagonista, i d’Obinze, la seua parella de l’institut i de la universitat. Mentre que la primera se’n va a Nord-Amèrica, Obinze prova sort a Anglaterra. Els anys van passant i ells van experimentant què és allò d’anar-se’n a un país on tot és diferent i on el color de la pell de repent és un assumpte quasi vital. El tema de la raça és central a la novel·la: la diferència de tracte entre negres i blancs, el racisme que es resisteix a desaparèixer, etc. Per part d’Ifemelu també es tracta molt el tema dels cabells: per què el cabell afro és considerat poc professional, si és l’estat natural dels cabells de totes les persones afroamericanes, africanes, caribenyes...? Pista: perquè les dones occidentals tenen els cabells llisos o rissats i aquest s’ha convertit en el paradigma de la professionalitat i d’allò natural i bonic.


No sé com convèncer-vos de que llegiu aquesta novel·la, perquè us assegure que és realment bona. Jo m’he posat a la pell dels protagonistes: he sentit la necessitat d’emigrar d’un país sense oportunitats, he notat el rebuig dels països que els acollien (i després l’acceptació i l’adaptació) i he experimentat la confusió al tornar al lloc d’origen, on tot ha canviat sense ells. Americanah reivindica la importància de la visibilitat de les minories en els mitjans de comunicació, el reconeixement de les diferències entre les persones i la necessitat de la tolerància; tot amb humor, a través d’una trama interessant i amb una lectura fluïda i agraïda. Un done un consell: si podeu i teniu ganes, llegiu aquesta novel·la en anglès, ja que crec que en la traducció es perden matisos en els argots.
“Alexa, y los demás invitados [...] comprendían todos que se huyera de la guerra, de la clase de pobreza que aplastaba el alma humana, pero no entenderían la necesidad de escapar del letargo opresivo de la falta de elección. No entenderían por qué las personas como él, que se habían criado sin hambre ni sed pero vivían empantanadas en la insatisfacción, condicionadas desde su nacimiento para mirar hacia otro lugar, convencidas eternamente de que las vidas reales se desarrollaban en ese otro lugar […] estuvieran ahora decididas a afrontar peligros, a actuar ilegalmente, para marcharse, ávidas solo de elección y certidumbre”.
Ho dic seriosament, a què espereu per llegir Americanah?

Aquesta cita fa referència a l'orgull dels estadounidencs, a qui els agrada escoltar que s'ha avançat molt en el tema del racisme i que les coses (gràcies a ells) estan molt millor de com estaven. Il·lustració d'Irena Freitas.

Llig-lo si... vols tornar a apassionar-te per la lectura d'una novel·la
Fuig si... penses que el món ja està bé com està i no s'ha de canviar res

dilluns, 19 de desembre de 2016

Les millors lectures del 2016

Ha arribat el moment de mirar enrere i fer un repàs a les lectures del 2016. He de dir que la majoria dels llibres que he llegit m’han agradat, tot i així he fet una llista de les deu millors lectures de l'any. Allà vaig:

1. Stoner (John Williams)
Stoner s’ha convertit en el meu llibre preferit d’entre tots. Stoner és la història d’un professor universitari: de la seua vida professional, familiar i amorosa. És una novel·la increïble, que ens posa en la pell del protagonista i ens fa gaudir amb ell i sofrir per ell. Per favor, llegiu Stoner.

2. Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (Stefan Zweig)
Podria haver posat qualsevol de les novel·les que he llegit de Zweig aquest any, però he elegit aquesta per ser la que em va introduir al món de l’escriptor vienès. Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona és un llibre curtíssim, ple d’emocions intenses i grans passions. Una xicoteta joia.

3. Manual per a dones de fer feines (Lucia Berlin)
No podia faltar al llistat la novetat editorial de l’any. El recull de relats de Lucia Berlin són una mirada profunda a l’ànima humana. A través d’escenes molt potents, Berlin ens mostra les grans intimitats i els moments més lúcids i importants dels personatges i d'ella mateixa.

4. Esmorzar al Tiffany’s (Truman Capote)
Me vaig enamorar de l’escriptura de Truman Capote: la seua sensibilitat, la seua delicadesa i elegància. Les històries són precioses i els personatges són memorables. Dic històries, en plural, ja que en aquesta edició s’incouen tres relats més a part d’Esmorzar al Tiffany’s.

5. Allò que el vent s’endugué (Margaret Mitchell)
El novelón de l’any ha sigut, sense dubte, Allò que el vent s’endugué. Scarlett O’Hara és d’aquells personatges que traspassen les línies de la novel·la. El llibre és una història d’aventures i desventures, d’amor i de fracàs. Una lectura boníssima.

6. Els millors relats de Roald Dahl
Fer plorar és relativament fàcil, fer riure és molt més complicat. Roald Dahl és un mestre del relat d’humor, un mestre del sarcasme, de la malícia, de la mala llet. Aquest recull és genial per descansar del dia a dia i riure’s de les bestieses més inimaginables.

7. Solaris (Stanisław Lem)
A qui li agrade la ciència ficció, Solaris hauria de ser lectura obligada, per al meu gust. A mi m’ho va trasbalsar tot i ara quan mire una pel·lícula del gènere, sempre em ve aquesta novel·la al cap per recordar-me que els grans misteris no estan en altres mons sinó en nosaltres mateixos.

8. Orgull i prejudici (Jane Austen)
Impossible que no apareguera en aquesta llista. Orgull i prejudici és una d’aquestes històries que me sé de memòria: diàlegs, personatges, escenes, etc. Jane Austen va crear novel·les immortals, amb idees que avui en dia segueixen tan vigents com aleshores.

9. Germà de gel (Alicia Kopf)
Una de les grans sorpreses de l’any ha sigut Germà de gel. M’ha agradat molt, perquè és un llibre diferent, amb un estil que mescla l’assaig, el diari, la novel·la i el document d’investigació. És una demostració de que una novel·la pot ser moltes coses alhora i ser un encert.

10. Americanah (Chimamanda Ngozi Adichie)
Una de les últimes lectures del 2016. Americanah ha sigut un descobriment personal. M’ha mostrat tot un món que desconeixia, que és el dels immigrants negres als Estats Units en l’actualitat. Americanah tracta el tema de la raça d’una manera propera i amb humor. Molt recomanat.

Ara que finalitze la llista, veig que tinc preferència pels escriptors morts: Ngozi Adichie i Kopf són les úniques contemporànies! M'he deixat fora uns quants llibres que m'han agradat molt (Cims borrascosos, La plenitud de la senyoreta Brodie, Rebeca, Les hores, Persèpolis...) però en fi, elegir suposa descartar. 

Aquestes són les meues lectures preferides de l’any, quines són les vostres? Coincidim amb alguna?

Les millors lectures del 2016

dissabte, 17 de desembre de 2016

Els sots feréstecs (Raimon Casellas)

Aquesta ha sigut la meua primera experiència amb un audiollibre! Mai, mai havia escoltat cap, tot i que sí sé de gent que llegeix indistintament llibres tradicionals i llibres narrats. Sincerament, tenia curiositat per saber com era allò d’escoltar un llibre: no sabia si seria una narració més dramatitzada, amb música... en fi, no tenia ni idea. He descobert que els audiollibres no estan fets per a mi, preferisc tindre el llibre davant i resseguir les línies escrites amb el meu to de veu, la meua pronúncia, les meues exclamacions. No obstant això, ha sigut una bona experiència, perquè conèixer coses noves sempre està bé.

En fi, passe a parlar ara del llibre en sí. He escoltat Els sots feréstecs, una novel·la catalana de Raimon Casellas, escrita al 1901. La història està ambientada a la zona del Vallès Oriental de Catalunya (no massa lluny de Barcelona, realment), i està protagonitzada per un capellà que és enviat a Montmany per fer-se càrrec de la parròquia d’allí, abandonada per l’anterior sacerdot uns quants anys abans. En contraposició a les bones intencions del protagonista, mossèn Llàtzer, els habitants de les rodalies són gent esquerpa, quasi sense ànima, a quin no els interessen els assumptes de l’església. Els pagesos miren amb desconfiança el rector, el tracten com a un foraster que no entén la vida i les costums de la contornada i que, per tant, no ha de clavar-se on no li importa.

Aquesta contraposició és el tema principal de la novel·la: la individualitat optimista de mossèn Llàtzer en contrast amb la tossuderia i bestialitat de la col·lectivitat que formen els pagesos; el bé, encarnat en el rector, i el mal, conformat pel poble i per Roca-Soques, una prostituta que s’hi hosteja i hi exerceix el seu ofici. Aquesta relació entre l’un i els altres es va intensificant, a pitjor, conforme avança la història, fins arribar al seu punt culminant. Raimon Casellas utilitza un vocabulari extensíssim, farcit de vulgarismes, frases fetes i expressions rurals que enriqueixen, alhora que dificulten la lectura.

En definitiva, Els sots feréstecs va sobre la lluita entre el bé i el mal, entre l’individu i la col·lectivitat, entre la renovació i la tradició. És una novel·la, no us enganyaré, feixuga (i això que sols l’he escoltada!), però també és literàriament molt rica, amb moltes referències geogràfiques reals per buscar al Google Maps i per conèixer un poquet millor les costums i el llenguatge de la Catalunya rural de finals del segle XIX - principis del segle XX.

Gràcies a SeeBook per l’audiollibre! SeeBook produeix audiollibres físics: mitjançant una targeta amb la portada del llibre (com la de la foto) es pot accedir a l’arxiu d’audio, així, es possibilita guardar un record tangible del llibre que s’ha escoltat. 

Els sots ferestecs ressenya

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la Catalunya rural del segle passat
Fuig si... vols una lectura lleugereta

dissabte, 10 de desembre de 2016

Basat en una història real (Delphine de Vigan)

M’agraden els llibres que juguen amb el lector, que l’enganyen. M’agraden així sempre i quan no el tracten de bobo o d’ignorant: com quan canvien la personalitat del personatges d’una pàgina a la següent per fer rutllar l’argument, quan enreden la trama per acabar amb un final inversemblant però efectista, etc. Basat en una història real em prometia, a través de la sinopsi i d’algunes ressenyes que he llegit, un llibre trampós en el bon sentit. Jo m’esperava una novel·la que em creara expectatives per a després canviar-me-les, una història habitada per personatges complexos; també m’esperava algun tipus de joc amb el lector, amb mi: que m’involucrara, que fera que jo formara part de la història. Sí, potser m’esperava massa.

El que m’he trobat ha sigut un thriller –ho reconec, no és el meu gènere preferit– amb l’escriptora com a protagonista i un sol personatge més, la misteriosa L. Us conte un poc de què va la història: Delphine és una escriptora que després de publicar la seua última novel·la, que era autobiogràfica i ha tingut un èxit immens, no sap què escriure, ni si podrà escriure res més després d’allò. Un dia coneix a L., una dona sofisticada, molt empàtica, que pareix conèixer-la millor que ningú: sap apreciar totes les seus pors, anhels i manies. L. també es una persona obsessiva, inquietant i invasiva. Entre els dos personatges es va creant una relació molt estreta, en la que predomina el debat sobre el següent llibre que ha d’escriure Delphine, si ha de continuar amb la línia de l’autobiografia o, al contrari, ha de ser completament de  ficció.

El debat sobre ficció vs. realitat és l’eix vertebrador de la novel·la. De fet, la pròpia novel·la és una mescla entre la biografia de l’autora i fets inventats: la personalitat i vida de la protagonista són les de l’autora, però la trama de la novel·la és ficció. Delphine i L. discuteixen contínuament sobre si al lector actual li interessa més un text veritable, que narre la realitat tal com és, o si el lector sols vol un material que siga  versemblant, s’haja basat o no en la vida real. Aquest debat és interessant, però no m’agrada la forma que se li ha donat, ni la trama que l’envolta. La novel·la comença sent misteriosa, però acaba embrollant-se en una situació sense eixida, desembocant en un final, per a mi, decebedor i inversemblant. Per ser una novel·la que reflexiona i es planteja la veracitat / credibilitat de les històries, jo no me l’he cregut.  

Aquesta lectura no significa que jo ja no vaja a llegir res de Delphine de Vigan, tot al contrari. Llegiré Res no s’oposa a la nit (l’anterior novel·la que va tenir tan d’èxit), a veure si m’agrada més, així no em quedaré amb aquest regust amarg que tinc ara a la boca. Definitivament, no és bo tindre les expectatives tan altes com les tenia jo. 

Basat en una historia real ressenya

Llig-lo si... t'abelleix llegir un thriller literari
Fuig si... tens grans expectatives sobre la novel·la

dissabte, 3 de desembre de 2016

Sempre hem viscut al castell (Shirley Jackson)

Duc unes setmanes fatals pel que fa a la meua lectura! Estic llegint molt poc, tarde moltíssim en escriure les ressenyes... En fi, coses que passen per haver de fer l’últim treball per al màster! Avui us vinc amb Sempre hem viscut al castell, de Shirley Jackson, traduït fa no res al català per L’Altra Editorial. Si em llegiu de quan en quan, ja sabreu que m’agraden els ambients obscurs i els fets tirant a paranormals que estan present en novel·les gòtiques o de terror.

La novel·la tracta de dues germanes que viuen soles amb el seu oncle en un castell a les afores d’un poble xicotet. La resta de la família Blackwood (germà, pares, tia) varen morir fa anys a causa d’un enverinament per arsènic al menjar. Aquest assassinat, el poble l’ha atribuït a la germana gran, Constance, que des d’aleshores no ha volgut eixir de sa casa mai més i tot li fa por. Merricat, la germana xicoteta, té uns hàbits molt estranys, però adora a Constance. L’oncle, que va ingerir arsènic, però es va salvar, té una salut molt feble. La gent del poble odia activament els Blackwood.

A partir d’aquest resum, es podeu fer una idea de l’ambient que es respira en aquesta novel·leta de 200 pàgines. La bogeria i la pertorbació són els eixos vertebradors de la història: les manies de Merricat, el temor de Constance, la demència de l’oncle i l’hostilitat i aversió del poble. Tot i aquestes rareses, les dues germanes i l’oncle viuen en perfecte harmonia, s’estimen i es cuiden mútuament. Així, qui va assassinar a la família Blackwood? I per què? No us penseu que la revelació és el punt àlgid de la novel·la, perquè es pot anar endevinant durant la lectura. El millor de la història és l’extravagància, allò de: “sé que açò no té ni cap ni peus, però m’encanta!”.

En fi, Sempre hem viscut al castell és una novel·la per llegir en un parell de vesprades i entrar a un món apart d’enemistats i devocions, de la raresa assumida com a normalitat.

Passeu, passeu, que voleu menjar res?
"Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.
–Sucre? –Li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.
–Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.”
Sempre hem viscut al castell

Llig-lo si... t'abelleix una història tèrbola, obscura, però lleugera
Fuig si... necessites explicacions racionals per a tot
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall