dissabte, 23 de setembre de 2017

La salvatge (Isabel-Clara Simó)


Continuamos con Isabel-Clara Simó y el precioso proyecto Adopta una autora. La tercera novela que he leído de la autora valencia, al menos en mi etapa adulta, ha sido una de sus obras más traducidas, si no la que más. Concretamente, La salvaje se ha traducido al alemán, al castellano, al francés, al italiano, al neerlandés y al sueco.

En esta ocasión, Simó reformula o aporta una nueva y macabra visión al mito del Pigmalión. Si habéis visto la película de 1938 o su adaptación más famosa con Audrey Hepburn, My fair lady, sabréis más o menos de qué hablo. Este mito, que tiene su origen en Las metamorfosis de Ovidio, narra la búsqueda de la mujer perfecta por parte del protagonista. Al no encontrarla, decide dedicar su vida a la escultura, hasta que un día acaba esculpiendo a Galatea, de la que se enamora por su belleza. Afrodita, viendo el amor que Pigmalión profesaba por su obra, la transforma en una mujer real. Este mito se ha reproducido muchísimas veces para representar la creación de vida artificial, como en Frankenstein (Mary Shelley), o para ilustrar el proceso de transformación y adiestramiento de una persona según el ideal de quien le enseña, como pasa por ejemplo en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en este novela. 

Mito de Pigmalión
Fotograma de la película Pygmalion (1938) dirigida por Anthony Asquith y Leslie Howard
Dorothy llega con catorce años, huyendo de Estados Unidos, a casa de Mateu, un hombre rico de unos sesenta años que vive en Barcelona. Por petición de un amigo, Mateu la acoge en su casa y decide formarla e instruirá en modales y aficiones. El tiempo va pasando y, al mismo tiempo que su relación se va estrechando, se van creando también lazos de dependencia entre ellos: él, al creerse su creador la quiere sólo para él, y a Dorothy (ahora Dolores) le halaga recibir tantas atenciones y ya no puede concebir su existencia sin él. Aunque esto nos pueda recordar al clásico argumento de profesor y alumna, Simó va mucho más allá, pues nos muestra el lado más oscuro, más malévolo y más obsesivo del famoso mito.

La salvaje no deja de ser un thriller, una novela que empieza en clave de comedia o de historia familiar, y acaba convirtiéndose en una narración terrorífica. Eso sí, todo muy poco a poco a través de una transición tan sutil que si nos despistamos nos abemos cómo hemos llegado allí.

Puede parecer que las tres lecturas que llevo hechas de Isabel-Clara Simó no tienen mucho en común (Julia trata sobre una mujer en el Alcoy del siglo XIX y Mujeres es una conjunto de relatos de humor), sin embargo he podido encontrar ya algunos puntos de encuentro: aparte del hecho de que los tres libros están protagonizados por personajes femeninos, siempre encontraremos flotando en la narración la voz inconfundible de la autora; una voz con mucha carga feminista, un poco moralista y maternalista, que refleja muy bien la cultura popular y la sabiduría de la calle.

No nos encontramos ante una lectura exigente, llena de matices y que dé lugar a numerosas interpretaciones. Creo que es una novela perfecta si nos apetece sufrir un poco, si queremos correr para saber qué pasará finalmente con los personajes. Reconozco que por temática y por la claustrofobia que me ha transmitido no ha sido una lectura demasiado placentera para mí, pero no descarto (y mirando el número de traducciones lo tengo claro) que no se pueda convertir en una novela agradable para quien quiera adentrarse en las sospechas y obsesiones de La salvaje.

La salvaje Isabel-Clara Simó
Estas flores son  Lycianthes rantonetii


Léelo si... te apetece una lectura de intriga y que te atrape
Huye si... no te gusta leer sobre relaciones tóxicas y dependientes
___________________________________________________________




Continuem amb Isabel-Clara Simó i el preciós projecte Adopta una autora. La tercera novel·la que he llegit de l’autora valenciana, almenys en la meua etapa adulta, ha sigut una de les seues obres més traduïdes, si no la que més. Concretament, La salvatge s’ha traduït a l’alemany, al castellà, al francès, a l’italià, al neerlandès i al suec.

En aquesta ocasió, Simó reformula o aporta una visió nova i macabra al mite del Pigmalió. Si heu vist la pel·lícula de 1938 o la seua adaptació més famosa amb Audrey Hepburn, My fair lady, sabreu més o menys de què parle. Aquest mite, que té l’origen en Les Metamorfosis d’Ovidi, narra la cerca per part del protagonista de la dona perfecta. Com no la troba, decideix dedicar la seua vida a l’escultura, fins que un dia acaba esculpint Galatea, de la que s’enamora per la seua bellesa. Afrodita, veient l’amor que Pigmalió professava per la seua obra, la transforma en una dona real. Aquest mite s’ha reproduït moltíssimes vegades per a representar la creació de vida artificial, com en Frankenstein (Mary Shelley), o per il·lustrar el procés de transformació i ensinistrament d’una persona segons l’ideal de qui l’ensenya, com passa per exemple en Miss Agente Especial (Donald Petrie) o en aquesta novel·la. 

Mite de Pigmalió
Fotograma de la pel·lícula Pygmalion (1938) dirigida per Anthony Asquith i Leslie Howard

Dorothy arriba amb catorze anys, fugint d’Estats Units, a casa de Mateu, un home ric d’uns seixanta anys que viu a Barcelona. Per petició d’un amic, Mateu l’acull en casa i es decideix a formar-la i instruir-la en modals i aficions. El temps va passant i, al mateix temps que la seua relació es va fent més estreta, es van creant llaços de dependència entre ells: Mateu, al creure’s el seu creador la vol sols per a ell, i a Dorothy (ara Dolores) li afalaga rebre tantes atencions i no pot concebre ja la seua existència sense ell. Tot i que ens pot recordar a l’argument clàssic entre professor i alumna, Simó va molt més enllà, ja que ens mostra el costat més obscur, més malèvol i més obsessiu del famós mite.

La salvatge no deixa de ser un thriller, una novel·la que comença amb clau de comèdia o d’història familiar i acaba esdevenint una narració terrorífica. Això sí, tot molt a poc a poc a través d’una transició tan subtil que si ens despistem no sabem com hem arribat allí.

Potser pot semblar que les tres lectures que duc fetes d’Isabel-Clara Simó no tenen massa en comú (Júlia tracta sobre una dona en l’Alcoi del segle XIX i Dones és un conjunt de relats d’humor), però he pogut trobar ja alguns punts d’encontre: a part del fet que els tres llibres estan protagonitzats per personatges femenins, sempre trobarem surant en la narració la veu inconfusible de l’autora; una veu amb molta càrrega feminista, un poc moralista i maternalista, que reflexa molt bé la cultura popular i la saviesa de carrer.

No ens trobem davant d’una lectura exigent, plena de matisos i que done lloc a nombroses interpretacions. Crec és una novel·la perfecta si ens abelleix patir un poc, si volem córrer per saber què passarà finalment amb els personatges. Reconec que per temàtica i per la claustrofòbia que m’ha transmès no ha sigut una lectura massa plaent per a mi, però no descarte (i mirant el número de traduccions ho tinc clar) que no es puga convertir en una novel·la agradable per a qui vulga endinsar-se en les sospites i obsessions de La salvatge.


La salvatge Isabel-Clara Simó
Estes plantes són Liciantes de Rantonnet

Llig-lo si... t'abelleix una lectura d'intriga i que t'atrape
Fuig si... no t'agrada llegir sobre relacions tòxiques i dependents

dissabte, 16 de setembre de 2017

El hombre que se enamoró de la luna (Tom Spanbauer)

Sempre és difícil escriure una ressenya quan els sentiments que t’aporta la lectura són contraposats, o penses que no has acabat de captar tot el sentit del llibre. En aquest cas, es tracta de El hombre que se enamoró de la luna, de Tom Spanbauer. El vaig triar, no pel resum tan estrany de la contraportada, sinó per les valoracions absolutament positives que havia vist feia poc per internet.

Moltes de les ressenyes que he llegit de la novel·la comencen o acaben amb un comentari com aquest: “recomanat sols a persones amb la ment oberta i sense prejudicis”. Bé, jo crec que forme part d’aquest grup, i hi ha detalls, escenes de la història, que han sigut massa per a la carabassa, si m’ho permeteu. El hombre que se enamoró de la luna té com a context històric el far west d’Estats Units, sí, el de les pel·lícules d’indis i vaquers, i té com a protagonista a Cobertizo, un jove orfe que viu al prostíbul on treballava la seua mare. Quan arriba a la pubertat, ell mateix també comença amb l’ofici, on té molt d’èxit entre els homes de la contornada.

El fil argumental de la novel·la és la cerca de la identitat: qui som?, d’on venim?, quin és el nostre destí?, per què existim? Així, el nostre protagonista, fill d’un home blanc i d’una dona índia, emprèn un viatge quasi espiritual per respondre aquestes preguntes que tots portem a dins. A casa i gràcies al seu viatge, coneix el que ell anomena la seua família: l’ama del prostíbul on viu, una dona que hi treballa i un cowboy del qui sospita que és el seu pare.

Spanbauer ens descriu un entorn primitiu, que ens pot semblar estrany pels impulsos no frenats i la no-racionalitat dels personatges. Ens trobem davant d’una sexualitat sense estigmatitzar, molt mística, i explícita, també. Assistim a violacions, prostitució, mutilacions i assassinats, però també experimentem l’amor fraternal, la bellesa i una ànsia de llibertat emocionant. La tragèdia vergonyosa dels natius americans i l’extermini dels búfals també està present en la història, que no deixa de tindre com a rerefons l’aniquilació d’una antiga, natural i indígena manera de viure per a la implantació forçada d’una societat decorosa, fanàtica i plena de prejudicis.  

El hombre que se enamoró de la luna m’ha paregut un relat hipnòtic, simbòlic i, al cap i a la fi, bonic i entendridor per moments. No obstant això, aquesta novel·la m’ha costat molt de llegir, algunes escenes de violència, però també de sexuals, han sigut molt difícils d’empassar. I no, crec sincerament que no sóc una lectora de ment tancada, però m’era complicat agafar el llibre de la taula cada vegada per reprendre la lectura i saber que m’anava a trobar escenes tan cruentes com les que havia deixat a mitges el dia anterior. Reformule l’avís, doncs: recomanat sols a persones que tinguen estómac per llegir una història preciosa sobre la identitat i la llibertat, però també sobre la humanitat més primitiva i despietada.

El hombre que se enamoró de la luna
Aquestes flors són buguenvíl·lees

Llig-lo si... vols llegir una novel·la diferent i allunyada de les teues lectures habituals
Fuig si... t'és difícil llegir sobre violència, sexe explícit i/o mort

dissabte, 9 de setembre de 2017

Amsterdam (Ian McEwan)

Ian McEwan s'ha convertit en una aposta segura de lectura breu, entretinguda i intel·ligent. Així que quan veig una novel·la seua a les prestatgeries de la llibreria, té moltes probabilitats d'acabar en les meues mans. Ara li ha tocat a Amsterdam, que va guanyar el Premi Booker (un dels premis literaris més reconeguts) en 1998.

Amsterdam ens trasllada a un moment de la vida de dos amics íntims, que a la vegada son examants de la mateixa dona, Molly, morta després d'una malaltia neurodegenerativa. Un d'ells és Clive, un compositor molt reconegut que està preparant la simfonia que marcarà un punt d'inflexió en la seua carrera. L'altre amic, Vernon, és el director d'un periòdic de línia progressista, en contra del partit en el poder. Tal com em té acostumada McEwan, als dos amics se'ls presenten dos dilemes morals que els posaran un en contra de l'altre de manera dràstica.

Si a La llei del menor l'autor explora les particularitats del dret de família amb passatges sencers sobre la redacció d'una sentència, a Amsterdam l'obsessió és la música clàssica i l'ètica periodística. Ens trobem davant d'una novel·la sagaç, que ens va ensenyant a poc a poc les preocupacions dels protagonistes, les seues sospites i el seu desassossec creixent conforme va avançant la trama. L'autor també ens delecta amb unes descripcions precioses i acuradíssimes sobre la creativitat i la construcció d'una peça musical.

Tot i que es llig molt i molt bé (llegir la prosa de McEwan sempre serà una delícia) el final m'ha malmès un poc la història. Es tracta d'un desenllaç, per al meu gust, precipitat i esbojarrat. Crec que és la solució per la que s'ha optat no es correspon amb la intriga que s'anava cuinant durant la resta de la novel·la. Vaja, ha sigut un poc decebedor, ja que la història anava in crescendo i l'estava gaundint molt fins eixe moment.

En fi, no perquè no m'haja agradat el final us deixe de recomanar Amsterdam. És un llibre molt curtet, excel·lentment escrit i amb un argument interessant. Els dilemes que es plantegen, les decisions preses i les seues conseqüències han mantingut la meua atenció durant tota la lectura. No obstant això, si voleu començar amb McEwan, aneu directament a La llei del menor: trobareu més emoció, una història amb més lògica i millor construïda i una protagonista molt més humana i rodona.

Amsterdam Ian McEwan
Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... creus que és el moment per a un lectura ràpida, però intel·ligent
Fuig si... esperes un final a l'altura de la resta de la novel·la

dissabte, 2 de setembre de 2017

El llibre de la senyoreta Buncle (D.E. Stevenson)

Fora plou a bots i barrals i entre a una llibreria on totes les obres són d’un color gris perla. Resseguisc els títols de les prestatgeries amb els dits i trobe una novel·la que venia acosant-me des de feia temps, que m’havien dit que era molt divertida i molt amena. Torne fora i intente protegir com puc la meua nova i preciosa adquisició: El llibre de la senyoreta Buncle, de D.E. Stevenson.

Sabeu aquests pobles xicotets, on normalment no passa mai res rellevant, on els habitants són generalment gent major, amb secrets que guarden tota la vida, amb xafarderies i rancors que no tenen fi? Doncs la novel·la de hui té lloc en un d’aquests indrets que tant han inspirat a la literatura (vegeu Sherwood o Strout, per exemple). El poblet de la senyoreta Buncle és Silvestream, que no es diferenciaria massa de qualsevol altre poble del món, si no fóra perquè un bon dia la protagonista decideix escriure una novel·la sobre els seus veïns.

Barbara Buncle s’ha quedat sense ingressos i ha pensat que una bona manera de guanyar diners és escriure un llibre. Com no té imaginació, sols ha pogut escriure sobre persones que coneix, això és, el veí que tracta fatal la seua dona, la senyora més respectada del poble i el seu passat indecorós, o la dona que té un secret per tal que la seua melmelada quede perfecta. Un editor s’interessa pel llibre i, entre crítiques contradictòries, es converteix en tot un best seller, que finalment arriba a les mans dels seus protagonistes. La irrupció de la novel·la trenca la tranquil·litat del poble i comencen a esdevindre situacions grotesques, ridícules i còmiques, sobretot. Els habitants de Silvestream es veuen despullats de les seues carcasses i totes les seues debilitats i secrets van quedant al descobert gràcies a l’agudesa de l’autora.

El llibre de la senyoreta Buncle és una història per gaudir, per somriure, per passar-ho bé. És un llibre dins d’un llibre, una novel·la d’espills, on la ficció és un reflex de la realitat, però la realitat també imita la ficció, ja que els personatges es comporten d’una manera concreta arrel de la lectura del llibre, però també imiten les accions dels seus alter ego literaris. Una cucada de lectura, plena d’humor anglès, de personatges memorables i d’escenes delirants. Us l'aconselle calorosament si voleu passar uns dies tranquils, agradables i amb un somriure permanent als llavis.
“Barbara Buncle donà una ullada a l’habitació i mirà totes les seues titelles, congregades amb l’objectiu de revelar el seu creador. Es va preguntar si mai cap altre autor s’havia trobat davant d’aquella curiosa visió. Seria emocionant escriure una obra de teatre per poder veure les pròpies creacions revestides de mortalitat, però un teatre sempre serà un xic decebedor, cap actor pot satisfer completament un autor. Açò era molt millor que qualsevol teatre, car els actors eren ells mateixos”.*
* Traducció pròpia de l'edició anglesa, la traducció de Viena Edicions segur que és molt més acurada.

Miss Buncle's book
Estes flors són Kalanchoes

Llig-lo si...
 t'agrada l'humor anglès i les històries de pobles xicotets
Fuig si... t'abelleix una història èpica, de grans emocions
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall