dissabte, 10 de febrer de 2018

La ciudad solitaria (Olivia Laing)

M’ha tornat a passar, m’he tornat a obsessionar amb una lectura. Aquesta vegada ha sigut amb La ciudad solitaria (2016) d’Olivia Laing (Cambridge, 1977), publicada en una preciosa edició per Capitán Swing. No sóc lectora habitual de assaig o no-ficció, però m’agrada estar un poc al dia de les tendències literàries i, actualment, Laing és tendència. Ara entenc la raó i no puc parar de donar-li voltes al llibre.

La soledat és el tema central de l’obra. Concretament, la soledat sentida entre la multitud, sobretot en les grans ciutats: el fet de veure constantment persones reunides, comunicant-se entre elles i tot i així sentir-se aïllada i d’alguna manera exclosa de la vida social, que transcorre incansablement al teu voltant. L’assaig de Laing és un gran paral·lelisme entre la seua pròpia situació quan es va mudar d’Anglaterra a Nova York i la vida i l’obra de diferents grans artistes de la segona meitat del segle XX.

Després d'un desengany amorós, l'autora es troba a la ciutat sense més companyia que el seu ordinador. Buscant veure's reflectida en algú o en alguna cosa, tractant de trobar ajuda o comprensió, comença a reflexionar i investigar sobre pintors, fotògrafs, performers o cantants que també se sentiren sols o marginats durant la seua vida. Laing ens presenta en primer lloc a Edward Hopper, el pintor de la soledat per excel·lència, retratista de persones abandonades, sense rumb i de mirada perduda. Andy Warhol és la segona gran figura del llibre: tot i que en aparença era un ésser absolutament social, l'autora comenta la seua dificultat per al llenguatge, que impedia que els pensaments de l'artista foren traduïts dins d'una conversa. El llibre continua amb David Wojnarowick, fotògraf que va sofrir una duríssima infància i una joventut marcada per la pobresa, la prostitució i la indigència, i que va tractar de fugir de la soledat a través de l'exploració sexual i de l'art. L'altre gran artista sobre el que gira l'obra és Henry Darger: un home amb una vida aparentment grisa, però del que es varen descobrir, prop de la seua mort, una gran quantitat de pintures estranyes, acolorides, pertorbadores i oníriques que responien a un amplíssim món interior.

A banda dels artistes principals del llibre, també trobem observacions sobre altres personalitats, com el cantant Klaus Nomi, el cineasta Alfred Hitchcock o l'actriu Greta Garbo, que complementen i arrodoneixen l'assaig. El mèrit de Laing ha sigut relacionar totes aquestes figures amb la seua pròpia, sempre girant al voltant del tema de la soledat. L'autora incideix en la vergonya, en la lacra que és expressar aquest aïllament, la repulsa que dóna saber de la necessitat de contacte d'una altra persona. En contraposició a aquesta situació, ens exposa el paper curatiu de l'art, que apropa a persones i emocions a través dels anys i de les diferències personals. M'han agradat especialment les reflexions sobre la relació entre llenguatge i solitud, els fragments sobre Wojnarowick i Nomi i les cavil·lacions sobre el sorgiment de la sida als EUA i l'estigma (i aïllament) que la malaltia suposava.

Podria escriure pàgines i pàgines sobre La ciudad solitaria, i, tot i que m'ha faltat saber més sobre la història personal de l'autora (pareix que no vulga exposar-se massa), m'ha ensenyat a mirar les persones que m'envolten amb més sensibilitat i empatia. Que no us asuste la paraula assaig, és una delícia de lectura, meravellosament escrita, que destil·la intel·ligència, modernitat i una gran tendresa. És un llibre preciós que no puc parar de recomanar. Correu, per favor, i llegiu-lo.

Andy Warhol, lema contra la gestió estatal davant la sida, David Wojnarowicz, Los noctámbulos (Edward Hopper), fotograma de We live in public (Josh Harris), Strange fruit / for David (Zoe Leonard), Klaus Nomi, obra de Henry Darger.

"Cuando llegué a Nueva York estaba hecha pedazos y, aunque parezca perverso, la vía para recuperar una sensación de entereza no fue conocer a alguien o enamorarme, sino acercarme a las cosas que otros habían creado y asimilar despacio, a través de este contacto, el hecho de que la soledad, el anhelo, no significan que uno haya fracasado, sino sencillamente que uno está vivo".
La ciudad solitaria Olivia Laing
Aquestes flors són silene

 Llig-lo si... vols descobrir a una autora magnífica
Fuig si... no vols pensar, no t'abelleix reflexionar

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall