dissabte, 18 de febrer de 2017

Les pereres fan la flor blanca (Gerbrand Bakker)

Supose que hi ha moltes maneres d’escriure sobre el dolor. La que jo coneixia més a fons és la manera dramàtica, la llàgrima fàcil*, la que sap perfectament quines cordes tocar per fer-nos sentir malament. Amb Les pereres fan la flor blanca he descobert una altra forma d’expressar la tristesa. Bakker conta un fet veritablement dramàtic des de la quotidianitat, un dia a dia d’acceptació i resignació amb un estil que m’ha encisat.

En aquesta novel·la curtíssima se’ns narra un accident de cotxe que pateix una família composta pel pare, dos fills bessons adolescents i un fill més xicotet. Aquest últim, a conseqüència de l’accident, es queda cec. La família, amb la mare invisible durant anys, ha de transformar la seua vida per fer lloc a l’obscuritat de Gerson. Aquest, al seu torn, lluita i es resisteix a la seua nova condició.

Com vegeu, es tracta d’una situació dramàtica, no obstant això, l’escriptor sap enfocar-la des del punt de vista dels xiquets, a través d’un llenguatge, uns diàlegs i unes descripcions senzilles, però plenes de significat. Podem apreciar perfectament el dolor dels protagonistes, un dramatisme que contrasta amb la simplicitat aparent de la narració. Bakker sap contenir l’aflicció en un llenguatge lacònic, que lluny de limitar-nos, ens apropa més a la realitat de la família.

Aquesta novel·la ha sigut un xicotet descobriment. Un llibre ple de tendresa, estima i comprensió. És una història trista, no precisament esperançadora, però que ens conta la vida tal com és, sense floritures i donant-li tota la importància que té. Una joieta.

*Vegeu Tan poca vida per a més informació.


Llig-lo si... vols una lectura tendra, molt bonica i trista
Fuig si... estàs passant per un mal moment, aquest llibre et trencarà

4 comentaris

  1. Jo també l'he llegit i també m'ha agradat molt. I sí, tal com ho dius passa. El llibre ens conta la realitat quotidiana de la família, els jocs dels fills i les seues ralacions, la rutina laboral del pare, el trobar a faltar la mare i a tot açò s'incorpora la ceguera del fill xicotet.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, a través de la rutina diària anem coneixent la família. És una novel·leta tendra i nostàlgica que recomane sense dubtar-ho.

      Elimina
  2. Me l'anoto perquè m'agrada el que expliques. Però el guardaré per un moment adequat.
    Un petó ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Te'l recomane! Es llig en un momentet i és molt dolç.
      Una abraçada :)

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall