dissabte, 3 de març de 2018

El domingo de las madres (Graham Swift)

La revista literària Granta va seleccionar l’any 1983 els millors novel·listes joves britànics. El distingit grup estava format, entre altres, per Ian McEwan, Kazuo Ishiguro, Julian Barnes, Martis Amie i Graham Swift (Londres, 1949). Alguns d’aquesta llista també formen part de l’anomenat Dream Team: novel·listes britànics que varen sacsejar les lletres angleses en la dècada dels vuitanta i que en castellà es poden trobar a l’editorial Anagrama. A poc a poc vaig explorant aquest grup, i aquesta vegada li ha tocat el torn a El domingo de las madres (2016), de Swift.

El domingo de las madres és una novel·la curta –160 pàgines amb una lletra ben gran i molts marges–  de caire preciosista i amb molta introspecció. Tota la història transcorre en un dia, el 30 de març de 1924. Aquest dia és, en l’Anglaterra dels anys vint, el diumenge de les mares: l’única jornada de l’any en què criats i criades deixen de treballar i van a visitar a les seues famílies. Coneixem a Jane Fairfaix, una jove que serveix a família benestant, òrfena, que no té ningú a qui visitar aquest diumenge, així que passa el dia amb el seu amant, fill d'un matrimoni proper a la família per a la qual ella treballa.

La novel·la és tota una reflexió des del punt de vista de Jane sobre com aquest dia canvia tota la seua existència i la de les persones que l'envolten. Entre que es reuneix al matí amb la seua parella clandestinament (ell es casarà en unes setmanes amb una jove de la seua classe social) fins que arriba la nit, ocorren una sèrie de fets que transformen completament el futur de la protagonista. Si a El que resta del dia trobàvem un majordom dedicat fins a l'ànima a la seua professió i al seu senyor, ací tenim una criada independent, d'esperit lliure i amb un futur indefinit i, per tant, atractiu. A través d'una narració que oscil·la entre el passat i el futur de la protagonista, Swift va jugant delicadament amb el món de les possibilitats, dels “i si”, de les decisions clau que canvien el rumb de les nostres vides.

Per a mi, a banda del preciós estil, el punt fort d'El domingo de las madres és la construcció de la protagonista, una subversió del clàssic rol de criada òrfena de qui no sentim cap llàstima: sabem que és gràcies a la infantesa que ha tingut i a la seua experiència com a servent, que Jane tindrà un futur brillant. És una criada, però amb moltíssima més vida, llibertats i expectatives que les famílies adinerades per a les que treballa, persones que formen part d'un món aristocràtic decadent destinat a desaparèixer.

La novel·la de Swift no és de fàcil recomanació, la prosa pot arribar a ser un poc complicada i la introspecció, que ocupa una bona part de les pàgines, pot no ser massa interessant per al lector àvid d’acció. Es tracta, no obstant això, d’una obra que destil·la subtilesa i agudesa. El domingo de las madres és un joc d’intel·ligència continu amb el lector que us agradarà sempre que hi entreu sense esperar llegir una història convencional.
“A lo largo y ancho del país, criadas y cocineras y niñeras habían tenido el día libre, pero ¿alguna de ellas se había “desmelenado” tanto como ella? [...] ¿Podría haber hecho lo que había hecho aquella mañana si hubiera tenido una madre a la que visitar? ¿Podría haber tenido la vida que aún no sabía que tendría?”
El domingo de las madres Graham Swift
Les flors són margarides

Llig-lo si... vols descobrir una protagonista interessantíssima
Fuig si... t'abelleix una lectura d'estil més assequible

4 comentaris

  1. Doncs jo crec que si haig d'escollir entre aquest i "El que resta de dia", llegint les dues ressenyes que has fet abans escolliria "El domingo de las madres", m'agrada la protagonista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els dos llibres tenen protagonistes fantàstics, però qui em va trencar el cor va ser el personatge principal d'El que resta del dia, no deixes de llegir-lo!

      Elimina
  2. Sí, tens raó, la novel·la està molt bé, pero la protagonista es passa bona part del llibre pegant-li voltetes al mateix tema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la novel·la té molta introspecció, molta reflexió sobre les possibilitats, sobre el futur, sobre la literatura... Però com és un llibre tan curtet, tampoc es fa pesat, no?

      Elimina

© Lucky Buke - Ressenyes de llibres
Maira Gall