dissabte, 17 de juny de 2017

L'estret camí cap al nord profund (Richard Flanagan)

En la Universitat vaig tindre un professor fantàstic d’Història del món actual que ens va tractar d’ensenyar que els bons no són tan bons i que els roïns no ho són sempre tant, que sempre hi ha diverses perspectives davant d’una mateixa història (tot i que les accions censurables sempre ho seran). Doncs bé, la meua última lectura m’ha recordat moltíssim a eixes classes universitàries tan reveladores: ha sigut L’estret camí cap al nord profund, de Richard Flanagan.

Aquesta novel·la, guanyadora del Booker, ens conta l’experiència d’un grup de presoners de guerra australians durant la construcció del que s’ha anomenat “el ferrocarril de la mort”, en la Segona Guerra Mundial. Aquest tren ideat pels japonesos va ser una empresa faraònica que pretenia unir Siam (ara Tailàndia) amb Burma (ara Birmània). Així, el llibre ens conta els antecedents d’un dels protagonistes, Dorrigo Evans, l’experiència en el camp de treball d'ell i dels seus companys i les seues vides després de l’alliberació. A més, també se’ns narra la vida i pensaments d’alguns dels guàrdies. Se’ns ofereix, per tant, un punt de vista múltiple que enriqueix la lectura, que la fa més diversa  i que fa patent l’horror dels presoners, les motivacions dels funcionaris i el difícil retorn dels dos grups a la vida corrent, aparentment lluny de la guerra.

Per a mi, la novel·la de Flanagan vol deixar patent l’absurditat de la barbàrie; la bestiesa del projecte dels japonesos, un pla que es va esquinçar quan els americans van llançar les bombes atòmiques. Desenes de milers de vides destrossades pel desig del màxim mandatari i última motivació dels oficials: l’emperador de Japó. Aquest, després de la guerra i contràriament amb el que va passar amb molts dels guàrdies, va seguir impune i el seu poder va continuar intacte.

L’experiència d’aquesta lectura m’ha semblat completa i molt ben portada tant pel que fa a l’estil com al contingut, ja que podem veure l’evolució dels protagonistes i la incapacitat de continuar vivint amb normalitat després d’una experiència tan intensa i terrorífica. No obstant això, no m’he acabat d’implicar amb la història, no m’he arribat a emocionar amb la narració, llevat de les escenes més cruentes. La causa d’aquest distanciament potser ha sigut l’elecció del punt de vista, que aporta diversitat però dispersa la unitat de la història. Una altra raó pot haver sigut que jo encara tenia al cap un llibre més o menys similar que vaig llegir durant aquelles meravelloses classes d’Història, Si això és un home, que m’ho va regirar tot i pel que veig encara no m’ha soltat.

En fi, L’estret camí cap al nord profund és una novel·la sobre l’amor fraternal entre homes que conviuen en la misèria, sobre la superació (i la no-superació) d’una experiència traumàtica. És un text absolutament antibel·licista que ens ensenya, ens recorda i ens consciencia sobre un de tants episodis vergonyosos de la història de la humanitat.

L'estret camí cap al nord profund

Llig-lo si... vols conèixer una part menys coneguda de la 2ª Guerra Mundial
Fuig si... no t'agrada llegir sobre misèria i mort

dissabte, 10 de juny de 2017

El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)

El llibre d’aquesta setmana ha sigut una gran sorpresa, una prova més de que els meus prejudicis m’enganyen i no juguen gens al meu favor. El olvido que seremos, d’Héctor Abad Faciolince ha sigut una lectura dolcíssima que, contràriament al que jo pensava que anava a passar, m’ha encisat pel missatge, per l’estil i per la història.

Aquest llibre és una biografia novel·lada dels últims anys de vida del pare de l'autor, Héctor Abad Gómez, i té com a context la Colòmbia des dels anys cinquanta fins finals dels vuitanta. El veritable protagonista de la història, el pare, va ser un metge compromès amb la medicina preventiva, això és, intentava evitar les malalties a través de l’eradicació de les seues causes més profundes. Així, Abad Gómez posava de manifest la pobresa extrema i la desigualtat de la classe més baixa de la seua ciutat, Medellín, com a causes reals d’infermetats i morts prematures. L’autor ens conta com el seu pare defensava coses tan bàsiques per a nosaltres com l’accés universal a l’aigua potable o les vacunacions. Aquestes idees tan revolucionàries per al país i per a l’època li valgueren dures crítiques, fins i tot del seus companys de professió.

El protagonista, després d’una pèrdua insuportable, es volca en la reivindicació dels drets humans en una Colòmbia on l’Estat assassinava a sang freda als dissidents, als contraris a la forma de pensar i d’actuar dictada. Durant totes les pàgines de la novel·la, se’ns va dibuixant la figura polièdrica d’una persona profundament pacifista, honesta i compromesa amb la situació del seu país, que acabarà morta per culpa de les seues reclamacions i denúncies contra el govern.

Tot i que l’explicació de l’ofici del pare és fascinant, la dolçor de la narració ve de la ma de la descripció de la personalitat més familiar del pare de l’autor. El metge se’ns presenta com un pare afectuós (gens típic per a l’entorn on vivien), rialler, generós i implicadíssim amb la felicitat dels seus fills. El llibre, doncs, és una carta d'amor a un pare, una carta d'agraïment per haver-lo criat envoltat d'amor, estima, confiança i uns profunds valors i principis socials.

A mi m’ha encantat perquè me l’he cregut, perquè és real i perquè presenta sentiments i fets essencialment humans, amb una delicadesa perfecta i una emoció continguda que eriça la pell. La juxtaposició del context històric amb l’adoració de l’autor cap al pare i la personalitat tan peculiar d’aquest ha conformat una novel·la íntima, però alhora universal. El olvido que seremos és un cant a la vida, a la memòria i a la justícia que us recomane calorosament.

El olvido que seremos

Llig-lo si... t'abebelleix una història dolcíssima i molt ben escrita
Fuig si... no tens cor

dissabte, 3 de juny de 2017

Big Little Lies (Liane Moriarty)

Ressenya conjunta de la novel·la i de la sèrie

Fa unes setmanes vaig veure la nova sèrie de l’HBO, Big Little Lies. La sèrie, o mini-sèrie (té sols set capítols) està protagonitzada per tres actrius impressionants: Reese Witherspoon, Nicole Kidman i Shailene Woodley. La producció també compta amb actrius i actors secundaris igualment fantàstics, com Laura Dern, Zoë Kravitz o Adam Scott. Quan vaig acabar l’últim capítol, després de veure’ls tots un darrere l’altre sense parar, em vaig quedar tan obsessionada per tot el que acabava de viure, que vaig decidir llegir la novel·la de Liane Moriarty a partir de la que s’ha basat el guió de la sèrie.

L’entrada d’avui serà una ressenya conjunta de la sèrie i de la novel·la. He pensat fer-ho així, perquè des del meu punt de vista ambdues es complementen perfectament: la novel·la aporta profunditat a la història, explicacions, raonaments;  la sèrie té unes interpretacions de luxe, música boníssima i és molt espectacular visualment.


Big Little Lies mostra la vida de tres dones molt diferents, els fills de les quals comencen primària en una escola d’un xicotet poble coster1. Madeline té una filla adolescent d’un matrimoni anterior i dos fills del matrimoni actual2. El seu ex-marit s’ha tornat a casar i ha tingut una altra filla, que va a la mateixa classe que la filla xicoteta de Madeline. Celeste destaca per la seua bellesa, però és una dona insegura de sí mateixa amb un matrimoni molt peculiar marcat per la violència. Per últim, Jane és una jove que es va quedar embarassada quan era adolescent, fruit d’una nit amb un home desconegut.

La història ve marcada per un assassinat que es produeix en una festa de l’escola organitzada per recaptar fons. A partir d’aquest moment, la història retrocedeix fins el primer dia de classe dels xiquets, on comencen a aparèixer hostilitats entre les mares, entre fills i mares i entre marits i mullers, i on comencen a haver sospitosos de l’homicidi.

La sèrie ha aplicat alguns canvis respecte a la novel·la per fer-la més visualment atractiva, per fer-la més curta i intensa, per simplificar-la un poc. Això no obstant, aquestes variacions m’han agradat, perquè marquen una diferència del llibre a la sèrie i fan que les dues experiències (lectura i visualització) siguen complementàries i no excloents. Jo vaig veure la sèrie primer, però després em vaig enganxar igualment a la novel·la, no podia esperar a arribar a casa per a llegir un capítol més.

Jo us recomane encaridament i de manera general, sense conèixer-vos, que mireu la sèrie i/o llegiu el llibre (perdó, no puc elegir). No us penseu per favor que és una història nyonya, o simple, o típica. És un relat sobre l’amistat, la violència, l’amor romàntic (no precisament del bonic) i sobre la maternitat. Tot adobat amb molta intriga i humor, que us enxamparà i no us soltarà fins que arribeu a l’últim capítol o a l’última pàgina.
1EUA per a la sèrie, Austràlia per al llibre.
2A la sèrie, sols una xiqueta.

Big little lies ressenya

Llig-lo si... vols enganxar-te amb una novel·la
Fuig si... no t'agrada el tafanejar en les vides dels altres
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall