dissabte, 31 de març de 2018

Tanta innocència (Pilar Prim)

M’encanta llegir relats, soc de les fermes defensores de què si un conte està ben construït, no té res a envejar a una bona novel·la. Així, quan Pilar Prim (Sant Feliu de Guíxols, Girona, 1954) que és companya meua en un curs, va comentar que li publicaven un recull de relats, em vaig llençar. Prim és una lectora exigent i, per tant, jo ja esperava que fora un llibre de qualitat. El títol és Tanta innocència (2018).

El recull, d’un total de 117 pàgines, compta amb vint-i-un relats d’extensions variables, trobem històries de mitja pàgina, això és, microcontes, i d’altres de no arriba a la vintena. Prim ha construït una sèrie de fragments de vida en els que explora l’existència més íntima de diverses dones d’edats i entorns diferents: a “Croooc” tenim una xiqueta pensant en el plaer de fer una malifeta, mentre que a “Miss Bombón” una adolescent estalvia per operar-se els pits.

Què esperem de la vida en cada una de les seues fases? I què esperen els altres de nosaltres? L’autora explora les expectatives i les frustracions vitals de les protagonistes, els seus desitjos més amagats, aquelles pors que no es poden confessar ni a elles mateixes. L’anhel irrefrenable de romanticisme, de llibertat, de companyia o de soledat dels personatges, amb els que generalment ens podem veure perfectament identificats. Un aspecte important de tot el conjunt és la voluntat de transmetre els estats d’ànim a través de les olors, del tacte, dels sorolls: una experiència sensorial on tenen especial rellevància les flaires de les flors (hi trobem tot un jardí entre les pàgines de Prim).

La ciutat i el camp són els dos escenaris principals dels relats, sense acabar d’idealitzar cap dels dos. La narració també alterna present i passat, recreant-se sobretot en els records, en moments tendres i dolorosos d’infantesa que marquen les vides dels personatges. L’autora ha posat molt d’èmfasi en descriure diferents lligams familiars (avis i néts, mares i filles i germanes) i les complicitats i complicacions que es creen entre ells. Hi ha cinc relats que m’han agradat especialment: “Flaire d’azalees”, que ens conta un brillant futur frustrat; “Somies l’olor del bosc”, que ens fa reflexionar sobre el que esperem de la vida quan ja hem fet tot el que se suposava que havíem de fer; “Quito-Nova York, fila 23”, que parla sobre una mare i una filla amb molta distància física i emocional entre elles; “Rutina mortal”, una narració ben potent en només tres paràgrafs; i “Una casa vora el mar”, que ens descriu l’ànsia d’una vida pròpia.

A mi m’ha faltat un poc més d’intensitat en els relats, m’haguera agradat que Prim haguera fet un pas més en les històries, ja que a vegades he notat que es quedaven a mig acabar. De totes maneres, aprecie la subtilesa de la narració, els fantàstics personatges femenins que ens ofereix l’autora i la varietat de situacions que presenta. Hi trobareu contes realment inspiradors.

 “Hi ha moments en què necessites viure en la memòria. Entres dins l’escena. Guspires de temps. Instants que hi són i no marxaran mai”.
Tanta innocència Pilar Prim
Aquestes flors són dimorfoteques

Llig-lo si... t'agraden les històries intimistes i l'olor de les flors
Fuig si... busques acció i finals definitius

dissabte, 24 de març de 2018

La uruguaya (Pedro Mairal)

No passa moltes vegades que una novel·la argentina de cent-i-poques pàgines creue tantes fronteres com ho ha fet La uruguaya (2016) de Pedro Mairal (Buenos Aires, 1970). Traduït ja a uns quants idiomes, el llibre de Mairal va ser una de les sensacions literàries de 2017 a Espanya.

La uruguaya narra un dia en la vida de l’escriptor fictici Lucas Pereyra, un home d’uns quaranta anys que es veu atrapat en una rutina familiar infeliç. Pereyra viatja des d’Argentina fins a Montevideo per treure del banc els diners d’uns avançaments editorials, aprofitant que a Uruguay no li devaluen tant els diners com al seu país, tot i que l’operació que té planificada és il·legal. Els diners no són més que una excusa per quedar amb Guerra, una jove amb qui va viure un brevíssim affair un any abans. El que havia de parèixer una jornada fantàstica per al protagonista (diners a la butxaca i sexe amb la dona que desitja) acabarà convertint-se en una tragicomèdia fregant l’absurd, en el bon sentit.

Tenim un personatge un poc arquetípic: un home en la crisi dels quaranta cansat de l’esforç de criar un fill i insatisfet de la relació amb la seua parella, que busca recuperar guspires de la seua joventut a través d’aventures passatgeres amb dones joves. El plantejament confesse que no és massa atractiu, però l’evolució de la història, la decadència del protagonista i l’ús del llenguatge fan que aquesta premissa tan prototípica es convertisca en una novel·la amb un gran atractiu.

La uruguaya està escrita en argentí: les conjugacions verbals, els adjectius i els noms són els propis del país de Mairal. Al principi pot xocar un poc si no estem acostumats (jo encara tenia present a la meua estimada Mariana Enriquez), però el llenguatge no es converteix en cap moment en una barrera per comprendre la història, al contrari. A mi, personalment, m’ha encantat l’ús que es fa de l’argot col·loquial, la translació tan divertida de l’oralitat a les pàgines escrites. Un altre punt important de la novel·la és l’humor, ens riem de la misèria de Pereyra per com ens la conta, amb una mirada còmica, àcida i desencantada sobre la vida familiar, sobre l’amor i sobre les convencions socials.

Aquesta novel·la ha tingut molt d’èxit i jo crec que una de les raons de la seua popularitat és que és un llibre ideal per al lector no habitual: és molt breu, senzill de llegir i amb una trama que t’atrapa fins a l’última pàgina. Bàsicament, és un llibre fàcil de regalar i de recomanar, sense massa risc de fallar. Marial exposa una narrativa molt masculina, farcida de testosterona i desig sexual (com endur-se al llit a Guerra és l’objectiu primordial del protagonista), però molt honesta i autocrítica, també. La masculinitat que hi impera pot tirar enrere alguna lectora acostumada a una mirada més femenina, però jo li aconsellaria que intentara veure més enllà de la superfície, perquè tots i totes, al cap i a la fi, podem entendre i empatitzar amb la crisi de Pereyra.

La uruguaya és una lectura agradable, molt divertida. Una epopeia en miniatura sobre la necessitat d’un home de retrobar la seua joventut i sobre les conseqüències que aquest anhel impossible comporta. Una novel·la que no us furtarà més de dues vesprades i que agraireu per la seua honradesa i per la seua visió descarnada de les estructures socials i familiars actuals.
“La guitarra siempre me quedó grande, demasiadas cuerdas para tener en cuenta, demasiadas notas en ese puente. Para un autodidacta, el ukelele es ideal. Entendí que prefería tocar bien el ukelele que seguir tocando mal la guitarra, y eso fue como una nueva filosofía personal. Si no podés con la vida, probá con la vidita”.

La uruguaya Pedro Mairal
Aquesta planta és una escal·lònia

Llig-lo si... vols passar-ho molt bé amb una lectura
Fuig si... no t'abelleix sentit-te identificat amb un home en la crisi dels 40

dissabte, 17 de març de 2018

La veu i el poder de les dones (Mary Beard)

Després de la polèmica Teoria King Kong, em varen recomanar llegir La veu i el poder de les dones o Mujeres y poder, en castellà, (2017) de Mary Beard (Much Wenlock, Regne Unit, 1955), un assaig interessantíssim sobre la veu de les dones en les estructures de poder a través de l’anàlisi del món clàssic grec i romà.

El manifest de Beard, reputada historiadora especialitzada en estudis clàssics, està compost per dues conferències que l’autora va impartir els anys 2014 i 2017 i que posteriorment s’han actualitzat lleugerament. El text comença amb l’anàlisi del primer exemple documentat on es descriu com un home diu a una dona que calle. Aquesta escena té lloc a l’Odissea d’Homer, quan Telèmac, fill d’Ulisses, fa callar Penèlope, la seua mare, dient-li que se’n torne dins la casa i que s’ocupe de les tasques pròpies d'una dona (com el teler), ja que el relat (mythos, el discurs públic) ha d’estar en mans dels homes i sobretot d’ell. Trobem, per tant, el silenciament de l’autoritat d’una dona per part d’un home, en aquest cas, molt més jove que ella. Un inici ben emblemàtic i potent per obrir-nos les portes a totes les idees que Beard ens té preparades.

L’autora exposa i analitza diferents escenes de la mitologia i de la història clàssica perquè vejam que a les arrels de la cultura occidental, tot i que no és l’única influència cultural i social que ens ha arribat, ja estava molt present el domini dels homes en els cercles de poder i el menyspreu de les capacitats de les dones per ocupar-los. Una idea interessant que s’exposa és el de l’androgínia com a accés al poder: les dones que han arribat a ser poderoses és, generalment, perquè han imitat l’aparença i l’actitud masculina, com Merkel i Hillary Clinton amb els seus trages-jaqueta o Atenea, deessa de la guerra, representada sempre amb roba de guerrer. Un fenomen similar ocorre amb el timbre de veu, sent el to greu el més relacionat amb l’autoritat.

Una altra idea per reflexionar és el fet que, freqüentment, les dones que sí que han arribat a copar llocs de poder centren els seus discursos en “temes femenins”, com l’atenció a la infància o la violència de gènere. L’autora deixa clar que si volem dones governant i dones dirigint no és només perquè vulguem treure a la llum aquests assumptes (que per descomptat que volem), sinó perquè no ens podem permetre no escoltar el que les dones opinen sobre economia o tecnologia, per exemple, temes que impliquen a tota la societat.

Els arguments que presenta Beard sobre la política actual són molt suggestius, però el que a mi m’ha encantat de La veu i el poder de les dones ha sigut, sense cap dubte, aquest paral·lelisme entre els personatges i els mites grecs i la problemàtica actual. Les reflexions sobre Clitemnestra (Agamèmnon, Èsquil), les amazones, Lisístrata (Aristòfanes) o Medusa m’han fascinat, tant per l’explicació planera dels mites, com pel punt de vista adoptat per l’autora centrat en el gènere, que fa que mirem aquestes narracions, escrites fa més de 2.400 anys, amb uns altres ulls. A mi m’haguera agradat un text més llarg (les cent pàgines se m’han quedat un poc curtes), centrat sobretot en aquests raonaments, així que ara em posaré a investigar la bibliografia d’aquesta interessantíssima autora.
“Si queremos avanzar de verdad, hemos de volver a algunos de los principios básicos de la naturaleza de la autoridad hablada, de aquello que la compone y de cómo hemos aprendido a oír autoridad allí donde la oímos. En vez de impulsar a las mujeres a reeducar la voz, deberíamos analizar las fallas y fracturas que subyacen en el discurso masculino dominante”.
Mary Beard Mujeres y poder
Aquestes flors són gerberes

Llig-lo si...
 t'abelleix un text feminista amb un punt de vista diferent
Fuig si... t'agraden els textos que aprofundeixen més en els arguments que presenten

dissabte, 10 de març de 2018

Teoria King Kong (Virginie Despentes)

Jo sóc tot el contrari a Virginie Despentes. Sóc generalment tímida, insegura i amb un cos normatiu. Alguna vegada he fet com si no sabera alguna cosa o he rebaixat les meues capacitats davant d’algú per no intimidar massa, per fer sentir més còmode al meu interlocutor (masculí). Fins fa poc pensava que fer-se la innocent era un avantatge, una manera de tindre una vida més fàcil. I ja us ho dic, per si hi ha algú que encara no ha arribat a esta conclusió: riure’s d’allò que no té gràcia, fer-se l'estúpida, entrar a una habitació amb el desig d’agradar a tot el món és esgotador i, a la llarga, contraproduent. Quantes vegades m’he queixat que la gent em descrivia amb adjectius com "mona", però no com a “competent”, per exemple, quan la culpable directa era jo (i el context que em confirmava que la meua actitud era la correcta)?

Us dic tot això (una xicoteta confessió) perquè enteneu que durant la lectura de Teoria King Kong (2006), jo sentia com si Despentes (Nancy, França, 1969) em parlara a mi directament, com si em diguera: “Laia, realment val la pena?” Despentes, amb una veu poderosíssima, ens conta les seues reflexions sobre el patriarcat, incidint en la prostitució, la pornografia, les violacions, els rols tradicionals de gènere, la feminitat i la masculinitat. És una punyalada a la panxa, un text demolidor, no apte per a ànimes sensibles.

Com és un llibre tan curt, els temes que es tracten s’exploren de manera molt intensa, però la brevetat, per sort o per desgràcia, no permet una indagació massa profunda de les problemàtiques que s’exposen. Així, l’autora, després d’una introducció impressionant, passa a narrar en cada capítol els aspectes que més li interessen del feminisme. Tenim, en primer lloc, una reflexió sobre la violació que va sofrir Despentes de jove, una escena de la seua vida a la qual recorre contínuament de manera obsessiva. Ací comenta la indefensió i la immobilitat que va sentir aquella nit, així com l’actitud que va adoptar després, l’obligació social de sentir-se víctima i de no poder tornar a fer una vida normal: una violació se suposa que ha de trencar-te per sempre, t'impedeix tornar a viure una sexualitat sana. Recordeu el juí de la violació dels Sanfermines, on es posava en dubte la violació pel comportament posterior "normal" de la víctima.

Més tard, s’entra en el debat de la prostitució: un tema que divideix moltes vegades al feminisme, ja que algunes dones estan a favor de l’abolició i algunes de la legalització. Aquest capítol, segons la posició en què et trobes dins d’aquesta discussió, pot ser dur d’empassar, ja que l’autora defèn la prostitució com qualsevol altre treball assalariat. Jo ací tinc algunes reticències, però la confrontació d’opinions sempre és positiva. La pornografia, un altre assumpte polèmic, és detallat posteriorment, amb una conclusió interessantíssima sobre la relació entre el porno (i l’exploració pública del desig sexual femení) i la classe social.

Podem estar més o menys d’acord amb les idees de Despentes, però l’objectiu de Teoria King Kong no és assentir com un robot a cada pàgina que llegim, sinó remoure consciències, fer-nos preguntes, discutir amb la persona que tenim al costat, crear debat. I això ho ha aconseguit. Jo, personalment, he de treballar en les meues coses, en com em puc afrontar al món, en com la feminitat, més que un avantatge, com pensava abans, és més bé una gàbia. És gràcies a lectures com aquesta, que m’interpel·len directament, que puc (podem) repensar-nos a nosaltres mateixos (homes i dones) i el món en què vivim.
 “La feminidad: puta hipocresía. El arte de ser servil […] Se trata simplemente de acostumbrarse a comportarse como alguien inferior. Entrar en una habitación, mirar a ver si hay hombres, querer gustarles. No hablar demasiado alto. No expresarse en un tono demasiado categórico. No sentarse con las piernas abiertas […] No buscar el prestigio. No reírse demasiado fuerte. No ser demasiado graciosa". 
Gràcies, Virginie.

Teoria King Kong Virginie Despentes
Les flors son hortènsies

Llig-lo si... estàs preparat per a un text demolidor i polèmic
Fuig si... tens les idees molt clares i vols matindre't fidel a aquestes

dissabte, 3 de març de 2018

El domingo de las madres (Graham Swift)

La revista literària Granta va seleccionar l’any 1983 els millors novel·listes joves britànics. El distingit grup estava format, entre altres, per Ian McEwan, Kazuo Ishiguro, Julian Barnes, Martis Amie i Graham Swift (Londres, 1949). Alguns d’aquesta llista també formen part de l’anomenat Dream Team: novel·listes britànics que varen sacsejar les lletres angleses en la dècada dels vuitanta i que en castellà es poden trobar a l’editorial Anagrama. A poc a poc vaig explorant aquest grup, i aquesta vegada li ha tocat el torn a El domingo de las madres (2016), de Swift.

El domingo de las madres és una novel·la curta –160 pàgines amb una lletra ben gran i molts marges–  de caire preciosista i amb molta introspecció. Tota la història transcorre en un dia, el 30 de març de 1924. Aquest dia és, en l’Anglaterra dels anys vint, el diumenge de les mares: l’única jornada de l’any en què criats i criades deixen de treballar i van a visitar a les seues famílies. Coneixem a Jane Fairfaix, una jove que serveix a família benestant, òrfena, que no té ningú a qui visitar aquest diumenge, així que passa el dia amb el seu amant, fill d'un matrimoni proper a la família per a la qual ella treballa.

La novel·la és tota una reflexió des del punt de vista de Jane sobre com aquest dia canvia tota la seua existència i la de les persones que l'envolten. Entre que es reuneix al matí amb la seua parella clandestinament (ell es casarà en unes setmanes amb una jove de la seua classe social) fins que arriba la nit, ocorren una sèrie de fets que transformen completament el futur de la protagonista. Si a El que resta del dia trobàvem un majordom dedicat fins a l'ànima a la seua professió i al seu senyor, ací tenim una criada independent, d'esperit lliure i amb un futur indefinit i, per tant, atractiu. A través d'una narració que oscil·la entre el passat i el futur de la protagonista, Swift va jugant delicadament amb el món de les possibilitats, dels “i si”, de les decisions clau que canvien el rumb de les nostres vides.

Per a mi, a banda del preciós estil, el punt fort d'El domingo de las madres és la construcció de la protagonista, una subversió del clàssic rol de criada òrfena de qui no sentim cap llàstima: sabem que és gràcies a la infantesa que ha tingut i a la seua experiència com a servent, que Jane tindrà un futur brillant. És una criada, però amb moltíssima més vida, llibertats i expectatives que les famílies adinerades per a les que treballa, persones que formen part d'un món aristocràtic decadent destinat a desaparèixer.

La novel·la de Swift no és de fàcil recomanació, la prosa pot arribar a ser un poc complicada i la introspecció, que ocupa una bona part de les pàgines, pot no ser massa interessant per al lector àvid d’acció. Es tracta, no obstant això, d’una obra que destil·la subtilesa i agudesa. El domingo de las madres és un joc d’intel·ligència continu amb el lector que us agradarà sempre que hi entreu sense esperar llegir una història convencional.
“A lo largo y ancho del país, criadas y cocineras y niñeras habían tenido el día libre, pero ¿alguna de ellas se había “desmelenado” tanto como ella? [...] ¿Podría haber hecho lo que había hecho aquella mañana si hubiera tenido una madre a la que visitar? ¿Podría haber tenido la vida que aún no sabía que tendría?”
El domingo de las madres Graham Swift
Les flors són margarides

Llig-lo si... vols descobrir una protagonista interessantíssima
Fuig si... t'abelleix una lectura d'estil més assequible
© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall