dissabte, 29 de juliol de 2017

Dones (Isabel-Clara Simó)


Siguiendo con el proyecto Adopta una autora, he leído otra obra de Isabel-Clara Simó. Ahora le ha tocado el turno a Dones (o Mujeres, en la traducción castellana), un libro muy breve de relatos protagonizados por mujeres de todo tipo y con situaciones personales muy variadas.

Los relatos de Simó están liderados por mujeres muy diferentes: mujeres jóvenes y viejas, feas, gordas y delgadas, que huelen mal, ricas y pobres. Todas estas protagonistas tienen algún tipo de conflicto o secreto que encuentra su clímax al final de cada relato. Dones me ha recordado mucho a Los mejores relatos de Roald Dahl, ya que ambos están escritos con muy mala leche. Sin embargo, a diferencia de Dahl, Simó nos expone escenas más o menos creíbles propias de la intimidad del hogar o de la amistad, con mucha carga de cotidianeidad.

A través de unos diálogos repletos de expresiones coloquiales, la autora nos acerca, como si lo hiciéramos con una lupa, a la vida más privada de las protagonistas. Conocemos sus relaciones con las amigas, con los hijos, pero sobre todo con los maridos y las parejas. El misterio es que no sabemos con seguridad cómo acabarán cada una de las tramas, cómo manipularán (o se dejarán manipular) para conseguir sus objetivos. Los finales, generalmente sorprendentes, nos dejan atisbar la personalidad más escondida de las protagonistas: su fragilidad, su astucia o su secreto inconfesable.

Desde la trama que sigue la vida de una prostituta, hasta la que nos narra las preocupaciones de una ama de casa o de una presidente de una empresa, todas las historias me han sacado una sonrisa. Es refrescante tener un abanico tan variado de mujeres protagonistas tan dispares, que no se limitan a ser "sexy y seductora", "mala pieza y manipuladora" o "santa ama de casa". Isabel-Clara Simó tiene muy claro que cada mujer, cada persona, es un mundo, con todas sus virtudes y debilidades y nos lo ha querido demostrar con este libro tan divertido de relatos. Yo os lo recomiendo si queréis pasar un muy buen rato acompañados/as de las mujeres más interesantes.

Dones Isabel-Clara Simó

Léelo si... quieres pasar un rato con unas mujeres divertidísimas
Huye si... te apetece una lectura con un poco más de entidad
___________________________________________________________




Seguint amb el projecte Adopta una autora, he llegit una altra obra d’Isabel-Clara Simó. Ara li ha tocat el torn a Dones, un recull molt breu de relats protagonitzats per dones de tot tipus i amb situacions personals molt variades.

Els relats de Simó estan liderats per dones molt diferents: dones joves i velles, lletges, grasses, primes, que fan pudor, riques i pobres. Totes aquestes protagonistes tenen algun tipus de conflicte o secret que troba el seu clímax al final de cada relat. Dones m’ha recordat molt als Millors relats de Roald Dahl, ja que ambdós estan escrits amb molt mala llet. A diferència de Dahl, però, Simó ens narra escenes més o menys versemblants pròpies de la intimitat de la llar o de l’amistat amb molta càrrega de quotidianitat.

A través d’uns diàlegs farcits d’expressions col·loquials, l’autora ens apropa, com si ho férem amb una lupa, a la vida més privada de les protagonistes. Coneixem les seues relacions amb les amigues, amb els fills, però sobretot amb els marits i les parelles. El misteri és que no sabem amb seguretat com acabaran cada una de les trames, com manipularan (o es deixaran manipular) per aconseguir el seus objectius. Els finals, generalment sorprenents, ens deixen albirar la personalitat més amagada de les protagonistes: la seua fragilitat, la seua astúcia o el seu secret inconfessable.

Des de la trama que segueix la vida d’una prostituta, fins la que ens narra les preocupacions d’una ama de casa o d’una presidenta d’una empresa, totes les històries m’han tret un somriure. És refrescant tindre un ventall tan variat de dones protagonistes tan dispars, que no es limiten a ser “sexy i seductora”, “mala peça i manipuladora” o “santa ama de casa”. Isabel-Clara Simó té molt clar que cada dona, cada persona, és un món, amb totes les seues virtuts i debilitats i ens ho ha volgut demostrar amb aquest recull tan divertit de relats. Jo us el recomane si voleu passar una molt bona estona acompanyats de les dones més interessants.

Dones Isabel-Clara Simó
Aquestes flors són pentas

Llig-lo si... vols passar una estona amb unes dones divertidíssimes
Fuig si... t'abelleix una lectura amb un poc més d'entitat

dissabte, 22 de juliol de 2017

Anna Karènina (Lev Tolstoi)

De quan en quan m’agrada llegir un d’aquests clàssic indiscutibles de la literatura universal, perquè són ja part de la nostra cultura popular, perquè encara que moltes vegades no ho sabem escoltem contínuament referències i perquè si ha arribat a l’Olimp dels elegits, segur que hi ha unes quantes raons darrere. El cas és que li ha tocat el torn a Anna Karènina, de Lev Tolstoi.

Anna Karènina tracta la història d’Anna, una dona de l’alta societat peterburguesa casada que comença un afer amb un altre home. La novel·la també gira al voltant de Levin, un home que viu al camp i està enamorat d’una jove de la ciutat. Ens trobem, contràriament al que podem pensar pel títol del llibre, amb dos protagonistes i dues trames principals: la d’Anna i la seua difícil elecció (home, fill i posició social, o l’amor i la felicitat), i la de Levin amb la seua frustració romàntica i els seus maldecaps sobre la seua hisenda i sobre el sentit de la vida.

Crec que un dels grans errors a l’hora de llegir aquesta novel·la (jo mateixa la vaig començar fa uns anys i me la vaig deixar a mitges) és el d’anhelar arribar a les parts d’Anna i obviar o menysprear la trama de Levin. És comprensible, perquè l’adulteri d’ella pot arribar a ser més atractiu que les reflexions filosòfiques d’ell, però s’han de saber estimar i apreciar ambdues històries. Al final, jo m’he enamorat d’aquesta segona trama més que de la primera i m’he endinsat en les cavil·lacions de Levin i en el seu entorn tan pur del camp en contraposició amb la ciutat.

De totes formes, la novel·la és d’una densitat aclaparadora i tenim davant nostre una gran galeria de personatges i de trames secundàries, que van entreteixint la gran història que ens presenta Tolstoi. Tots aquests personatges estan perfectament presentats amb totes les seues llums i les seues ombres, amb els seus afanys, enganys i passions. Aquests personatges són tan veritables davant dels nostres ulls, perquè darrere hi ha un narrador extraordinari, que és l’element que més m’ha agradat del llibre. Aquest narrador, omniscient, ens va revelant les intencions amagades i els sentiments més íntims dels personatges, i els contrasta amb les seues acciones i les seues paraules. Així és com els anem coneixent amb la màxima profunditat, i així és com podem albirar la hipocresia regnant de l’alta societat russa del moment.

A mi m’ha encisat anar llegint lentament sobre Levin, sobre Anna i sobre tots els seus coneguts i les seues relacions entre ells. M’ha encantat sentir com el narrador em xiuxiuejava la realitat amagada darrere els diàlegs i els comportaments dels personatges. Si voleu llegir i gaudir d’Anna Kerènina, feu-ho amb tranquil·litat, interesseu-vos pels dos protagonistes, i no sols per l’aventura d’Anna, i escolteu les paraules sàvies de Tolstoi a través del seu magnífic narrador.

[Sobre Vronski dient que té por de tornar-se ridícul] "Però sabia molt bé que als ulls de Betsy i de tota la gent del gran món no corria aquest risc. Sabia molt bé que als ulls d’aquesta gent el paper d’infortunat amant d’una noia, i, en general, d’una noia lliure podia ésser ridícul; però que el paper d’un home que empaitava una dona casada i que consagrava la seva vida a portar-la a l’adulteri, fos com fos, tenia alguna cosa de bell, de majestuós, i mai no podia ésser ridícul, i per això deixà els binocles amb un somriure orgullós i alegre, que jugava sota els bigotis, i es mirà la cosina”.
Anna Karènina ressenya
Aquestes plantes són salvies blaves (farinacea)

Llig-lo si... t'intimida llegir Anna Karènina, ho agrairàs si el lliges
Fuig si... moltes pàgines seguides de descripcions te donen urticària

dissabte, 15 de juliol de 2017

Nosaltres en la nit (Kent Haruf)

A vegades, una novel·la curtíssima, d’estil senzill i sense grans aspiracions literàries (que no aspira a convertir-se en clàssic, ni en referent) arriba més endins que un d’aquells grans llibres amb renom i guardonats amb premis internacionals. Estic parlant de Nosaltres en la nit, de Kent Haruf: un text de 150 pàgines amb lletra enorme que durant els tres dies escassos que ha durat la seua lectura s’ha convertit en un bàlsam de sentiments agradables front l’estrès d’una setmana esgotadora.

Nosaltres en la nit és l’evolució de la relació entre Addie i Louis, dos veïns d’uns setanta anys que troben una segona oportunitat d’experimentar la intimitat i l’estima que proporciona una parella. Bàsicament és això. Ens trobem amb la proposició d’Addie cap a Louisk, si li abelleix dormir amb ella al seu llit alguna nit, i ens trobem amb una resposta afirmativa per part d’ell. Ambdós es van coneixent amb la franquesa que proporciona l’obscuritat de la nit i han d’anar superant els rumors que van escampant-se pel xicotet poble on viuen.

Al llegir aquest llibre experimentem tendresa, bondat i dolçor. Això no obstant també sentim frustració, potser inclús odi cap a alguns dels altres personatges, que no poden entendre que dues persones madures poden viure el que la societat ha volgut adjudicar a la joventut: passió, enamorament, la vivència de la màxima felicitat. Aquesta novel·la, que ha significat tant per a mi, ens ensenya que la joia de viure no té perquè estar relegada a la vintena o a la trentena, sinó que es pot experimentar molt més tard, quan pensem que ja ho hem viscut tot i ho hem sentit tot.

Tant si estàs passant per una mala època, com si simplement tens ganes de llegir una història dolça i esperançadora, jo te recomane Nosaltres en la nit. Te trobaràs davant d’una lectura tranquil·la, reconfortant, que estic segura que te farà un poc més feliç amb la vida que tens. És una delícia.
“A mi m’agrada, aquest món físic. M’encanta la vida física que comparteixo amb tu. I l’aire del camp. El jardí, la grava del carreró. L’herba. Les nits fresques. Estar estirada al llit a les fosques i parlar amb tu”.

Nosaltres en la nit ressenya
Aquestes flors són equinàcies

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història breu i dolcíssima
Fuig si... sols t'agrada llegir sobre gent jove i guapa 

dissabte, 8 de juliol de 2017

La mort del pare (Karl Ove Kaunsgård)

He tardat moltíssim en poder escriure la ressenya de La mort del pare, de Karl Ove Kaunsgård. Abans d’atrevir-me a començar amb la seua lectura, havia llegit opinions boníssimes sobre el llibre i sobre l’autor, del qui s’ha dit que és el Marcel Proust de Noruega (i ho diu un crític al que aprecie moltíssim). Vaig sentir-me fatal quan, després de molts esforços, el vaig acabar i em vaig quedar decebuda: no havia gaudit de la història, se m’havia fet massa feixuc, bàsicament, no li havia trobat l’encant i l’excel·lència que tothom li atribuïa. Així, tenia dues possibilitats: fer una ressenya completament negativa o intentar descobrir què té de bo, què no he sabut veure i concloure finalment si per a mi és una bona lectura o no.

La mort del pare és la primera part d’un sextet de novel·les que es basen en la vida del propi autor titulada en català com La meva lluita (Min Kamp en noruec). El primer llibre, com podem advertir, té com a tema principal la mort del seu pare, la seua relació amb ell i l’entrada del protagonista en l’adolescència. La novel·la ens va contant el dia a dia de Kaunsgård de jove, l’entrada de l’alcohol, les festes, les xiques, els amics i la música a la seua vida, i les relacions turmentoses que tenia amb el pare. No té una trama amb intriga, no ens trobem davant de cap misteri, sols anem llegint la vida de l’autor amb multitud de detalls.

L’autor no fa ús d’una escriptura depurada o massa treballada en quant a figures retòriques i estilístiques, ja que ell mateix confessa que es tracta d’una obra escrita ràpidament, per evitar que la vergonya li poguera atrapar, perquè no tinguera l’impuls de limitar-se a ell mateix. A mi, la història tan íntima, tan normal que ens conta (no té massa d’extraordinari) no m’ha arribat a encisar o a atrapar com els ha passat a tantíssims lector, tot i que la segona part m’ha agradat molt més que la primera, potser perquè ja m’havia acostumat a l’estil de l’autor.

És frustrant no saber veure el que veuen els demés, saber que t’estàs perdent moltíssim, perquè no arribes més enllà. No obstant això, després d’escoltar-lo en directe, he pogut entendre’l millor a ell i al seu llibre; he pogut entreveure la importància de la seua sinceritat, de la seua torrencialitat, i he pogut albirar la magnitud de la seua obra.

Me quede amb un sabor agredolç per no haver arribat a gaudir per complet d’aquesta lectura, perquè sé que m’he deixat moltes coses pel camí. Què li anem a fer. Potser me done una segona oportunitat amb Un home enamorat, la segona novel·la del cicle.

La mort del pare ressenya

Llig-lo si... t'abelleix submergir-te en la vida del protagonista
Fuig si... com jo, no saps veure més enllà de la quotidianitat que ens narra l'autor

dissabte, 1 de juliol de 2017

La ridícula idea de no volver a verte (Rosa Montero)

No sé què em va animar a llegir aquesta novel·la tan peculiar de Rosa Montero, que té com a títol La ridícula idea de no volver a verte. Potser el vaig agafar de la llibreria pel títol tan suggestiu, potser perquè havia escoltat que anava sobre Marie Curie, de la que jo no sabia pràcticament res. El cas és que ha sigut una de les lectures més estranyes i emotives del que va d’any.

Aquesta novel·la, si se la pot classificar dins d’aquest gènere, fa un recorregut per la vida de Marie Skłodowska, centrat sobretot en el període que va de la mort de Pierre Curie, el seu marit, fins la seua pròpia mort. Montero exposa la vida de la científica de manera molt didàctica, fent l’èmfasi en el procés de dol de Marie per la desaparició de Pierre. L’intent d’expressió d’aquest profund desconsol és el tema principal del llibre, a través del qual l’autora va desgranant la personalitat menys coneguda de Marie i ens va mostrant, a poc a poc, com va viure i com segueix vivint ella mateixa, Montero, la mort de la seua parella. Com vegeu, el llibre és un continu paral·lelisme entre les dues dones, Curie i l’autora, que, contràriament al podríem sospitar amb malícia, està lluny de l’auto elogi.

El sentiment de dol per la mort prematura d’algú tan estimat està manifestat amb una aflicció colpidora. A vegades he hagut de deixar el llibre a banda, perquè les emocions de l’autora son desbordants, sense que hi haja un intent de contenir-les. Tot i aquest dolor, a mi m’ha encisat conèixer a Marie Curie més enllà dels seus grans descobriments: he pogut albirar la seua passió envers la ciència i el seu marit, la hipocresia i crueltat amb què la varen tractar després de la mort de Pierre, la resistència inalterable de la seua personalitat. Com Montero s’ha basat en retalls del diari de la científica (quin diari!), podem saber aquests trets del que us parle de primera mà.

A mi m’ha enlluernat la manera amb la què l’autora ens ha acostat la figura, en principi llunyana, de Marie Curie; com ens la mostra humana i com ens la presenta des d’un punt de vista completament personal i alhora ens l’exposa com un referent universal, ja que tots ens podem sentits identificats amb ella d’alguna manera. És un llibre curtíssim, curiós i amb molta càrrega sentimental

Un apunt breu: l’autora ha inclòs dins del text hashtags per etiquetar alguns dels temes principals de la novel·la. Tot i que aprecie la raó d’aquesta decisió, no m’ha acabat de fer el pes, ja que notava com si m’estigueren interrompent contínuament la lectura.


La ridícula idea de no volver a verte

Llig-lo si... vols una lectura molt emotiva, original i personal
Fuig si... t'abelleix llegir una novel·la "normal" i sense anècdotes personals de l'autora
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall