dissabte, 14 d’octubre de 2017

Tu no ets una mare com les altres (Angelika Schrobsdorff)

Mai haguera triat aquesta lectura per pròpia voluntat, tot ho tenia en contra: el nazisme i la segona guerra mundial com a context històric, l’extensió d’unes 600 pàgines, i per què no dir-ho, la multitud de ressenyes llegides sobre el llibre, que a vegades en volta d’animar-me a llegir un llibre, m’atabalen i em descoratgen. Tu no ets una mare com les altres (1992) d’Angelika  Schrobsdorff va suposar un boom editorial l’any passat, quan es va publicar en castellà i en català. Ací us deixe la meua opinió gens precisa, ni categòrica, ja que la lectura m’ha deixat una barreja de sensacions, tant positives com negatives.

L’obra de Schrobsdorff són unes memòries novel·lades de la vida de la seua mare, Else, i de la seua vida en comú. la primera part de la novel·la succeeix durant els bojos anys vint a Berlín, on Else gaudeix de seua joventut i de la seua radiant personalitat entre intel·lectuals, actors, directors i artistes de tota classe. En la segona part del text, Else ha de fugir amb les seues dues filles a Bulgària per la seua condició de jueva, ja que el nazisme ha esclatat a Alemanya i prompte començarà la segona guerra mundial. A l’exili, la família es veu despresa de les comoditats burgeses amb les que sempre havia viscut, i ha d’acostumar-se a la pobresa, a la guerra, a la mort i a la malaltia.

Sens dubte, la segona part m’ha paregut molt més interessant que la primera, ja que és sols quan els personatges es queden sense res, quan es veuen uns als altres sense la màscara embellidora de la riquesa i del confort, que podem conèixer-los amb més profunditat, podem albirar els seus defectes amb més cruesa, i valorem millor les seues virtuts. En aquesta segona meitat, a més, observem amb més detall la relació entre la mare i les filles i veiem a una Else perduda, sense cap àncora, fent el possible per sobreviure i per cuidar dels seus fills.

Últimament estic interessant-me més per aquelles històries que tracten sobre les relacions entre mares i filles. Són lligams complexos, que defineixen en gran mesura la personalitat d’ambdues parts. El que m’ha arribat més endins de Tu no ets una mare com les altres és la capacitat de Schrobsdorff per saber descobrir quina classe de persona va ser la seua mare i saber-ho plasmar amb la distància objectiva i amb l’emoció necessària per recrear aquest personatge fantàstic, ple de matisos i contradiccions. Amb això no vull dir que el context de la novel·la no m’haja interessat, tot el contrari, aquest és essencial per a aquest fi, perquè ens permet veure les personalitats dels membres de la família estirades fins els seus límits.

Com a punt negatiu, hauria de dir que l’autora no coneix la contenció: no hi ha filtre tant pel que fa a l’extensió com en l’expressió de les emocions. En moltes ocasions hauria preferit, i fins i tot m’hauria semblat més potent, fer ús d'el·lipsis en la història, deixar entreveure fets i emocions, sense explicitar cada una de les accions. L’emoció, per una altra banda, pot ser massa intensa durant llargs períodes de la lectura: puc, i m’agrada, ennuegar-me amb algun passatge sentimental, però me pareix un poc abusiu si aquest passatge s’allarga durant vint pàgines.

Aquesta no és una novel·la lleugera per llegir en un cap de setmana, ni per anhelar el què passarà després. Jo l’he gaudit gràcies a la certesa de que es tractava d’una història real, que Else, les seues filles, els seus amors i els seus patiments varen existir de veritat. I tot i que no sóc amant de les novel·les sobre el nazisme o la segona guerra mundial, aquesta m'ha agradat, perquè m’ha mostrat la vida –i la família– tal com és, sense vels i sense enlluernaments.

Tu no ets una mare com les altres
Estes flors són ciclàmens mini

Llig-lo si... t'agrada llegir sobre mares i filles en contextos complicats
Fuig si... no tens temps ni paciència per a les 600 pàgines

2 comentaris

  1. És un llibre que tinc apuntat de fa un temps i no m'acabo de decidir, en part per l'extensió i en part per les reseñes dispars que he anat llegint.
    Un petó ;)

    ResponElimina
  2. Hi ha certa mania que les ressenyes dels llibres han de ser totes positives, no sé perquè pero és així. Segurament no para bonico parlar mal d'un llibre que sempre du en la portada comentaris positius o pitjor encara: és que no tens bon gust. Pero el cas és que hi ha llibres que ens agraden i llibres que no i no passa res si ho diguem, perdó, si ho escrivim.

    ResponElimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall