dissabte, 13 de maig de 2017

Villette (Charlotte Brontë)

Tornar a llegir a Charlotte Brontë ha sigut com tornar a casa: vesprades tranquil·les llegint al sofà, sense més preocupacions que les de la protagonista, sols deixant-me endur per la trama, tranquil·la com les onades pausades del mar. Així ha sigut la meua lectura de Villette, l’última novel·la escrita per l’última supervivent de les germanes Brontë.

La història de Villette gira entorn a Lucy Snowe, una dona jove anglesa que, per coses del destí, ha acabat òrfena, sense posició social, sense diners i sense cap lloc digne de dir-li llar. Així, sense res a perdre, la protagonista viatja a Europa, on acaba treballant en un internat com a professora a la ciutat de Villette (nom fictici de Brusel·les). Allí va aprenent francès i es va familiaritzant amb les maneres de la directora -una dona intel·ligent i tafanera a parts iguals-, de l’excèntric professor de literatura i del doctor John, un home agradable i ben plantat.

La novel·la, si exceptuem les nombroses referències religioses (gràcies, notes a peu de pàgina!) es llig molt i molt bé. C.Brontë ha sabut deixar-nos molletes de pa representades en xicotetes revelacions sobre els personatges que conformen l’entorn de Lucy, fet que fa que l’experiència lectora siga més interessant i excitant. Les reflexions de la protagonista són d’una introspecció tan precisa que la identificació amb els seus pensaments es quasi inevitable. L’empenta de la trama, allò que fa que avance la història és el desig d’independència i emancipació de la meua ja estimada Lucy, fet que també és notori en les altres novel·les de les germanes escriptores.

Com ja va sent costum de les meues lectures de les Brontë, aquesta no s’escapa d’aquells elements gòtics, ja que a l’internat on treballa la protagonista existeix la llegenda de que hi ha el fantasma d’una monja que visita de quan en quan a algun dels seus habitants. A mi aquestes coses confesse que m’encanten.

En fi, Villette no és una lectura per a tot el món: s’ha d’estar (crec jo) en un moment tranquil, sense anhelar acció i buscant la reflexió a través d’una narradora increïble per la seua audàcia. Finalment, si voleu que us done algun al·licient més per llegir aquesta novel·lassa, el final és absolutament insòlit, encara no me l’he acabat de creure. Supose que per a l’època en què es va escriure va causar un bon rebombori. Ara encara segueix causant-ne.


Llig-lo si... vols gaudir d'una felicitat reposada
Fuig si... no suportes una lectura pausada i sense quasi acció

2 comentaris

  1. Del llibre, llevant del que tu dius, ni idea, pero la foto preciosa, com sempre. D'on traus tantes flors?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Al principi les feia de la terrassa de ma casa en València, on ma mare té moltes floretes. Ara les faig en vivers.

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall