dissabte, 1 d’abril de 2017

Nostalgia (Mircea Cărtărescu)

Aquest any  m’he fet el propòsit de llegir autors i autores de procedències geogràfiques diverses, en contraposició al quasi-monopoli estatunidenc que reina a la meua prestatgeria. El meu desig es va veure alimentat quan vaig guanyar un sorteig, el premi del qual era un llibre d’Impedimenta: Nostalgia, de l’escriptor romanès Mircea Cărtărescu.

Nostalgia és una novel·la construïda a partir de cinc relats, cada un amb un argument i uns personatges diferents, però tots ambientats en la ciutat de Bucarest, la ciutat natal de l’escriptor. El primer relat, El Ruletista és el text més normal, més paregut al que estem acostumats. M’ha recordat molt a Zweig, amb unes emocions a flor de pell, però Cărtărescu és un narrador un poc més enrevessat que el vienès. El Mendébil ens conta els jocs i les activitats d’un grup de xiquets d’un veïnat. Aquesta xicalla, acostumada als jocs relacionats amb la violència, es veu trasbalsada per la incorporació d’un xiquet diferent, que es converteix en narrador d’històries èpiques i en una espècie de guru infantil. Los Gemelos és la història amorosa i autodestructiva d’una parella d’adolescents que acaba en un intercanvi impossible i transcendental. REM és el relat més llarg, on els jocs fantasiosos d’unes xiquetes s’entrellacen amb la recerca d’un supramón. Finalment, El Arquitecto conta l’evolució musical d’un home dins del seu cotxe.

Els relats que més m’han agradat són els dos últims. REM perquè mescla molt creativament la realitat o allò veritable amb la fantasia, els somnis i la imaginació de les xiquetes; no sabem on acaba allò real i comença allò imaginat. El Arquitecto perquè és el text més esbojarrat, que juga més amb la hipèrbole increïble. Va d’un home que passa de l’èxit a la mediocritat, i de la mediocritat a ser la persona més coneguda del món. M’ha fet riure amb ganes. Los Gemelos, per contra, ha sigut l’únic que se m’ha fet feixuc, potser no l’he acabat d’entendre bé.

Cărtărescu ha creat un món inestable, on no podem fer cas del que ens diu la lògica i el sentit comú; aquest fet combina perfectament amb els personatges protagonistes, que solen ser xiquets amb una imaginació desbordant. El títol fa referència, supose, a la tristesa i al sentiment de pèrdua per la innocència i fantasia que deixem enrere quan ens fem majors, quan ens fem més racionals i oblidem els jocs que neixen solament de la nostra inventiva. Tot i que sempre hi ha excepcions, com en el cas d’El Arquitecto.

He gaudit moltíssim amb aquesta lectura tan diferent, amb l’estil recargolat de l’escriptor i amb les imatges quimèriques que ens presenta. Gràcies a la editorial Impedimenta per oferir-nos novel·les tan singulars i boniques alhora. Ha sigut un descobriment molt plaent que us recomane sense cap dubte.

Nostalgia Mircea Cartarescu

Llig-lo si... t'agrada la mescla d'allò impossible, fantàstic i la realitat
Fuig si... vols llegir coses lògiques del món real

6 comentaris

  1. Una novel·la realment diferent a allò que estic acostumat. Una de les raons és el tema dels personatges: hi ha voltes on no saps realment quin és el personatge que està parlant o el mateix protagonista pot canviar sense que ho sàpigues o apareixen personatges inversemblants del tot. Una altra raó és que no explica alguns dels motius que apareix a la història o almenys a mi m'ho pareix. Una volta em vaig situar assumint la perspectiva que acabe d'anomenar, la lectura la vaig tindre més fàcil.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que aquesta novel·la s'ha de llegir amb el plantejament de que no hi ha explicació per a res, i que no cal trobar-ne. Hem d'estar predisposats a creure'ns els que ens diu sense qüestionar la lògica de l'acció.
      Gràcies pel teu comentari!

      Elimina
  2. No m'ho puc creure! És una de les meves pròximes lectures! Serà possible? Com t'adelantes sempre al que estic a punt de llegir? Bé, ja em va prou bé això, així llegeixo les teves ressenyes abans de posar-m'hi!

    Quines ganes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaja Si realment va així la cosa, t'avise que llegiràs Olive Kitteridge d'Elizabeth Strout (la meua lectura actual) i t'enamoraràs. Tinc ganes de llegir sobre el que opines de Nostalgia, espere que t'agrade.
      Una abraçada!

      Elimina
  3. Sens dubte és una pena que llegim autors quasi sempre anglosaxons. A mi també em passa.
    Referent al llibre, la veritat és que sembla d'allò més interessant. Ara bé, el que em passa de vegades és que no acabo de trobar-li els punts a aquest tipus d'històries curtes. No m'acaben d'atrapar.
    Per això crec que el deixaré passar aquest cop.

    Ens llegim!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Anna! T'anime a donar-li una oportunitat als relats curts, a mi al principi tampoc m'agradaven massa, però és trobar-li el punt. Per començar, et recomene moltíssim Els millors relats de Roald Dahl (tinc una ressenya al blog). A vegades no fan falta 200-300 pàgines per gaudir d'una bona història.
      Una abraçada.

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall