dissabte, 6 de maig de 2017

Crónica de una muerte anunciada (Gabriel García Márquez)

Quan era joveneta vaig llegir Cien años de soledad. Va ser el meu primer clàssic i no vaig poder acabar-lo, se’m va fer excessivament feixuc. Per això he tardat molts anys en tornar a llegir alguna cosa de Gabriel García Márquez, ja que tenia por que em tornara a passar el mateix. Així, vaig fer una aposta segura i em vaig comprar Crónica de una muerte anunciada. Curtet, intens i tot el món en parlava meravelles.

Com probablement sabeu ja tots, l’argument se centra en l’assassinat de Santiago Nasar. Aquest fet, contat des de la primera línia de la novel·la, succeeix després d’una boda al xicotet poble on viu el protagonista. Tots els veïns es van assabentant de la intenció dels assassins, però ningú adverteix a Santiago del seu fatal destí.

El que diferència aquest text, el que el fa especial, és com està narrat: el narrador és un home que s’interessa durant molts anys sobre les causes i les conseqüències de la mort del protagonista i així, aconsegueix reunir diversos testimonis de la tragèdia. Se’ns conta l’abans, el durant i el després de l’assassinat, però no amb un ordre lineal, sinó botant del principi al final i del final al principi, deixant per a la primera i per a l’última línia el moment de la mort. Un dels temes més importants de la novel·la (o el més important) és la passivitat del poble davant de l’avís de l’assassinat. Per un motiu o per altre, ningú intervé. És conseqüència de la casualitat o el final del protagonista estava marcat a les estrelles?

Aquesta novel·la de García Márquez és curtíssima, però igualment densa. No us penseu que les seues pàgines condicionen una història lleugera, perquè el vocabulari i l’estil són complexos i la trama, concentrada. Crónica de una muerte anunciada és un d’aquests clàssics dels que s’ha escrit tot el que es podia escriure i s’ha discutit tot el que es podia debatre. Per a mi ha sigut bona una lectura, excel·lentment narrada, però que tampoc m'ha emocionat tant com m'esperava.
“Sobre todo, nunca le pareció legítimo que la vida se sirviera de tantas casualidades prohibidas en la literatura, para que se cumpliera sin tropiezos una muerte tan anunciada”.

Llig-lo si... vols començar a llegir a Gabriel García Márquez
Fuig si... busques una novel·la de misteri

6 comentaris

  1. Una petita gran novel·la que mai em canso de rellegir. Gabriel García Márquez és el meu escriptor preferit i de les seves obres curtes per mi aquesta és la millor. A Gabo no el llegeixes per saber com acabaran les seves històries -a Crónica es fa del tot evident- sino per la història en si i la seva manera inigualable de narrar-la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jan!
      Sí, està molt, molt ben escrita. Ja et dic, en Cien años de soledad jo era molt joveneta i no vaig poder acabar-lo, però ja m'animaré amb una altra cosa més endavant (me guiaré per les teues mil ressenyes de García Márquez!).

      Elimina
  2. Val, d'acord, després dels vostres comentaris i qualificacions me'l llegiré jo també.

    ResponElimina
  3. Bé, després de tanta propaganda ja m'he llegit el llibre. Això si, molt fàcil de llegir. Ni el guionista més fantasiós podria escriure un argument més creatiu i coherent que el contingut d'esta novel·la.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, una originalitat tremenda contada de manera genial. A més, al llegir-se tan ràpid es fa molt agradable la lectura.
      Gràcies pel teu comentari!

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall