dissabte, 27 de gener de 2018

El que resta del dia (Kazuo Ishiguro)

Reconec que després de llegir No em deixis mai, no tenia pensat tornar a Kazuo Ishiguro (Nagasaki, 1954). Amb açò no dic que aquella no fóra una bona novel·la, però a mi em va costar molt llegir-la i gaudir-la, per diversos factors. Per coses de la vida, ara he llegit El que resta del dia (1989), i he sentit com si llegira a un autor completament diferent, en el bon sentit.

Aquesta novel·la del guanyador del Nobel de literatura de 2017 té com a narrador i protagonista a Stevens, un majordom anglès de la primera meitat del segle XX. La novel·la narra el viatge que Stevens realitza per terres angleses amb l’objectiu de parlar personalment amb miss Kenton, l’antiga majordoma amb qui va treballar molts anys amb l’anterior senyor de la mansió, per tal de convèncer-la perquè torne a treballar en la casa. Durant els dies que dura aquesta xicoteta aventura, el protagonista ens va contant els dies gloriosos de la seua professió, les tasques que duia a terme diàriament, i el que és per a ell el decàleg del bon majordom.

El que m’ha apassionat d’aquesta lectura és el narrador. L’autor es posa completament en la pell d’aquest personatge tan peculiar: totes les expressions, el to i les descripcions, estan destinades a fer-nos creure que qui ens està parlant durant tota la novel·la és un autèntic majordom completament implicat en el seu ofici, i no Ishiguro. Stevens també és una narrador enganyós, que no ens ho conta tot, que omet escenes i diàlegs, i que ens va proporcionant informació com si foren molles de pa, molt a poc a poc. El majordom ho narra tot des del punt de vista de servent, ignorant generalment els propis sentiments. Aquestes emocions, això no obstant, les podem anar arreplegant si llegim entre les línies i si estem atents als diàlegs: és als xicotets racons de la novel·la on arribem a albirar la personalitat real del protagonista i on l’autor ens confirma que no estem davant d’un robot domèstic perfectament engranat, sinó d’una persona de carn i ós, amb el cor un poc trencat.

El que resta del dia és una novel·la tràgica, ja que assistim a la decadència d’una manera de viure –l’aristocràcia i l’alta societat anglesa de principis de segle–, i la d’un home –l’antic amo de la mansió a qui servia abans Stevens. A banda, conforme el majordom va rememorant la seua vida, anem arribant, lector i narrador, a la conclusió de que tot l’esforç que ha dedicat el protagonista, tota la seua vida bolcada al servei dels desitjos i necessitats d’una altra persona, potser no ha sigut tan rellevant, tan plena, com ell podia pensar o anhelar.

He de dir que este llibre m’ha agradat molt més en la reflexió posterior que durant la lectura, ja que ha sigut després quan he pogut assaborir la magnífica construcció dels personatges, la potència del narrador i el missatge (o moralitat) final. Aquesta novel·la us costarà de llegir com a màxim una setmana, però el protagonista us acompanyarà molt més enllà de l’última pàgina. Una absoluta delícia.

El que resta del dia Kazuo Ishiguro
Aquestes flors són margarides

Llig-lo si... vols llegir una novel·la preciosa i excel·lentment escrita
Fuig si... no suportes personatges sumisos

dissabte, 20 de gener de 2018

La vegetariana (Han Kang)

Comence La vegetariana, de Han Kang, amb l’avís de que serà una lectura estranya i confusa, però que ha sigut alabada per la crítica, havent guanyat el Booker Internacional l’any 2016. Advertisc que qualsevol comentari que faça jo ací és pura especulació i reflexió, perquè sé que no he acabat d’entendre tot el que ens volia comunicar l’autora.

Aquesta novel·la ens conta la història de Yeonghye, una dona sudcoreana que un bon dia decideix deixar de menjar carn. El que podria ser una decisió senzilla, com la que prenen milers de persones arreu del món, acaba esdevenint tota una rebel·lió absolutament intolerable per al seu entorn: ni el seu marit ni la seua família entenen, ni volen entendre, la raó del canvi de la protagonista, ni saben veure vindre l’evolució i les conseqüències de la resolució de Yeonghye.

L’obra està dividida en tres parts, cada una contada des d’un punt de vista diferent. La primera està narrada pel marit, un home que va triar la seua esposa per la seua manca de qualitats, sols perquè pensava que podria complir les seues obligacions d’ama de casa sense queixar-se’n; la segona part està contada per l’home de la seua germana, un artista obsessionat per una marca de naixement que Yeonghye té a l’esquena; finalment, l’última part està contada per la germana, Inhye, que intenta ajudar-la i entendre-la, mentre reflexiona sobre la seua pròpia vida. La veu de la protagonista sols l’escoltem en contades ocasions a través d’algun passatge en primera persona o d’alguna línia de diàleg. No coneixem, per tant, massa sobre tot que va passant pel seu cap.

Tenim davant una societat absolutament patriarcal, masclista, on les dones existeixen per fer la vida més fàcil als homes; també és una societat molt jeràrquica i obsessionada per l’èxit, que avança cap a un capitalisme feroç. En aquest context de rols i vides tan marcades per fites i anhels d'acceptació i ascensió (tampoc penseu que descriu un context tan diferent del nostre), la protagonista decideix parar, deixar de causar sofriment, renunciar a fer el que s’espera d’ella i seguir un estrany camí cap a l’aïllament del seu entorn, cap al no-res.

La història va evolucionant amb les conseqüències cada vegada més dramàtiques de la resolució de Yeonghye. Com a lectora, m’ha resultat molt difícil posicionar-me dins de la trama, és a dir, prendre una decisió sobre el que estava llegint: té la protagonista efectivament una malalta mental o la seua situació és fruit d’una resolució presa a consciència? És ètic que els seus familiars la forcen perquè abandone la seua determinació donades les circumstàncies? De fet, Kang hi insisteix molt en el tema del propi cos i de que és a l’única cosa a la que tenim dret a fer mal, però que tot i així no ens deixen fer-lo nostre.

En fi, com he dit al principi, no he acabat d’entendre bé la novel·la. M’ha transmès moltes sensacions, això sí: por, repugnància, sofriment i un gran desconcert. L’autora s’ha submergit en la brutícia més soterrada dels personatges i l’ha fet ressorgir gràcies a una decisió tan anodina com la deixar de menjar carn. Aquesta brutícia ens esguita amb la novel·la, però jo m'he quedat sense saber massa bé d’on ve la porqueria.

Si l'heu llegida, comenteu-me, per favor, què en penseu vosaltres.

“Solo confío en mis pechos. Me gustan mis pechos, pues con ellos no puedo matar a nadie. ¿Acaso las manos, los pies y los dientes, e incluso la lengua y la mirada, no son armas con las que se puede matar y herir a cualquiera? Pero los pechos no. Mientras posea estos pechos redondos, estoy segura”.
La vegetariana han kang
Aquests són geranis

Llig-lo si... t'abelleix llegir una història rocambolesca
Fuig si... necessites entendre tot el que lliges

dissabte, 13 de gener de 2018

F de falcó (Helen Macdonald)

M’encanten les lectures que me sorprenen, que m’ensenyen que una novel·la pot ser moltes coses alhora i acabar sent una cosa fantàstica. F de Falcó de Helen Macdonald ha sigut una d’aquestes, una obra on es conjuga el text naturalista, el memorialista i l’històric per conformar una experiència lectora preciosa i estranyíssima.

La novel·la comença quan Helen (l’autora ens explica la seua pròpia experiència) cau en una depressió a causa de la mort inesperada del seu pare. Decideix aleshores comprar un falcó i ensinistrar-lo a casa. Com a falconera professional, la protagonista coneix a la perfecció tots els passos que cal seguir per amansar l’animal, però el seu sentiment d’incomprensió i pèrdua i la seua profunda tristesa es combinen amb la seua relació amb Mabel, el falcó, provocant la interconnexió entre el procés del dol i el de l’ensinistrament.

Conforme va involucrant-se en l’educació de l’animal, Helen es va aïllant de la societat, es tanca, s’obsessiona i comença a identificar-se amb algunes característiques del falcó: el desig de llibertat, de salvatgia i de solitud. S’implica absolutament per no pensar en el seu pare, per oblidar el seu dolor; les frustracions sobre la seua relació amb l’astor s’entremesclen amb els brots de pena i el seu confinament total l’apropa a la bogeria.

Ens trobem amb descripcions minucioses dels costums dels falcons, de les seues classificacions, la seua alimentació i tots els estris necessaris per al seu ensinistrament. Entenc que aquesta informació pot no ser d’interès per al lector corrent (jo no sabia ni com era físicament un falcó), però vull deixar clar que no es tracta d’un llibre de falconeria: és un llibre on la falconeria és l’excusa perfecta per parlar de dol, de soledat, de sofriment i de superació.

A banda d’observacions recurrents de la natura i dels seus sentiments, Macdonald afegeix a la narració la història de T.H. White, autor, entre altres, del llibre de fantasia L’espasa en la pedra, que inspiraria després la pel·lícula de Disney Merlín, el encantador. White va intentar ensinistrar un falcó i va escriure un llibre sobre la seua frustrada experiència l’any 1951. L’autora acompanya el seu procés amb Mabel amb el camí desafortunat que va tindre White amb el seu propi falcó. Aquesta part potser és la més pesada de llegir, però li afegeix a l’obra un punt diferent d’intensitat.

Jo no haguera llegit F de Falcó si no haguera sigut un deure d’un curs al que estic assistint, però m’ha acabat encantant. He sentit el dol de l’autora pel seu pare a través d’un falcó, qui m’ho anava a dir! Us anime a que li doneu una oportunitat, que obvieu el disseny de la coberta (si és que us espanta) i comenceu a endinsar-vos en la ment d’esta fantàstica autora, perquè val molt la pena.
“Havia fugit per transformar-me en un astor, però el que havia fet en la meva tristesa era convertir l’ocell en un reflex de mi mateixa”.
F de Falcó Helen Macdonald
Aquestes flors són cineràries híbrides

Llig-lo si... vols llegir una obra diferent i commovedora
Fuig si... tens fòbia als ocells

dissabte, 6 de gener de 2018

Mendel el de los libros (Stefan Zweig)

Ja era hora de tornar a Stefan Zweig, i aquesta vegada li ha tocat el torn a Mendel el de los libros, una novel·la brevíssima i tremendament tràgica sobre la capacitat de la guerra per destruir vides i valors.

Zweig, en aquesta ocasió, ens narra la història de Mendel, un home que compra i ven llibres de vell; gràcies a la seua memòria prodigiosa, és famós per conèixer cada títol, autor i any de publicació dels llibres que li demanen o que li volen vendre. Cada dia durant dècades, el nostre protagonista s’asseu a la mateixa taula d’un cafè, i allí el van a buscar estudiants i erudits perquè els ajude en la seua cerca bibliogràfica. Desgraciadament, arrel de la Primera Guerra Mundial, Mendel deixa de treballar i cau finalment en l’oblit.

Tornem a una història curtíssima –com les altres novel·les seues que duc llegides– sobre l’obsessió d’un personatge i el seu final sobtat. Tot i les similituds en quant a estructura amb les seues altres obres, a Mendel he trobat una mirada més pessimista sobre la societat, especialment sobre la guerra i sobre el rumb que anava agafant Europa, en la que els valors humanístics que la caracteritzaven es van ensorrant ràpidament i la barbàrie es va escampant com una taca d’oli.

L’autor vienès escrivia meravellosament bé; amb menys de 60 pàgines Zweig ens mostra el protagonista amb tota la seua complexitat i com a exemple o metàfora dels canvis que s’estaven operant al continent. Es tracta d’una història dramàtica, plena de dolor i molt emotiva sobre la destrucció d’una persona i d’un país. Una història que us deixarà el cor ben aixafat, però amb la sensació d’haver llegit una cosa magnífica.

“¿Para qué vivimos, si el viento tras nuestros zapatos ya se está llevando nuestras últimas huellas?”

Mendel el de los libros Stefan Zweig
Aquestes flors són begònies

Llig-lo si... busques una lectura curtíssima però amb molta profunditat
Fuig si... no t'abelleix una tragèdia

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall