dissabte, 19 d’agost de 2017

Persuasió (Jane Austen)

Quan vull llegir una novel·la que em faça sentir com en casa, ja ho he dit vàries vegades, acudisc a les meues Brontë o a la meua Austen. Són apostes segures que em fan passar estones agradables mentre gaudisc dels seus cervells privilegiats. Dic les meues Brontë i la meua Austen, perquè tot i estar separades per un parell de segles, senc una profunda connexió amb aquestes escriptores. El fet de poder sentir la presència quasi física de l'autora, en aquest cas d'Austen, és una de les grans meravelles de la lectura i de literatura.

En fi, tot açò per a dir que he llegit la meua quarta novel·la de Jane Austen, Persuasió. Aquesta vegada venia sense haver vist cap adaptació cinematogràfica de la història, sense saber res del seu argument. Persuasió gira entorn d'Anne Elliot, una jove de 27 anys que forma part d'una família de classe alta. Òrfena de mare, Anne viu amb son pare i la seua germana major, Elizabeth. Aquests familiars destaquen per la seua hipocresia, la seua avarícia i les seues males maneres cap a Anne, l'única sensata de la família.

La història comença quan la família d'Anne s'ha de mudar per poder llogar la seua casa actual, ja que han acumulat grans deutes degut a la seu alt nivell de vida. Els llogaters resulten ser família de l'antic estimat d'Anne, a qui va refusar per les insistències del seu pare i d'una amiga íntima, per no tindre ell prou diners ni ser de família distingida. Aquest retrobament i el ressorgiment dels sentiments d'estima i de rancor pel trencament de la relació és l'eix de la novel·la.

Com sempre, quan parlem d'Austen no parlem solament de la història romàntica, sinó de les fantàstiques descripcions que fa de l'època (principis del segle XIX), de les classes socials, de les personalitats dels personatges i de les relacions que s'estableixen entre ells. Se'ns presenten persones variades i rodones: ridícules, assenyades, tafaneres, altives, exagerades i cobdicioses. Austen ens mostra el seu sentit de l'humor i la seua fina ironia a través de personatges irrisoris com Mary, la germana xicoteta de la protagonista que exagera les seues malalties perquè li facen cas, o mitjançant el pare d'Anne, que té tota la casa plena d'espills per poder veure's tothora. La situació de les dones de l'època també és criticada per l'autora.

Era impossible que no m'agradara la novel·la. L'esmolada mirada sobre les persones i les seues actituds, l'escriptura tan depurada, amb les descripcions justes per expressar exactament el que es vol dir, i una heroïna tan prudent però a qui no se li escapa res, han sigut els ingredients perfectes per gaudir enormement de Persuasió. Qui no haja llegit res d'Austen, crec que aquesta és la novel·la perfecta per on començar, ja que és curteta i té bona dosi d'humor.
"En ese momento, la propia Mrs. Croft dio un tirón a las riendas sin pensarlo dos veces y el peligro pasó sin más. Luego volvió a intervenir juiciosamente en otras dos ocasiones y gracias a ello no cayeron en un profundo surco del camino ni se dieron de bruces contra un carro de estiércol; mientras, Anne presenciaba, divertida, esta manera de llevar el coche pensando que era una buena muestra de cómo llevaba la pareja, en general, sus asuntos".
Persuasió Jane Austen ressenya

Llig-lo si... vols començar a llegir Jane Austen
Fuig si... penses que Austen sols parla d'embolics amorosos (tot i que si el lliges canviaràs d'idea)

dissabte, 12 d’agost de 2017

El problema de los tres cuerpos (Cixin Liu)

Si hi ha un gènere literari pel que tinc debilitat és la ciència-ficció, en concret m’apassionen tres temes extensíssims i amb moltíssimes ramificacions dins del gènere: els viatges en el temps, el contacte amb extraterrestres i la intel·ligència artificial. Aquesta vegada li ha tocat el torn a El problema de los tres cuerpos, de Cixin Liu, una novel·la xinesa que s’ha convertit en tot un best-seller tant en el seu país com en occident. Com podreu endevinar, toca un dels tres temes que he comentat.

El problema de los tres cuerpos ens situa en plena Revolució Cultural durant la guerra freda en Xina, tot i que la història també transcorre en el present del país. L’autor combina perfectament aquestes dues èpoques amb els seus fets històrics verídics amb aportacions pròpies inventades. Així, el context històric té una importància vital en la història, fins al punt que un capítol clau de la trama, que marca tot el que ve després, és l’assassinat d’un professor de física per considerar-se contrarevolucionari. La filla d’aquest professor, Ye Wenjie, arrel de la mort del seu pare, plantarà la llavor del descobriment que canviarà la Humanitat per sempre.

Estem davant d’una novel·la englobada en el sub-gènere de ciència-ficció hard, ja que se’ns presenten nombroses descripcions tècniques, teories científiques i moltes referències a temes relacionats amb la física. No us preocupeu, sóc completament ignorant en aquestes qüestions i he pogut seguir la història i els raonaments perfectament, ja que sempre s’expliquen a partir de comparacions i exemples molt senzills.

M’encantaria parlar del tema principal del llibre perquè m’ha fascinat, però com que aquest no es revela fins a la meitat de la novel·la, crec que seria més convenient deixar-vos amb la intriga. Sols us done algunes pinzellades: es descriu l’ascens i la caiguda de centenars de civilitzacions, es parla d’una conspiració a nivell mundial, i es té el poder de decidir si la Humanitat, entestada en destruir-se a sí mateixa i al seu planeta, és digna de ser salvada.

A mi El problema de los tres cuerpos m'ha encantat i m’ha enganxat, però no sols això. Ha sigut la primera vegada que el meu mòbil ha registrat cerques a Google com “fons còsmic de microones”, “accelerador de partícules”, o “estructura nonadimensional”. Realment, he après algunes coses. Crec que Cixin Liu ha conformat una novel·la d’allò més original, que pot agradar tant als amants del gènere com al lector que busque alguna cosa diferent a l’habitual i de qualitat. El final de la novel·la és un ganxo perfecte per a seguir amb la segona part de la trilogia de la que forma part, que tingueu per segur que llegiré.


Llig-lo si... busques una lectura sorprenent
Fuig si... estàs molt a gust amb el món real, sense estranyeses

dissabte, 5 d’agost de 2017

Winesburg, Ohio (Sherwood Anderson)

Qui diga que un relat, o un recull de relats no pot arribar mai a la qualitat o a l’excel·lència d’una novel·la, primer hauria de llegir a Hemingway, o a Capote, o a Sherwood Anderson, en el cas que ens ocupa. Segurament canviaria d’opinió davant de la seua delicadesa i la seua facilitat per presentar-nos tota una vida sols amb unes poques línies. Hui us parle de Winesburg, Ohio, un conjunt de relats interrelacionats que conformen un poble d’allò més peculiar.

Anderson ens presenta un poblet de quasi 2.000 habitants de l’oest d’Estats Units a finals del segle XIX. L’obra està estructurada en vint-i-dos relats, on en cada un d’ells se’ns presenta un habitant de Winesburg. Les vides que anem llegint no són plenes de felicitat, ni de romanticisme, ja que els personatges generalment es troben en moments problemàtics de les seues vides, ja de per sí complicades. La mort, la violència, l’alcohol, el sexe són temes que es van repetint al llarg dels relats.

Winesburg està poblat per persones que se senten soles entre la multitud, que tenen dins seu una gran frustració per la vida que podien haver portat i que no han pogut viure, que viuen aïllades i pensen que ningú els pot ajudar ni ningú es pot imaginar pel que estan passant. Tot i això, no tot és drama, i ací està la gràcia. De quan en quan, i potser sols amb una frase, podem arribar a veure moments d’exaltació o alliberament, com quan una dona abandonada ix a córrer despullada baix de la pluja o quan un sacerdot redescobreix la seua fe a través d’un acte de vouyerisme.

Tot i trobar-nos davant d’un aparador molt variat de personatges, hi ha un que va apareixent regularment en quasi tots els relats. Aquest és George Willard, un jove periodista que es va convertint en el confident dels turments dels habitants del poble. Aquest és, sense saber-ho, el protagonista del poble i del llibre, al voltant del qual giren els personatges i la cronologia de l’obra, que s’acaba quan Willard abandona la població.

A mi no m’han agradat tant els contes per separat (menys el primer que m’ha paregut una meravella) sinó la sensació global que m’ha deixat el llibre, l’anar coneixent a poc a poc l’esperit del poble i els seus habitants i rellegir després xicotets fragments d’ací i d’allà per recordar els personatges. Winesburg, Ohio és d’una sensibilitat finíssima, és una finestra a les tristeses més íntimes d’uns personatges abandonats, oblidats, solitaris; que ens presenta un poble polsegós, arrugat, estrafolari, però bellíssim alhora.
“És una història ben curiosa. És una pura delícia, com les pometes rugoses que creixen als horts de Winesburg. [...] Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s’ha concentrat en una mena de porció rodona d’un dels costats de la poma. Correu d’un arbre a l’altre, pel terra gebrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pometes arrugades”.
Winesburg, Ohio ressenya

Llig-lo si... t'abelleix endinsar-te en la vida més íntima d'un poble solitari
Fuig si... no vols llegir sobre personatges un poc estrafolaris

dissabte, 29 de juliol de 2017

Dones (Isabel-Clara Simó)


Siguiendo con el proyecto Adopta una autora, he leído otra obra de Isabel-Clara Simó. Ahora le ha tocado el turno a Dones (o Mujeres, en la traducción castellana), un libro muy breve de relatos protagonizados por mujeres de todo tipo y con situaciones personales muy variadas.

Los relatos de Simó están liderados por mujeres muy diferentes: mujeres jóvenes y viejas, feas, gordas y delgadas, que huelen mal, ricas y pobres. Todas estas protagonistas tienen algún tipo de conflicto o secreto que encuentra su clímax al final de cada relato. Dones me ha recordado mucho a Los mejores relatos de Roald Dahl, ya que ambos están escritos con muy mala leche. Sin embargo, a diferencia de Dahl, Simó nos expone escenas más o menos creíbles propias de la intimidad del hogar o de la amistad, con mucha carga de cotidianeidad.

A través de unos diálogos repletos de expresiones coloquiales, la autora nos acerca, como si lo hiciéramos con una lupa, a la vida más privada de las protagonistas. Conocemos sus relaciones con las amigas, con los hijos, pero sobre todo con los maridos y las parejas. El misterio es que no sabemos con seguridad cómo acabarán cada una de las tramas, cómo manipularán (o se dejarán manipular) para conseguir sus objetivos. Los finales, generalmente sorprendentes, nos dejan atisbar la personalidad más escondida de las protagonistas: su fragilidad, su astucia o su secreto inconfesable.

Desde la trama que sigue la vida de una prostituta, hasta la que nos narra las preocupaciones de una ama de casa o de una presidente de una empresa, todas las historias me han sacado una sonrisa. Es refrescante tener un abanico tan variado de mujeres protagonistas tan dispares, que no se limitan a ser "sexy y seductora", "mala pieza y manipuladora" o "santa ama de casa". Isabel-Clara Simó tiene muy claro que cada mujer, cada persona, es un mundo, con todas sus virtudes y debilidades y nos lo ha querido demostrar con este libro tan divertido de relatos. Yo os lo recomiendo si queréis pasar un muy buen rato acompañados/as de las mujeres más interesantes.

Dones Isabel-Clara Simó

Léelo si... quieres pasar un rato con unas mujeres divertidísimas
Huye si... te apetece una lectura con un poco más de entidad
___________________________________________________________




Seguint amb el projecte Adopta una autora, he llegit una altra obra d’Isabel-Clara Simó. Ara li ha tocat el torn a Dones, un recull molt breu de relats protagonitzats per dones de tot tipus i amb situacions personals molt variades.

Els relats de Simó estan liderats per dones molt diferents: dones joves i velles, lletges, grasses, primes, que fan pudor, riques i pobres. Totes aquestes protagonistes tenen algun tipus de conflicte o secret que troba el seu clímax al final de cada relat. Dones m’ha recordat molt als Millors relats de Roald Dahl, ja que ambdós estan escrits amb molt mala llet. A diferència de Dahl, però, Simó ens narra escenes més o menys versemblants pròpies de la intimitat de la llar o de l’amistat amb molta càrrega de quotidianitat.

A través d’uns diàlegs farcits d’expressions col·loquials, l’autora ens apropa, com si ho férem amb una lupa, a la vida més privada de les protagonistes. Coneixem les seues relacions amb les amigues, amb els fills, però sobretot amb els marits i les parelles. El misteri és que no sabem amb seguretat com acabaran cada una de les trames, com manipularan (o es deixaran manipular) per aconseguir el seus objectius. Els finals, generalment sorprenents, ens deixen albirar la personalitat més amagada de les protagonistes: la seua fragilitat, la seua astúcia o el seu secret inconfessable.

Des de la trama que segueix la vida d’una prostituta, fins la que ens narra les preocupacions d’una ama de casa o d’una presidenta d’una empresa, totes les històries m’han tret un somriure. És refrescant tindre un ventall tan variat de dones protagonistes tan dispars, que no es limiten a ser “sexy i seductora”, “mala peça i manipuladora” o “santa ama de casa”. Isabel-Clara Simó té molt clar que cada dona, cada persona, és un món, amb totes les seues virtuts i debilitats i ens ho ha volgut demostrar amb aquest recull tan divertit de relats. Jo us el recomane si voleu passar una molt bona estona acompanyats de les dones més interessants.

Dones Isabel-Clara Simó

Llig-lo si... vols passar una estona amb unes dones divertidíssimes
Fuig si... t'abelleix una lectura amb un poc més d'entitat

dissabte, 22 de juliol de 2017

Anna Karènina (Lev Tolstoi)

De quan en quan m’agrada llegir un d’aquests clàssic indiscutibles de la literatura universal, perquè són ja part de la nostra cultura popular, perquè encara que moltes vegades no ho sabem escoltem contínuament referències i perquè si ha arribat a l’Olimp dels elegits, segur que hi ha unes quantes raons darrere. El cas és que li ha tocat el torn a Anna Karènina, de Lev Tolstoi.

Anna Karènina tracta la història d’Anna, una dona de l’alta societat peterburguesa casada que comença un afer amb un altre home. La novel·la també gira al voltant de Levin, un home que viu al camp i està enamorat d’una jove de la ciutat. Ens trobem, contràriament al que podem pensar pel títol del llibre, amb dos protagonistes i dues trames principals: la d’Anna i la seua difícil elecció (home, fill i posició social, o l’amor i la felicitat), i la de Levin amb la seua frustració romàntica i els seus maldecaps sobre la seua hisenda i sobre el sentit de la vida.

Crec que un dels grans errors a l’hora de llegir aquesta novel·la (jo mateixa la vaig començar fa uns anys i me la vaig deixar a mitges) és el d’anhelar arribar a les parts d’Anna i obviar o menysprear la trama de Levin. És comprensible, perquè l’adulteri d’ella pot arribar a ser més atractiu que les reflexions filosòfiques d’ell, però s’han de saber estimar i apreciar ambdues històries. Al final, jo m’he enamorat d’aquesta segona trama més que de la primera i m’he endinsat en les cavil·lacions de Levin i en el seu entorn tan pur del camp en contraposició amb la ciutat.

De totes formes, la novel·la és d’una densitat aclaparadora i tenim davant nostre una gran galeria de personatges i de trames secundàries, que van entreteixint la gran història que ens presenta Tolstoi. Tots aquests personatges estan perfectament presentats amb totes les seues llums i les seues ombres, amb els seus afanys, enganys i passions. Aquests personatges són tan veritables davant dels nostres ulls, perquè darrere hi ha un narrador extraordinari, que és l’element que més m’ha agradat del llibre. Aquest narrador, omniscient, ens va revelant les intencions amagades i els sentiments més íntims dels personatges, i els contrasta amb les seues acciones i les seues paraules. Així és com els anem coneixent amb la màxima profunditat, i així és com podem albirar la hipocresia regnant de l’alta societat russa del moment.

A mi m’ha encisat anar llegint lentament sobre Levin, sobre Anna i sobre tots els seus coneguts i les seues relacions entre ells. M’ha encantat sentir com el narrador em xiuxiuejava la realitat amagada darrere els diàlegs i els comportaments dels personatges. Si voleu llegir i gaudir d’Anna Kerènina, feu-ho amb tranquil·litat, interesseu-vos pels dos protagonistes, i no sols per l’aventura d’Anna, i escolteu les paraules sàvies de Tolstoi a través del seu magnífic narrador.

[Sobre Vronski dient que té por de tornar-se ridícul] "Però sabia molt bé que als ulls de Betsy i de tota la gent del gran món no corria aquest risc. Sabia molt bé que als ulls d’aquesta gent el paper d’infortunat amant d’una noia, i, en general, d’una noia lliure podia ésser ridícul; però que el paper d’un home que empaitava una dona casada i que consagrava la seva vida a portar-la a l’adulteri, fos com fos, tenia alguna cosa de bell, de majestuós, i mai no podia ésser ridícul, i per això deixà els binocles amb un somriure orgullós i alegre, que jugava sota els bigotis, i es mirà la cosina”.
Anna Karènina ressenya

Llig-lo si... t'intimida llegir Anna Karènina, ho agrairàs si el lliges
Fuig si... moltes pàgines seguides de descripcions te donen urticària

dissabte, 15 de juliol de 2017

Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

A vegades, una novel·la curtíssima, d’estil senzill i sense grans aspiracions literàries (que no aspira a convertir-se en clàssic, ni en referent) arriba més endins que un d’aquells grans llibres amb renom i guardonats amb premis internacionals. Estic parlant de Nosaltres en la nit, de Kent Haruf: un text de 150 pàgines amb lletra enorme que durant els tres dies escassos que ha durat la seua lectura s’ha convertit en un bàlsam de sentiments agradables front l’estrès d’una setmana esgotadora.

Nosaltres en la nit és l’evolució de la relació entre Addie i Louis, dos veïns d’uns setanta anys que troben una segona oportunitat d’experimentar la intimitat i l’estima que proporciona una parella. Bàsicament és això. Ens trobem amb la proposició d’Addie cap a Louisk, si li abelleix dormir amb ella al seu llit alguna nit, i ens trobem amb una resposta afirmativa per part d’ell. Ambdós es van coneixent amb la franquesa que proporciona l’obscuritat de la nit i han d’anar superant els rumors que van escampant-se pel xicotet poble on viuen.

Al llegir aquest llibre experimentem tendresa, bondat i dolçor. Això no obstant també sentim frustració, potser inclús odi cap a alguns dels altres personatges, que no poden entendre que dues persones madures poden viure el que la societat ha volgut adjudicar a la joventut: passió, enamorament, la vivència de la màxima felicitat. Aquesta novel·la, que ha significat tant per a mi, ens ensenya que la joia de viure no té perquè estar relegada a la vintena o a la trentena, sinó que es pot experimentar molt més tard, quan pensem que ja ho hem viscut tot i ho hem sentit tot.

Tant si estàs passant per una mala època, com si simplement tens ganes de llegir una història dolça i esperançadora, jo te recomane Nosaltres en la nit. Te trobaràs davant d’una lectura tranquil·la, reconfortant, que estic segura que te farà un poc més feliç amb la vida que tens. És una delícia.
“A mi m’agrada, aquest món físic. M’encanta la vida física que comparteixo amb tu. I l’aire del camp. El jardí, la grava del carreró. L’herba. Les nits fresques. Estar estirada al llit a les fosques i parlar amb tu”.

Nosaltres en la nit ressenya

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història breu i dolcíssima
Fuig si... sols t'agrada llegir sobre gent jove i guapa 

dissabte, 8 de juliol de 2017

La mort del pare (Karl Ove Kaunsgård)

He tardat moltíssim en poder escriure la ressenya de La mort del pare, de Karl Ove Kaunsgård. Abans d’atrevir-me a començar amb la seua lectura, havia llegit opinions boníssimes sobre el llibre i sobre l’autor, del qui s’ha dit que és el Marcel Proust de Noruega (i ho diu un crític al que aprecie moltíssim). Vaig sentir-me fatal quan, després de molts esforços, el vaig acabar i em vaig quedar decebuda: no havia gaudit de la història, se m’havia fet massa feixuc, bàsicament, no li havia trobat l’encant i l’excel·lència que tothom li atribuïa. Així, tenia dues possibilitats: fer una ressenya completament negativa o intentar descobrir què té de bo, què no he sabut veure i concloure finalment si per a mi és una bona lectura o no.

La mort del pare és la primera part d’un sextet de novel·les que es basen en la vida del propi autor titulada en català com La meva lluita (Min Kamp en noruec). El primer llibre, com podem advertir, té com a tema principal la mort del seu pare, la seua relació amb ell i l’entrada del protagonista en l’adolescència. La novel·la ens va contant el dia a dia de Kaunsgård de jove, l’entrada de l’alcohol, les festes, les xiques, els amics i la música a la seua vida, i les relacions turmentoses que tenia amb el pare. No té una trama amb intriga, no ens trobem davant de cap misteri, sols anem llegint la vida de l’autor amb multitud de detalls.

L’autor no fa ús d’una escriptura depurada o massa treballada en quant a figures retòriques i estilístiques, ja que ell mateix confessa que es tracta d’una obra escrita ràpidament, per evitar que la vergonya li poguera atrapar, perquè no tinguera l’impuls de limitar-se a ell mateix. A mi, la història tan íntima, tan normal que ens conta (no té massa d’extraordinari) no m’ha arribat a encisar o a atrapar com els ha passat a tantíssims lector, tot i que la segona part m’ha agradat molt més que la primera, potser perquè ja m’havia acostumat a l’estil de l’autor.

És frustrant no saber veure el que veuen els demés, saber que t’estàs perdent moltíssim, perquè no arribes més enllà. No obstant això, després d’escoltar-lo en directe, he pogut entendre’l millor a ell i al seu llibre; he pogut entreveure la importància de la seua sinceritat, de la seua torrencialitat, i he pogut albirar la magnitud de la seua obra.

Me quede amb un sabor agredolç per no haver arribat a gaudir per complet d’aquesta lectura, perquè sé que m’he deixat moltes coses pel camí. Què li anem a fer. Potser me done una segona oportunitat amb Un home enamorat, la segona novel·la del cicle.

La mort del pare ressenya

Llig-lo si... t'abelleix submergir-te en la vida del protagonista
Fuig si... com jo, no saps veure més enllà de la quotidianitat que ens narra l'autor

dissabte, 1 de juliol de 2017

La ridícula idea de no volver a verte (Rosa Montero)

No sé què em va animar a llegir aquesta novel·la tan peculiar de Rosa Montero, que té com a títol La ridícula idea de no volver a verte. Potser el vaig agafar de la llibreria pel títol tan suggestiu, potser perquè havia escoltat que anava sobre Marie Curie, de la que jo no sabia pràcticament res. El cas és que ha sigut una de les lectures més estranyes i emotives del que va d’any.

Aquesta novel·la, si se la pot classificar dins d’aquest gènere, fa un recorregut per la vida de Marie Skłodowska, centrat sobretot en el període que va de la mort de Pierre Curie, el seu marit, fins la seua pròpia mort. Montero exposa la vida de la científica de manera molt didàctica, fent l’èmfasi en el procés de dol de Marie per la desaparició de Pierre. L’intent d’expressió d’aquest profund desconsol és el tema principal del llibre, a través del qual l’autora va desgranant la personalitat menys coneguda de Marie i ens va mostrant, a poc a poc, com va viure i com segueix vivint ella mateixa, Montero, la mort de la seua parella. Com vegeu, el llibre és un continu paral·lelisme entre les dues dones, Curie i l’autora, que, contràriament al podríem sospitar amb malícia, està lluny de l’auto elogi.

El sentiment de dol per la mort prematura d’algú tan estimat està manifestat amb una aflicció colpidora. A vegades he hagut de deixar el llibre a banda, perquè les emocions de l’autora son desbordants, sense que hi haja un intent de contenir-les. Tot i aquest dolor, a mi m’ha encisat conèixer a Marie Curie més enllà dels seus grans descobriments: he pogut albirar la seua passió envers la ciència i el seu marit, la hipocresia i crueltat amb què la varen tractar després de la mort de Pierre, la resistència inalterable de la seua personalitat. Com Montero s’ha basat en retalls del diari de la científica (quin diari!), podem saber aquests trets del que us parle de primera mà.

A mi m’ha enlluernat la manera amb la què l’autora ens ha acostat la figura, en principi llunyana, de Marie Curie; com ens la mostra humana i com ens la presenta des d’un punt de vista completament personal i alhora ens l’exposa com un referent universal, ja que tots ens podem sentits identificats amb ella d’alguna manera. És un llibre curtíssim, curiós i amb molta càrrega sentimental

Un apunt breu: l’autora ha inclòs dins del text hashtags per etiquetar alguns dels temes principals de la novel·la. Tot i que aprecie la raó d’aquesta decisió, no m’ha acabat de fer el pes, ja que notava com si m’estigueren interrompent contínuament la lectura.


La ridícula idea de no volver a verte

Llig-lo si... vols una lectura molt emotiva, original i personal
Fuig si... t'abelleix llegir una novel·la "normal" i sense anècdotes personals de l'autora

dissabte, 24 de juny de 2017

Assassinat a l'Orient Express (Agatha Christie)

A estes altures ja me donava vergonya no haver llegit absolutament res d’Agatha Christie. Les llibreries de segona mà són perfectes per animar-se a descobrir autors que potser no compraries en una altra situació. Perquè el veus allí a la prestatgeria, tan atractivament barat, és quasi impossible no atrevir-se amb res. Així és com em vaig animar, per fi, amb Christie.

Agatha Christie Doctor Who
Realment, vull llegir Agatha Christie des de que vaig veure un capítol de Doctor Who on els protagonistes la coneixen.

La meua primera lectura de la reina del crim ha sigut una de les seues obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express. Crec que tot el món coneix l’argument: durant una parada tècnica en un tren que viatja des d’Istanbul a Calais un dels passatgers és assassinat i es dedueix que qui l’ha matat segueix en el vehicle. El detectiu Poirot haurà de resoldre el misteri a través de diferents entrevistes amb els passatgers i mitjançant el seu intel·lecte.

Jo, que sóc amant de l’auto-spoiler, he hagut de fer un esforç quasi sobrehumà per no regirar les últimes pàgines a la recerca de la resposta al misteri. Per altra banda, tampoc volia donar-li massa voltes al tema, per por de descobrir el final i destrossar-me el colofó de la història. Ja vegeu la contradicció. El cas és que no hauria d’haver tingut por d’esbrinar l’enigma. No l’haguera endevinat mai de la vida.

M’ha encantat devorar la novel·la, passar les pàgines desitjant saber més sobre l’assassinat. He admirat la capacitat de l’autora de mantindre el meu interès, de arrancar-me un “Oh...!” i un “Ah...!” quan s’anava esclarint algun aspecte del misteri. En fi, què puc dir que no s’haja dit ja. Llegir Agatha Christie ha sigut un plaer i no puc esperar a llegir més llibres seus. 

Assassinat a l'orient express

Llig-lo si... vols una lectura ràpida i molt entretinguda
Fuig si... no t'agrada llegir sobre detallets que condueixen a la resposta final

dissabte, 17 de juny de 2017

L'estret camí cap al nord profund (Richard Flanagan)

En la Universitat vaig tindre un professor fantàstic d’Història del món actual que ens va tractar d’ensenyar que els bons no són tan bons i que els roïns no ho són sempre tant, que sempre hi ha diverses perspectives davant d’una mateixa història (tot i que les accions censurables sempre ho seran). Doncs bé, la meua última lectura m’ha recordat moltíssim a eixes classes universitàries tan reveladores: ha sigut L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan.

Aquesta novel·la, guanyadora del Booker, ens conta l’experiència d’un grup de presoners de guerra australians durant la construcció del que s’ha anomenat “el ferrocarril de la mort”, en la Segona Guerra Mundial. Aquest tren ideat pels japonesos va ser una empresa faraònica que pretenia unir Siam (ara Tailàndia) amb Burma (ara Birmània). Així, el llibre ens conta els antecedents d’un dels protagonistes, Dorrigo Evans, l’experiència en el camp de treball d'ell i dels seus companys i les seues vides després de l’alliberació. A més, també se’ns narra la vida i pensaments d’alguns dels guàrdies. Se’ns ofereix, per tant, un punt de vista múltiple que enriqueix la lectura, que la fa més diversa  i que fa patent l’horror dels presoners, les motivacions dels funcionaris i el difícil retorn dels dos grups a la vida corrent, aparentment lluny de la guerra.

Per a mi, la novel·la de Flanagan vol deixar patent l’absurditat de la barbàrie; la bestiesa del projecte dels japonesos, un pla que es va esquinçar quan els americans van llançar les bombes atòmiques. Desenes de milers de vides destrossades pel desig del màxim mandatari i última motivació dels oficials: l’emperador de Japó. Aquest, després de la guerra i contràriament amb el que va passar amb molts dels guàrdies, va seguir impune i el seu poder va continuar intacte.

L’experiència d’aquesta lectura m’ha semblat completa i molt ben portada tant pel que fa a l’estil com al contingut, ja que podem veure l’evolució dels protagonistes i la incapacitat de continuar vivint amb normalitat després d’una experiència tan intensa i terrorífica. No obstant això, no m’he acabat d’implicar amb la història, no m’he arribat a emocionar amb la narració, llevat de les escenes més cruentes. La causa d’aquest distanciament potser ha sigut l’elecció del punt de vista, que aporta diversitat però dispersa la unitat de la història. Una altra raó pot haver sigut que jo encara tenia al cap un llibre més o menys similar que vaig llegir durant aquelles meravelloses classes d’Història, Si això és un home, que m’ho va regirar tot i pel que veig encara no m’ha soltat.

En fi, L’estret camí cap al nord profund és una novel·la sobre l’amor fraternal entre homes que conviuen en la misèria, sobre la superació (i la no-superació) d’una experiència traumàtica. És un text absolutament antibel·licista que ens ensenya, ens recorda i ens consciencia sobre un de tants episodis vergonyosos de la història de la humanitat.

L'estret camí cap al nord profund

Llig-lo si... vols conèixer una part menys coneguda de la 2ª Guerra Mundial
Fuig si... no t'agrada llegir sobre misèria i mort

dissabte, 10 de juny de 2017

El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)

El llibre d’aquesta setmana ha sigut una gran sorpresa, una prova més de que els meus prejudicis m’enganyen i no juguen gens al meu favor. El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince ha sigut una lectura dolcíssima que, contràriament al que jo pensava que anava a passar, m’ha encisat pel missatge, per l’estil i per la història.

Aquest llibre és una biografia novel·lada dels últims anys de vida del pare de l'autor, Héctor Abad Gómez, i té com a context la Colòmbia des dels anys cinquanta fins finals dels vuitanta. El veritable protagonista de la història, el pare, va ser un metge compromès amb la medicina preventiva, això és, intentava evitar les malalties a través de l’eradicació de les seues causes més profundes. Així, Abad Gómez posava de manifest la pobresa extrema i la desigualtat de la classe més baixa de la seua ciutat, Medellín, com a causes reals d’infermetats i morts prematures. L’autor ens conta com el seu pare defensava coses tan bàsiques per a nosaltres com l’accés universal a l’aigua potable o les vacunacions. Aquestes idees tan revolucionàries per al país i per a l’època li valgueren dures crítiques, fins i tot del seus companys de professió.

El protagonista, després d’una pèrdua insuportable, es volca en la reivindicació dels drets humans en una Colòmbia on l’Estat assassinava a sang freda als dissidents, als contraris a la forma de pensar i d’actuar dictada. Durant totes les pàgines de la novel·la, se’ns va dibuixant la figura polièdrica d’una persona profundament pacifista, honesta i compromesa amb la situació del seu país, que acabarà morta per culpa de les seues reclamacions i denúncies contra el govern.

Tot i que l’explicació de l’ofici del pare és fascinant, la dolçor de la narració ve de la ma de la descripció de la personalitat més familiar del pare de l’autor. El metge se’ns presenta com un pare afectuós (gens típic per a l’entorn on vivien), rialler, generós i implicadíssim amb la felicitat dels seus fills. El llibre, doncs, és una carta d'amor a un pare, una carta d'agraïment per haver-lo criat envoltat d'amor, estima, confiança i uns profunds valors i principis socials.

A mi m’ha encantat perquè me l’he cregut, perquè és real i perquè presenta sentiments i fets essencialment humans, amb una delicadesa perfecta i una emoció continguda que eriça la pell. La juxtaposició del context històric amb l’adoració de l’autor cap al pare i la personalitat tan peculiar d’aquest ha conformat una novel·la íntima, però alhora universal. El olvido que seremos és un cant a la vida, a la memòria i a la justícia que us recomane calorosament.

El olvido que seremos

Llig-lo si... t'abebelleix una història dolcíssima i molt ben escrita
Fuig si... no tens cor

dissabte, 3 de juny de 2017

Big Little Lies (Liane Moriarty)

Ressenya conjunta de la novel·la i de la sèrie

Fa unes setmanes vaig veure la nova sèrie de l’HBO, Big Little Lies. La sèrie, o mini-sèrie (té sols set capítols) està protagonitzada per tres actrius impressionants: Reese Witherspoon, Nicole Kidman i Shailene Woodley. La producció també compta amb actrius i actors secundaris igualment fantàstics, com Laura Dern, Zoë Kravitz o Adam Scott. Quan vaig acabar l’últim capítol, després de veure’ls tots un darrere l’altre sense parar, em vaig quedar tan obsessionada per tot el que acabava de viure, que vaig decidir llegir la novel·la de Liane Moriarty a partir de la que s’ha basat el guió de la sèrie.

L’entrada d’avui serà una ressenya conjunta de la sèrie i de la novel·la. He pensat fer-ho així, perquè des del meu punt de vista ambdues es complementen perfectament: la novel·la aporta profunditat a la història, explicacions, raonaments;  la sèrie té unes interpretacions de luxe, música boníssima i és molt espectacular visualment.


Big Little Lies mostra la vida de tres dones molt diferents, els fills de les quals comencen primària en una escola d’un xicotet poble coster1. Madeline té una filla adolescent d’un matrimoni anterior i dos fills del matrimoni actual2. El seu ex-marit s’ha tornat a casar i ha tingut una altra filla, que va a la mateixa classe que la filla xicoteta de Madeline. Celeste destaca per la seua bellesa, però és una dona insegura de sí mateixa amb un matrimoni molt peculiar marcat per la violència. Per últim, Jane és una jove que es va quedar embarassada quan era adolescent, fruit d’una nit amb un home desconegut.

La història ve marcada per un assassinat que es produeix en una festa de l’escola organitzada per recaptar fons. A partir d’aquest moment, la història retrocedeix fins el primer dia de classe dels xiquets, on comencen a aparèixer hostilitats entre les mares, entre fills i mares i entre marits i mullers, i on comencen a haver sospitosos de l’homicidi.

La sèrie ha aplicat alguns canvis respecte a la novel·la per fer-la més visualment atractiva, per fer-la més curta i intensa, per simplificar-la un poc. Això no obstant, aquestes variacions m’han agradat, perquè marquen una diferència del llibre a la sèrie i fan que les dues experiències (lectura i visualització) siguen complementàries i no excloents. Jo vaig veure la sèrie primer, però després em vaig enganxar igualment a la novel·la, no podia esperar a arribar a casa per a llegir un capítol més.

Jo us recomane encaridament i de manera general, sense conèixer-vos, que mireu la sèrie i/o llegiu el llibre (perdó, no puc elegir). No us penseu per favor que és una història nyonya, o simple, o típica. És un relat sobre l’amistat, la violència, l’amor romàntic (no precisament del bonic) i sobre la maternitat. Tot adobat amb molta intriga i humor, que us enxamparà i no us soltarà fins que arribeu a l’últim capítol o a l’última pàgina.
1EUA per a la sèrie, Austràlia per al llibre.
2A la sèrie, sols una xiqueta.

Big little lies ressenya

Llig-lo si... vols enganxar-te amb una novel·la
Fuig si... no t'agrada tafanejar en les vides dels altres

dissabte, 27 de maig de 2017

Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout)

Després de la meua estimada Olive Kitteridge, li va tocar el torn a un altre llibre d’Elizabeth Strout amb nom propi: Em dic Lucy Barton. Aquesta novel·la va tindre el seu boom farà cosa d’un any, quan tot o quasi tot eren ressenyes molt positives que exaltaven la història, la sensibilitat i l’estil que l’escriptora estatunidenca havia insuflat en la seua última novel·la.

La història gira al voltant del retrobament d’una filla amb la seua mare, després de molts anys sense veure’s. Lucy, la filla, rememora aleshores la seua infància, la seua relació amb els seues pares i la seua joventut i maduresa allunyada de la seua família. Amb un llenguatge lacònic, la protagonista ens conta en primera persona la pobresa amb la que va viure els primers anys de la seua vida; la marginalitat, la brutícia, la violència i l’aïllament amb la que es va veure exposada.

Em dic Lucy Barton és una novel·la intimista que ens exposa una relació complicadíssima entre mare i filla. Un lligam marcat per la penúria, amb una mare pràcticament allunyada de les seues responsabilitats familiars, incapaç de dir t’estime, i una filla que es considera a ella mateixa una supervivent per haver pogut ixir d’aquell ambient i haver tingut una vida normal i exitosa. El retrobament, que té lloc en un hospital on Lucy està ingressada per una complicació, és una trobada estranya, un poc violenta, tapada amb un vel de vergonya, estima i ressentiment, on el seu passat en comú i els seus sentiments s’entreveuen i s’intueixen a través d’uns diàlegs aparentment frívols.

L’estil està basat en un llenguatge sec, amb frases brevíssimes que contrasten amb la gravetat de la narració. Tot i que fa poc vaig tindre una experiència amb una novel·la amb un estil més o menys similar, en aquest cas no m’encaixava massa la forma triada per al contingut de la història. M’haguera agradat molt més si l’autora haguera mostrat més obertament les personalitats de les dues dones i les seues experiències compartides, ja que m’ha faltat emocionar-me amb la història, que al final m’ha deixat un poc freda.

Les comparacions són odioses, i en aquest cas jo venia de llegir Olive i aquest m’ha semblat desapassionat, un poc com desganat, hermètic. Aprecie les lectures subtils, però en aquest cas preferisc la torrencialitat i la passió per la vida que destil·la l’altra novel·la d’Strout.


Llig-lo si... t'agraden les novel·les intimistes i un estil lacònic
Fuig si... has llegit Olive Kitteridge i t'ha encantat

dissabte, 20 de maig de 2017

Júlia (Isabel-Clara Simó)


Mi primera lectura para Adopta una autora ha sido la primera novela de Isabel-Clara Simó: Julia. Esta es una de sus obras adultas más conocidas y emblemáticas.

El contexto histórico real aquí tiene mucha importancia, así que daré algunas pinceladas. Esta novela tiene como escenario Alcoy (Alicante) de finales del siglo XIX, una de las pocas ciudades de España donde había tenido éxito la Revolución Industrial. Entonces, aproximadamente una tercera parte de los habitantes de la ciudad, mujeres y niños incluidos, trabajaban en la industria textil y papelera. En julio de 1873, durante la Primera República, tuvo lugar en la ciudad la llamada Revolución del Petróleo.

El inicio de esta revolución estuvo marcado por una huelga general para mejorar las condiciones de los trabajadores (salario y horarios). Los fabricantes rechazaron estas reivindicaciones con el apoyo del alcalde de la ciudad, Agustí Albors, también conocido como el pelletes. Después de la petición de la dimisión del alcalde, la guardia municipal por orden de Albors disparó contra ellos. Los trabajadores tomaron entonces las armas, secuestraron a propietarios a cambio de recates y mataron al alcalde y a algunos guardias, que se habían atrincherado en el ayuntamiento, después de que los trabajadores quemaran el edificio. El cuerpo del alcalde fue arrastrado por la ciudad, y su pene cortado se mostró en señal de triunfo. Después de la intervención del ejército, hubo duras represalias para los revolucionarios, aunque sus condiciones de vida no mejoraron especialmente. 600 trabajadores fueron juzgados, muchos de ellos con pena de muerte.

Cuadro de Ramón Castañer sobre el arrastre del alcalde por las calles de Alcoy

Vale, ahora ya podemos empezar a hablar de la novela. Julia es una joven de unos veinte años que trabaja en una fábrica textil. Su padre fue encarcelado por participar en el asesinato del alcalde y murió en la prisión. A la protagonista, siempre se le ha quedado la lástima en el cuerpo por la muerte de su padre y el deseo de venganza contra quien le acusó y contra el antiguo alcalde.

Julia, a pesar de que está prometida con un obrero, acepta la propuesta matrimonial del dueño de la fábrica donde trabaja, un hombre veinte años mayor que ella. La protagonista confiesa que estar de manera íntima con un hombre le asquea, así que para estar con un hombre que solo le dará hijos y pobreza, escoge estar con uno que le dará riqueza y comodidades. De este modo, Julia se muda a la casa de su marido, donde vive la antigua suegra del señor (su primera mujer murió) y sus dos hijos del matrimonio anterior. Julia se tiene que abrir camino para que la consideren y la traten como una señora y no como una obrera, y para que la familia de su pareja la respete.

Los temas principales de esta novela de Isabel-Clara Simó son la lucha de clases y el papel de la mujer en la sociedad del momento (tanto la obrera como la señora), todo contextualizado en la Revolución del Petróleo. A mí me ha fascinado la evolución de Julia, como se va endureciendo y se va metamorfoseando en una mujer fría y calculadora, con tal de poder sobrevivir en un ambiente tan particular. Los personajes secundarios también están muy bien dibujados, ya que la autora ha proporcionado una historia para cada uno de ellos que explica sus acciones y sus motivaciones.

A pesar de que las conversaciones sobre política se pueden hacer un poco pesadas (sobre todo si no se conoce el contexto histórico), todo se ve recompensado por la trama, la fantástica protagonista y el potentísimo final. Sin duda, la autora supo cómo transportar al lector a una época convulsa y revolucionaria a través de una historia personal compleja, intensa y muy bien narrada.


Léelo si... quieres observar la evolución increíble de un personaje
Huye si... no te apetece leer sobre un contexto histórico desconocido (aunque cercano)
___________________________________________________________




La meua primera lectura per a Adopta una autora ha sigut la primera novel·la d’Isabel-Clara Simó: Júlia. Aquesta és una de les seues obres adultes més conegudes i emblemàtiques.

El context històric real ací té una gran importància, així que donaré ara algunes pinzellades. Aquesta novel·la té com a escenari l’Alcoi (Alacant) de finals del segle XIX, una de les poques ciutats d'Espanya on havia tingut èxit la Revolució Industrial. Aleshores, aproximadament una tercera part dels habitants de la ciutat, dones i xiquets inclosos, treballaven en la indústria tèxtil i paperera. El juliol de 1873, durant la Primera República, va tindre lloc a la ciutat l’anomenada Revolució del Petroli.

El començament d’aquesta revolució va estar marcat per una vaga general per millorar les condicions dels treballadors (salaris i horaris). Els fabricants varen rebutjar aquestes reivindicacions amb el suport de l’alcalde de la ciutat, Agustí Albors, també conegut com el pelletes. Després de demanar la dimissió de l’alcalde, la guàrdia municipal per ordre d'Albors va disparar contra ells. Els treballadors, aleshores, varen agafar les armes, segrestaren propietaris a canvi de rescats i mataren l’alcalde i els guàrdies que s’havien atrinxerat en l’ajuntament, després de cremar l’edifici. El cos de l’alcalde va ser arrastrat per la ciutat, i el seu penis tallat es va mostrar en senyal de triomf. Després de la intervenció de l’exèrcit, va haver dures represàlies per als revolucionaris, tot i que les seues condicions de vida no milloraren especialment. 600 treballadors foren jutjats, molts d’ells amb pena de mort.

Quadre de Ramón Castañer sobre l'arrastrada de l'alcalde pels carrers d'Alcoi

D’acord, ara ja podem començar a parlar de la novel·la. Júlia és una jove d’uns vint anys que treballa en una fàbrica tèxtil. El seu pare va ser empresonat per participar en l’assassinat de l’alcalde i va morir en la presó.  A la protagonista, sempre se li ha quedat la llàstima al cos per la mort del pare i el desig de venjança contra qui el va acusar i contra l’antic alcalde.

Júlia, tot i que està promesa amb un obrer, accepta la proposta matrimonial de l’amo de la fàbrica on treballa, un home vint anys major que ella. La protagonista confessa que estar de manera íntima amb un home la fastigueja, així que per estar amb un home que sols li donarà fills i pobresa, escull estar amb un que li donarà riquesa i comoditats. Així, Júlia es muda a la casa del seu marit, on viu l’antiga sogra del senyoret (la primera muller va morir) i els seus dos fills de l’anterior matrimoni. Júlia s’ha de fer camí perquè la consideren i la tracten com una senyora i no com una obrera, i perquè la família de la seua parella la respecte.

Els temes principals d’aquesta novel·la d’Isabel-Clara Simó són la lluita de classes i el paper de la dona en la societat del moment (tan l'obrera com la senyora), tot contextualitzat en la Revolució del Petroli. A mi m’ha fascinat l’evolució de Júlia, com es va enfortint i es va metamorfosant en una dona freda i calculadora, per poder sobreviure en un ambient tan particular. Els personatges secundaris també estan molt ben dibuixats, ja que l’autora ha proporcionat una història per a cada un d’ells que explica les seues accions i les seues motivacions.

Tot i que les converses sobre política es poden fer un poc carregoses (sobretot si no es coneix el context històric), tot es veu recompensat per la trama, la fantàstica protagonista i el potentíssim final. Sens dubte, l’autora va saber com transportar el lector fins a una època convulsa i revolucionària a través d’una història personal complexa, intensa i molt ben narrada.


Llig-lo si... vols observar l'evolució increïble d'un personatge
Fuig si... no t'abelleix llegir sobre un context històric desconegut (però proper)

dissabte, 13 de maig de 2017

Villette (Charlotte Brontë)

Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.

La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja a Europa, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.

La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.

Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.

En fi, Villette no és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.


Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada
Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció

dissabte, 6 de maig de 2017

Crónica de una muerte anunciada (Gabriel García Márquez)

Quan era joveneta vaig llegir Cien años de soledad. Va ser el meu primer clàssic i no vaig poder acabar-lo, se’m va fer excessivament feixuc. Per això he tardat molts anys en tornar a llegir alguna cosa de Gabriel García Márquez, ja que tenia por que em tornara a passar el mateix. Així, vaig fer una aposta segura i em vaig comprar Crónica de una muerte anunciada. Curtet, intens i tot el món en parlava meravelles.

Com probablement sabeu ja tots, l’argument se centra en l’assassinat de Santiago Nasar. Aquest fet, contat des de la primera línia de la novel·la, succeeix després d’una boda al xicotet poble on viu el protagonista. Tots els veïns es van assabentant de la intenció dels assassins, però ningú adverteix a Santiago del seu fatal destí.

El que diferència aquest text, el que el fa especial, és com està narrat: el narrador és un home que s’interessa durant molts anys sobre les causes i les conseqüències de la mort del protagonista i així, aconsegueix reunir diversos testimonis de la tragèdia. Se’ns conta l’abans, el durant i el després de l’assassinat, però no amb un ordre lineal, sinó botant del principi al final i del final al principi, deixant per a la primera i per a l’última línia el moment de la mort. Un dels temes més importants de la novel·la (o el més important) és la passivitat del poble davant de l’avís de l’assassinat. Per un motiu o per altre, ningú intervé. És conseqüència de la casualitat o el final del protagonista estava marcat a les estrelles?

Aquesta novel·la de García Márquez és curtíssima, però igualment densa. No us penseu que les seues pàgines condicionen una història lleugera, perquè el vocabulari i l’estil són complexos i la trama, concentrada. Crónica de una muerte anunciada és un d’aquests clàssics dels que s’ha escrit tot el que es podia escriure i s’ha discutit tot el que es podia debatre. Per a mi ha sigut bona una lectura, excel·lentment narrada, però que tampoc m'ha emocionat tant com m'esperava.
“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas en la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.

Llig-lo si... vols començar a llegir a Gabriel García Márquez
Fuig si... busques una novel·la de misteri

dissabte, 29 d’abril de 2017

Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)

No teniu de vegades aquesta xicoteta revelació quan camineu pel carrer o esteu en un lloc concorregut de que totes les persones que us envolten tenen dins del seu cap un món tan gran com el vostre, unes experiències igualment intenses que les pròpies, unes relacions igual de complexes? Llegint Olive Kitteridge, d’Elizabeth Strout he tingut aquest pensament durant totes les pàgines de la novel·la. Aquesta lectura posa la lupa, el microscopi, en la vida de persones normals i corrents d’un poble xicotet, i en les relacions que es teixeixen entre ells al llarg de molts anys.

Olive Kitteridge té com a protagonista a una dona ja madura i jubilada que viu amb el seu marit en un poble on tot el món es coneix. És una dona robusta, dura, potser malhumorada, amb una vida normal. El llibre s’estructura en diferents capítols que conformen vàries històries centrades tant en Olive com en altres persones del poble: se’ns conten les seues intimitats, els seus secrets, la seua vida amorosa i familiar, etc. Sempre a través d’escenes quotidianes. Vull deixar clar que aquest llibre no és un conjunt de relats inconnexos, sinó que tots els capítols conformen una xarxa que va dibuixant a poc a poc el món diari d’un poble i va traçant des de diferents perspectives la figura d’Olive Kitteridge (de la que jo m'he enamorat).

Elizabeth Strout ha creat una sèrie de vides completament autèntiques connectades a la gran figura de la dona protagonista, un personatge que pareix que travesse les línies del text, de com és de real. A través d’aquestes xicotetes trames, l’autora ens parla de la vida tal com és, amb les seues frustracions diàries, les grans pèrdues, la mort, però també de l’estima, de la passió i de l’amor familiar. Com en la vida, a la novel·la hi ha moments de dolor insofrible.

Olive Kitterdige m’ha encantat, i si no acaba en la llista de les meues millors lectures de l’any (i ben amunt del rànquing) és que encara han de vindre moltes sorpreses agradables. Us el recomane moltíssim, ja que us veureu reflectits en els personatges, en les seues preocupacions, en els seus defectes i en les seues virtuts. És un espill on mirar-nos a nosaltres mateixos i a la gent que ens envolta. Olive Kitteridge és un gran exercici d’alteritat i una novel·la preciosa.
"Ai, la mà de coses que els joves no sabien. No sabien que els cossos boteruts, envellits i arrugats tenien les mateixes necessitats que els seus cossos joves i ferms, que l'amor no s'havia de refusar a la babalà com si fos un pastisset col·locat en un plat entre tants altres que algun cambrer t'aniria oferint una i altra vegada."


Llig-lo si... vols emocionar-te amb la quotidianitat 
Fuig si... t'abelleix distreure't de la vida real

dijous, 20 d’abril de 2017

Enviada especial (Jean Echenoz)

A, d’Àgil. Un dels adjectius que podem adjudicar a Enviada especial, de Jean Echenoz, la meua última lectura. Està bé llegir una novel·la de la que no tens ni idea, en la que tot et ve de sorpresa. En aquest cas, ha sigut una sorpresa molt agradable.

Enviada especial és una novel·la d’espies. Què faig llegint sobre missions i assassinats? Què faig llegint un llibre que té un regust a novel·la negra, a novel·la policíaca? El cas és que l’última novel·la d’Echenoz és una construcció estranya, perquè tot i que la seua base està formada per estereotips de les novel·les d’aquests gèneres (com un general amb un despatx ple de xinxetes amb informació entrellaçada), el lector respira alguna cosa nova. Trobem molt d’humor, extravagàncies de principi a final i una trama agilíssima que ens atrau constantment a les seues pàgines.

No vull contar massa de l’argument, perquè una de les raons de que m’haja agradat tant és que no sabia absolutament res del que m’anava a trobar. No us vull robar això. Sols uns breus apunts: ens trobem un segrest d’una dona amb una vida grisa, casada amb un músic que ha tingut ja la seua millor època. També tenim, per descomptat, uns segrestadors molt especials. Llegim, a més, sobre una missió a un país llunyà, desconegut, del que tenim molta curiositat. La mescla d’aquests elements conforma una novel·la coral, amb múltiples personatges relacionats de les formes més absurdes. Uns personatges que venen, tornen i se’n van i no tenim idea de com acabaran.

Si el gran mural de personatges m’ha agradat per la seua diversitat de trames i personalitats, el narrador m’ha captivat. Llegim una veu omniscient, però humana. Que ho sap tot, però a qui també se li escapen detalls. Aquesta veu ens apel·la directament als lectors, però d’una manera natural, amb un estil còmic que ens fa còmplices de les desgràcies dels personatges.

Si voleu allunyar-vos d’algunes lectures dramàtiques i denses i voleu una novel·la refrescant, Enviada especial us farà el paper pels seus nombrosos girs a la trama i les seues revelacions inesperades. Que no us tire enrere l’etiqueta de novel·la policíaca o negra, perquè és més que això, és una altra cosa.

Gràcies a l'editorial Raig Verd per la còpia digital! Enviada especial té una portada preciosa.

Llig-lo si... vols una lectura refrescant, àgil i divertida
Fuig si... t'abelleix una història profunda i versemblant

dissabte, 15 d’abril de 2017

Com ser-ho alhora (Ali Smith)

Avui parlaré sobre una novel·la completament original en la forma i en l’estil. Una novel·la finalista en el Man Booker de 2014, que ha sigut qualificada com inventiva, complexa, commovedora i enlluernadora, entre altres. És Com ser-ho alhora, de l’escriptora escocesa Ali Smith.

Com escriure una ressenya d’un llibre del que m’ha agradat la intenció i el plantejament, però no el contingut o la manera de ficcionar la proposició inicial de l’autora? Alguna cosa farem. La novel·la està dividida en dues parts: Una conta la història d’un pintor del Renaixement, Francesco del Cossa, i l’altra la d’una adolescent en l’actualitat, George. Francesco és un artista que es va dedicar a pintar una part dels frescos del Palau Schifanoia (contra l’avorriment). De gènere equívoc, el pintor viu una injustícia, al no rebre els diners que ell considera justos per la seua faena. George, per la seua banda, acaba de perdre sobtadament la seua mare i ha de fer front al dol, a la incomprensió de l’eliminació sense sentit d’una vida tan estimada per a ella.

Aquestes dues trames, tot i distanciades per un bon cabàs d’anys, es van entrellaçant en alguns moments: George fa un viatge amb sa mare per veure les pintures de Francesco; el pintor té unes visions estranyes de George com si estiguera al seu costat. Ambdues històries plantegen de vàries maneres el tema principal de la novel·la: l’ambigüitat. O el dualisme. Passat-present, mort-vida, home-dona, són conceptes que es van barrejant durant tota la lectura, que es contraposen i s’harmonitzen alhora. Smith recrea dues vides amb finestres entre elles que enriqueixen tant la visió dels dos protagonistes com l’experiència del lector. Fins ací bé. M’agraden els jocs d’espills, les auto-referències, m’agrada un bon experiment literari.

Què m’ha passat, aleshores, amb aquesta novel·la? M’ha donat la impressió que l’autora ha posat molt més esforç en la construcció d’un estil dissonant i d’una estructura original, que en la creació del contingut, de la història. Aprecie i reconec la singularitat de la novel·la, però he trobat a faltar profunditat en les trames i en el missatge per compensar tanta aparatositat. Potser és que sóc massa tradicional?

En fi, Com ser-ho alhora tenia, en principi, tots els ingredients per a agradar-me, però finalment m’ha deixat amb un regust amarg. M’ha agradat el com, m’ha faltat el què


Com ser-ho alhora Ali Smith ressenya

Llig-lo si... t'agraden els experiments literaris
Fuig si... no vols massa excentricitats

dissabte, 8 d’abril de 2017

La llei del menor (Ian McEwan)

Aquest és el meu mes d’Ian McEwan, després de llegir Closca de nou em vaig llençar al que era per a mi el llibre més conegut de l’escriptor anglès: La llei del menor. Després d’acabar-lo i de reflexionar sobre el que McEwan m’havia contat, vaig arribar a la conclusió de que, si un desconegut (o algú a qui no conec massa bé) em demana que li recomane un llibre, li diria que llisca aquest, és una aposta poc arriscada: és llig meravellosament bé, és curtet, enganxa i, bé, jo crec que és bo.

La llei del menor ens presenta a Fiona, una jutge del tribunal de família que viu a Londres amb el seu marit. A Fiona la coneixem bé des del principi, és una dona de pràcticament seixanta anys, metòdica, intel·ligent i quadriculada. Té molt d’èxit en la seua faena, els seus companys l’admiren i  és gairebé una eminència en el seu camp. Un dia, la seua vida personal s’esquerda: el seu marit li demana que li deixe tindre una aventura amb una joveneta, ja que Fiona s’ha tornat freda, no li parla, no li fa cas, i David vol aprofitar aquesta gran i única oportunitat. Mentrestant, a Fiona li encomanen un cas nou: un adolescent de dèsset anys necessita una transfusió de sang per al seu tractament contra la leucèmia. El xic, que és testimoni de Jehovà, refusa la transfusió, però com és menor d’edat és Fiona qui ha de prendre la decisió: fer cas a la decisió de l’adolescent de fer el que vol amb el seu cos o salvar-li la vida.

McEwan ens presenta en aquesta novel·leta un dilema moral que engloba més dilemes a dins, fent que el lector haja de decidir si el que llegim és just o no ho és. Les emocions, per descomptat, són molt intenses, i el lector no pot estar de posar en dubte les decisions i les accions dels personatges.

Jo us el recomane, perquè estic convençuda de que passareu una bona estona: segur que acabareu estimant a Fiona tant com ho he fet jo, en alguns moments us sentireu incòmodes i, definitivament, reflexionareu sobre la lectura després de que l’acabeu. Si no us agrada, bé, sols haureu perdut un parell de vesprades.

La llei del menor ressenya

Llig-lo si... vols una lectura lleugera però que et fa pensar
Fuig si... sempre tens un punt de vista únic i inamovible
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall