dissabte, 23 de desembre de 2017

Expiació (Ian McEwan)

Hi ha poques coses pitjors a l’hora de llegir una novel·la que començar amb les expectatives ben altes, assumint, gràcies a les opinions d’altres lectors, que serà una molt bona experiència. Amb Expiació, d’Ian McEwan, he tornat a caure en aquest error. Estic segura de que si haguera arribat sense cap referència l’haguera gaudit molt més.

Expiació, al contrari que les altres novel·les que havia llegit de McEwan, no és una novel·la breu, d’emocions intenses i sobtades i de trama condensada. Aquesta té unes 400 pàgines, avança a un ritme molt més lent i transcorre durant un llarg període de temps. Ens trobem a l’any 1935 a Anglaterra i tenim com a escenari una gran casa habitada per la família Tallis, de la que coneixem especialment a les dues germanes, Cecilia i Briony. La primera és una jove que no sap ben bé què fer amb la seua vida, amb ganes d’anar-se’n de casa, però sense massa expectatives en el seu futur; Briony, per la seua banda, està a les acaballes de la infància i encara té una imaginació desbordant.

La novel·la està estructurada en tres parts i cada una m’ha generat unes emocions bastant diferents. La primera ens narra la ràpida pèrdua de la innocència de la filla menor, i la seua conseqüent entrada en les estranyeses i contradiccions del món dels adults. Briony ha comès un error fatal que comporta conseqüències irremeiables en dos personatges centrals de la història, i la culpa la perseguirà la resta de la seua vida. En aquest primer terç som testimonis de la construcció dels personatges, amb totes les seues complexitats, i de la descripció d’una nit plena de desgràcies. La segona part canvia d’ambientació i té lloc durant la Segona Guerra Mundial, on tres homes lluiten per sobreviure a la misèria i a l’horror de la batalla. El final de la novel·la reprèn els personatges que s’havien presentat a l’inici i tanca les seues trames.

Sense cap dubte, és la primera part de la història la que més m’ha agradat, és ací on he pogut llegir a l’Ian McEwan que explora i registra la ment humana, que incideix en les seues decisions i impulsos irracionals. La trama bèl·lica, per contra, m’ha avorrit i no m’ha aportat res de nou. Després d’aquesta caiguda en picat del meu interès per la novel·la, i sabent que el final era, segons les ressenyes que havia llegit, el millor d'Expiació, esperava que la resolució fóra una gran sorpresa, però ja veia vindre el misteri i no m'ha arribat a emocionar.

Llegir a McEwan sempre serà una bona experiència, perquè la seua escriptura és d’allò més elegant, fluida, i les seues reflexions sobre la naturalesa humana són sempre precises i delicades. En aquest cas, la construcció del personatge de Briony i la seua evolució m’ha semblat impressionant, plena de subtileses i de sentiments contradictoris, propis de la seua edat. L’ambient familiar del començament també és complex, amb una atmosfera ben dibuixada i amb una tensió creixent i ofegadora que m’ha encantat. Entenc el que ha fet McEwan amb el final i m’agrada, però tampoc m’ha paregut una meravella o una cosa massa innovadora.

Crec que vaig en contra de la majoria pel que fa a aquesta opinió, ja que Expiació és una novel·la molt estimada. És un bon llibre, amb personatges rodons i aquest sentiment de culpa tan complex que s’arrossega durant tota la narració, això no obstant, no és la meua novel·la preferida de l’autor.

Expiació Ian McEwan
Aquestes són ponsèties (flors de pasqua / flors de Nadal)

Llig-lo si... t'agraden els retrats psicològics
Fuig si... no aguantes la literatura bèl·lica

4 comentaris

  1. Jo seguint les teues recomanacions m'he posat a llegir-lo, pero a la pàgina 150 me l'he deixat, no he pogut seguir amb les elucubracions mentals dels protagonistes i mira que l'altre que recomanares de La llei del menor, sí que m'agradà

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, aquest és prou diferent a La llei del menor... A mi tampoc m'ha acabat de fer el pes. Gràcies per la teua opinió!

      Elimina
  2. El vaig llegir fa molt temps i no va ser una lectura fàcil ni molt menys, tot i això el vaig trobar fantàstic. No sé si ara el valoraria igual.
    No sé si has llegit alguna cosa més d'Ian McEwan, n'hi ha d'altres que no són tan espessos, com Operación Dulce o Solar.
    Bones lectures per al 2018!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He llegit Amsterdam, La llei del menor i Closca de nou, la segona és la que més em va agradar! Ara tinc pendent llegir Amor perdurable i després miraré aquestes que em dius a veure què tal! No he tingut problemes amb que fóra espès, sinó amb les expectatives que tenia. Moltes gràcies per comentar i recomanar!

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall