dissabte, 30 de desembre de 2017

Sidra con Rosie (Laurie Lee)

He encertat completament l’últim llibre de l’any. Sidra con Rosie, de Laurie Lee, venia recomanadíssima per Magrat i ha sigut una lectura d’allò més agradable i bonica. Aquesta és la primera part d’una trilogia autobiogràfica realitzada per l’autor anglès, tot i que en castellà esta és l’única que està traduïda.

Aquestes memòries relaten la infantesa de Lee a Slad, una aldea anglesa, a principis del segle XX. L’autor ens conta la vida diària de la seua nombrosa família, el seu pas per l’escola rural, les xicotetes aventures amb els amics i les tradicions i festivitats de la comunitat. La força de la narració es basa en la descripció minuciosa, però alhora propera, de les olors, els sorolls i de totes les sensacions que recorda experimentar, i que han fet que jo me situara allí, a Anglaterra durant la Primera Guerra Mundial, envoltada d’arbres, ocells i xiquets entremaliats.

Lee va narrant, sense seguir precisament un ordre cronològic, els seus primers anys envoltats de dones, la seua mare i les seues tres germanes majors, i també dels seus altres tres germans. Tot i que la família tenia dificultats econòmiques i d’altres classes, l’autor ho conta tot des de l’anècdota, des de l’enyorança i des d’un record plàcid. Es rememora la vida de l’aldea, amb els seus vells veïns i les seues manies, rancors i amors mutus; les llegendes urbanes i la mitologia pròpia del poble, com esperits d’antics habitants i animals ferotges, i els secrets de l’aldea, ben guardats de cara a l’exterior per tots els seus habitants.

L’escriptura d’aquest autor m’ha recordat moltíssim a la de Truman Capote per la seua infinita sensibilitat, la seua tendresa i la seua fina mirada sobre les emocions dels personatges i tot allò que els envolta. En aquest cas, la natura, els boscos frondosos, l’aigua fresca de la bomba, l’olor al fem dels animals, el fred paralitzador de l’hivern i l’estiu sufocant de l’estiu comparteixen protagonisme amb la família de Laurie i els seus veïns estrafolaris. El mèrit més gran d’aquesta obra és la recreació de la vida rural de l’aldea, i l’evocació senzilla de la bellesa de la vida sense vehicles a motor, sense presses i sense més preocupacions que la de trobar distraccions per omplir els dies ociosos. No obstant això, no tot és bonic a la història, hi trobem també malaltia, mort i misèria, però no ho llegim mai des de la tragèdia, sinó com a una part inevitable de la vida d’aleshores.

Llegiu Sidra con Rosie per viatjar en el temps i veure-us envoltats de fresques aromes i de la llibertat d’una infantesa campestre. Llegiu-lo no per la trama, perquè no n’hi ha, sinó per la seua fantàstica narració, les descripcions preciosistes i la nostàlgia que recorre totes les seues pàgines. L’edició de Nórdica Libros està cuidadíssima i és una meravella.
“Las estaciones de mi infancia parecían tan violentas, tan intensas y conformes a su naturaleza, que se han convertido para mí desde entonces en modelos de perfección cuando se mencionan sus nombres. Nos poseían de un modo tan absoluto que era como si nos hiciesen cambiar de nacionalidad; cuando recuerdo el valle no puedo ver un solo lugar, sino la aldea en invierno o la aldea en verano, separadas las dos”.
Sidra con Rosie Laurie Lee
Aquestes flors són kalanchoes

Llig-lo si... t'abelleix gaudir d'una estona molt agradable, envoltat de natura
Fuig si... no t'agraden les lectures sense acció, sense trama

dissabte, 23 de desembre de 2017

Expiació (Ian McEwan)

Hi ha poques coses pitjors a l’hora de llegir una novel·la que començar amb les expectatives ben altes, assumint, gràcies a les opinions d’altres lectors, que serà una molt bona experiència. Amb Expiació, d’Ian McEwan, he tornat a caure en aquest error. Estic segura de que si haguera arribat sense cap referència l’haguera gaudit molt més.

Expiació, al contrari que les altres novel·les que havia llegit de McEwan, no és una novel·la breu, d’emocions intenses i sobtades i de trama condensada. Aquesta té unes 400 pàgines, avança a un ritme molt més lent i transcorre durant un llarg període de temps. Ens trobem a l’any 1935 a Anglaterra i tenim com a escenari una gran casa habitada per la família Tallis, de la que coneixem especialment a les dues germanes, Cecilia i Briony. La primera és una jove que no sap ben bé què fer amb la seua vida, amb ganes d’anar-se’n de casa, però sense massa expectatives en el seu futur; Briony, per la seua banda, està a les acaballes de la infància i encara té una imaginació desbordant.

La novel·la està estructurada en tres parts i cada una m’ha generat unes emocions bastant diferents. La primera ens narra la ràpida pèrdua de la innocència de la filla menor, i la seua conseqüent entrada en les estranyeses i contradiccions del món dels adults. Briony ha comès un error fatal que comporta conseqüències irremeiables en dos personatges centrals de la història, i la culpa la perseguirà la resta de la seua vida. En aquest primer terç som testimonis de la construcció dels personatges, amb totes les seues complexitats, i de la descripció d’una nit plena de desgràcies. La segona part canvia d’ambientació i té lloc durant la Segona Guerra Mundial, on tres homes lluiten per sobreviure a la misèria i a l’horror de la batalla. El final de la novel·la reprèn els personatges que s’havien presentat a l’inici i tanca les seues trames.

Sense cap dubte, és la primera part de la història la que més m’ha agradat, és ací on he pogut llegir a l’Ian McEwan que explora i registra la ment humana, que incideix en les seues decisions i impulsos irracionals. La trama bèl·lica, per contra, m’ha avorrit i no m’ha aportat res de nou. Després d’aquesta caiguda en picat del meu interès per la novel·la, i sabent que el final era, segons les ressenyes que havia llegit, el millor d'Expiació, esperava que la resolució fóra una gran sorpresa, però ja veia vindre el misteri i no m'ha arribat a emocionar.

Llegir a McEwan sempre serà una bona experiència, perquè la seua escriptura és d’allò més elegant, fluida, i les seues reflexions sobre la naturalesa humana són sempre precises i delicades. En aquest cas, la construcció del personatge de Briony i la seua evolució m’ha semblat impressionant, plena de subtileses i de sentiments contradictoris, propis de la seua edat. L’ambient familiar del començament també és complex, amb una atmosfera ben dibuixada i amb una tensió creixent i ofegadora que m’ha encantat. Entenc el que ha fet McEwan amb el final i m’agrada, però tampoc m’ha paregut una meravella o una cosa massa innovadora.

Crec que vaig en contra de la majoria pel que fa a aquesta opinió, ja que Expiació és una novel·la molt estimada. És un bon llibre, amb personatges rodons i aquest sentiment de culpa tan complex que s’arrossega durant tota la narració, això no obstant, no és la meua novel·la preferida de l’autor.

Expiació Ian McEwan
Aquestes són ponsèties (flors de pasqua / flors de Nadal)

Llig-lo si... t'agraden els retrats psicològics
Fuig si... no aguantes la literatura bèl·lica

dijous, 21 de desembre de 2017

Les millors lectures del 2017

Aquest any ha sigut un poc estrany pel que fa a les lectures: he tingut temporades on no m’agradava res, i mesos on tot m’encantava; ací us deixe, com podeu entendre, aquestes últimes. Són llibres que m’han fet mirar el món d’una altra manera, que m’han transmès una estima especial o que m’han sorprès molt gratament. Comencem:

1. Olive Kitteridge (Elizabeth Strout)
Sabeu quan aneu caminant pel carrer o esteu asseguts al transport públic i teniu aquesta revelació de que tots els que us envolten tenen mons interiors tan complexos com el vostre? Olive Kitteridge és això, la vida quotidiana amb totes les seues complexitats. Preciosa.

2. El olvido que seremos (Héctor Abad Faciolince)
Els records de l’autor sobre el seu pare m’han omplert el cor de tendresa i nostàlgia. Abad Faciolince ens presenta un home amb uns profunds valors humanístics i un amor exuberant a la seua família. Una història immensa i tremendament emotiva contada en molt poquetes pàgines.

3. Contra tota esperança (Nadejda Mandelstam)
Aquestes memòries són una d’eixes lectures que gaudeixes molt més quan ja ha passat un temps, quan el seu record ja s’ha refredat. M’ha trasbalsat moltes coses, aquest llibre: m’ha fet mirar la Història i el món amb uns ulls diferents, i no me creureu, però m’ha fet més adulta, més persona.

4. Nosaltres en la nit (Kent Haruf)
Aquesta és una de les joietes de l’any, una història mínima, senzilla, tranquil·la, però que et deixa un gust tan dolç al final, que no pots parar de recomanar-la. Una novel·la per estimar la vida i la gent que ens envolta. Una delícia per llegir en una vesprada.

5. Anna Karènina (Lev Tolstoi)
No us mentiré, estic molt orgullosa d’haver-me llegit Anna Karènina, però estic més pagada perquè l’he gaudit, perquè he sabut veure més enllà de les tribulacions d’Anna i he sabut estimar Levin i els altres meravellosos personatges. El narrador, amb les seues contínues confidències, m’ha encantat.

6. El déu de les coses petites (Arundhati Roy)
La novel·la de Roy va ser una sorpresa, esperava trobar-me amb una història tediosa i, en canvi, vaig veure’m atrapada per un món complex, multigeneracional i apassionant. Cada detall és essencial i el final, on tot encaixa a la perfecció, és perfecte.

7. El cel és blau, la terra blanca (Hiromi Kawakami)
Compartir el menjar i la beguda pot ser una activitat molt íntima, pot desembocar en una relació sentimental, més o menys convencional, i pot arribar a unir a dues persones completament oposades. Aquesta és una història subtil i delicada sobre compartir la soledat.

8. Villette (Charlotte Brontë)
La novel·la més coneguda de Charlotte Brontë és Jane Eyre, però Villette també és genial: tornem a una protagonista amb ànsia per independitzar-se i que lluita contra les adversitats que li imposa la vida amb perseverànça i astúcia. I el final... el final és increïble.

9. El món resplendent (Siri Hustvedt)
La novel·la més intel·ligent que he llegit aquest any, si és que està permès utilitzar aquest qualificatiu, ha sigut El món resplendent. Si us voleu quedar bocabadats per les possibilitats de la literatura i de Hustvedt en particular, llegiu-lo, és una meravella.

10. Una dolça cançó (Leïla Slimani)
I l’última de la llista havia de ser la història que més m’ha obsessionat, no podia parar de llegir! A banda d’aquest mèrit i de la trama amb aires de thriller, Slimani ha conformat un xicotet retrat de la societat actual ple d’ironies, comentaris punyents i una gran sensibilitat.

Com podeu veure, és una llista dominada per dones, tot i que el balanç final de l’any ha estat prou empatat pel que fa al gènere. Vull fer una menció especial a Mariana Enriquez i els seus fantàstics relats, Claire Keegan i la seua història en miniatura i Rosa Montero i les seues reflexions sobre el dol i Marie Curie.

Conteu-me les vostres lectures preferides de l’any! Compartim alguna?


dissabte, 16 de desembre de 2017

El festí de Babette (Isak Dinesen)

Com quasi sempre, he arribat a la lectura d’aquesta setmana a través d’una recomanació. En aquest cas venia de la mà de Laura, a qui li va encisar El festí de Babette (1952), d’Isak Dinesen, i la va recomanar molt calorosament al seu blog. Quan vaig veure a la biblioteca com era de curta la novel·la i vaig comprovar que venia editada per El cercle de Viena, me la vaig emportar a casa, esperant passar una bona estona.

El relat de Dinesen (pseudònim de l’escriptora danesa Karen Blixen) està ambientat en una xicoteta comunitat puritana de Noruega, el centre de la qual són dues germanes que viuen una vida senzilla i dedicada als seus veïns i als més desfavorits. Aprenem que, durant la vida de les protagonistes, diversos personatges estrangers han aparegut i han intentat, d’alguna manera, fer trontollar l’equilibri que hi regnava. Aquests personatges secundaris, aliens a l’estil de vida dels habitants del poblet, no han entès la manca d’ambicions i aspiracions materials de les germanes, tampoc la seua bondat, candor o humilitat. Un dia, setze anys després de l’inici de la història, una dona francesa anomenada Babette pica la seua porta demanant faena, i les protagonistes l’acullen com a dona de fer feines i com a cuinera.

Amb no arriba a 80 pàgines, l’autora ens presenta el dia a dia rutinari de les germanes, fins que a causa d’una notícia inesperada, es decideix celebrar un banquet. Aquest festí suposa una espècie d’il·luminació per als assistents, un sopar ple de xicotets miracles que les pregàries dels comensals mai no havien pogut resoldre. Aquesta escena m’ha paregut genial, hilarant, el punt central de la trama on les diferències entre la comunitat i l’exterior es fan més evidents, però també on ambdós mons s'entremesclen i es nodreixen mútuament. 

Crec, tot i que estic segura que no he entès tot el que Dinesen volia explicar, que la història és una faula contra els prejudicis i les aparences: darrere de cada personatge s’amaga una història, i cada història s’amaga darrere d’unes convencions. El festí de Babette ens parla de l’amor al proïsme, però també de la importància de l’autorrealització personal, d’aprofitar i estimar la vida i aquells amb qui la compartim. Una novel·la curtíssima per assaborir lentament.
"Les dues germanes també recordaren el que havien sentit sobre el luxe i el malbaratament forassenyat de París, i aquest pensament les va angoixar. Van cridar Babette i li van explicar que per elles la vida opulenta era un pecat gravíssim".
Aquestes flors són buguenvíl·lees

Llig-lo si... t'agraden les històries mínimes, però boniques
Fuig si... necessites que t'expliciten totes les coses

dissabte, 9 de desembre de 2017

Una dolça cançó (Leïla Slimani)

Feia molt de temps que una lectura, una història, no m’atrapava, no m’obsessionava tant com Una dolça cançó, de Leïla Slimani. Aquesta novel·leta de no arriba 200 pàgines està feta per a devorar, per deixar-se agarrar per les urpes de l’autora i gaudir, gaudir de la trama tan perversa i sinistra que Slimani ens ofereix.

Atenció lectors i lectores que tenen fills, sobretot si aquests encara són xicotets: crec que ho passareu malament amb aquesta història. Sols em puc imaginar com és d’aterrador deixar la teua criatura a càrrec d’una altra persona, especialment si és algú aliè a la família, com una mainadera. L’autora explora, incideix i furga en aquest tema, deixant aflorar les pors més primàries i intenses al voltant del fet de ser mare o pare. Supose que la temor màxima de la paternitat és que els fills moren, i és justament així com comença la novel·la: troben els dos fills de la parella protagonista assassinats a casa, i la mainadera és la culpable.

A Slimani li interessa la figura de la mainadera, aquesta persona que viu durant el dia amb una altra família, amb una altra casa, i amb un nivell de vida que segurament no té res a veure amb la seua vida pròpia. Com és ser part d’una família, però no ser-ho alhora? Com és viure en la comoditat durant el dia i tornar a la mediocritat a la nit? La qüestió dels límits, de les relacions de poder i de la dependència són clau en la novel·la: les fronteres poc definides entre persona per a la que es treballa i persona amb la que estableixes una relació personal, la balança entre el poder econòmic i el poder d’ordre emocional i la dependència absoluta en algú per tal de seguir un estil de vida determinat.

Crec que Una dolça cançó aconsegueix a la perfecció mostrar-nos els dos mons entre els que es mou Louise, la mainadera, i com aquests es van entremesclant i confonent-se afavorint així la bogeria que la portarà a l’assassinat. No obstant, i crec que és ací on rau la profunditat de la novel·la, l’autora no parla només de la família protagonista, ni de la tragèdia central de la història, sinó que conforma una fotografia crítica de la societat del moment, on tenen cabuda diferents estrats socials, amb molt d’èmfasi en la pobresa urbana, la maternitat, la paternitat (en menor mesura), les desigualtats de gènere i la hipocresia generalitzada d’una classe mitjana benestant. Una de les meues escenes preferides de la novel·la té lloc al parc on les mainaderes del barri duen els xiquets i xerren i xafardegen de les seues faenes i de les seues vides.

Sí, la podem catalogar com a thriller psicològic, i la podem gaudir així, però si deixem de banda la sinopsi i fem una lectura més atenta als detalls, a les subtileses i a les ironies, trobarem una novel·la punyent, intel·ligent i amb moltíssima sensibilitat. Si us dic la veritat, jo m’he obsessionat amb Slimani i amb aquesta novel·la que és alhora una lupa per veure aquells sectors socials que volem ignorar i un espill per analitzar-nos a nosaltres mateixos. Jo no puc deixar de recomanar-vos aquesta novel·la, no la soltareu.

Aquestes són margarides híbrides

Llig-lo si... t'abelleix una història de qualitat i que enganxe
Fuig si... tens fills xicotets

dissabte, 2 de desembre de 2017

Ojos azules (Toni Morrison)

Vaig arribar a açò dels nobels de literatura tard i quan finalment vaig decidir posar-me al dia, tampoc vaig resseguir massa el llistat històric de guanyadors. És per aquesta raó que, llevat dels més actuals, no conec molts dels premiats antics. Toni Morrison, una de les poquíssimes dones amb aquest guardó, el va guanyar l’any que jo vaig néixer, el 1993. Algú me’n va parlar fa poc i vaig decidir provar amb la seua primera novel·la, Ojos azules (1970).

Morrison comença advertint-nos que Pecola, la xiqueta negra protagonista de la història, es queda embarassada del seu pare. Amb aquesta informació, que pertany realment al final del llibre, ja sabem que serà una lectura àrdua, amb escenes molt delicades i no recomanada per a sensibilitats massa fines. La novel·la està ambientada als anys seixanta a un poblet d’Estats Units. La narradora, que també és una xiqueta negra, ens va contant des del seu innocent punt de vista el seu dia a dia i la relació que estableixen ella i la seua germana amb Pecola. D’aquesta última sabem que ve d’una família molt empobrida, que té la pell molt obscura i que tots, inclosa ella i la seua família, pensen que és molt lletja.

Com ja sabem el final de la història, no ens importa tant el què com el com s’ha arribat a eixa situació i el per què ha passat i s’ha consentit. Així, l’autora ens explica la personalitat de Pecola i la seua problemàtica a través de l’anàlisi del seu entorn: el seu barri, la seua escola i la seua família, principalment. Coneixem la infantesa i joventut del seu pare i de la seua mare per separat, i la seua vida en comú; sabem també el passat d’altres persones que interactuen amb Pecola i la fan desgraciada, i per tant, som sabedors de les seues motivacions, el perquè són com són i fan el que fan. Com comenta ella mateixa a l’epíleg, la intenció de Morrison no és demonitzar a les persones que han sigut directament responsables del destí de la protagonista, tampoc pretén excusar-les, sinó humanitzar-les i fer-nos-les comprendre a través de la seua pròpia història.

L’òpera prima de Morrison és una prova sobre com de profundes eren les arrels del racisme als Estats Units (i encara perduren), com tenien la capacitat de pervertir la ment, els prejudicis i les actituds tant de la població blanca, com de la negra. La qüestió de la bellesa i de la percepció de la pròpia vàlua és fonamental en la història, ja que l’ideal superior de com deuria de ser una persona se basa en la raça i, per tant, en la blancor. Morrison treballa sobre aquesta idea de com la mirada blanca, externa i essencialment opressora és imposada i assimilada per la població negra, construint així un imaginari impregnat d’auto-odi i d’auto-engany.

Aquesta opressió, però, no s’explica de manera senzilla i unilateral (de blancs a negres) sinó que esdevé una xarxa plena de interrelacions entre raça, gènere i classe: els blancs oprimeixen els negres, els homes a les dones i els rics als pobres. Les dones negres acomodades, per exemple, es creuen superiors als negres pobres, a qui anomenen en la versió original niggers. La protagonista de la novel·la és negra, pobra i xiqueta i, per tant, té tots els estrats de la societat en contra.

Ojos azules és una novel·la duríssima sobre el dolor que ens podem arribar a infligir els uns als altres. Com a punt feble puc dir que m’ha semblat un poc irregular, amb passatges que avancen a un ritme prou més lent que altres. No obstant això, el punt de vista múltiple m'ha semblat molt acertat, ja que coneixem així els diversos personatges des de dins, fet que li dóna més complexitat a la història i la fa més vertadera. En tot cas, no es tracta d’una història per entretindre’s i passar una estona agradable, sinó per reflexionar sobre les causes reals de per què actuem com ho fem i sobre com podem contribuir, des de les nostres posicions privilegiades, a un món més just.  

Ojos azules Toni Morrison
Les flors són margarides híbrides

Llig-lo si... t'interessa el racisme explicat en la seua complexitat
Fuig si... no pots soportar la premissa de la novel·la
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall