dissabte, 28 d’octubre de 2017

El bosque oscuro (Cixin Liu)

Un apunt important: El bosque oscuro és la segona part de la trilogia de Tres cuerpos. Si no voleu saber absolutament res del que passa a la primera part, llegiu millor la ressenya que vaig escriure sobre el primer llibre.

Des que vaig acabar El problema de los tres cuerpos sabia que tard o d’hora hauria de conèixer la continuació de la fascinant història que proposava Cixin Liu. El bosque oscuro és la segona part de la trilogia que ha contribuït a la popularitat creixent de la ciència ficció xinesa, i és que es tracta d’una aventura complexa, enrevessada, amb moltíssims termes tècnics, però que enganxa i que ens endinsa completament en el seu món.

La novel·la de Liu té la seua base en la Paradoxa de Fermi. Aquesta es pregunta com és que havent milers de milions de possibilitats de que hi haja a l’univers altres civilitzacions intel·ligents, cap d’aquestes ha contactat mai amb nosaltres. Hi ha múltiples possibles respostes a aquesta qüestió, totes igual de fascinants, i el que fa Liu és explorar una de les explicacions, potser la més aterridora. Jo em podria passar hores rellegint l’article que exposa, de manera molt comprensible, cada una de les possibilitats, així que podeu entendre el meu entusiasme si em presenten un llibre sencer que se sustenta en una d’aquestes hipòtesis.

El llibre arranca quan la societat ja és coneixedora que en quatre-cents anys una civilització superior alienígena aterrarà a la Terra per colonitzar-la i, bàsicament, per destruir la humanitat. L’autor imagina i descriu detalladament quina seria la reacció social, política i econòmica davant d’aquesta perspectiva i com evolucionaria conforme es va apropant el moment final. Liu retrata, per exemple, un nou model de ciutat adaptada a les noves necessitats que no té res a envejar als cotxes i les pantalles de la meua estimada Blade Runner.

El bosque oscuro conté una trama prou més complexa a la seua predecessora, ja que en aquest cas el focus d’atenció recau sobre la societat humana i el futur llòbrec que l’espera. Tot i que m’haguera agradat que es donaren a conèixer més aspectes sobre la civilització dels atacants – com a la primera part, que ens mostra el perquè han de fugir del seu planeta, entenc que en aquesta novel·la no tocava aprofundir en aquest tema.

La història m’ha agradat molt i m’ha sorprès contínuament, però sí que ha hagut un parell de coses que m’han embrutat molt la lectura i que si l’autor n’haguera prescindit, el resultat seria enormement més positiu. En primer lloc tenim el masclisme sense escrúpols que l’autor mostra reiteradament quan parla dels poquíssims i irrellevants personatges femenins i quan comenta que les dones són inferiors als homes, tan intel·lectualment com físicament. No sé com és la situació de la dona a Xina en l’actualitat, però crec que si fóra mitjanament acceptable, aquesta novel·la no s’hauria pogut publicar amb tantes observacions vergonyoses. En segon lloc, i supose que com a conseqüència d’aquesta mentalitat, la història d’amor que ocupa un grapat de pàgines de la novel·la és avorrida, inversemblant (i això que és un llibre de ciència ficció!) i absolutament prescindible.

Si podeu obviar aquestes dues coses i centrar-vos en la trama principal i en l’originalitat de la proposta de Liu, trobareu que és una novel·la absorbent, fascinant i molt cinematogràfica. A mi m’ha meravellat l’explicació que fa de la composició de l’univers i com transforma conceptes científics complexos en aclariments molt fàcils d’entendre. Jo l’he devorat, he somiat amb ell a causa de la lectura frenètica i he desitjat que Cixin Liu haguera assistit a alguna classe d’igualtat de gènere.

Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'agrada el tema del contacte amb extraterrestres
Fuig si... no pots passar per alt el masclisme en la literatura

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Las cosas que perdimos en el fuego (Mariana Enriquez)

Després de vàries lectures infructuoses i de començar algunes i no poder continuar-les, Mariana Enriquez vingué a salvar-me, i és que Las cosas que perdimos en el fuego ha sigut tot un oasi d’entreteniment de qualitat. L’obra d’aquesta escriptora argentina és un recull de dotze relats de terror de llargària irregular, que crec que posaran els pels de punta a qualsevol que s’anime a endinsar-se en el submón que ens ofereix Enriquez.

Jo ho passe fatal en les pel·lícules de por, no m’agraden els ensurts, ni veure excessiva sang o entranyes escampades. M’agraden, això sí, les atmosferes tèrboles, els fets estranys i els éssers sobrenaturals. Les històries d’aquest recull, ambientades en el país natal de l’autora, són, sobretot, recreacions de climes i intencions misterioses. Molts dels relats tenen com a escenari els barris més empobrits d’Argentina, farcits de delinqüència i misèria, on el perill i la sospita són el pa de cada dia. A aquest context, ja de per sí inquietant, Enriquez li suma cases encantades, desaparicions misterioses i éssers anòmals, entre altres.

Cada un dels relats explora els anhels i les pors més arrelades dels protagonistes: les ganes de desfer-se del bebè que ha destrossat un matrimoni, o el temor de tindre el mateix aspecte que la dona cremada que demana diners al metro. Totes les històries podrien ser perfectament fruits de malsons, d’aquests pensaments que tenim de quan en quan, però dels que defugim ràpidament. M’han encisat molts aspectes d’aquest llibre, però probablement el que més m’ha fascinat ha sigut la capacitat de l’autora per passar de començaments completament realistes a finals sobrenaturals. La transició és tan fluida, l’atmosfera inquietant es va creant amb tanta subtilesa, que veiem el conjunt com una possibilitat terriblement versemblant.

A part dels barris marginals i de la pobresa, un altre eix que uneix els relats és l’home com a figura negativa: cap personatge masculí (llevat dels xiquets) s’escapa de ser egoista, malvat, maltractador o assassí; les dones, que són quasi sempre les protagonistes, els avorreixen o els temen. Un altre punt que comparteixen totes les històries és que tenen un final obert, mai arribem a conèixer el desenllaç definitiu de les diferents trames. Aquesta fórmula crec que funciona perfectament bé en alguns relats, com en Nada de carne sobre nosotras, però deixa un poc coixos a alguns altres, com passa en Tela de araña.

En definitiva, he gaudit moltíssim amb Las cosas que perdimos en el fuego. Com més pense en les històries i en la forma com estan contades, més m’agraden. Quin cap ha de tindre Mariana Enriquez per imaginar coses tan horripilants, per fer-nos posar la pell de gallina i aconseguir que ens ho passem tan bé mentre llegim les escenes més esgarrifoses.

— Tot i que el conjunt, com podeu veure, m’ha encantat, sí que hi ha dos relats que no m’han acabat de fer el pes: Los años intoxicados i Verde rojo anaranjado. Per contra, La casa de Adela i Bajo el agua negra m’han semblat una meravella.

Las cosas que perdimos en el fuego Mariana Enriquez
Aquestes flors són margarides híbrides

Llig-lo si... vols sorprendre't a cada pàgina
Fuig si... necessites saber el final de cada història

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff)

Mai haguera triat aquesta lectura per pròpia voluntat, tot ho tenia en contra: el nazisme i la segona guerra mundial com a context històric, l’extensió d’unes 600 pàgines, i per què no dir-ho, la multitud de ressenyes llegides sobre el llibre, que a vegades en volta d’animar-me a llegir un llibre, m’atabalen i em descoratgen. Tu no ets una mare com les altres (1992) d’Angelika  Schrobsdorff va suposar un boom editorial l’any passat, quan es va publicar en castellà i en català. Ací us deixe la meua opinió gens precisa, ni categòrica, ja que la lectura m’ha deixat una barreja de sensacions, tant positives com negatives.

L’obra de Schrobsdorff són unes memòries novel·lades de la vida de la seua mare, Else, i de la seua vida en comú. la primera part de la novel·la succeeix durant els bojos anys vint a Berlín, on Else gaudeix de seua joventut i de la seua radiant personalitat entre intel·lectuals, actors, directors i artistes de tota classe. En la segona part del text, Else ha de fugir amb les seues dues filles a Bulgària per la seua condició de jueva, ja que el nazisme ha esclatat a Alemanya i prompte començarà la segona guerra mundial. A l’exili, la família es veu despresa de les comoditats burgeses amb les que sempre havia viscut, i ha d’acostumar-se a la pobresa, a la guerra, a la mort i a la malaltia.

Sens dubte, la segona part m’ha paregut molt més interessant que la primera, ja que és sols quan els personatges es queden sense res, quan es veuen uns als altres sense la màscara embellidora de la riquesa i del confort, que podem conèixer-los amb més profunditat, podem albirar els seus defectes amb més cruesa, i valorem millor les seues virtuts. En aquesta segona meitat, a més, observem amb més detall la relació entre la mare i les filles i veiem a una Else perduda, sense cap àncora, fent el possible per sobreviure i per cuidar dels seus fills.

Últimament estic interessant-me més per aquelles històries que tracten sobre les relacions entre mares i filles. Són lligams complexos, que defineixen en gran mesura la personalitat d’ambdues parts. El que m’ha arribat més endins de Tu no ets una mare com les altres és la capacitat de Schrobsdorff per saber descobrir quina classe de persona va ser la seua mare i saber-ho plasmar amb la distància objectiva i amb l’emoció necessària per recrear aquest personatge fantàstic, ple de matisos i contradiccions. Amb això no vull dir que el context de la novel·la no m’haja interessat, tot el contrari, aquest és essencial per a aquest fi, perquè ens permet veure les personalitats dels membres de la família estirades fins els seus límits.

Com a punt negatiu, hauria de dir que l’autora no coneix la contenció: no hi ha filtre tant pel que fa a l’extensió com en l’expressió de les emocions. En moltes ocasions hauria preferit, i fins i tot m’hauria semblat més potent, fer ús d'el·lipsis en la història, deixar entreveure fets i emocions, sense explicitar cada una de les accions. L’emoció, per una altra banda, pot ser massa intensa durant llargs períodes de la lectura: puc, i m’agrada, ennuegar-me amb algun passatge sentimental, però me pareix un poc abusiu si aquest passatge s’allarga durant vint pàgines.

Aquesta no és una novel·la lleugera per llegir en un cap de setmana, ni per anhelar el què passarà després. Jo l’he gaudit gràcies a la certesa de que es tractava d’una història real, que Else, les seues filles, els seus amors i els seus patiments varen existir de veritat. I tot i que no sóc amant de les novel·les sobre el nazisme o la segona guerra mundial, aquesta m'ha agradat, perquè m’ha mostrat la vida –i la família– tal com és, sense vels i sense enlluernaments.

Tu no ets una mare com les altres
Estes flors són ciclàmens mini

Llig-lo si... t'agrada llegir sobre mares i filles en contextos complicats
Fuig si... no tens temps ni paciència per a les 600 pàgines

dissabte, 7 d’octubre de 2017

El secreto (Donna Tartt)

Duc una ratxa de lectures regulars que no m’està agradant gens. Tinc molt clar que no tots els llibres em van a sorprendre, ni em van a encisar, però després d’unes quantes novel·les que no m’han fet ni fred ni calor, ja tinc ganes de trobar-me amb una d’aquestes que no pots soltar i que se’t queden a dins molt de temps després. El secreto (1992) de Donna Tartt pensava que anava a ser una solució, però sols ha perpetuat aquesta sèrie de grises lectures (si exceptuem Stoner, per descomptat).

El secreto va ser l’òpera prima de Tartt, i va ser elogiada tant pel públic com per gran part de la crítica. Més tard, l’autora ha anat publicant més novel·les, relats i històries de no-ficció i ha guanyat un bon grapat de premis (inclòs el Pulitzer) amb la seua darrera obra, El Jilguero. Amb aquest currículum, jo venia amb ganes, amb expectatives, amb l’esperança de trobar-me una obra intel·ligent, dramàtica i entretinguda, sobretot després de llegir la sinopsi de la novel·la, i és que la seua premissa és la següent: en una universitat elitista, sis joves assisteixen com a únics alumnes a l’especialitat de llengua i cultura grega. Els components d’aquest grup s’entossudeixen en recrear un ritual clàssic grec, una bacanal, que, segons estava escrit en textos antics, permetria als participants allunyar-se del seu jo i contemplar el deu Bacus. Una nit, la cosa se’ls escapa de les mans i acaben matant un home sense voler. A partir d’aquest moment, tot és culpa, secrets, sospites per si a algú si li escapa alguna acusació, etc.

Jo esperava trobar-me amb una història l’essència de la qual fóra la cultura i la llengua grega, amb descripcions dels intents per recrear aquells rituals. Pensava també que la novel·la anava a girar entorn dels coneixements que anaven a anar adquirint els protagonistes. El que m’he trobat ha sigut un thriller d’assassinats i misteris amb una cita ací i una cita allà, però on els pobres grecs s’han deixat oblidats uns quants segles enrere. No culpe ningú de les meues expectatives, però deixant de banda aquest tema, tampoc pense que la novel·la siga una grandíssima obra. Com a protagonistes, tenim un grup de joves postadolescents de classe alta, amb unes vides centrades en l’alcohol, les drogues, i la compra compulsiva d’objectes i viatges de luxe. Pel que fa a la trama, ens trobem davant de més de quatre-centes pàgines de sospites, discussions, reconciliacions, tensió sexual i d’una infravaloració sorprenent de la vida humana.

Deixant de banda el fet que la novel·la es llig molt bé, està ben escrita i hi ha algunes sorpreses pel mig que la fan més àgil, no ha sigut una bona lectura per a mi: els protagonistes m’han semblat desdibuixats, poc perfilats, la història se m’ha fet massa llarga i les pàgines volaven i no hi passava res, i m’ha estranyat descobrir que l'únic personatge femení sols existeix per fer les delícies del narrador. El secreto m’ha transmès, sobretot, indiferència; una vegada avançada la lectura i sabent quin ritme duia, ja no m’importava què els passava als personatges, ni com acabaria desfent-se tota eixa bola de mentires i recels que s’anava acumulant. Una novel·la de campus, que de campus té poc, una altra lectura grisa a la butxaca.

El secreto Donna Tartt
Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... t'interessen les novel·les d'embolics adolescents
Fuig si... esperes una gran novel·la relacionada amb la cultura grega

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Recomanem escriptores #LeoAutorasOct


Este año he decidido apuntarme a una iniciativa preciosa ideada por un grupo de twitteras lectoras: #LeoAutorasOct. La premisa es leer, compartir y recomendar autoras durante el mes de octubre, con el fin de reivindicar la literatura escrita por mujeres. Se puede participar tanto a través de las redes sociales, blogs y Youtube, o simplemente por el boca-oreja de toda la vida. Me parece una idea muy bonita, porque aunque mis lecturas están bastante equilibradas en cuanto a género, sí que es verdad que todavía generalmente los autores masculinos tienen más visibilidad que sus compañeras mujeres.

Así, os presento mi lista de ocho novelas de autoras que me encantaría descubrir o conocer en más profundidad, de las que he leído muy buenas reseñas y que creo que harán las delicias de cualquiera que se sumerja en sus obras. ¿Empezamos?

· 01 ·
Middlemarch George Eliot

Empezamos fuerte y es que Middlemarch (1872) de George Eliot es uno de mis grandes clásicos pendientes. Alabada por Emily Dickinson y Virginia Woolf, la obra de Eliot (pseudónimo de Mary Ann Evans) es una de las obras capitales de la literatura inglesa. Esta novela victoriana se centra en las vicisitudes de cuatro habitantes de la ciudad ficticia que da título al libro, y los temas principales, siempre dentro del marco del realismo, son la vida provinciana y la situación de la mujer en la época. Tengo muchísimas ganas de leerlo, pero sus 900 páginas me echan un poco para atrás. Algún día, Middlemarch, algún día.

· 02 ·
What i loved Siri Hustvedt

Todo cuanto amé (2003) de Siri Hustvedt será la segunda obra que lea de esta autora estadounidense. Ambientada en Nueva York y narrada des del punto del punto de vista de un historiador de arte, la novela sigue la historia de dos familias y las relaciones que se establecen entre ellas. Por lo que he leído, es un libro que se lee muy rápidamente, pero que comparte esta aura intelectual que ya pude experimentar con El mundo deslumbrante, una de las mejores novelas que he leído este año. Siri Hustvedt es una mujer apasionante, de la que también podéis leer ensayo sobre arte, neurociencia y feminismo, entre otros temas. 

· 03 ·
Wild swans Jung Chang

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang viene avalada por Magrat (blog + canal). Después de los meses que han pasado desde que leí Contra toda esperanza, me apetecen muchísimo otras memorias fuertemente ligadas a su contexto histórico. En este caso se trata del siglo XX en China, a través de la historia de tres generaciones de mujeres que nos narran todo el proceso de transformación del feudalismo al comunismo. Creo que será una lectura muy intensa y útil para entender mejor este país. Además, la parte familiar y personal seguro que hará la lectura más emocional y entretenida.

· 04 ·
Bear Marian Engel

Puede que la recomendación más arriesgada de esta lista sea Oso (1976) de Marian Engel. Yo no tengo muy claro si me encantará o lo odiaré, porque el argumento tiene su intríngulis: una mujer enviada a trabajar a una isla donde no vive nadie más, empieza a establecer lazos afectivos con el único ser vivo que habita allí, un oso. Por lo que he visto en algunas reseñas, la relación llega a ser sexual, pero la trama de la novela no gira alrededor de este hecho. La conexión con la naturaleza, la soledad y la libertad son algunos de los temas principales de esta obra tan controvertida y atrevida. 


· 05 ·
Mémoires d'Hadrien Margueritte Yourcenar

De Memorias de Adriano (1951) de Marguerite Yourcenar me han hablado maravillas, y ya me está esperando en las estanterías de casa. Reconozco que la novela histórica no es uno de mis géneros favoritos, pero por lo que he visto, no es tanto un retrato de un momento histórico, como la descripción de la personalidad, de la vida, del emperador romano. He leído que es una historia preciosa, muy bien escrita, que adentra al lector en las gracias y desgracias del protagonista. Creo que será una muy buena lectura.

· 06 ·
Commonwealth Ann Patchett

Después de leer una reseña entusiasta de Comunidad (2016) de Ann Patchett y ver que la crítica era muy buena, lo puse bien arriba en mi lista de libros pendientes. Esta novela transcurre durante cinco décadas, desde el momento en el que, con un beso, dos familias quedan unidas para siempre. Como os podéis imaginar, se trata de una de esas historias familiares, con varias generaciones, donde los personajes se quedan contigo mucho después de terminar de leer el libro. Tiene pinta de ser una novela entrañable y muy agradable de leer. 

· 07 ·
The age of innocence Edith Wharton

Si soy sincera tengo que confesar que la primera vez que supe sobre La edad de la inocencia (1920) de Edith Wharton fue gracias a Gossip girl. Wharton nos cuenta la decadencia de la alta sociedad neoyorquina de finales del siglo XIX. A través de la sátira, podemos ver la hipocresía, la artificialidad de sus normas y costumbres; dos mundos que chocan, el de la tradición y el de la modernidad, uno destinado a desaparecer y el otro, a instaurarse. Creo que, aunque puede que me cueste habituarme a la prosa de la autora (dicen que es muy recargada), me gustará mucho por su delicadeza en las descripciones de la sociedad y de las relaciones entre los personajes. 

· 08 ·
Foster Claire Keegan

Tres luces (2010) de Claire Keegan es el libro de esta lista que creo que disfrutaré más. La novela está ambientada en Irlanda (y con eso ya me ha ganado un poquito) y la protagonista es una niña que se va a pasar el verano lejos de casa, con una nueva familia. La obra de Keegan ocupa menos de 100 páginas, pero dicen que es preciosa, intimista, muy sencilla de leer y que deja un sentimiento de ternura profunda en el lector.
-
Estas son mis ocho propuestas, tanto para leer durante este mes de octubre como para disfrutar el resto del año. Mirad vuestras estanterías, contad cuántos escritores y cuántas escritoras tenéis. Si la mayoría son hombres, animaos a equilibrar la balanza, leed más obras escritas por mujeres. Si el porcentaje es similar, apuntaos si queréis mis sugerencias, nunca está de más tener referencias para llenar nuestras bibliotecas. 

Otros blogs con sugerencias para #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth
___________________________________________________________




Aquest any he decidit apuntar-me a una iniciativa preciosa ideada per un grup de twitteres lectores: #LeoAutorasOct. La premissa és llegir, compartir i recomanar autores durant el mes d'octubre, per tal de reivindicar la literatura escrita per dones. Es pot participar tant a través de les xarxes socials, blogs i Youtube, o simplement amb el boca-orella de tota la vida. Me pareix una idea molt bonica, perquè tot i que les meues lectures estan prou equilibrades pel que fa a gènere, sí que es veritat que generalment encara els autors masculins tenen més visibilitat que les seues companyes dones.

Així, us presente la meua llista de vuit novel·les d’autores que m’encantaria descobrir, o conèixer en més profunditat, de les que he llegit molt bones ressenyes i que crec que faran les delícies de qualsevol que s’endinse en les seues obres. Comencem?

· 01 ·
Middlemarch George Eliot

Comencem fort, i és que Middlemarch (1872) de George Eliot és un dels meus grans clàssics pendents. Alabada per Emily Dickinson i Virginia Woolf, l’obra d’Eliot (pseudònim de Mary Ann Evans) és una de les obres cabdals de la literatura anglesa. Aquesta novel·la victoriana se centra en les vicissituds de quatre habitants de la ciutat fictícia que dóna nom al llibre, i els temes principals, sempre dins del marc del realisme, són la vida provinciana i la situació de la dona en l’època. Tinc moltíssimes ganes de llegir-lo, però les seues 900 pàgines em tiren un poc enrere. Algun dia, Middlemarch, algun dia. 
· 02 ·
What I loved Siri Hustvedt

Allò que vaig estimar (2003) de Siri Hustvedt serà la segona obra que llija d’aquesta autora estatunidenca. Ambientada en Nova York i narrada des del punt de vista d’un historiador d’art, la novel·la ressegueix la història de dues famílies i les relacions que s’estableixen entre elles. Pel que he llegit, és un llibre que es llig molt ràpidament, però que comparteix aquesta aura intel·lectual que ja vaig poder experimentar amb El món resplendent, una de les millors novel·les que he llegit aquest any. Siri Hustvedt és una dona apassionant, de la que també podeu llegir assaig sobre art, neurociència i feminisme, entre altres temes. 
· 03 ·
Wild swans Jung Chang

Cisnes salvajes (1991) de Jung Chang ve avalada per Magrat (blog + canal). Després dels mesos que han passat des de que vaig llegir Contra tota esperança, m’abelleixen molt unes altres memòries fortament lligades al seu context històric. En aquest cas es tracta del segle XX a la Xina, a través de la història de tres generacions de dones que ens narren tot el procés de transformació del feudalisme al comunisme. Crec que serà una lectura molt intensa i útil per entendre millor aquest país. A més, la part familiar i personal segur que farà la lectura més emocional i entretinguda.

· 04 ·
Bear Marian Engel

Potser la recomanació més arriscada d’aquesta llista és Oso (1976) de Marian Engel. Jo no tinc molt clar si m’encantarà o l’odiaré, perquè l’argument té la seua complicació: una dona enviada a treballar a una illa on no viu ningú més, comença a establir llaços afectius amb l’únic ésser viu que hi habita, un ós. Pel que he vist en algunes ressenyes, la relació arriba a ser sexual, però la trama de la novel·la no gira entorn aquest fet. La connexió amb la natura, la soledat i la llibertat són alguns dels temes principals d’aquesta obra tan controvertida i agosarada. 

· 05 ·
Mémoires d'Hadrien Margueritte Yourcenar

De Memòries d’Adrià (1951) de Marguerite Yourcenar m’han parlat meravelles, i ja m’està esperant en la prestatgeria de casa. Reconec que la novel·la històrica no és un dels meus gèneres preferits, però pel que he vist, no és tant un retrat d’un moment històric, com la descripció de la personalitat, de la vida, de l’emperador romà. He llegit que és una història preciosa, molt ben escrita, que endinsa el lector en les gràcies i desgràcies del protagonista. Crec que serà una molt bona lectura. 

· 06 ·
Commonwealth Ann Patchett

Després de llegir una ressenya entusiasta de Comunidad (2016) d’Ann Patchett i veure que la crítica era molt bona, el vaig posar ben amunt de la meua llista de llibres pendents. Aquesta novel·la transcorre durant cinc dècades, des del moment que, amb un bes, dues famílies queden unides per sempre. Com us podeu imaginar, es tracta d’una d’aquestes històries familiars, amb vàries generacions, on els personatges es queden amb tu molt després d’haver acabat de llegir el llibre. Té pinta de ser una novel·la entranyable i molt agradable de llegir.

· 07 ·
The age of innocence Edith Wharton

Si sóc sincera he de confessar que la primera vegada que vaig saber de L’edat de la innocència (1920) d’Edith Wharton va ser gràcies a Gossip girl. Wharton ens conta la decadència de l’alta societat novaiorquesa de finals de segle XIX. A través de la sàtira, podem veure la hipocresia, la artificialitat de les seues normes i costums; dos mons que xoquen, el de la tradició i el de la modernitat, un destinat a desaparèixer i l’altre, a instaurar-se. Crec que, tot i que potser em costarà habituar-me a la prosa de l’autora (diuen que és molt recarregada), m’agradarà molt per la seua delicadesa en les descripcions de la societat i de les relacions entre els personatges

· 08 ·
Foster Claire Keegan

Tres llums (2010) de Claire Keegan és el llibre d’aquesta llista que crec que gaudiré més. La novel·la està ambientada a Irlanda (amb això ja m’ha guanyat un poquet) i la protagonista és una xiqueta que se’n va a passar un estiu lluny de casa, amb una nova família. L’obra de Keegan ocupa menys de 100 pàgines, però diuen que és preciosa, intimista, molt senzilla de llegir i que deixa un sentiment d’estima profund en el lector. 
-
Aquestes son les meues vuit propostes, tant per llegir durant aquest mes d’octubre com per gaudir la resta de l’any. Mireu les vostres prestatgeries, conteu quants escriptors i quantes escriptores teniu. Si la majoria són homes, animeu-vos a equilibrar la balança, llegiu més obres escrites per dones. Si el percentatge és similar, bé, apunteu-vos si voleu els meus suggeriments, mai sobra tenir referències per omplir les nostres biblioteques.   

Altres blogs amb suggeriments per a #LeoAutorasOct: Magrat / Inthenevernever / Readingsinthenorth

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall