dissabte, 27 de maig de 2017

Em dic Lucy Barton (Elizabeth Strout)

Després de la meua estimada Olive Kitteridge, li va tocar el torn a un altre llibre d’Elizabeth Strout amb nom propi: Em dic Lucy Barton. Aquesta novel·la va tindre el seu boom farà cosa d’un any, quan tot o quasi tot eren ressenyes molt positives que exaltaven la història, la sensibilitat i l’estil que l’escriptora estatunidenca havia insuflat en la seua última novel·la.

La història gira al voltant del retrobament d’una filla amb la seua mare, després de molts anys sense veure’s. Lucy, la filla, rememora aleshores la seua infància, la seua relació amb els seues pares i la seua joventut i maduresa allunyada de la seua família. Amb un llenguatge lacònic, la protagonista ens conta en primera persona la pobresa amb la que va viure els primers anys de la seua vida; la marginalitat, la brutícia, la violència i l’aïllament amb la que es va veure exposada.

Em dic Lucy Barton és una novel·la intimista que ens exposa una relació complicadíssima entre mare i filla. Un lligam marcat per la penúria, amb una mare pràcticament allunyada de les seues responsabilitats familiars, incapaç de dir t’estime, i una filla que es considera a ella mateixa una supervivent per haver pogut ixir d’aquell ambient i haver tingut una vida normal i exitosa. El retrobament, que té lloc en un hospital on Lucy està ingressada per una complicació, és una trobada estranya, un poc violenta, tapada amb un vel de vergonya, estima i ressentiment, on el seu passat en comú i els seus sentiments s’entreveuen i s’intueixen a través d’uns diàlegs aparentment frívols.

L’estil està basat en un llenguatge sec, amb frases brevíssimes que contrasten amb la gravetat de la narració. Tot i que fa poc vaig tindre una experiència amb una novel·la amb un estil més o menys similar, en aquest cas no m’encaixava massa la forma triada per al contingut de la història. M’haguera agradat molt més si l’autora haguera mostrat més obertament les personalitats de les dues dones i les seues experiències compartides, ja que m’ha faltat emocionar-me amb la història, que al final m’ha deixat un poc freda.

Les comparacions són odioses, i en aquest cas jo venia de llegir Olive i aquest m’ha semblat desapassionat, un poc com desganat, hermètic. Aprecie les lectures subtils, però en aquest cas preferisc la torrencialitat i la passió per la vida que destil·la l’altra novel·la d’Strout.


Llig-lo si... t'agraden les novel·les intimistes i un estil lacònic
Fuig si... has llegit Olive Kitteridge i t'ha encantat

4 comentaris

  1. Jo també m’he llegit el llibre i em va agradar prou, el que no li trobava jo era l’explicació de les diferents actituds de la mare i la filla: la mare tan distant de sempre de la seua filla i la filla tan preocupada per sa mare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat que tenen una relació complicadíssima que és difícil entendre des de fora. De totes formes, m'alegre que a tu sí que t'haja agradat més que a mi.
      Gràcies per comentar!

      Elimina
  2. Mira, a mi en canvi em va encantar. Vaig donar molt valor aquests silencis que tant amaguen i tot el que no s'explica de la relació entre la mare i la filla.
    Un petonet ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Natàlia! Sí, sé de moltíssima gent a la que sí que li ha agradat molt, i m'alegre, però a mi no m'ha acabat d'emocionar, no m'ha fet sentir res. Moltes gràcies per comentar!
      Una abraçada :)

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall