dissabte, 9 de setembre de 2017

Amsterdam (Ian McEwan)

Ian McEwan s'ha convertit en una aposta segura de lectura breu, entretinguda i intel·ligent. Així que quan veig una novel·la seua a les prestatgeries de la llibreria, té moltes probabilitats d'acabar en les meues mans. Ara li ha tocat a Amsterdam, que va guanyar el Premi Booker (un dels premis literaris més reconeguts) en 1998.

Amsterdam ens trasllada a un moment de la vida de dos amics íntims, que a la vegada son examants de la mateixa dona, Molly, morta després d'una malaltia neurodegenerativa. Un d'ells és Clive, un compositor molt reconegut que està preparant la simfonia que marcarà un punt d'inflexió en la seua carrera. L'altre amic, Vernon, és el director d'un periòdic de línia progressista, en contra del partit en el poder. Tal com em té acostumada McEwan, als dos amics se'ls presenten dos dilemes morals que els posaran un en contra de l'altre de manera dràstica.

Si a La llei del menor l'autor explora les particularitats del dret de família amb passatges sencers sobre la redacció d'una sentència, a Amsterdam l'obsessió és la música clàssica i l'ètica periodística. Ens trobem davant d'una novel·la sagaç, que ens va ensenyant a poc a poc les preocupacions dels protagonistes, les seues sospites i el seu desassossec creixent conforme va avançant la trama. L'autor també ens delecta amb unes descripcions precioses i acuradíssimes sobre la creativitat i la construcció d'una peça musical.

Tot i que es llig molt i molt bé (llegir la prosa de McEwan sempre serà una delícia) el final m'ha malmès un poc la història. Es tracta d'un desenllaç, per al meu gust, precipitat i esbojarrat. Crec que és la solució per la que s'ha optat no es correspon amb la intriga que s'anava cuinant durant la resta de la novel·la. Vaja, ha sigut un poc decebedor, ja que la història anava in crescendo i l'estava gaundint molt fins eixe moment.

En fi, no perquè no m'haja agradat el final us deixe de recomanar Amsterdam. És un llibre molt curtet, excel·lentment escrit i amb un argument interessant. Els dilemes que es plantegen, les decisions preses i les seues conseqüències han mantingut la meua atenció durant tota la lectura. No obstant això, si voleu començar amb McEwan, aneu directament a La llei del menor: trobareu més emoció, una història amb més lògica i millor construïda i una protagonista molt més humana i rodona.

Amsterdam Ian McEwan
Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... creus que és el moment per a un lectura ràpida, però intel·ligent
Fuig si... esperes un final a l'altura de la resta de la novel·la

4 comentaris

  1. Vaja, quina bona idea posar el nom de les plantetes que sempre col·loques de fons dels teus llibres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, espere que siga d'utilitat per a la gent!

      Elimina
  2. Ja me l’he llegit i sí, tens tota la raó: el llibre molt fàcil de llegir amb una trama que va in crescendo, molt ben creada al voltant dels dos protagonistes i amb un final imprevist. M’ha agradat. Un vuit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegre que t'haja agradat! A mi el final no em va agradar massa, però en general la història està molt ben portada.

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall