dimecres, 29 de març de 2017

Adopta una autora: Isabel-Clara Simó


Hace unos meses descubrí un proyecto en la red que me encantó. Lo que proponen las organizadoras es adoptar una autora durante un tiempo indeterminado. Durante este periodo, los y las adoptantes deben hablar sobre la autora elegida, ya sea para hacer reseñas de su obra, para hablar sobre su estilo, sobre sus ideas, etc. Tras una pequeña asamblea familiar (mi indecisión puede ser fatigosa), decidí que mi autora sería Isabel-Clara Simó.

Al principio quería adoptar alguna autora extranjera: ¿qué tal Zelda Fitzgerald? ¿Y Nadejda Mandelstam? Ambas fueron mujeres extraordinarias tanto personalmente como en el ámbito de la literatura. Aparte del tema de la limitación de obra a comentar (Zelda tiene sólo una novela y Nadejda tiene dos), estaba el tema de obviar lo que es de casa. ¿Dónde queda aquello que tenemos cerca? Así, eligiendo a Simó, elegía a una autora próxima que fue muy importante en mi pre-adolescencia, ya que Raquel (1992) fue una novela que me marcó muchísimo, tanto que la leí como unas cuatro veces.

Isabel-Clara Simó (1943) es una escritora valenciana, de Alcoi concretamente. Es licenciada en Filosofía y en Periodismo y es doctora en Filología Románica. Simó se ha dedicado a la enseñanza (secundaria y Universidad), al periodismo y a la escritura. Durante más de cuatro décadas, la autora ha publicado veintitrés novelas, dos libros de poesía, doce textos juveniles o infantiles, trece libros de narrativa breve, cuatro obras de teatro y seis textos ensayísticos y de crítica literaria.

Simó, aparte de ser escritora de pura ficción, como dice ella, también es una gran defensora de la lengua valenciana/catalana, de los Países Catalanes, de la política de izquierdas y del feminismo. Espero hacer una entrada hablando sobre lo que piensa la autora sobre este último tema, seguro que salen cosas muy interesantes.

Yo sólo conozco a Isabel-Clara Simó desde el recuerdo de sus novelas juveniles, ya que cuando me hice mayor la abandoné un poco. Ahora, a través de este proyecto, leeré y descubriré los argumentos más adultos de Simó: Julia, Historias perversas, La salvaje y Mujeres, por ahora. La autora es una mujer fascinante (os animo a visualizar entrevistas suyas en Youtube) y una de las plumas más queridas de las letras valencianas/catalanas que, para darme la razón, ha recibido el Premio de Honor de las Letras Catalanas este 2017. Os aliento a conocerla y a leerla, yo lo haré.
Isabel-Clara Simó

___________________________________________________________




Fa uns mesos vaig descobrir un projecte a la xarxa que m’encantà. El que proposen les organitzadores és adoptar una autora durant un temps indeterminat. Durant aquest període, els i les adoptants han de parlar sobre l’autora elegida, ja siga per a fer ressenyes de la seua obra, per parlar sobre el seu estil, sobre les seues idees, etc. L'objectiu és donar visibilitat a dones escriptores no massa conegudes. Després d’una xicoteta assemblea familiar (la meua indecisió pot ser carregant), vaig decidir que la meua autora seria Isabel-Clara Simó.

Al principi volia adoptar alguna autora estrangera: què tal Zelda Fitzgerald? I Nadejda Mandelstam? Ambdós foren dones extraordinàries tant personalment com en l’àmbit de la literatura. A part del tema de la limitació d’obra a comentar (Zelda solament té una novel·la i Nadejda en té dues), estava el tema d’obviar el que és de casa. On queda allò que tenim a prop? Així, elegint a Simó, elegia a una autora que va ser molt important en la meua pre-adolescència, ja que Raquel (1992) va ser una novel·la que em va marcar moltíssim, tant que la vaig llegir com unes quatre vegades.

Isabel-Clara Simó (1943) és una escriptora valenciana, d’Alcoi concretament. És llicenciada en Filosofia i en Periodisme i és doctora en Filologia Romànica. Simó s’ha dedicat a l’ensenyament (secundària i Universitat), al periodisme i a l’escriptura. Durant més de quatre dècades, l’autora ha publicat vint-i-tres novel·les, dos llibres de poesia, dotze textos juvenils o infantils, tretze llibres de narrativa breu, quatre obres de teatre i sis textos assagístics i de crítica literària.

Simó, a part de ser escriptora de pura ficció, com diu ella, també és una gran defensora de la llengua valenciana/catalana, dels Països Catalans, de la política d’esquerres i del feminisme. Espere fer alguna entrada parlant sobre què pensa l’autora d’aquest últim tema, segur que ixen coses molt interessants.

Jo sols conec a Isabel-Clara Simó des del record de les seues novel·les juvenils, ja que quan em vaig fer més major la vaig abandonar un poc. Ara, a través d’aquest projecte, llegiré i descobriré els arguments més adults de Simó: Júlia, Històries perverses, La salvatge i Dones, per ara. L’autora és una dona fascinant (us anime a visualitzar entrevistes seues a Youtube) i una de les plomes més estimades de les lletres valencianes/catalanes que, per donar-me la raó, ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquest 2017. Us encoratge a conèixer-la i a llegir-la, jo ho faré.
Isabel-Clara Simó
Us deixe ací un vídeo d’una entrevista on parla d’alguns dels temes que més li interessen: 


[He tret informació d’ací i d’ací.]

dissabte, 25 de març de 2017

Closca de nou (Ian McEwan)

Tot i que fa temps que vull llegir La llei del menor, Closca de nou ha sigut, finalment, la primera novel·la que he llegit de l’escriptor anglès Ian McEwan. No m’he pogut resistir a la premissa que em plantejava el llibre que us duc avui, ni al seu narrador. A Closca de nou, el narrador és un fetus d’uns vuit mesos que pot escoltar tot el que passa fora de la panxa de la seua mare. Un dia, l’estrany protagonista s’assabenta de que sa mare i el seu oncle estan planejant l’assassinat de son pare.  McEwan ha creat una original adaptació lliure de Hamlet.

Coneixem a un fetus que va creixent a la panxa de Trudy. El pare del protagonista és John, un poeta i editor somiador i sense espenta, en principi. Trudy i Claude (el germà de John) són amants i tenen l’objectiu de matar a John per heretar una mansió familiar. Tot seria normal si no fóra perquè el fetus és l’únic testimoni d’aquesta conspiració. Un testimoni que passa desapercebut per tots, que està però no existeix, que escolta però no pot dir res. Com a lectors, anem descobrint de la mà del protagonista tots els plans malèfics dels dos assassins: la causa de la mort (un verí molt shakespearià), les proves exculpatòries i el pla de fugida, per si res acaba eixint malament.

El narrador –li diria pel seu nom si tinguera– es veu atrapat en el dilema de fer costat al pare i, per tant, odiar la seua mare; o estimar sa mare i acceptar l’assassinat, atès que el seu destí va lligat al de la seua progenitora. El fetus, a més, és molt culte. A força d’escoltar els podcasts que es posa sa mare, ha anat aprenent sobre geopolítica actual, història, literatura i altres temes. Discorre sobre la seua situació i les implicacions que tindrà per al seu futur: viurà els seus primers mesos a la presó? El donaran en adopció? Aquest contrast entre la realitat del protagonista, que encara no ha nascut i per tant encara no és una persona com a tal amb drets i deures, i les seues complexes reflexions sobre el món que l’envolta és realment divertit.

Closca de nou és una novel·la d’intriga, és divertida, irònica i original. Una història entretinguda contada des d’un punt de vista diferent, amb molts contrastos que us trauran un somriure alhora que passeu les pàgines ràpidament per saber com acabarà tot això. Us avance que el final m’ha encantat.


Llig-lo si... tens curiositat per saber com és un fetus narrador
Fuig si... no vols llegir reflexions geopolítiques d'un nonat

dissabte, 18 de març de 2017

El món resplendent (Siri Hustvedt)

M’agraden les novel·les que són com cebes, això és, que tenen diverses capes i nivells d’argument i enteniment. Obres on m’imagine l’autor o l’autora plantejant un món i dient al lector “arriba fins on vulgues!”. Què farem, no me puc resistir a textos així. El món resplendent, de Siri Hustvedt ha sigut una bona lectura d’aquest tipus, plena de reflexions però amb una trama molt entretinguda.

Comencem. Harriet Burden és una artista que viu a la ciutat de Nova York. El seu marit, ja mort, va ser un important marxant d’art, un home sociable i que gaudí de reconeixement. A Burden sempre se la col·loca a l’ombra d’ell: és la parella de Fèlix, la dona de Fèlix, la vídua de Fèlix. L’obra de Burden mai ha tingut èxit, tot el contrari, ha passat desapercebuda, ha rebut crítiques negatives i se l’ha adjectivat com a naïve o cosa de poca importància. No obstant això, els lectors s'adonem prompte de que Harriet no és algú a qui s’hauria de passar per alt: és una dona amb un bagatge cultural immens, és intel·ligent, observadora, rancorosa, i moltes altes coses. Harriet és una dona polièdrica, plena d’alts i baixos, cares visibles i ocultes que es van donant a conèixer al llarg de la novel·la.

La protagonista té la convicció de que la seua obra no ha tingut èxit per ser ella l’artista, per la percepció que els crítics, el públic i els altres artistes tenen de la seua persona. Així, Harriet planteja un nou projecte artístic per provar aquesta teoria: realitzarà tres exposicions, cada una amb un artista home que farà d’autor de l’obra. Quan aquestes hagen triomfat, ella podrà revelar-se com la veritable artista i el món artístic li haurà de fer cas d’una vegada.

La novel·la de Siri Hustvedt té com a tema principal les percepcions. En què ens fixem quan mirem alguna cosa: parem esment a la cosa en sí? Al context en el què està inclosa? A la persona que l'ha creada? Totes són correctes? Què és més important per a nosaltres: l’obra o l’artista? Potser obra i artista són inseparables. Aquestes preguntes es van reproduint al llarg de tota la història i ens van submergint en la complexa estructura de la novel·la, que és un dels aspectes que més m’ha agradat del text. La novel·la com a tal se’ns presenta com un treball d’investigació realitzat per I.V.Hess sobre Harriet Burden i el seu últim projecte. Aquesta investigació inclou fragments d’unes llibretes tipus diari de Harriet, entrevistes amb els seus fills i amics, i articles i ressenyes vàries sobre la seua obra i la seua persona. A través de tots aquests narradors ens fem la idea (ens creem una percepció) de qui és Harriet i de com va acabar aquest projecte tan especial, i ens endinsem en aquest món perfectament construït, autoreferencial, que ha creat Hustvedt.

En fi, El món resplendent és una novel·la complexa (que no complicada), amb moltes reflexions interessantíssimes, amb una trama que enganxa i que supura intel·ligència i singularitat. Si us agraden les novel·les a capes i els narradors múltiples (però mai confusos), doneu-li una oportunitat, perquè us agradarà.


El món resplendent Siri Hustvedt

Llig-lo si... vols llegir una novel·la complexa que supura intel·lectualitat
Fuig si... no t'agraden les notes a peu de pàgina. De veres, fuig.

dissabte, 11 de març de 2017

Brooklyn (Colm Tóibín)

Feia temps que no devorava una novel·la tan ràpidament: últimament li estic donant més temps a cada llibre, intentant  que l’ànsia no minve la qualitat de la lectura. Però Brooklyn de Tom Cóibín és una història dolça, curta i que es llig quasi sense adonar-se’n.

Brooklyn és la història d’una jove irlandesa que emigra a Nova York als anys cinquanta. Eilis deixa enrere la seua mare, la seua germana major i el seu xicotet poble per anar a la terra promesa, on li espera un treball en uns grans magatzems. No vull parlar massa de l’argument, perquè al ser una novel·la tan curta (dues-centes i poquetes pàgines) us revelaria coses que més val descobrir durant la lectura.

Es tracta d’una novel·la on observem el pas de la infància/adolescència a l’adultesa: Eilis s’instal·la lluny de la família, en un lloc inhòspit, per començar una vida ella sola. No obstant això, el tema principal de Brooklyn és la immigració: el fet de deixar enrere la llar per construir una de nova en un altre país. M’ha agradat especialment com l’autor ens explica el fet de tindre un peu en cada lloc, però no viure en cap dels dos realment: Eilis enyora dolorosament sa casa, però va edificant tota la seua vida als Estats Units. La descripció de la nostàlgia està molt ben feta: Cóibín ha sabut retratar la melangia de trobar a faltar la calidesa d’estar en casa.

Deixant de banda les reflexions sobre la nostàlgia, he trobat que a la novel·la li faltava un poc de substància. Potser és que jo venia de llegir a Nadejda Mandelstam, que va tindre una vida tremenda, i les aventuretes amoroses d’Eilis i les seues modestes desgràcies quotidianes m’han semblat buides, sense massa sentit, sense finalitat. La personalitat de la protagonista també m’ha semblat massa plana: quasi ninguna de les decisions que pren en la història ve donada per una motivació pròpia, és més bé una dona conduïda per les circumstàncies i per les voluntats dels homes que l’envolten.

Des del meu punt de vista, Brooklyn és una novel·la bonica, lleugera i de lectura molt ràpida, però no és una història memorable, ni un llibre on puguem veure personatges complexos amb grans evolucions. Una novel·la per passar una estona relaxada.

Brooklyn ressenya

Llig-lo si... t'abelleix una lectura bonica i lleugera
Fuig si... busques alguna cosa amb més entitat i una protagonista amb substància

dissabte, 4 de març de 2017

Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)

Qui m’haja vist les últimes setmanes s’haurà fixat en el llibre gruixut que duia sempre a les mans i com el punt de llibre avançava lentament cap al final. El llibre d’avui m’ha sobrepassat: per temàtica, per la meua mancança de coneixements previs que s’han de tenir per entendre aquest llibre en tota la seua complexitat, per tot. Contra tota Esperança són unes memòries que va escriure Nadejda Mandelstam als anys cinquanta, que narren la vida d’ella amb el seu marit, el poeta Òssip Mandelstam, durant els anys trenta del segle passat a la Unió Soviètica.

L’autora descriu la repressió que sofria la intel·lectualitat dissident del discurs oficial de l’Estat. L’arrel, o l'excusa, de la persecució concreta al poeta (i de retruc, a la seua dona) va ser un poema que va dedicar Òssip a Stalin. Nadejda ens conta de primera mà la censura, la tortura, les detencions, l’exili, l’assassinat, els camps de treballs forçats, l’empresonament i l’espionatge que sofrien aquells qui gosaven anar contra el govern, que ho controlava tot i marcava la visió única que el país sencer havia de tindre.

L’escriptora descriu, amb tot luxe de detalls, la vida intel·lectual de l’època: aquells que s’adaptaven a les noves directrius que marcava el poder i, per tant, la seua vida pujava de qualitat exponencialment; i aquells que no es mostraven d’acord, que no seguien els dictàmens dels poderosos. Aquests últims passaven gana, perdien l’habitatge, eren exportats o altres coses pitjors. Nadejda posa noms i cognoms a aquest dos cercles, a través d’un gran exercici memorialístic que sols pot eixir d’una ment completament lúcida, una ment que desgrana l’època que va haver de sofrir, per mostrar les barbaritats que succeïen davant de tots, i de les que eren gairebé molts d'ells, d’una forma o altra, còmplices.

A Òssip Mandelstam l’arrestaren el 1934 per deixar-lo en llibertat poc després amb la prohibició de no poder viure en les dotze ciutats més grans de Rússia. Així, el matrimoni s’instal·là a Vorónej, un poblet als afores del país. Ambdós varen malviure durant tres anys, atès que ningú els volia contractar, ni per descomptat, publicar cap escrit del poeta. Tornaren a arrestar Òssip, ja per última vegada. El dugueren a un camp de trànsit i allí mor a finals del 1938. Nadejda, per la seua banda, es va convertir en nòmada, va anar canviant de casa i de ciutat, per evitar que se l’enduguen. Després de vint-i-cinc anys de la mort del seu marit, la deixaren tornar a Moscou, on va escriure aquestes memòries.

A la contraportada del llibre llegim “aquest llibre és una bella història d’amor”. He tardat en descobrir que ací amor no significa romanticisme, tal i com l’entenem normalment. L’amor ací es tradueix en comprensió (Nadejda ens explica tots els processos creatius del seu marit, els significats de la seua poesia, etc). Però sobretot, amor ací és memòria: Nadejda es va memoritzar els poemes del seu marit perquè no es fiava de les còpies impreses i volia que l’obra romanguera el més intacta possible. També la memòria juga un paper imprescindible en aquest llibre: l’autora posa molt d’èmfasi en el fet de recordar, de cara a les generacions posteriors, la perversió del seu país, la perversió de la revolució i, sobretot, la perversió dels valors humanístics, que ella tant defensa, amb la intenció de que no es torne a repetir res semblant.

En fi, Contra tota esperança no és una lectura que es puga llegir amb lleugeresa. És lenta, és molt detallada i calen uns mínims coneixements sobre l’època per seguir-la amb una certa facilitat. És un llibre que ho regira tot i que ens deixa reflexions importantíssimes sobre què és viure en una situació límit, i com les paraules por, esperança i memòria poden cobrar una nova dimensió. Podria escriure més paràgrafs, però no puc abastar tots els temes que toca aquest llibre. Així que ja sabeu, si voleu un vertader repte literari i personal (no ens enganyem, és un llibre difícil) llegiu a Nadejda Mandelstam.


Llig-lo si... vols conèixer la dura realitat de la Unió Soviètica
Fuig si... no vols calfar-te el cap amb noms propis, dates i fets històrics
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall